CA L’ARENAS. MODERNITAT EN TEMPS DIFÍCILS.

HONOR PER A L’ART CATALÀ I UNA 

ESCOPINADA PER A L’ART DE MATARÓ

“La supervivència i la recuperació cultural de Mataró durant la postguerra va ser un procés laboriós compartit per individualitats i col·lectius. Per explicar aquest complex període s’ha pres com a fil conductor el paper de lideratge del Museu de Mataró durant els anys que van des de la seva fundació fins a la mort del seu impulsor i primer director, Rafael Estrany. La sala d’exposicions del Museu va exercir rols de suplència cultural per manca d’altres infraestructures privades i públiques. Van ser uns anys difícils però, alhora, emocionants i profitosos per Mataró, en els quals es van produir debats i experiències diverses que van posar a la ciutat en un lloc privilegiat en el mapa creatiu del país...

L’exposició central de la temporada, “Modernitat en temps difícils”, al primer pis de Ca l’Arenas, fa una revisió interpretativa de la programació expositiva i cultural del Museu de Mataró dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, i ens hi aproxima a partir de l’exhibició de l’obra dels artistes que van exposar en aquella època i que ara pertanyen a col·leccions públiques i privades. Artistes importants de la ciutat com Estrany, Cuyàs o els Germans Arenas van conviure en aquells anys amb avantguardistes com Rovira-Brull, Alcoy o Villèlia i, tots ells, al costat de noms essencials com Tàpies, Ponç, Cuixart, Hernández Pijuan o Tharrats -entre d’altres-, que van exposar individualment al Museu, alguns d’ells per primera vegada.”

Amb aquesta prèvia per bandera , - es tracta de la nota oficial municipal en relació a l’exposició-, ens vam acostar a ca l’Arenes. Ho vam fer desitjosos de gaudir d’una mirada històrica sobre l’art mataroní. Una mirada històrica que tanta falta fa , en una mancança de la que ens hem queixat moltes vegades. Però el cert és que si varem entrar il·lusionats , varem sortir desencaixats i molt més enllà d’allò que en diem sabor “agredolç”.

Podríem haver sortit plens de joia i exultants per haver pogut gaudir d’una mirada excel·lent a la realitat artística del nostre país en aquells anys de la meitat del segle passat. Però alhora , com amants de l’art de la nostra ciutat , del seu passat , present i futur, varem sortir del vell casalot del carrer Argentona, deprimits , insultats , vexats , amb la mirada perduda tot dient-nos cap a dins  que com era possible tanta desídia, tants errors , tanta manca de plantejament històric, tants oblits , tanta desmemòria.

Com era possible, en poques paraules, que un museu local que té per definició i essència , lluitar per preservar la memòria històrica de la població en tots els seus àmbits , pogués exposar en la seva seu una mostra que desinformés, quan no tergiversés la història artística de la que en bona part n’havia estat protagonista?. Una pregunta sense resposta però sí amb responsables i culpables , la direcció del Museu i la direcció del comissariat de la mostra.

ANANT A PAMS. L’EXPOSAT

Però està clar que passejar-se per l’exposat és un veritable plaer. No és gens habitual, o dit de millor manera, és excepcional poder passejar-se per un espai artístic mataroní ( fora de la Nau Gaudí) i poder “gaudir”, i valgui el joc de paraules, d’un antic Francesc Masriera , que juntament amb el seu germà van inaugurar les sales del Museu ,establert amb bona companyonia amb obres certament remarcables , que mereixen totes elles atenció i admiració, de noms tals com els de Jordi Mercader, Tàpies, de Sucre, Ponç, Cuixart , Hernández Pijuan, Carles Planell, Tharrats, Vilacasas, Chin, Tábara, Joan Rebull, Bosch Roger... Una col·lecció de noms de primera i excelsa qualitat.

Obres totes elles certament seleccionades amb encert  que mostren la realitat de l’art emergent català que sortosament de la mà de Rafael Estrany , però principalment de Lluís Terricabres ”Terri” , van tenir en el museu de Mataró un indret en el que poder exposar en les seves beceroles creatives i així, mentre rebien l’esperó de públic i crítica , eren capaços de generar en la ciutat intensos debats al voltants d’ells mateixos i de l’art evolucionista del moment. ( Algun d’ells , com per ex. el que provocà l’exposició de Tàpies es pot seguir en la més que escassa documentació existent en la sala a l’ús).

