EL FUTUR DEL SANT LLUC

 

 

Si ahir fèiem anàlisi crític de  l’exposat , avui toca anar més enllà ja que el Sant Lluc comporta molt més i és en aquet apunt en el que cal incidir i molt.

Estic convençut que qualsevol persona amb un mínim de criteri , per més benvolent que sigui en el seu judici , haurà sortit decebuda de la seva passejada per l’exposició.  L’evidència és l’evidència. I vista la transcendència pública i principalment el gran nombre de visitants que té la mostra , és obligació dels organitzadors apostar per damunt de tot per la qualitat. Una exposició com el Sant Lluc ha de ser educadora i formadora de criteri i no al revés com és ara , incidint en una no volguda cerimònia de la confusió ja que a qualsevol desinformat el missatge que li arriba és de que “allò” que s’exposa és el que té qualitat i per tant és el que val.

Justament en el dia de la inauguració, Ferran Mascarell deia en el decurs d’una conversa amb Josep Ramoneda que publicava “El País” i que us recomano amb tot plaer , que “.. no es pot posar un euro allà on no hi hagi garantia de rendibilitat cultural”. A la gent del Sant Lluc , a qui mai aplaudirem prou l’enorme esforç , - quasi titànic – per mantenir la flama de l’activitat expositiva i artística a Mataró, no els hi hem de parlar d’euros , encara que fan miracles amb els pocs dels que disposen, però sí els hi hem de parlar d’esforços. Per això vull fer paral·lelisme amb les paraules del Conseller i dir-los que no s’ha d’esmerçar tan gran esforç en un fet , el Sant Lluc , que no ofereix ni un polsim de rendibilitat cultural, ans el contrari.

El que potser passa és que ningú vol acceptar que la benevolència d’esperit de l’organització ,en aquest sentit festiu i populista de que el Sant Lluc és de tots ( fals !!! ) ,  el converteix en un veritable festival de fi de curs en el que sols poden somriure papas, mamas , avis i tietes. Sant Lluc és el patró dels artistes i a Mataró dóna la curiositat que la gran majoria dels que poden lluir d’aquest apel·latiu la defugen del tot , mentre que aquells que ni tan sols podríem ser qualificats com aprenents, volen lluir de galons , i el pitjor és que fins i tot ho aconsegueixen. I a més a més , el que és molt indicatiu , els joves el defugen del tot, de manera que en aquesta ocasió el jurat ni tan sols ha pogut complir en la selecció dels mateixos ja que el parell de joves presents no gaudien del mínim nivell per assolir recompensa alguna.

Amb aquests condicionaments crec que l’organització hauria de fer un pas endavant i d’ençà ara mateix decidir que és el que vol de veritat i començar a cercar els camins per aconseguir-ho. Si està contenta amb el que hi ha, endavant, res a dir. I mai tan exactes les paraules : Res a dir. I ho dic ja que  en el proper any no haurà de merèixer ni un paraula , ni en aquest blog ni en la zona cultural del mitjans informatius. Però si de veritat entén que alguna cosa passa, que la davallada qualitativa i de participació és tan evident que és precís fer quelcom per deturar el desastre , és el moment doncs de posar fil a l’agulla.

Per que al meu entendre , i ho he dit mil vegades i no me cansaré de repetir-ho i defensar-ho , cal retomar el sentit estricte del Sant Lluc . Aquell sentit professional amb el que endegaren la mostra els germans Arenas, en Cuyàs, els Estrany , l’Opisso i els artistes de Mataró. Un esperit que s’ha malejat cap aquest sentit de participació alegre i joiosa , sense cap mena de miraments envers el concepte d’art que ha de dominar en la mostra. Recordem-ho una vegada més . Sant Lluc és el patró dels ARTISTES , així en majúscules, i no pas dels PINTORS. I aquesta diferència és cabdal.

