NECESSITAT VITAL

Per veure l’exposició que Josep Serra presenta a l’Ateneu Caixa Laietana  cal entrar a la planta baixa i empassar-se bona part de la Sant Lluc. Si un , després de veure tanta mediocritat junta, encara té ganes de veure art  a bon segur que seguirà el rètol que marca que l’exposició continua en la següent planta (el que no és veritat dons és una altra exposició) i accedirà a l’espai on l’argentoní Serra senyoreja amb la seva abstracció.

Entrar en la mateixa ja és un cop dur, impressionant. Les quatre peces que dominen la sala et deixen bocabadat . Son unes peces intenses , que parlen per si soles i que et conviden amb la seva força a penetrar en l’univers que l’artista argentoní ens ofereix sense por, amb tota valentia , amb el sentiment de seguretat que dona la certesa de saber que un està en el camí idoni i que l’art que intenta crear té en la seva ànima la qualitat suficient com per ser llençat a l’espectador del mateix.

Josep Serra compleix trenta anys en això de l’art i ha volgut celebrar-ho com calia. Essent humil ha entès que no hi ha diners per a gaires festes i que per tant s’ho havia de currar. Així que mentre altres en veure la manca d'ajuts públics ( manca ben lamentable vist el que sí dediquen a altres actes culturals ja sigui provinents de Can Xalant , la Hermandad del Santo Sepulcro o la Penya Al-Andalus ) decidien llençar la tovallola, Serra ha fet feina de formigueta i pidolant aquí i allà ha aconseguit el suficient com per presentar una triple exposició , ocupant les plantes superiors de l’Ateneu Caixa Laietana ( Mataró ) , el Museu del Càntir i la Casa Gòtica (Argentona)  i una sala de la barcelonina galeria Setba. I a més fer-ho amb un catàleg llibre , de gran qualitat , i que us recomano intensament que l’adquiriu. Una triple exposició que sols mereix un reconeixement unànime i que demostra que Josep Serra forma ja part de l’èlit  d'aquest adormit Mataró artístic.

En Josep Serra va arribar a l’abstracció després d’un pas ferm en la figuració tradicional i passar per el sedàs del realisme màgica , aquell que tingué prou importància a Mataró allà els vuitanta , amb  Sabillon i Capozzoli  com a promotors i Jordà, Bernardino i Serra com a components més locals.

Però estava clar que aquell simbolisme sotmès al pragmatisme formal del realisme l’encotillava i no li permetia el desgavell expansiu de la seva força pictòrica. El primer pas va ser el grup Eyns , amb Soriano i Prieto, on Serra practicà una abstracció gestual que malgrat l’avanç que significà no l’acabava d’alliberar-lo del tot. D’aquí el seu trencament i la seva evolució cap una abstracció de clara remembrança amb l’expressionisme abstracte americà en el que ha navegat amb molt d ‘esforç però assolint al fina un nivell i una dignitat davant la qual sols queda l’aplaudiment sincer. Un concepte creatiu esdevingut per a ell, una veritable necessitat vital, tal i com explicita amb el títol de l’exposició.

L’autor no ha volgut fer mirada enrere en aquesta exposició. Ha preferit presentar la seva realitat més personal. Obra més antiga ( no més de cinc anys ) però absolutament vàlida a la seva vila d’Argentona , amb una vesant potser més dolça i poètica , però igualment intensa , i en la que sedueix al públic en un estira i afluixa d’intensitats que convida a penetrar en la filosofia artística que s’ofereix.

Però està clar que el pes de la celebració està a l’Ateneu. Abstracció pura i dura. Sense concessions ni mistificacions. Obra sobre tela i essencialment en grans dimensions a la sala inferior i rotunda obra sobre paper, en la que sense perdre un gram de la força hi ha un desig més intens de sensibilitat, en una abstracció més íntima i propera. Tot , en aquesta aposta de la frase de Mark Rothko que encapçala el catàleg , que diu : “ No soc un artista abstracte. Tan sols m’interessa expressar emocions humanes”.

Unes emocions que son les que dominen en tota l’exposició. Recolzat amb un domini tècnic ben escaient , amb una paleta cromàtica jugada amb habilitat segons la intencionalitat de cada peça, Josep Serra es llença desfermat vers unes obres “ ... desproveïdes d’ancoratge i repòs, que mostren senyals d’ansietat , irracionalitat i fins i tot, de vegades , de violència , mentre que en general el color provoca neguit2 , que és ni més ni menys que com defineix  Michael Leja a les obres de Pollock, encara que cal tenir ben clar les abismals distàncies.

Passejar-se per l’exposició de Josep Serra és fer-ho per un món ben proper al propi. D’aturar-se davant de cada obra i intentar racionalitzar-la esdevé un exercici de psicoanàlisi personal que va més enllà del plaer estètic que les obres ens puguin pregonar. Caos ordenat en un equilibri sempre adient . Ritme desfermat , controlat mitjançant l’ús del gest i el color. Simfonia pictòrica que va molt més enllà de l’eterna dualitat abstracció / realisme , per fer entendre perfectament que l’art sols és art quan   existeix creació i comunicació com és en aquest cas.

És per això que recomanem de manera molt intensa aquesta exposició. I ho fem amb intenció encara més pujada per aquells que son esquerps per  a l’abstracció. Submergir-se a la mateixa amb els ulls oberts comporta adquirir un nou concepte de bellesa plàstica ( interior i exterior) i permet copsar un concepte tan bàsic , com menyspreat , de que l’abstracció no son mai quatre ratlles, quatre taques i uns colors , col·locats tant se’n don , en una tela, i sí és un concepte plàstic i estètic complex , que permet expressar amb tota intensitat les sensacions personals més íntimes , i les emocions externes més intenses.

És dons aquest camí de lluita i passió el que domina per damunt de l’amplitud d’obres que composen aquest variat conjunt expositiu que Josep serra ens ofereix, tot commemorant aquests costosos trenta anys de vida artística i expositiva. Trenta anys en els quals cada dia, en acostar-se al taller ha tingut molt clar que calia anar a la cerca i captura de les emocions i sensacions  del seu interior més personal i profund, per fer-les avinent mitjançant aquesta exposició pública del més íntim , com ho és una obra d’art.

Una intimitat que se'ns ofereix pura, neta , sense mistificacions,. Una intimitat que anirà parella a la nostra quan hi connectem. Una intimitat com sols pot oferir un creador que pensa de cor que només li interessa expressar emocions humanes . una intimitat que sols saben expressar els veritables artistes.

I no ho dubtin, en Josep serra , n’és un d’ells. 

I per el vist en aquesta magnífica “Necessitat vital” , un dels bons.