Uns noms que en la mostra apareixen a l’entorn de dos úniques exposicions , una del “Saló d’Octubre” i l’altre del saló “Revista” que foren presentats una vegada ( cadascuna d’elles) a la ciutat.  Dues exposicions que ocupen dues terceres parts de tot l’espai expositiu, fet difícil d’explicar i que per se converteixen en poc representativa la mirada realitzada.

Un espai expositiu amb aquest  seguit de noms que venen complementats per alguns d’altres que van mantenir una més intensa relació amb Mataró, com son els cassos de la vilassarenca artista “naïf” Carme Rovira, o de Josep Mª Rovira Brull (excepcional la seva obra “El cinema”) i Eduard Alcoy ( igualment de gran qualitat el seu músic de jazz), que en els seixanta aterraren definitivament a Mataró i van crear escolàstica, o el de Moisés Villèlia que va venir de jove acompanyant al seu pare , de professió ebenista , contractat per a recuperar els retaules de Santa Maria i Sta Anna i que a Mataró va explotar, encara que la seva gran exposició no és justament fins el 1959 , és  a  dir , més enllà dels àmbits d’aquesta mostra inicial.

Complementat igualment  per una minsa mirada al paper realitzat en aquells moments  per Terri , del que s’ofereixen una petita col·lecció d’àngels ( a bon segur el seu treball més anecdòtic) i un sol ferro vinclat que no expressa de cap de les maneres , ni el seu paper artístic ni la importància de la seva tasca en el context històric de l’època de la que es tracta.

Tot confegint un conjunt d’obres de gran qualitat en una exposició de primera magnitud, que com dèiem no és habitual en les nostres contrades , i que permet perfectament fer-se idea clara del que va ser la realitat artística emergent de Catalunya en aquells anys foscos dels 50.

LA CARA MATARONINA

Però per el que entenem de la nota pública que encapçala aquest post, la intenció de l’exposició  és  la de reflectir la realitat de l’art mataroní , confrontant-lo amb aquell que se li va acostar d’altres contrades. En aquesta confrontació,  que s’ofereix d’art mataroní?. Dons la resposta és simple, clara i contundent, una visió limitada, vergonyosa, lamentable, insultant i que no correspon a la realitat del moment.

I aquesta valoració ho és tant en el que pertoca a les obres com a les indicacions escrites , plenes d’errades i irregularitats. Unes indicacions en les que sols de trascantó s’anomena la Biblioteca Popular (essencial la seva sala d’exposicions per entendre el context general),  no es diu ni un borrall dE l’escola d’Arts i Oficis (espai cabdal per entendre el gruix d’artistes que apareixien a la ciutat i l’afecció generalitzada per a l’art de tota mena) . Com tampoc s’anomena la Col·lectiva de Sant Lluc que per l’especificitat de la seva organització permet veure qui era considerat com artista en els entorns culturals de la ciutat tradicional.

I òbviament no existeix ni un apunt a la tasca de difusió periodística, mitjançant el “Diario de Mataró” i “Radio Maresme de Mataró”, que va dur a terme el meu pare , Pere Pascual Clopés “PIC”. Una tasca realitzada sempre amb ttal col·laboració amb el Museu, el que va fer ser recompensat en diverses ocasions per els mateixos artistes i que li va valdre el reconeixement unànime del món de l’art . Una tasca ara menystinguda i oblidada , com si no hagués existit, en un gest que no vull qualificar per no haver d’emprar paraules de mal to.

Una ineptitud que es fa palesa en el petit racó localista amb disbauxades errades com parlar del paper d’Alcoy i Rovira Brull en l’entorn artístic mataroní, quan sí que el van tenir, i molt, però  a posteriori. ( Rovira Brull aterra a Mataró en el 1960 i Alcoy en el 1966). O quan s’exposa una obra d’Alfred Opisso de l’any 1940 , quan a bon segur ni tan sols havia trepitjat la ciutat a la que arriba en el 1947. O parlar de les quimèriques relacions amb altres ciutats com Vic o Salamanca, que sols es poden agafar en el camí dels paral·lelismes i mai en el de la realitat.

O exposar dues obres de Rafael Estrany molts anteriors a l’època de la que es parla. L’oli és de 1930 i el gravat a bon segur de 1922 , en la sèrie de gravats que realitzà del port de Barcelona , dels que un d’ells va ser adquirit per l’Academia Nacional de Grabado de Madrid.

O simplement quedar-se per exposar , com a únics exemples de la realitat artística mataronina, obres de Manuel  Cuyàs, els germans Jordi i Jaume Arenas, en Jordi Puiggali ,Emília de Torres,  Santi Estrany , i curiosament el seu germà Jordi que va conrear artística i professionalment  l’arquitectura però no pas el camp plàstic, més enllà de la simple afecció.

En canvi però, i de manera del tot lamentable hi ha l’inexplicable oblit de tants altres , dels que citarem únicament  els noms d’aquells autors locals que van exposar en aquells temps al Museu , segons les fitxes informàtiques que estan  a l’abast dels espectadors.

Noms com els de Miquel Massot ( continuador de l’obra de Sert a la catedral de Vic), Joan Finet ( mestre d’un bon gruix d’artistes mataronins), Marcos Zaragoza ( idem de idem), Josep Noé, Joan Grau ( artista argentoní que dominà el camp de la pintura paisatgística amb una escolàstica propera a la d’Olot però amb un toc mediterrani que l’emparentà amb el fer de Martí Alsina), Lluís Muntané ( per aquells temps director de l’escola de Belels Arts de Barcelona), Prat-Giné, els germans Rodolf i Josep Tur ( amb ample carrera a les seves esquenes , especialment en el cas d’en Josep que ha dut a terme un intensa carrea artística en terres castellanes),  Sixte Albertí (continuador del paper de pintor oficial dels jardins d’Aranjuez , que havia dut a terme Santiago Rusiñol) , Tomás Aymat ( artista del tapis , iniciador de l’escola de tapissos de sant Cugat , amb noms tan emblemàtics com Grau Garriga), Antoni Ayné ( conegut ninotaire del TBO).

Cap d’ells mereix el més mínim reconeixement del seu fer en una exposició, que segons marquen els seus paràmetres , ha de servir per fer avinent a tots  el paper dels artistes mataronins en aquells temps tan difícils. Algú ho pot explicar?

Dons senyors , si això és el que es pretenia el fracàs es rotund, absolut, d’allò de zero “patatero”.  Però el trist de tot és que l’oblit i l’absència és inacceptable, denigrant, menystenidora , insultant. És reduir a tan sols quatre , el paper creatiu d’un bon gruix d’artistes locals , que amb el seu esforç van fer que Mataró tingués una vida cultural viva i activa , i a més , amb qualitat.

El paper del Museu de Mataró en general i el del comissari en particular , ha estat el de col·locar en un bonic panteon als seus quatre elegits , mentre condemnava a la fosa comú, a la resta . I això a més de ser innoble no té cap lectura artística que ho pugui sostenir. I evidentment no s’hauria de consentir de cap de les maneres.

Tot en un conjunt que esdevé una veritable escopinada a la cara  a l’art de la ciutat de Mataró d’aquells temps, a l’entorn que va existir en aquells anys, i molt especialment a tots aquells que tant van fer i treballar per el mateix, en molts casos amb qualitat remarcable, i que ara han estat enterrats en el silenci d’un oblit immerescut, que és el silenci més lamentable.

CONCLUSIONS

Exposició que obligatòriament s’ha de visitar. El gruix i la qualitat dels artistes forans que la composen , donen una visió magnífica de la realitat artística de la Catalunya d’aquells anys i per tant esdevenen un punt enormement enriquidor per a tot visitant. Però alhora s’ha de lamentar , i molt, la patètica mirada a l’art mataroní, que hauria de ser la raó i causa de tota la mostra. Una mirada que no respon en res a la realitat de la ciutat i el temps.

Una mirada que converteix per tant en un fracàs absolut al conjunt, ja que no s'assoleixen els objectius previstos per la mateixa.

PS.-PETICIÓ

Per el vist en la difusió que s’ha fet d’aquesta exposició, no està previst cap acte complementari. Crec sincerament que el Museu en general , i el comissari en particular , deuen explicacions públiques del seu treball i de les seves decisions  ,tant de la tria com principalment dels oblits. No seria convenient una xerrada complementaria?. 

Sens dubte que som molts els que la desitgem.