NAUFRAGI A L’ATENEU

 Després del naufragi de Caixa Laietana , esdevingut esfondrament absolut, ara sembla que les seves naus auxiliars, provinents de la Fundació , vagin per el mateix camí.
Mentre que la Biblioteca Popular sembla festejada per Ajuntament i Diputació, l’espai expositiu de l’Ateneu pareix deixat de la mà de Déu i sense responsable qualificat per a decidir amb criteri,  inicia una moviment de davallada que crec lamentarem profundament ja que per el vist ( exposicions actuals ) i previst ( tres exposicions de la gent del Llimoner i Santi Clavell a finals d’any ) , ens trobem davant una continuïtat sense projecte , indigne del tot de la importància de l’ens  i de la magnificència de l’espai.

I potser per que ens acostumem ràpid a aquesta davallada de nivell, l’Ateneu ens ofereix ara en la seva planta baixa , el muntatge de la vilassarenca Noemí Carrau Gual , de títol  “Un nàufrag a Venècia”. Una mostra composada per els seus treballs, els del fotògraf Matthias Scholz amanit tot en  un muntatge escenogràfic referenciat a la ciutat dels canals.

Un conjunt que cal dir-ho de manera ràpida , directe, clara i contundent, esdevé en la pitjor mostra que ha ocupat les sales de l’Ateneu , estic per dir des de la seva inauguració. Una mostra de nivell de Casal o Centre Cívic però que de cap de les maneres hauria d’ocupar un espai com el que ocupa, per la seva absoluta i evident  manca de nivell.

Noemí Carrau és una jove dissenyadora gràfica , establerta a cavall de Vilassar de Mar i Venècia. Una creadora que es mou amb una certa habilitat en el món del disseny gràfic i la il·lustració, amb una estilística fonamentada en la distorsió, que si bé no és original, se la fa seva amb un toc personal que la converteix de manera efectiva en un simpàtic biibelot de record turístic , però sense més.

El pitjor és quan es pretén convertir aquest element simpàtic en una veritable obra d’art. Llavors és quan s’enfonsa del tot l’edifici i més quan es juga a l’ engany ( per a no habituats ) de convertir els petits originals en obres de mida habitual, mitjançant la impressió digitalitzada en tela. 

Una conversió que no tan sols no serveix per enlairar la potència de l’obra ans el contrari, perjudica enormement el treball de l’autora ja que el pixelat de la reproducció trenca l’esquema cromàtic , essencialment fosc , de les obres que perden d’aquesta manera tota la seva vàlua i fins i tot el toc de simpatia que està present en el seu format original.

Si la cosa quedés així , hauríem de convenir en que l'exposat conforma una molt fluixa mostra , en la que el millor està justament en els petits originals en vitrines junt amb els llibres d’autor i que la resta seria millor obviar-la. Però com que no és així i l’exposició té ínfules de grandesa , el catacroc ha de ser molt superior.

Diem això ja que la mostra va acompanyada d’una parafernàlia escenogràfica de góndoles , carnavals, vestimentes i elements senyalistics i referencials , que pretenen situar a l’espectador en un ambient venecià , però que aconsegueixen justament el contrari degut al concepte de joguina que expressen. És així ja que la vulgaritat, carrincloneria i manca d’originalitat de l’escena, converteixen l’espai en un decorat de cartró pedra que trenca l'uniformitat expositiva i impossibilita la convivència amb les obres plàstiques que certament apareixen com a nàufrags en un àmbit sense sentit.

Si a això hi afegim un catàleg que trenca la unanimitat de la col·lecció de l’espai i ho fa , no per millorar les possibilitats reproductives de l’obra , i sí per convertir-lo en una manifestació d’egocentrisme concentrat amb expressions tan espectaculars per la manca de rigor com es autoelogiar-se el muntatge ( “... a través d’una atmosfera molt suggestiva i rica de detalls ... “) o definir les fotografies presents com “excepcionals i úniques “ , haurem de convenir que la globalitat de la mostra no mereix res més que el suspens més rotund.

Una exposició que és un naufragi absolut i que hauria de fer replantejar seriosament a l’autora el seu fer expositiu. Sense ser res de l’altre món , i com ja hem dit abans , Noemi Carrau té habilitat i una certa gràcia en el camp de la il·lustració gràfica. Que segueixi per aquest camí, que progressi en ell, que investigui, que aposti per mides més grans , que aprofundeixi en camins que li poden ser atractius com els de la litografia o serigrafia i que amb aquests vímets sigui valenta i exposi despullada de tota parafernàlia.

De fer-ho així, estic plenament convençut que els resultats serien el suficientment positius com per ser valorats d ’altra manera que amb apostes com les d’avui , indignes del tot d’arribar a un espai públic com l'Ateneu que hauria de tenir l’exigència de la qualitat com element fonamental de la seva acció cultural.

Ateneu Caixa Laietana.

Noemí Carrau Gual. “Un nàufrag a Venècia”

Del 21 de febrer al 7 d’abril de 2013

(Les imatges del post poden no ser corresponents a obres exposades i s’han presentat a títol explicatiu)