CONFERÈNCIES

A finals de la setmana passada es van celebrar a Mataró dues conferències prou importants com per fer-ne esment. Una , el dijous, de caire artístic  amb el protagonisme de Francesc Miralles i el preu de l’art com a temàtica , i l’altre, el divendres , de caire polític amb Miquel Iceta de protagonista i el federalisme com a opció política per a l’estat espanyol.

VALOR I PREU DE LES OBRES D’ART

Amb aquest títol tan suggerent el crític d’art Francesc Miralles , ben entroncat actualment amb la nostra ciutat ja que ha cedit a la mateixa el seu arxiu personal , va ser el protagonista d’un nou capítol d’aquest Dijous a la Nau que s’estan celebrant amb tot èxit , el segon dijous de cada mes.

La coincidència de dia, encara que no horària, amb la inauguració del Sant Lluc, coincidència que va esdevenir inevitable per raons d’agenda , va fer que l’assistència fos una mica més minvada i fossin una cinquantena d’atents receptors els que s’acostaren a la Nau per escoltar la dissertació del crític.

Després de repassar la història de l’art dels últims segles i explicar com les cases de subhastes, els marxants i les galeries han gestionat la compra-venda d’obres artístiques a partir del segle XVIII -coincidint amb la decadència de les monarquies, la aristocràcia i l’Església com a principals suports econòmics dels artistes-, el crític i historiador Francesc Miralles va anar desgranant el creixent divorci entre valor artístic i preu econòmic de les obres d’art.

La independència econòmica dels artistes va germinar en una nova temàtica a les obres d’art, fins aleshores monopolitzades pels retrats, les escenes militars o les figures religioses. Els creadors van tenir la llibertat de mirar al seu entorn i escollir què pintar o esculpir, i van néixer les primeres corrents artístiques. Però aquestes novetats van portar aparellades les obres de petit format i un increment ingent del nombre de peces d’art. Van ser aquests fets els que van transformar el món de l’art, creant la necessitat de donar sortida a la gran quantitat d’obres que s’havien produït i de permetre la supervivència dels artistes que les havien creat. Es va generar un nou fet econòmic al voltant de la creació i la producció artística que fins aleshores no havia existit. Les subhastes, els marxants i les galeries van entrar així en escena.

Però segons en Miralles, va ser després de la Segona Guerra Mundial quan l’escenari artístic pren un nou i definitiu rumb, amb el relleu de París com a capital artística del món, a favor de Nova York. Miralles va dir que “de la mateixa manera que hi va haver un Pla Marshall per rehabilitar la economia europea, hi va haver un Pla Marshall cultural per imposar la cultura nord americana a Europa i al món”, sovint, de manera aliena al valor estètic de les obres d’art, la qual cosa “portarà a la disbauxa actual”.

Segons Miralles, “ara es venen marques, ja no es venen obres d’art” i va il·lustrar aquesta reflexió amb diversos exemples, com l’art d’Andy Warhol o l’interès de la Col·lecció Saatchi per impulsar la carrera d’artistes com en Damien Hirst, un dels més cotitzats al panorama artístic actual, que compta fins i tot amb un equip de més de 140 persones que es dediquen a produir obres amb la seva signatura “creant productes comercials, el que és igual a una degradació del concepte cultural”. Ha explicat que és així com “la marca supleix el judici crític” alhora que la figura desprestigiada de l’intel·lectual “ha perdut la seva credibilitat ètica”.

El crític d’art va acabar la seva conferència comentant que si l’art local no és cotitza igual que el de d’altres parts del món és degut a que “no hi ha un entramat econòmic al darrera”.

Una conferència desenvolupada en el tradicional estil disbauxat de Francesc Miralles que ens va permetre aprofundir en aquest món , tantes vegades opac per a tants , com és el del comerç i l’art.

FEDERALISME: CATALUNYA I ESPANYA

Títol també ben seductor per aquesta conferència que Miquel Iceta va realitzar a la Nau Cabot i Barba , davant d’una trentena d’assistents.

Després d’una lamentable presentació per part del cap del PSC local, en Xesco Gomar que es dedicà a menysvalorar la manifestació del 11S i discutir les seves xifres , fet que obligà a Iceta a començar la seva dissertació tot puntualitzant que el quid de la qüestió no estava en les xifres i sí en el fet de que havia estat la manifestació més important celebrada mai a Catalunya.

Miquel Iceta , intel·ligent , cultivat , bon orador i amb saviesa per contactar amb el públic va desgranar la teoria federalista i la contraposició amb l’ independentisme ,remarcant els avantatges que al seu entendre implica a quest sistema d’estat. Una conferència convincent però de la que vaig sortir amb el convenciment que podria haver defensat amb igual habilitat , dades i convicció la idea contrària.

Una idea , la del federalisme , que a mi no em desagrada gens , i menys si es tracta del federalisme asimètric de Maragall, però que actualment té un enorme problema de fons i de base. Per aconseguir un estat federal és necessari que siguin les diverses parts les que es vulguin federar. I avui per avui a Espanya no hi ha ningú, ni el PP ni el PSOE ( Rubalcaba ho deixava ben clar el passat diumenge ) que estigui per la labor , per el que el federalisme sí que pot ser actualment una quimera.

És clar que potser la clau de tot està en aquesta mena d’autodeterminació amb olor a independència però amb flaire federal, que sembla encisar a Mas , segons la docta opinió de Joan Salicrú en un article del seu blog que us recomano no us perdeu.

Per si esteu interessats en aprofundir amb el pensament d’Iceta , valgui aquest apunt en el seu blog que reflexa perfectament allò que digué en viu a la seva conferència , i que a més a més porta tal quantitat d’enllaços a les més diverses reaccions a la manifestació del 11S i les seves conseqüències que esdevé una peça a guardar per poder , amb el temps, comparar raons i veritats.

EMILI BADIA. EL CONVIDAT

 

 

 

No hauria estat complert el nostre comentari al voltant del Sant Lluc sense fer comentari de l’artista convidat que en aquesta ocasió és l’escultor i ceramista Emili Badia.

No vull ni puc negar l’enorme respecte que em mereix el treball de l’Emili Badia a qui vaig conèixer fa ja un bon grapat d’anys quan em convidà a visitar el seu estudi que per un llavors tenia al costat de la Pça de Cuba , tenint com a veí al gran amic ja desaparegut , en Pepe Novellas , que va fer de mitjancer de la trobada.

Per un llavors tan sols havia vist un parell de peces seves , amb especial record per uns dofins enormement decoratius però que fàcilment feien ensumar que allà hi havia matèria per polir. Recordo el general de la conversa i també que vaig sortir gratament impressionat per dues coses molt importants , i també molt inusuals, en algú que vol ser artista , com ho son una humilitat extrema i uns immensos desitjos d’aprendre. I més quan aquests començaments en el món de l’art era en edat de jubilació quan havia acabat la seva feina com empresari tèxtil.

 

 

D’ençà aquella trobada han estat moltes les xerrades amb ell i he pogut seguir la seva evolució, els seus dubtes , la seva lluita i principalment el seus resultats i sempre he quedat sorprès per el manteniment d’un desig de frescor , de fugir de l’habitual, de voler ser personal, de jugar amb la matèria i amb el concepte, ja sigui cercant la força dels volums compactes en peces com els seus toros , o apostar per la juguesca d’un art eròtic , que podria semblar inversemblant per una persona d’una certa edat i senyorial sempre en el tracte i el posat.

Avui el sant Lluc el té com artista convidat i jo n’estic content. En el recull que ha presentat hi ha obres de tota mena , d’aquelles més simples fins a d’altres de gran força creativa, però en totes elles es manté aquells signes que mostrava en el seu començament , la humilitat de qui sap que està en el camí, i les ganes d’aprendre per seguir endavant.

Per això la seva presència és una petita lliçó que no hauria de passar desapercebuda per ningú. Una lliçó a la que m’apunto i que demostra que en l’art sempre hi ha temps per fer i per sentir-se artista.

Emili Badia , un bon artista i una millor persona. Felicitats.

 PS.- L’obra de l’Emili no es troba amb facilitat a la xarxa. No disposant de fotografies el actualment exposat , les fotografies del post corresponen a una antiga exposició de fa uns anys i a una peça de col·lecció particular.

EL FUTUR DEL SANT LLUC

 

 

Si ahir fèiem anàlisi crític de  l’exposat , avui toca anar més enllà ja que el Sant Lluc comporta molt més i és en aquet apunt en el que cal incidir i molt.

Estic convençut que qualsevol persona amb un mínim de criteri , per més benvolent que sigui en el seu judici , haurà sortit decebuda de la seva passejada per l’exposició.  L’evidència és l’evidència. I vista la transcendència pública i principalment el gran nombre de visitants que té la mostra , és obligació dels organitzadors apostar per damunt de tot per la qualitat. Una exposició com el Sant Lluc ha de ser educadora i formadora de criteri i no al revés com és ara , incidint en una no volguda cerimònia de la confusió ja que a qualsevol desinformat el missatge que li arriba és de que “allò” que s’exposa és el que té qualitat i per tant és el que val.

Justament en el dia de la inauguració, Ferran Mascarell deia en el decurs d’una conversa amb Josep Ramoneda que publicava “El País” i que us recomano amb tot plaer , que “.. no es pot posar un euro allà on no hi hagi garantia de rendibilitat cultural”. A la gent del Sant Lluc , a qui mai aplaudirem prou l’enorme esforç , - quasi titànic – per mantenir la flama de l’activitat expositiva i artística a Mataró, no els hi hem de parlar d’euros , encara que fan miracles amb els pocs dels que disposen, però sí els hi hem de parlar d’esforços. Per això vull fer paral·lelisme amb les paraules del Conseller i dir-los que no s’ha d’esmerçar tan gran esforç en un fet , el Sant Lluc , que no ofereix ni un polsim de rendibilitat cultural, ans el contrari.

El que potser passa és que ningú vol acceptar que la benevolència d’esperit de l’organització ,en aquest sentit festiu i populista de que el Sant Lluc és de tots ( fals !!! ) ,  el converteix en un veritable festival de fi de curs en el que sols poden somriure papas, mamas , avis i tietes. Sant Lluc és el patró dels artistes i a Mataró dóna la curiositat que la gran majoria dels que poden lluir d’aquest apel·latiu la defugen del tot , mentre que aquells que ni tan sols podríem ser qualificats com aprenents, volen lluir de galons , i el pitjor és que fins i tot ho aconsegueixen. I a més a més , el que és molt indicatiu , els joves el defugen del tot, de manera que en aquesta ocasió el jurat ni tan sols ha pogut complir en la selecció dels mateixos ja que el parell de joves presents no gaudien del mínim nivell per assolir recompensa alguna.

Amb aquests condicionaments crec que l’organització hauria de fer un pas endavant i d’ençà ara mateix decidir que és el que vol de veritat i començar a cercar els camins per aconseguir-ho. Si està contenta amb el que hi ha, endavant, res a dir. I mai tan exactes les paraules : Res a dir. I ho dic ja que  en el proper any no haurà de merèixer ni un paraula , ni en aquest blog ni en la zona cultural del mitjans informatius. Però si de veritat entén que alguna cosa passa, que la davallada qualitativa i de participació és tan evident que és precís fer quelcom per deturar el desastre , és el moment doncs de posar fil a l’agulla.

Per que al meu entendre , i ho he dit mil vegades i no me cansaré de repetir-ho i defensar-ho , cal retomar el sentit estricte del Sant Lluc . Aquell sentit professional amb el que endegaren la mostra els germans Arenas, en Cuyàs, els Estrany , l’Opisso i els artistes de Mataró. Un esperit que s’ha malejat cap aquest sentit de participació alegre i joiosa , sense cap mena de miraments envers el concepte d’art que ha de dominar en la mostra. Recordem-ho una vegada més . Sant Lluc és el patró dels ARTISTES , així en majúscules, i no pas dels PINTORS. I aquesta diferència és cabdal.

Certament hi ha molt a fer , començant per un detall que pot semblar anecdòtic però que esdevé en bona part fonamental com és el de recuperar les dades properes a Sant Lluc ( 18 d’Octubre ) i evitar , de totes totes , aquestes dades de recepció de començament de setembre , tan lesives per a la participació en general, ja que en no haver-se recomençat l’activitat hi ha una tendència a l’oblit i al descuit.

Caldria a continuació preguntar-se del per què de la minsa participació dels artistes de cert nivell. Com pot ser que dels “40 principales” , per dir-ho de manera entenedora , hi participi un percentatge tan baix, i com també no s’aconsegueix de cap de les maneres arribar a les noves generacions de creadors.

Una reflexió conjunta , entre organització i aquests artistes , potser ens podria donar les claus o al menys indicar alguns trets definitoris, encara que en el fons tot sembla enrocar-se en aquest peix que es mossega la cua en el sentit de que els artistes qualificats no assisteixen per la poca qualitat i aquesta cada vegada va en davallada ja que no hi participen aquests artistes.

El Sant Lluc sols assolirà nivell si els artistes creuen en ell i avui per avui no hi creuen.  Saben que la seva absència els hi donarà més mèrit que no pas la seva presència , per el que caldria capgirar del tot aquesta idea. Cal aconseguir que estar en el Sant Lluc sigui un mèrit i això sols s’aconsegueix amb una acurada selecció que en les circumstàncies actuals passa per una selecció prèvia d’artistes consagrats convidats als que , si cal, s’ha d’anar a buscar per aconseguir la seva participació , mentre que  la resta ha de sortir mitjançant una estricta selecció que faci que ser escollit per participar en el Sant Lluc esdevingui un honor i un signe públic de qualitat.

Recuperar l’interès dels artistes és la clau. I s’ha d’aconseguir amb la promesa mútua de qualitat. No és de rebut que alguns artistes participants en aquesta edició hagin presentat obres que no es corresponen amb la qualitat que atresoren. La qualitat ha d’estar en el nom i en l’obra.

I els artistes haurien de ser conscients de la importància i transcendència que per ells podria tenir un Sant Lluc potent. El mateix dia de la inauguració, en la conferència que realitzà Francesc Miralles a la Nau Gaudí al voltant del valor i preu de les obres d’art , incidia poderosament com les obres pujaven de valoració de manera conjunta , en l’agrupament i la comparança. Dit de manera entenedora , estar al costat dels grans eleva als petits i també al conjunt.

Però avui per avui no estan per la labor i en alguns casos no hi estan d’una manera insultant que demostra una absoluta manca de corresponsabilitat i jo arribaria a dir de manca d’ètica personal. No és de rebut per exemple que enguany es repeteixi el que ja havia succeït en altra ocasió, com és que l’autor que realitza la portada ni tan sols hi participa. No és de rebut que molts dels artistes que estan rebent suport constant per part de l’Associació  Sant Lluc i que han pogut exposar en els diversos espais expositius de l’entitat , amb tot el que això representa, no tinguin la decència de tornar el “favor” , si és que es pot dir així, oferint la seva col·laboració en forma de presència en el Sant Lluc.

Crec sincerament que és l’hora d’actuar si no volem que el Sant Lluc es malmeti de manera irremeiable. Ja sé que és un tema pelut i costerut. Que si cada any l’Associació es troba que perd socis per que ni han que en ser rebutjats es donen de baixa , que podria passar si el Sant Lluc es torna exigent amb la qualitat ?. Però ara ja no s’accepten més dilacions.

Per tant la pilota està en mans de l’organització i ha d’actuar com cregui més convenient. La decisió per tant és seva i tan sols seva , però ha de tenir molt clar si la seva missió és potenciar l’art i la cultura local, o seguir amb aquest tipus de col·lectiva que no tan sols no afavoreix a l’art, ans el perjudica per la seva poca qualitat i per la confusió que provoca.

Per tant l’Associació Sant Lluc té la paraula. Que Sant Lluc els il·lumini.

Sort

 

SANT LLUC 2012. SEGUEIX L’AGONIA

 

 

 

Avui, abans de començar aquest comentari al voltant de la mostra Col·lectiva de Sant Lluc 2012 que es va inaugurar ahir dijous a la planta baixa de l’Ateneu Caixa Laietana , amb la presència de l’alcalde la ciutat Joan Mora , el regidor de Cultura Quim Fernández i altres autoritats , he volgut fer repassada del que havia dit justament fa un any , quasi dia per dia, en ocasió de la mostra de la temporada anterior.

El cert és que podria haver repetit fil per randa totes les consideracions generals que havia fet amb un sol però, el d’afegir un grau en el sentit negatiu del comentari. És així ja que cal dir sense embuts , per començar I per que ningú es dugui a enganys, que ens trobem davant un pas més de la davallada, que sembla imparable ,  del Sant Lluc . Una mostra que fa anys que agonitza i que ara assoleix una ranera artística del tot preocupant , ja que la mateixa  assoleix un nivell de qualitat tan baix que més aviat sembla la festa de fi de curs d’una acadèmia sense possibles. I no és això el que hauria de ser, de cap de les maneres , s’analitzi i es rumií la festa com un element artístic o popular.El Sant Lluc hauria de ser la mostra col·lectiva que els artistes de la ciutat (tots )ofereixen a la mateixa, fent demostració del seu bon fer i intentant ser fidel reflex de la realitat artística del col·lectiu plàstic local. I aquesta premissa no s’assoleix ni de bon tros.

Vuitanta obres , que no artistes , conformen la mostra que assoleix una retallada de deu obres en relació a l’any anterior degut al canvi d’espai expositiu ( ara l’espai zero ) , fet que cal agrair i molt. Vuitanta obres que responen en una majoria quasi absoluta al que hauríem de definir com art tradicional, i de les que amb facilitat i  sense patir molt es podrien haver eliminat ben be una trentena ( de qualitat simplement ínfima ) , però la xifra de les bases ho impedeix.

De la resta cal destacar per damunt de tot , convertint-se en els dos punts claus de l’exposició, les obres de Camil Giralt ( “De puntes” , corresponent a la sèrie "en la penombra”  en l’apartat pictòric i la de Llucià González (“Formes & Volums II”) en l’apartat escultòric.  Al costat d’elles vull remarcar dues petites peces que son al meu entendre les dues sorpreses agradables de l’exposició que corresponen als treballs de Mª Lluïsa Gorina “Magogi” (“Tempesta”) i Luisa Mª Segura (“Pereza placentera” ) .

 

Camil Giralt ja va ser una de les sorpresa agradables de l’exposició de l’any anterior. Parlàvem llavors d’un exercici brillant del que seria bo veure més enllà. Dons justament aquest més enllà és el que està present en el treball d’enguany en el que a la perfecció tècnica adjunta una capacitat de misteri capaç d’estimular en la recerca a qualsevol espectador. Un treball a més  agosarat en el tècnic , el que el fa una peça enormement valorable per el que mostra , el que dona entendre , i el que és més important , el que genera en un espectador que queda descol·locat davant la juguesca que se li ofereix. Magnífica.

 

Nivell parell trobem en el treball de Llucià Gonzàlez Viza. Sempre hem defensat que la gran força de Llucià està quan sap conjugar la seva habilitat tècnica amb unes obres estilitzades , lleugeres , àgils , ja que llavors converteix la rigidesa formal del material en un element que tendeix a l’eteri i converteix en paradoxa l’agilitat de la peça front el pes formal del material. Aquí, amb aquesta peça esdevinguda cinta de rítmica , Llucià demostra la seva vàlua i ell mateix s’ensenya el camí en el que cal prosseguir.
 

Al seu costat crec que és bo destacar les dues peces esdevingudes sorpreses de la col·lectiva. Per un cantó volem apuntar la força de “Tempesta” de l’arenyenca Magogi. Encara que la peça s’ha quedat a la meitat , - hauria quedat rodona amb l’eliminació de l’anècdota ( vivendes )-, el petit treball és agosarat en el ritme compositiu , no hi ha por en l’escampall de paleta que s'ofereix de manera intensa i acuradament contrastada , i a més s’estructura un ritme gestual que potencia la força anímica d’una peça que mereix atenció.
 

L’altra sorpresa és la de Mª Luisa Segura Requena , una artista que ha arribat a la nostra ciutat fa poc i que  amb aquesta,  la seva carta de presentació (“Pereza placentera”) , ens fa avinent la seva exquisida sensibilitat en la composició d’aquestes il·lustracions de masses , a l’estil dels dibuixos de “multituds” d’ Opisso, però en una mirada plenament actual. Amb un magnífic domini tècnic , tant en el que pertoca al dibuix , la paleta cromàtica i l’habilitat per donar vida a personatges i ambients , l’obra de Segura , que mereix una detinguda i atenta mirada , ens permet ensumar una creadorsaespecialment sensible en representar la vida en tots els seus matisos. Un nom a seguir.
 

Al seu redós , com no que cal recordar els noms dels més que escassos professionals presents en la col·lectiva i als que cal donar un toc d’atenció que en algun cas particular haurà de ser pujat , per presentar obres que estan molt per sota del seu nivell habitual. Fet que no succeeix en el cas de Tomàs Safont Tria disbauxat del tot en aquest fauvisme plenament remarcable.

 

 

 

També cal fer esment  a Lucia Sánchez Pérez ( “Amanecer en las afueras”) una obra que de no ser per alguns errors tècnics hauria pogut formar part del més escollit de l’exposició. Una obra ben pensada i desenvolupada , capaç de crear un ambient personalitzat prou seductor com per endinsar-se en el mateix. Ja dic , amb algun que altra detall millorable però amb potència més que suficient.

Després i per odre d’aparició en el catàleg ,que jo no sé per quina raó està estructurat en ordre aleatori , cal apuntar-se els treballs de Daniel LLin que encara que li hem vist coses millors , se’n surt prou bé d’aquesta agosarada mirada ;



Toni Martí Julià , cada vegada més ferm en aquesta expressió abstracta que tan bé practica ;

Gloria Badosa amb un rítmic treball en que forma gest i color es conjuguen de forma ben adient ;




Mariano Cabellos amb la seva obra escultòrica idèntica en concepte i gestació al seu fer pictòric;





Alex López Garrido que encara el seu sentit repetitiu , manté el to i la intenció;


Nieves Guillem Nau amb la seva mirada de caire hiper real , solventada aquesta vegada sí, amb qualitat tècnica i pictòrica ;




Carme Lòpez , sempre i quan el que veiem aquí ni sigui flor d’un dia i sí plena consciència creativa ;






Santi Domínguez amb un pas endavant en el seu caminar on el color i la taca es donen la mà i finalment










Joan Poch que segueix caminat a passes gegantines en la consolidació del seu idioma pictòric.

Ells conformen el visitable d’una exposició de baix nivell que manté la seva agonia. Demà serà temps de reflexionar sobre la mateix i sobre el seu futur


(El post ha estat actualitzat amb les fotografies corresponents que han estat manllevades del web oficial del Sant Lluc)

INAUGURACIÓ OFICIAL

Encara que la temporada artística ja ha començat amb força com ho demostren les exposicions de Mª.José Carrasco a l’espai Capgròs, l’homenatge a Emília de Torres al Museu de Llavaneres , les pintures del madrileny Armando Molina a Art i Gent , o l’exposició de Chari Orta a la Presó, el cert és que tots sabem que a Mataró tot comença amb la Sant Lluc que justament s’inaugura demà dijous a 2/4 de vuit del vespre a l’Espai Zero de l’Ateneu Caixa Laietana.

El nou espai físic en el que s’ubica enguany la col·lectiva , és solament la planta baixa ja que les sales superiors estan destinades a la mostra de l’argentoní Josep Serra que a partir del següent dijous (20 de setembre) celebra amb una múltiple exposició ( Ateneu, Museu del Càntir i casa Gòtica d’Argentona i galeria Setba de Barcelona ) els seus trenta anys de vida expositiva amb una interessant mostra de títol “Necessitat vital”. Doncs bé, aquesta reducció d’espai ha comportat també el nombre de participants a 80 , essent el convidat d’enguany el ceramista i escultor Emili Badia , artista de més que valorable nivell i que lamentablement no és prou conegut entre els afeccionats habituals.

Un Sant Lluc que examinat el llistat de’artistes participants em va moure a escriure en les xarxes socials el següent comentari que va tenir profitoses i intenses reaccions . Per això el reprodueixo aquí:

El Sant LLuc ha penjat la llista d'artistes acceptats per a la Col·lectiva i el resultat és esfereïdor. Penso que mai hi havia una participació tan fluixa sobre el paper. M'agradaria equivocar-me però tot pinta a rèquiem.

Demà s’obriran els focus i veurem si vaig errat , fet que no dubteu agrairia de tot cor. La solució aquest dijous a les 19.30 hores.

 

 

I com que és segons dijous de mes toca també conferència a la Nau Gaudí. Havent estat impossible ajornar la mateixa davant els diferents compromisos per part de tot , s’ha decidit ajornar la mateixa en seu horari de començament , que serà a les 20.15 hores.

El protagonista serà el crític d’art Francesc Miralles essent el tema de la xerrada “Valor i preu de les obres d’art”. La conferència versarà sobre el vessant econòmic del món de l’art i la relació –no sempre evident– entre el valor i el preu de les obres artístiques. Així, la sessió girarà entorn a la diferent planificació econòmica que es dóna entre el món anglosaxó i Espanya: mentre al nostre país les obres d’art són poc valorades, a les capitals econòmiques de l’art com Londres o Nova York, artistes catalans com Anglada Camarasa o Joaquim Mir (per citar-ne dos exemples), són molt cotitzats. Aquest fet és encara més accentuat quan es tracta d’artistes de renom internacional. Segons Miralles, això es déu a l’existència d’una maquinària que intencionadament apuja els preus i –el que és més important–, aconsegueix mantenir-los.

Una més que interessant conferència que és fàcil recomanar,en una dida ben complerta per inaugurar oficialment una nova temporada que esperem sigui del millor per a tots.

 

 

 

DIADA 2012

Miro la manifestació per televisió i , amb totes les discrepàncies d’opinió, maleeixo que mentre el poble de Catalunya està dient una cosa , la gent del partit al que voto de sempre , està paint l’arròs covat i regat amb Don Simón , que han menjat a la Pça Occitània de Mataró.

 No es poden posar portes al cel i menys als pensaments dels votants , i allunyar-se de la realitat política i social , clarament explicitada en un dia com avui. És digne d’una ceguesa política que sols es pot apaivagar amb una dimissió, o en aquest cas amb una refundació del PSC.

 No pot ser que es malmeti el treball per el país dut a terme per el PSC durant tant d’anys , donant l’esquena al poble i tancant-se en un espanyolisme caduc i fora de raó. Catalunya precisa de solucions i el silenci del PSc no és pas una d’elles ans el contrari.

 Evidentment que seguiré votant al PSc que aporta esperit a Catalunya. El de Maragall , Tura , Geli , Elena , Ros .... i tants d’altres. Però a aquest PSC de fandango i pandereta els votarà el seu pare.

 Ahir el PSC va perdre un comensal a l’arrossada ( absolutament parella a la botifarrada a la Hispanitat que fan els Maulets) dons no vaig acceptar la convidada, i avui han perdut un votant, dons el meu sentit d’estima a Catalunya depassa en molt el meu sentiment socialista.

Avui el PSC ha quedat definitivament transformat en PSOE i aquest és un fet absolutament trist i lamentable.

 

Arrivederci companys i que tingueu sort, encara que tots sabem que amb aquestes premisses és del tot impossible.

… I UN MÉS

Demà, quan a mitja tarda comenci el degoteig de xifres de la que serà impressionant manifestació e la Diada d’enguany ( Si es permeten apostes jo ho faig per una xifra dels organitzadors que depassarà el milió i mig , amb un agosarament màxim dels dos milions ; una xifra periodística del milió tres-cents mil i una xifra més aproximada a la realitat ,-comptes aeris / m2-, que anirà pels setcents mil , encara que no patiu si el que dic s’allunya del que penseu, ja que no n’encerto mai ni una).

Doncs bé, sigui quina sigui la xifra a la que us vulgueu acostar ni afegiu un de més, que seré jo. Un , per raons físiques , o potser mentals, se sent absolutament incapacitat per la seva claustrofòbia a submergir-se en el que serà mar de multitud. La meva fòbia fa que no em trobareu mai per ex al mig del desvetllament bellugós o de qualsevol acte que no em deixi el suficient espai com per sentir-me lliure , per expressar-ho d’alguna manera. És per això que no estaré a la manifestació, però hi seré present de cor i esperit i la seguiré de manera fervent per la televisió.

I un aniria a la manifestació encara que ni soc independentista i espero no haver-ho de ser. No crec que la independència sigui el millor per el nostre país i fins i tot crec que en aquests moments seria del tot perjudicial . Però òbviament un creu que ja n’hi ha prou d’aquest tracte discriminatori i fins i tot vexatori  que l’estat espanyol està duent a terme en contra Catalunya i que vista la incapacitat política , és a dir dels polítics( que justament son els que voldran capitalitzar aquesta protesta del poble) , cal fer un pas endavant i demostrar de manera fefaent la nostra queixa per la trepitjada ferotge que pateix el nostre poble.

Aniria a la manifestació malgrat que la meva xifra fos aprofitada per tothom en la recerca interessada d’un rèdit personal i de partit, sense voler veure ( doncs no els interessa ) que  demà en el cos gegantí que es conformarà coexistiran mil veus i mil maners d’entendre el nostre país i d’entendre i escriure el seu futur més immediat.
 

I aquí caldria que ningú s’enganyés com ja ho estan fet amb les seves declaracions els caps de les més diverses formacions. És una absoluta fal·làcia el que diu Carme Forcadell ( presidenta de l’ANC) quan assegura que hom que vagi a la manifestació voldrà dir que està d’acord amb la independència , doncs ella sap perfectament que no és així. I manipula Duran i Lleida , a la recerca d’una foto en la que ni hi cap ni hi està convidat. I s’equivoca Pere Navarro ( quin gran bluff ) amb aquesta postura d’arrufar el mas , fet que el col·loca de parella del PP, en una diada històrica de la que es penedirà en no haver-la, si no recolzat , al menys sí considerar-la com una opció lliure i poderosa per que els ciutadans puguin mostrar el seu rebuig. I manipula Mas amb un discurs institucional que fa enrogir per la seva insubstancialitat quan avui més que mai cal dir les coses ben clares i actuar en conseqüència.

Sigui com sigui demà serà un dia gran per Catalunya. I caldrà entendre bé el crit del poble. El pitjor que podria passar , - i em temo que així serà -, és que hom es senti cavall guanyador iintenti apropiar-se de totes les veus. Si és així no anirem enlloc. Demà hi haurà independentistes ( molts ) però també federalistes , simètric i asimètrics , nacionalistes varis , i principalment hi hauran molts, però que molts catalans , - jo penso que la majoria -, que el que volen dir és simplement que cal un replantejament seriós de las relacions amb l’Estat. Que cal establir uns nous fonaments sota la forma i el nom que sigui, que talli aquesta sangria que en esta dessagnant i que  ens està portant a un estat de misèria que no es correspon amb la realitat del país, per més malparada que estigui actualment.


 

I després ja en parlarem. Llavors haurà de ser el moment del diàleg , de la controvèrsia, del debat. Del cercar el camí que més convingui a aquesta pobre i dissortada pàtria. I aquest és potser el punt que em fa més por.

Lamentablement sembla establir-se en el nostre país com una corrent que qualifica als catalans en bons i dolents. Els bons els independentistes , els dolents els que no ho som, i els dimonis amb banyes aquells que podem qualificar com “espanyolistes”. Seguint amb el simplisme estúpid que provoca el Barça ( si no ets del Barça ets un mal català ) , sembla voler-se crear una confrontació amarga que res de bo ha de comportar. Declaracions tan estúpides com les d’ aquest aprenent de Duce i actor de tercera que es conegut com Joel Joan, haurien d’haver provocat ja la més absoluta de les desqualificacions i el que ha provocat ha estat la riota tavernària més primària, fet que és del tot lamentable.

Espero doncs que demà sigui tot un èxit. Que hi acudeixi una multitud incomptable, que no hi hagi cap incident, i que el crit del poble català arribi allà on ha d’arribar. I que després , com deia abans , tots ens posem a reflexionar per cercar veritablement el millor per Catalunya. Com ja ho han fet un bon munt de intel·lectuals de tota mena , amb els que he aprés moltes coses i he pogut anar afinant , depurant potser , el meu pensament. Per el que a mi pertoca us vull recomanar tres mirades properes al que jo crec, que analitzen amb veritable saviesa els seus dubtes i les seves certeses , que a bon segur , d’una o altra manera en sons properes a tots. Per això l’enllaç als articles de Cinto Amat , Joan Salicrú i Ramon Bassas.

BONA DIADA. 

VISCA CATALUNYA

(Les fotografies del post corresponen totes tres a obres d'Antoni Tàpies en el desig de sentit homentage en la seva primera absència )

 

 

 

MEMÒRIA ENTRE TELES

 

 

 

Inaugura temporada l’Espai capgròs , arribant ja a la dècima , tot presentant el renovat treball de Mª José Carrasco que trenca de manera rotunda amb la seva etapa anterior per oferir-nos una visió molt més íntima i personal.

Mª José Carrasco és una autora prou coneguda per els nostres verals on fa anys que es mou amb una estilística esdevinguda ja personal i identificativa, en la que recolzada amb una línia  que té el fonament en el gravat i especialment en el camp de la xilografia , s’ha dedicat a mostrar una imatge sensible de la vida en la que la natura i molt especialment la figura femenina han tingut un protagonisme important.

Una línia i un caminar , més centrat en el sentit d’una bellesa estètica agradable encara que moltes vegades presentara una segona lectura més dura , però que restava edulcorada en el desig d’una aparença amable i sensible.
 

 

 

Ara però Carrasco fa un gir radical al seu fer. Si fins ara havia pintat cap a fora  en el sentit de centrar-se en l’exterior , ara aposta pintar cap endins i exhibir les seves emocions i sensacions més íntimes i personals d’una manera més abrupta i complexa , més en la necessitat personal d’abocar els dimonis interns que tots tenim a dins , que no pas en l’afany de ser compresa per un públic al que li costa entrar en la digestió d’una obra establerta de forma molt críptica i personal.

És evident que aquest gir , o potser millor dit, aquest trencament és un pas positiu i necessari per a l’autora que havia esgotat en bona part el seu vocabulari artístic , però és igualment evident que amb aquesta exposició tan sols enceta un camí en el que caldrà fer moltes consideracions.

Com sempre succeeix en aquestes circumstàncies , destapar el tap de la intimitat personal fa abocar pel broc gros un munt de sensacions que es desitgen expressar amb una certa immediatesa. Això provoca , com en aquets cas , unes obres massa bigarrades de conceptes , massa complexes en una iconografia impossible de ser compresa per l’espectador , en les que manca un ritme de pauses , d’interludis que provoquin la reflexió i la comunicació entre artista i espectador.

Per això aquesta exposició crec s’ha de considerar més com un inici que de cap altra manera. És molt positiu el trencament fet i el nou camí iniciat , però ara falta la depuració , l’eliminació de l’anècdota , la concreció en una idea, per assolir allò que ha de ser la finalitat de tota obra d’art que no és altra cosa que aconseguir la comunicació amb l’espectador, fet que avui per avui encara no succeeix.

EMÍLIA DE TORRES A LLAVANERES

 

Aquest proper divendres a dos quarts de vuit del vespre s’inaugurarà al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres Can Caralt, l’exposició retrospectiva d’homenatge a l’artista Emília de Torres. Una exposició que tindré el plaer i l’honor de presentar així com he tingut el mateix plaer i honor en escriure el text que acompanya al magnífic catàleg editat per l’ocasió.

Com que en aquest començament de temporada sovintegen les exposicions vull mitjançant aquest post fer-ne recordatori , ja que l’exposició s’ho mereix ja que ofereix una acurada tria de la diversitat creativa de l’artista ja sigui amb les seves ceres , figures , flors , bodegons i paisatges , amb especial esment a l’obra que encapçala aquest post que correspon a un paisatge prop de Can Tintoré, a la mateixa població, i que serà donat al Museu Arxiu per que formi part de la seva esplèndida pinacoteca.

Vagi dons la convidada i que sigui amb la reproducció del text que acompanya al catàleg de l’exposició

 

 

EMÍLIA DE TORRES. PASSIÓ PER L’ART

 “Pintar no és pintar un tema, es materialitzar sensacions”

                                                             (Paul Cézanne)

 

Catalunya ha tingut la gran sort d’atresorar en pocs anys un gruix inabastable d’artistes que han assolit els màxims nivells de qualitat i reconeixements. Pocs indrets poden parlar alhora de ser raó i essència de noms com Miró, Dalí, Picasso, Tàpies ...  Però també en aquest petit país hi ha un aforisme que diu que “  totes  les masses piquen”  i l’immens poder que atresoren aquests noms , i altres que els hi van al darrera, com ho puguin ser Ràfols, Hernández Pijuan, Guinovart, Ponç ..., ha fet que existeixi una gran estol  d’artistes que han quedat amagats i fora del reconeixement i l’estima general.

 
Una d’ells és Emília de Torres , aquesta gran pintora nascuda a Sabadell, resident de molt a Barcelona , però artista maresmenca del tot, (amb Mataró com passió i Òrrius com devoció ), que tot just ara , més enllà del seu traspàs quan ja n’era centenària , comença a rebre el reconeixement unànime per la qualitat de la seva pintura , que depassa en molt l’estretor dels límits de la identificació amb una estilística ( l’ impressionisme ) per anar més enllà en la individualització de la seva immensa personalitat. Una personalitat establerta en entendre l’art com una passió irrefrenable, com la manera més pura d’expressar les sensacions més personals i amagades.

 

Emília de Torres ha estat una pintura “revolucionaria” , i no deixa de ser aquesta una afirmació si més no agosarada , quan es tracta d’una persona provinent de la burgesia de la època , estatus que mantingué en vida. Però cal apuntar en aquesta direcció ja que el seu fer es mantingué sempre en els límits , cercant anar més enllà de l’ establert , per aconseguir una pintura d’avançada , fos quina fos la temàtica escollida.

 

Revolucionaria va ser la seva decisió de fer estudis oficials a la llavors Escola de Belles Arts de Sant Jordi , on la presència femenina era un exotisme. Allà , i de la mà de mestres com Muntané, Santasusagna i Labarta, no tan sols assolí el títol de Professorat ( 1949 ) , ans el més important , assolí una potent formació acadèmica que li servi per estructurar després , al seu gust i ganes,  aquest el seu peculiar “idioma” plàstic que ha marcat la seva trajectòria.

 

Un idioma al que dona forma mitjançant tres tècniques essencials: La pintura, el dibuix i les ceres. Una pintura, principalment a l’oli, en la que sap aconseguir matisos, textures i intencions, sempre amb una pinzellada gestual que referma el conjunt. Unes ceres, tècnica lamentablement avui en desús , que li permeten allunyar-se de la formalitat assolint una frescor sense límits; i finalment un dibuix , eix i estructura sempre amagada , que li permet passar del seny a la rauxa , sense que la seva obra desmereixi en res, mantenint sempre el seu elevat nivell de qualitat.

 

Una diversitat tècnica que acobla escaientment al seu ventall temàtic , establert essencialment en tres branques: La figura i en ella el retrat ; la composició i el paisatge.

La figura , centrada quasi exclusivament en la femenina, va a la recerca de la bellesa mitjançant l’exaltació de la potència interior que sempre traspua en les seves obres. Les seves models, quasi sempre de formes quotidianes , com si de la veïna del replà es tractés , ens ofereixen un sentit de la bellesa “viscut”, molt llunyà a l’estereotip del cànon. Una bellesa equilibrada en la seva justa mida, fugint sempre del concepte d’estudi i apostant per la frescor i naturalitat.

Un to que repeteix en els seus retrats , esplèndids en l’aparença, però marcant clarament la força del ritme interior, definint clarament la personalitat del retratat ,  tal i com ha de ser .

 

Les composicions d’Emilia de Torres es concentren en el bodegó, la natura morta i la temàtica floral. Son treballs expressius, frescos , espontanis .Fugint de nou de l’academicisme,  sap trencar l’habitual fredor del concepte capgirant-los en una dinàmica suggestiva en la que l’ús del color hi té molt a dir.

Finalment els paisatges ens ofereixen la cara més intuïtiva de l’artista. Mediterranis en el concepte del ritme i el color, fuig sempre de la fàcil relació i troba i es re inventa en uns paisatges plenament sentits i viscuts. Uns paisatges propers i estimats que en els seves mans apareixen amb nous matisos que els eleven i enalteixen. Tot en un sentit plenament impressionista, però sense defugir l’aventura d’un toc fauvista que l’allunya a les antípodes de l’adotzenament de tants i tants altres paisatgistes.

 

Ara , en aquesta exposició tenim ocasió de gaudir d’una escollida tria que ens permet endinsar-nos en el bon i variat fer de l’artista. Una tria presidida per un magnífic paisatge d’arrel llavanerenca que passarà a formar part de la magnífica Pinacoteca , orgull d’aquest Museu Arxiu de Can Caralt.

Una tria que ens permet  acostar-nos al  valuós treball  d’una artista de la que s’ha de potenciar el seu coneixement. Una artista desbordant en la intensa sensibilitat d’una pintura sempre viscuda.

 

Una pintura que ens retrotrau a la frase de Cèzanne que encapçala aquest escrit. Una artista capaç de materialitzar sensacions en totes i cadascuna de les magnífiques obres que realitzà i de les que avui en podem gaudir en plenitud en una exposició que fa palès una vegada més el tòpic de que els artistes mai moren ja que romanen en les seves obres. I més encara quan , com en el cas d’Emília de Torres , la qualitat hi  domina amb escreix .

Pere Pascual, crític d’art

Mataró, estiu de 2012

(La fotografia on apareix Emília regirant la seva obra , ha estat manllevada del blog de Ramon Bassas en un post de juliol de 2006)

 

 

IVA CULTURAL

 

 

 

Aquest cap de setmana s’ha començat  a aplicar el nou IVA a la industria cultural, per emprar un genèric. El fet cultural, un element d’entreteniment, com maldestrament l’ha definit un alt cap del Ministeri d’Hisenda , passa a suportar un IVA del 21% , el que significa un augment del 13% , convertint-se en el gravamen més alt que pateix la cultura a tota la UE.

De les conseqüències que es poden derivar d’aquesta pujada brutal i injustificada hom en va ple, però d’entre elles, de la que menys s’ha parlat n’és la referent al camp artístic que de moment ja ha comportat una conseqüència absolutament impensada i inusual, com ha estat la decisió de la prestigiosa Galeria Canals de Sant Cugat de cobrar , a partir d’ara mateix , 3 euros per entrar a visitar les exposicions que presenta la galeria.

En Josep Canals , home d’empenta , compromès fins a la medul·la amb l’art, amb una galeria amb més de 30 anys de història i que conjuga perfectament tots els verbs accionals de l’art , des de la seva aposta per la Biennal d’Art Contemporani de Catalunya  fins al seu suport a aquell artista que s’inicia i que precisa de recolzament , explica a qui el vulgui escoltar que aquesta pujada és el cop definitiu al mercat de l’art.

Amb un IVA d’un 21% , més les despeses de manteniment de la galeria amb tota la rècula d’impostos que comporta , i els beneficis propis que ha de comportar tot negoci, converteix del tot en inviable una aposta artística i cultural dons l’encariment del producte ( obra de l’artista ) fins el preu final és tan bestial que sols li queda plegar veles i deixar el comerç de l’art en les mans del propi artista.

I les exposicions?. Doncs si la despesa que signifiquen no es pot “carregar” en la venda degut al munt d’impostos, en Josep Canals sols ha trobat la solució del pagament d’una entrada. Si es paga per veure cine , per escoltar un concert , dons caldrà pagar per veure una exposició. I de moment ha establert la quota de 3 euros.

Com espectador, queda clar que no m’agrada gens la idea. Visitant compulsiu d’exposicions com soc em pot costar mig sou el vici , però el que és pitjor , pot allunyar definitivament a l’espectador de les galeries d’art que ja viuen prou escasses de visitants. Tot sembla a cop d’ull, una intel·ligent manera de cridar l’atenció en relació a un problema al que s’ha arribat per l’estultícia d’un govern d’inútils i descerebrats culturals. Però és un exemple que pot quallar i que faria molt de mal a un concepte , el del negoci de l’art , que està en coma profund i podria quedar en un estat irreversible.

Ah! , que a Mataró cap problema , dons ja fa anys que no tenim cap galeria comercial amb cara i ulls?. Aquest és un altra tema per parlar-ne. Un tema que és igual de trist i lamentable.