Certament hi ha molt a fer , començant per un detall que pot semblar anecdòtic però que esdevé en bona part fonamental com és el de recuperar les dades properes a Sant Lluc ( 18 d’Octubre ) i evitar , de totes totes , aquestes dades de recepció de començament de setembre , tan lesives per a la participació en general, ja que en no haver-se recomençat l’activitat hi ha una tendència a l’oblit i al descuit.

Caldria a continuació preguntar-se del per què de la minsa participació dels artistes de cert nivell. Com pot ser que dels “40 principales” , per dir-ho de manera entenedora , hi participi un percentatge tan baix, i com també no s’aconsegueix de cap de les maneres arribar a les noves generacions de creadors.

Una reflexió conjunta , entre organització i aquests artistes , potser ens podria donar les claus o al menys indicar alguns trets definitoris, encara que en el fons tot sembla enrocar-se en aquest peix que es mossega la cua en el sentit de que els artistes qualificats no assisteixen per la poca qualitat i aquesta cada vegada va en davallada ja que no hi participen aquests artistes.

El Sant Lluc sols assolirà nivell si els artistes creuen en ell i avui per avui no hi creuen.  Saben que la seva absència els hi donarà més mèrit que no pas la seva presència , per el que caldria capgirar del tot aquesta idea. Cal aconseguir que estar en el Sant Lluc sigui un mèrit i això sols s’aconsegueix amb una acurada selecció que en les circumstàncies actuals passa per una selecció prèvia d’artistes consagrats convidats als que , si cal, s’ha d’anar a buscar per aconseguir la seva participació , mentre que  la resta ha de sortir mitjançant una estricta selecció que faci que ser escollit per participar en el Sant Lluc esdevingui un honor i un signe públic de qualitat.

Recuperar l’interès dels artistes és la clau. I s’ha d’aconseguir amb la promesa mútua de qualitat. No és de rebut que alguns artistes participants en aquesta edició hagin presentat obres que no es corresponen amb la qualitat que atresoren. La qualitat ha d’estar en el nom i en l’obra.

I els artistes haurien de ser conscients de la importància i transcendència que per ells podria tenir un Sant Lluc potent. El mateix dia de la inauguració, en la conferència que realitzà Francesc Miralles a la Nau Gaudí al voltant del valor i preu de les obres d’art , incidia poderosament com les obres pujaven de valoració de manera conjunta , en l’agrupament i la comparança. Dit de manera entenedora , estar al costat dels grans eleva als petits i també al conjunt.

Però avui per avui no estan per la labor i en alguns casos no hi estan d’una manera insultant que demostra una absoluta manca de corresponsabilitat i jo arribaria a dir de manca d’ètica personal. No és de rebut per exemple que enguany es repeteixi el que ja havia succeït en altra ocasió, com és que l’autor que realitza la portada ni tan sols hi participa. No és de rebut que molts dels artistes que estan rebent suport constant per part de l’Associació  Sant Lluc i que han pogut exposar en els diversos espais expositius de l’entitat , amb tot el que això representa, no tinguin la decència de tornar el “favor” , si és que es pot dir així, oferint la seva col·laboració en forma de presència en el Sant Lluc.

Crec sincerament que és l’hora d’actuar si no volem que el Sant Lluc es malmeti de manera irremeiable. Ja sé que és un tema pelut i costerut. Que si cada any l’Associació es troba que perd socis per que ni han que en ser rebutjats es donen de baixa , que podria passar si el Sant Lluc es torna exigent amb la qualitat ?. Però ara ja no s’accepten més dilacions.

Per tant la pilota està en mans de l’organització i ha d’actuar com cregui més convenient. La decisió per tant és seva i tan sols seva , però ha de tenir molt clar si la seva missió és potenciar l’art i la cultura local, o seguir amb aquest tipus de col·lectiva que no tan sols no afavoreix a l’art, ans el perjudica per la seva poca qualitat i per la confusió que provoca.

Per tant l’Associació Sant Lluc té la paraula. Que Sant Lluc els il·lumini.

Sort