Avui, abans de començar aquest
comentari al voltant de la mostra Col·lectiva de Sant Lluc 2012 que es va
inaugurar ahir dijous a la planta baixa de l’Ateneu Caixa Laietana , amb la
presència de l’alcalde la ciutat Joan Mora , el regidor de Cultura Quim
Fernández i altres autoritats , he volgut fer repassada del que havia dit
justament fa un any , quasi dia per dia, en ocasió de la mostra de la temporada
anterior.
El cert és que podria haver repetit
fil per randa totes les consideracions generals que havia fet amb un sol però,
el d’afegir un grau en el sentit negatiu del comentari. És així ja que cal
dir sense embuts , per començar I per que ningú es dugui a enganys, que ens
trobem davant un pas més de la davallada, que sembla imparable , del Sant Lluc . Una mostra que fa anys que
agonitza i que ara assoleix una ranera artística del tot preocupant , ja que la
mateixa assoleix un nivell de qualitat tan
baix que més aviat sembla la festa de fi de curs d’una acadèmia sense possibles.
I no és això el que hauria de ser, de cap de les maneres , s’analitzi i es rumií
la festa com un element artístic o popular.El Sant Lluc hauria de ser la
mostra col·lectiva que els artistes de la ciutat (tots )ofereixen a la mateixa,
fent demostració del seu bon fer i intentant ser fidel reflex de la realitat
artística del col·lectiu plàstic local. I aquesta premissa no s’assoleix ni de
bon tros.
Vuitanta obres , que no artistes ,
conformen la mostra que assoleix una retallada de deu obres en relació a l’any
anterior degut al canvi d’espai expositiu ( ara l’espai zero ) , fet que cal
agrair i molt. Vuitanta obres que responen en una majoria quasi absoluta al que
hauríem de definir com art tradicional, i de les que amb facilitat i sense patir molt es podrien haver eliminat
ben be una trentena ( de qualitat simplement ínfima ) , però la xifra de les
bases ho impedeix.
De la resta cal destacar per damunt
de tot , convertint-se en els dos punts claus de l’exposició, les obres de Camil
Giralt ( “De puntes” , corresponent a la sèrie "en la penombra” en l’apartat
pictòric i la de Llucià González (“Formes & Volums II”) en l’apartat
escultòric. Al costat d’elles vull
remarcar dues petites peces que son al meu entendre les dues sorpreses
agradables de l’exposició que corresponen als treballs de Mª Lluïsa Gorina “Magogi”
(“Tempesta”) i Luisa Mª Segura (“Pereza placentera” ) .
Camil Giralt ja va ser una de les sorpresa agradables de l’exposició de l’any anterior. Parlàvem llavors d’un exercici brillant del que seria bo veure més enllà. Dons justament aquest més enllà és el que està present en el treball d’enguany en el que a la perfecció tècnica adjunta una capacitat de misteri capaç d’estimular en la recerca a qualsevol espectador. Un treball a més agosarat en el tècnic , el que el fa una peça enormement valorable per el que mostra , el que dona entendre , i el que és més important , el que genera en un espectador que queda descol·locat davant la juguesca que se li ofereix. Magnífica.
Nivell parell trobem en el treball de Llucià Gonzàlez Viza. Sempre hem defensat que la gran força de Llucià està quan sap conjugar la seva habilitat tècnica amb unes obres estilitzades , lleugeres , àgils , ja que llavors converteix la rigidesa formal del material en un element que tendeix a l’eteri i converteix en paradoxa l’agilitat de la peça front el pes formal del material. Aquí, amb aquesta peça esdevinguda cinta de rítmica , Llucià demostra la seva vàlua i ell mateix s’ensenya el camí en el que cal prosseguir.
Al seu costat crec que és bo destacar les dues peces esdevingudes sorpreses de la col·lectiva. Per un cantó volem apuntar la força de “Tempesta” de l’arenyenca Magogi. Encara que la peça s’ha quedat a la meitat , - hauria quedat rodona amb l’eliminació de l’anècdota ( vivendes )-, el petit treball és agosarat en el ritme compositiu , no hi ha por en l’escampall de paleta que s'ofereix de manera intensa i acuradament contrastada , i a més s’estructura un ritme gestual que potencia la força anímica d’una peça que mereix atenció.
L’altra sorpresa és la de Mª Luisa Segura Requena , una artista que ha arribat a la nostra ciutat fa poc i que amb aquesta, la seva carta de presentació (“Pereza placentera”) , ens fa avinent la seva exquisida sensibilitat en la composició d’aquestes il·lustracions de masses , a l’estil dels dibuixos de “multituds” d’ Opisso, però en una mirada plenament actual. Amb un magnífic domini tècnic , tant en el que pertoca al dibuix , la paleta cromàtica i l’habilitat per donar vida a personatges i ambients , l’obra de Segura , que mereix una detinguda i atenta mirada , ens permet ensumar una creadorsaespecialment sensible en representar la vida en tots els seus matisos. Un nom a seguir.
Al seu redós , com no que cal recordar els noms dels més que escassos professionals presents en la col·lectiva i als que cal donar un toc d’atenció que en algun cas particular haurà de ser pujat , per presentar obres que estan molt per sota del seu nivell habitual. Fet que no succeeix en el cas de Tomàs Safont Tria disbauxat del tot en aquest fauvisme plenament remarcable.
També cal fer esment a Lucia Sánchez Pérez ( “Amanecer en las afueras”) una obra que de no ser per alguns errors tècnics hauria pogut formar part del més escollit de l’exposició. Una obra ben pensada i desenvolupada , capaç de crear un ambient personalitzat prou seductor com per endinsar-se en el mateix. Ja dic , amb algun que altra detall millorable però amb potència més que suficient.
Després i per odre d’aparició en el
catàleg ,que jo no sé per quina raó està estructurat en ordre aleatori , cal
apuntar-se els treballs de Daniel LLin que encara que li hem vist coses millors
, se’n surt prou bé d’aquesta agosarada mirada ; 
Toni Martí Julià , cada vegada més ferm en aquesta expressió abstracta que tan bé practica ;
Mariano Cabellos amb la seva obra escultòrica idèntica en concepte i gestació al seu fer pictòric;
Alex López Garrido que encara el seu sentit repetitiu , manté el to i la intenció;
Nieves Guillem Nau amb la seva mirada de caire hiper real , solventada aquesta vegada sí, amb qualitat tècnica i pictòrica ;
Carme
Lòpez , sempre i quan el que veiem aquí ni sigui flor d’un dia i sí plena
consciència creativa ; 
Santi Domínguez amb un pas endavant en el seu caminar on el color i la taca es donen la mà i finalment
Joan Poch que segueix caminat a passes gegantines en la consolidació del seu idioma pictòric.
Ells conformen el visitable d’una exposició de baix nivell que manté la seva agonia. Demà serà temps de reflexionar sobre la mateix i sobre el seu futur
(El post ha estat actualitzat amb les fotografies corresponents que han estat manllevades del web oficial del Sant Lluc)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada