Potser una de les qualitats essencials
de les que ha de disposar un creador ha de ser la de disposar de la suficient
capacitat de provocació com per capgirar les coses , per elementals o fonamentals
que aquestes resultin, tot donant-les una
visió diferent mitjançant l’ús de les seves pròpies característiques creatives
personals.
En Santi Domínguez és un autor d’arrel
clarament figurativa que va avançant amb passes segures en la recerca del seu idioma
plàstic. Practicant d’un figurativisme formal , la seva arribada al taller de
Pepe Novellas, li va servir per obrir els ulls a un nou mon creatiu. Sense
menystenir les capacitats tècniques de dibuix i figuració de les que gaudia amb
prou solvència, Santi Domínguez va entendre la necessitat de plasmar les coses
, no com eren i si com ell les veia.
En aquesta recerca personal i
formal , l’aparició de la taca com element primigeni va ser fonamental. Ella li
servia no tan sols per trencar la virginitat del llenç, fet sempre difícil d’escometre
, ans també li marcava ja una paramètrica tant en el que pertoca a la
distribució d’espais , com en el sentit del ritme estructural de l’obra.
Així d’aquesta manera va aparèixer
la sèrie d’animals en els que l’evolució es del tot òbvia. Front uns primers
treballs en els que la necessitat de remarcar l’evidència figurativa conforma
unes peces encara molt llepades i de caire retratístic , hi ha tot el grup d’obres
de darrera hora en la que la taca ho marca tot i la realitat apareix en el
sòlid domini de l’estructura i el ritme de la taca que és a l’hora fons i forma
en el conjunt de la peça.
Però calia anar més enllà , i en
una gosadia per la que cal felicitar-lo, Santi Domínguez ha decidit que res
millor per avançar , i veure si el camí és prou vàlid i segur , que decideix
enfrontar-se en les “grans obres” dels “grans mestres” , aquelles que en si
mateixes conformen el que podríem dir “pinacoteca històrica ideal”. Així les
mítiques obres sortides de la mà de Velázquez, Goya , Miquel Àngel, Rubens , Dalí,
Leonardo da Vinci, Donatello, Munch... i tants d’altres , ara apareixen “versionades”
en la mà i en el concepte de Santi Domínguez, i a més amb un resultat , que salvant
les infinites distàncies , no és en res insultant envers elles, ans el contrari
, doncs apareixen sota la capa del
respecte i l’admiració.
Amb la taca com a “sant i senya “ ,
Santi Domínguez fa una relectura poderosa , obvia els detalls i es centra en el
nucli de la peça per aprofitar la taca per donar-li un nou ritme, sentit i interès.
Un interès que defuig del divertimento per poder ser considerat com una nova
mirada al paradís inabastable de les grans obres.
Enel bell mig camí entre la
irreverència i la dignitat , les obres de Santi Domínguez mereix una mirada que
ha d’anar més enllà de la curiositat per anar a la recerca de les raons d’un
atreviment del que en surt molt ben parat, i al que és d'graïr fer-ne una oportuna visita.
“Grans obres . Visions personals”.
Santi Domínguez
Espai Capgròs. Fins el 2 de gener
de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada