MEMÒRIA ENTRE TELES

 

 

 

Inaugura temporada l’Espai capgròs , arribant ja a la dècima , tot presentant el renovat treball de Mª José Carrasco que trenca de manera rotunda amb la seva etapa anterior per oferir-nos una visió molt més íntima i personal.

Mª José Carrasco és una autora prou coneguda per els nostres verals on fa anys que es mou amb una estilística esdevinguda ja personal i identificativa, en la que recolzada amb una línia  que té el fonament en el gravat i especialment en el camp de la xilografia , s’ha dedicat a mostrar una imatge sensible de la vida en la que la natura i molt especialment la figura femenina han tingut un protagonisme important.

Una línia i un caminar , més centrat en el sentit d’una bellesa estètica agradable encara que moltes vegades presentara una segona lectura més dura , però que restava edulcorada en el desig d’una aparença amable i sensible.
 

 

 

Ara però Carrasco fa un gir radical al seu fer. Si fins ara havia pintat cap a fora  en el sentit de centrar-se en l’exterior , ara aposta pintar cap endins i exhibir les seves emocions i sensacions més íntimes i personals d’una manera més abrupta i complexa , més en la necessitat personal d’abocar els dimonis interns que tots tenim a dins , que no pas en l’afany de ser compresa per un públic al que li costa entrar en la digestió d’una obra establerta de forma molt críptica i personal.

És evident que aquest gir , o potser millor dit, aquest trencament és un pas positiu i necessari per a l’autora que havia esgotat en bona part el seu vocabulari artístic , però és igualment evident que amb aquesta exposició tan sols enceta un camí en el que caldrà fer moltes consideracions.

Com sempre succeeix en aquestes circumstàncies , destapar el tap de la intimitat personal fa abocar pel broc gros un munt de sensacions que es desitgen expressar amb una certa immediatesa. Això provoca , com en aquets cas , unes obres massa bigarrades de conceptes , massa complexes en una iconografia impossible de ser compresa per l’espectador , en les que manca un ritme de pauses , d’interludis que provoquin la reflexió i la comunicació entre artista i espectador.

Per això aquesta exposició crec s’ha de considerar més com un inici que de cap altra manera. És molt positiu el trencament fet i el nou camí iniciat , però ara falta la depuració , l’eliminació de l’anècdota , la concreció en una idea, per assolir allò que ha de ser la finalitat de tota obra d’art que no és altra cosa que aconseguir la comunicació amb l’espectador, fet que avui per avui encara no succeeix.