Aquest proper divendres a dos quarts de vuit del vespre s’inaugurarà al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres Can Caralt, l’exposició retrospectiva d’homenatge a l’artista Emília de Torres. Una exposició que tindré el plaer i l’honor de presentar així com he tingut el mateix plaer i honor en escriure el text que acompanya al magnífic catàleg editat per l’ocasió.
Com que en aquest començament de
temporada sovintegen les exposicions vull mitjançant aquest post fer-ne
recordatori , ja que l’exposició s’ho mereix ja que ofereix una acurada tria de
la diversitat creativa de l’artista ja sigui amb les seves ceres , figures ,
flors , bodegons i paisatges , amb especial esment a l’obra que encapçala
aquest post que correspon a un paisatge prop de Can Tintoré, a la mateixa
població, i que serà donat al Museu Arxiu per que formi part de la seva
esplèndida pinacoteca.
Vagi dons la convidada i que sigui
amb la reproducció del text que acompanya al catàleg de l’exposició
EMÍLIA DE TORRES. PASSIÓ PER L’ART
(Paul Cézanne)
Catalunya ha tingut la gran sort
d’atresorar en pocs anys un gruix inabastable d’artistes que han assolit els
màxims nivells de qualitat i reconeixements. Pocs indrets poden parlar alhora
de ser raó i essència de noms com Miró, Dalí, Picasso, Tàpies ... Però també en aquest petit país hi ha un
aforisme que diu que “ totes les masses piquen” i l’immens poder que atresoren aquests noms ,
i altres que els hi van al darrera, com ho puguin ser Ràfols, Hernández Pijuan,
Guinovart, Ponç ..., ha fet que existeixi una gran estol d’artistes que han quedat amagats i fora del
reconeixement i l’estima general.
Una d’ells és Emília de Torres , aquesta gran pintora nascuda a Sabadell, resident de molt a Barcelona , però artista maresmenca del tot, (amb Mataró com passió i Òrrius com devoció ), que tot just ara , més enllà del seu traspàs quan ja n’era centenària , comença a rebre el reconeixement unànime per la qualitat de la seva pintura , que depassa en molt l’estretor dels límits de la identificació amb una estilística ( l’ impressionisme ) per anar més enllà en la individualització de la seva immensa personalitat. Una personalitat establerta en entendre l’art com una passió irrefrenable, com la manera més pura d’expressar les sensacions més personals i amagades.
Emília de Torres ha estat una
pintura “revolucionaria” , i no deixa de ser aquesta una afirmació si més no
agosarada , quan es tracta d’una persona provinent de la burgesia de la època ,
estatus que mantingué en vida. Però cal apuntar en aquesta direcció ja que el
seu fer es mantingué sempre en els límits , cercant anar més enllà de l’
establert , per aconseguir una pintura d’avançada , fos quina fos la temàtica
escollida.
Revolucionaria va ser la seva
decisió de fer estudis oficials a la llavors Escola de Belles Arts de Sant
Jordi , on la presència femenina era un exotisme. Allà , i de la mà de mestres
com Muntané, Santasusagna i Labarta, no tan sols assolí el títol de Professorat
( 1949 ) , ans el més important , assolí una potent formació acadèmica que li
servi per estructurar després , al seu gust i ganes, aquest el seu peculiar “idioma” plàstic que ha
marcat la seva trajectòria.
Un idioma al que dona forma
mitjançant tres tècniques essencials: La pintura, el dibuix i les ceres. Una pintura,
principalment a l’oli, en la que sap aconseguir matisos, textures i intencions,
sempre amb una pinzellada gestual que referma el conjunt. Unes ceres, tècnica
lamentablement avui en desús , que li permeten allunyar-se de la formalitat
assolint una frescor sense límits; i finalment un dibuix , eix i estructura
sempre amagada , que li permet passar del seny a la rauxa , sense que la seva
obra desmereixi en res, mantenint sempre el seu elevat nivell de qualitat.
Una diversitat tècnica que
acobla escaientment al seu ventall temàtic , establert essencialment en tres
branques: La figura i en ella el retrat ; la composició i el paisatge.
La figura , centrada quasi
exclusivament en la femenina, va a la recerca de la bellesa mitjançant
l’exaltació de la potència interior que sempre traspua en les seves obres. Les
seves models, quasi sempre de formes quotidianes , com si de la veïna del replà
es tractés , ens ofereixen un sentit de la bellesa “viscut”, molt llunyà a
l’estereotip del cànon. Una bellesa equilibrada en la seva justa mida, fugint
sempre del concepte d’estudi i apostant per la frescor i naturalitat.
Un to que repeteix en els seus
retrats , esplèndids en l’aparença, però marcant clarament la força del ritme
interior, definint clarament la personalitat del retratat , tal i com ha de ser .
Les composicions d’Emilia de
Torres es concentren en el bodegó, la natura morta i la temàtica floral. Son
treballs expressius, frescos , espontanis .Fugint de nou de
l’academicisme, sap trencar l’habitual
fredor del concepte capgirant-los en una dinàmica suggestiva en la que l’ús del
color hi té molt a dir.
Finalment els paisatges ens
ofereixen la cara més intuïtiva de l’artista. Mediterranis en el concepte del
ritme i el color, fuig sempre de la fàcil relació i troba i es re inventa en
uns paisatges plenament sentits i viscuts. Uns paisatges propers i estimats que
en els seves mans apareixen amb nous matisos que els eleven i enalteixen. Tot
en un sentit plenament impressionista, però sense defugir l’aventura d’un toc
fauvista que l’allunya a les antípodes de l’adotzenament de tants i tants
altres paisatgistes.
Ara , en aquesta exposició tenim
ocasió de gaudir d’una escollida tria que ens permet endinsar-nos en el bon i
variat fer de l’artista. Una tria presidida per un magnífic paisatge d’arrel
llavanerenca que passarà a formar part de la magnífica Pinacoteca , orgull d’aquest
Museu Arxiu de Can Caralt.
Una tria que ens permet acostar-nos al valuós treball d’una artista de la que s’ha de potenciar el
seu coneixement. Una artista desbordant en la intensa sensibilitat d’una
pintura sempre viscuda.
Una pintura que ens retrotrau a
la frase de Cèzanne que encapçala aquest escrit. Una artista capaç de
materialitzar sensacions en totes i cadascuna de les magnífiques obres que
realitzà i de les que avui en podem gaudir en plenitud en una exposició que fa
palès una vegada més el tòpic de que els artistes mai moren ja que romanen en
les seves obres. I més encara quan , com en el cas d’Emília de Torres , la
qualitat hi domina amb escreix .
Pere Pascual, crític d’art
Mataró, estiu de 2012(La fotografia on apareix Emília regirant la seva obra , ha estat manllevada del blog de Ramon Bassas en un post de juliol de 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada