REFLEXIONS COMARCALS

Reflexions ràpides, que és tard i demà cal llevar-se d’hora, i a més es presenta un dia intens.

Caldetes segueix agafant volada amb la Fundació Palau i Fabra. Orrius agafa embranzida amb el projecte de la Fundació Cusachs. Argentona no es queda quieta i ens presenta una nova peça de Picasso per la seva col·lecció. Llavaneres aposta per el pensament plàstic d’entre segles i ens sorprèn a Can Caralt amb interessants exposicions. Vilassar de Mar te en el Monjo un as segur mes a mes , amb una trajectòria impecable. I la capital del Maresme?.

Dons te un Can Xalant exclusiu per alguns i diuen que just d’aquí dos mesos inauguren una cosa que es dirà més o menys Centre d’Art germans Arenas i Clavell , amb olor a naftalina abans de començar, i que a dos mesos vista té el més calent a l’aigüera. I un Museu que serveix d’exemple perfecte del que no ha de ser ( de nou el crit és obligat, Marfà dimissió) , un Can Palauet i un Foment , amb menys visitants que qualsevol sala municipal del poble que vostès vulguin esmentar. És a dir, un absolut fracàs.

Després Mataró vol ser Capital del Maresme, quan passejar tan sols per curiositat per la cartellera cultura que ofereix , ens permet donar-nos compte del poc o del res que som.

Però be, el que importa ja se sap: 0-0 . Sí , sí, sí, alguns aniran a París. Que ho gaudeixin , per què el que és aquí.......

ROMA II .- ART I RELIGIÓ

Dues reflexions independents però que en aquesta ciutat van intensament lligades. Pensar en Roma és pensar en art i en religió.
Malgrat no haver-hi estat mai, en l’apartat monumental queda poc espai per la sorpresa, cosa que sortosament no succeeix en l’àmbit vital i de l’essència de la pròpia ciutat. Qualsevol cosa et sembla ja coneguda de tantes i tantes vegades que les has vistes en el diferents medis. Aquest coneixement previ esdevé llavors traïdor, i quan el resultat és diferent a l’esperat esdevé o la sorpresa o la decepció, que d’ambdues hi ha hagut en la visita.

Per això la meva elecció del més remarcable es bastant tradicional: Coliseu i el Vaticà ( Sant Pere i molt especialment la capella Sixtina) .El Pantheon i Sta Maria Maggiore , com dos increïbles monuments que queden un xic amagats davant la força del conjunt però que encongeixen l’ànim i l’esperit. I com a comodí tota la ciutat i els racons i raconets que converteixen el passeig en una delícia. D’ells em quedo amb els carrerons a l’entorn de Pça Navona , amb la Via Giulia, un incomparable carrer ple d’antiquaris que voreja el riu des de St Giovanni de Fiorentini ( molt a prop del pont Vitt.Emanuele II en l’enllaç amb el Vaticà) fins al Ponte Sisto al Trastevere.

Les decepcions : Pzza Navona ( sempre em porten mal rotllo les places amb pintors capaços de repetir a tor i dret la mateixa peça) , el Moïses de Sant Pietro in Vincolo i el Trastevere en un estat degradat que l’allunya del barri del que tots hem sentit parlar.

I si cal escollir alguna cosa com no que la Capella Sixtina. Malgrat l’aglomeració , el rebombori i les dificultats per gaudir-la , és tan impressionat que difícilment surten les paraules. Penso que és una obra absolutament orgàsmica , davant la qual un queda absolutament bocabadat, i més si coneix , encara que sigui per sobre, els intríngulis de la mateixa.

El que no deixa de ser curiós és que front la riquesa artística vaticana , corresponent a aquells segles, i que responia a la modernitat més absoluta anant més enllà del permès en moltes ocasions, la visita a les sales d’art religiós modern dels Museu vaticans sigui tan decebedora, amb molts escassos punts d’atenció.

En l’apartat religiós no hi vull entrar-hi molt. Penso que és qüestió personal i especialment de fe , i per tant tot és acceptable i a més difícilment discutible.

Un , descregut de mena , després de veure la façana ornamental de l’Església en el que s’ensuma en el Vaticà i indrets propers , intentant mirar més enllà d’un pam del nas, surt encara més convençut de que el fet religiós sols s’aguanta per la fe. Òbviament vaig sortir més entestat encara del frau que significa per a mi la creença religiosa, i no vull ofendre a ningú ,ans al contrari, hi ha el més absolut respecte a aquells que son capaços de veure el que jo no veig.

El que si vaig observar , i permeteu-me la ironia, que Roma és una ciutat plena de pidolaires i de top-manta de totes les ètnies oferint tot el que es pot imaginar. Curiosament , traspassar la línia real / imaginaria de la Ciutat del Vaticà esborra del mapa tot aquest tipus de gent, com si existeixis ordre exacta de que “púrria” d’aquesta mena no pot entrar en el regne terrenal del regne celestial. Potser , dieu-me malintencionat, el pidolaire oficial no accepta cap mena de competència.

Serà com diuen els romans que la matrícula dels vehicles del Vaticà porta les lletres SCV , és a dir, si el cel veies...

(Imatges de les cupules del Panthenon i Sta María Maggiore)

DEU DIES DE SILENCI, DEU DIES DE VACANCES

A bon segur que justament estic fent l’antítesi del que es tracta en un blog. És a dir, si es tracta d’un quadern de bitàcola caldrà fer-ne impressions diàries i no com en aquest cas en que desprès d’un bon grapat de dies de silenci, un , i pel broc gros , ara llença el molt que li sembla que te per dir. Però que hi farem, això és el que hi ha....

I el que hi ha és un període de vacances de Setmana Santa dedicades al dolce far niente, amb esporàdiques visites artístiques entre les que cal destacar l’exposició de Joaquím Vancells que es presenta al Museu de Llaveneres al magnífic casalot de Can Caralt. Una mostra que us recomano amb especial detall per qüestions particulars com és el paisatge a quatre mans amb Cusachs o el detall de les seves cartes amb Santiago Rosinyol.

I l’altre visita artística a la Fundació Caixa de Girona ( La Fontana d’Or) amb una magnífica mostra de Joan Miró i una altra de Man Ray ( Si algun mal intencionat vol fer-ne comparança amb la Fundació de la Caixa Laietena el resultat el decidiu vosaltres . Miró/Man Ray vs Festa de l’Esport/Maternitat d’Elna. Quina pena de comparança...)

ROMA
Quatre dies de vacances a Roma donen per a molt i per a poc. No havia estat mai a Roma. De jove no n’havia tingut ocasió i a posteriori sempre hi havia volgut anar sense criatures. Ara uns problemes de vacances laborals m’han permès assolir aquesta assignatura perduda , i han estat quatre dies magnífics a tots els nivells, que em permeten moltes reflexions que aniré desgranant en els propers dies.
Avui per començar anem amb reflexions polítiques.

Arribar a un país en que s’acaben de celebrar unes eleccions guanyades per tan sols vint-i-cinc mil vots és sempre una aposta interessant per aquell a qui li agrada la política. El cert és que en directe la cosa sembla diferent. He parlat amb molta gent i no he aconseguit que ningú em parlés be de Berlusconi, ans el contrari hom estava content de la seva derrota. El ja era hora, a veiam si desapareix..., han estat les frases més senzilles que he escoltat, per no dir-ne d’altres força gruixudes a vegades mal enteses per raons idiomàtiques. Però llavors, com ha estat tan petita la diferència?. La comparança amb el PP espanyol es fa evident.

L’altre la separació terrible entre els polítics i la ciutadania. Estava en un hotel al ple centre i a menys de cient metres tenia per un costat la seu de “L’olivo” i per l’altra la de “Alianza Nazionale”. Tot això envoltat de molts edificis oficials. Una de les coses que sobta és el gran nombre de vehicles oficials amb el pirulo blau per poder fer sonar la sirena i avançar en el sempre caòtic tràfic de Roma.
Mai en ma vida havia vist tan cotxe oficial i tan xofer. I parlo de moltes decenes. Ser polític és un símbol de poder allunyat del poble, I aquest ho nota.

Vaig coincidir amb la inauguració d’una exposició en motiu del 50 aniversari de la Constitució. L’arribada dels polítics ( de tota mena, nivell i partits) era semblant a una entrada al Liceu. Ells , perfectament ataviats amb els millors tratjos i les corbates més vistoses, donaven el braç a una veritable desfilada de glamour fashion. Era un paisatge difícilment comparable amb el nostre País i/o Estat. Una imatge vergonyosa que frapava als forans i deixava tristament indiferents als ciutadans.

I a l’hora de la veritat res de res. Encapçala l’article una fotografia de Màssimo d’Alema , president de Demòcrates d’esquerra) i gran aspirant a la Presidència del Congrés. La foto la vaig fer jo mateix en mig del garbuix de la cinquantena de periodistes disposat permanentment davant la seu de l’Olivo com si qualsevol Salsa rosa es tractés. La indiferència era general. Cinquanta persones al voltant d’una i hom passant del fet. Per reflexionar.

L’altra reflexió és la de Zapatero. Un veritable ídol. Al saber que eres espanyol , per que ens entenguem, les lloances a Zapatero eren constants. Un com ell és el que necessitem, deien. I per demostració l’altra foto. És la portada d’un llibre que trobes per arreu, però la foto està presa en els aparadors de l’Estació Termeinus de Roma, un lloc que per lògica està destinat no pas a l’assaig i la reflexió i sí als best-sellers, Un polític que fa el que diu.
Potser el somni de tots.
Seguirem

PS.- Avui és Sant Jordi. He començat malament el dia. Vaig a buscar el pa i el diari i em trobo el Monument a la Intolerància de Perecoll que ha estat usat com a pancarta promocional de la Floristeria Davinia del Pg Carles Padrós ( dic el mon per que hom se l’apunti i no faci negocis amb ella).
En un dia de la cultura com es St Jordi fer un atentat com aquest és una demostració de la realitat cultural d’un país.

VISCA L’ESPANYOL !!!!

Hi ha coses que tan sols es pot fer per un fill. Com fer aquest titular en un post. Avui, tots ho sabem , hi havia final de Copa. A casa guanyàvem segur: Una filla de l’Espanyol, i la dona , aragonesa.

L’Alba, la meva filla gran , aquesta que per tocar allò que no sona ( de qui ho haurà heretat ) és de l’Espanyol em va fer prometre que si l’Espanyol guanyava hauria de titular així aquest post.
Ha guanyat hi ho faig amb tot gust. Per ella, per que tinc molts bons amics que son de l’Espanyol ( record especial per tu, Jose Spà ) , i per què a fi de comptes alguna cosa dec tenir dintre meu de l’Espanyol, ja que vaig ser batejat a l’església de Sarrià.

Per tot això, i principalment per què s’ho han merescut, sense cap vergonya i amb tot el gust dic
Visca l’Espanyol !!!.

DE JUSTÍCIA

Llegeixo en el capgros.com que en el passat ple municipal s’aprovà donar el nom de tres espais de la nostra ciutat a Pere Màrtir Viada , Manuel Cuyàs i al Dr. Vicenç Font Sastre. Tenia coneixement de la primera proposta però no de les altres dues, i estic enormement satisfet de que totes hagin anat endavant.

D’en Pere Viada penso que ja ho he dit tot. El seu reconeixement és alhora un reconeixement a una ben peculiar manera d’entendre l’art, molt emparentada amb la bohèmia , aquesta manera de fer ja desapareguda. A més l’indret és el més exacta. Aquells terrenys varen pertànyer a la família Pascual , branca de les que els dos descendim. Terra d’un , amb el seu nom . Millor impossible.
Segur que en Pere deu haver fet un somriure , mentre segueix fumant el seu ducados ( allà on sigui no existeix la llei anti-tabac ) i manté una estrella ( en aquest cas és l’apropiat) a la mà.

Igualment justos son els altres casos. En el de Manuel Cuyàs de bon segur s’haurà tret el barret per saludar, i amb la seva proverbial educació senyorial haurà pensat :” De plaça molta, però d’antològica res” . I potser seria hora ja de desfer malentesos i dur a terme una mostra que ja era obligada en vida. Esperem-ho.

Finalment en el cas del Dr. Font Sastre , abastament coneguda la seva vàlua científica , be val remarcar el seu paper d’afeccionat impenitent a l’art. Un manté amb tot l’afecte el catàleg del Museu Nacional de Taipeh , que em va regalar després d’un viatge a aquell llunyà indret. Per ell l’art era una manera d’entendre la vida , i vista la manera , em de reconèixer que l’entenia molt be.

Tres noms que amb tota justícia tenen el seu espai a la ciutat. Crec que tots ens hem de felicitar.

ART / SETMANA SANTA

ART

Cada dia el primer que veig quan entro a la feina és una magnífica pintura de Joaquim Vancells. És un paisatge bromós , molt parell al que il·lustra a aquest post que fou una donació de la família al museu de Terrassa i del que vàrem poder gaudir a Mataró en el decurs de la mostra “La finestra Oberta” que s’exposà el passat any al Museu. És una magnífica peça, al meu entendre molt millor que els Urgell que li fan companyia.

Ara a Llavaneres aprofitant l’avinentesa de que moltes de les seves obres les realitzà a la població on hi tenia casa d’estiueig, presenten en el seu Museu la magnífica exposició provinent de Caixa de Terrassa , i que s’exhibí amb gran èxit en aquella població. Una mostra que cal recomanar amb plaer.
Vancells malgrat no haver assolit el nom d’alguns dels seus coetanis fou un gran artista que crea l’anomenat “modernisme gris” , un tipus de pintura melangiosa hereva del paisatgisme líric de Vayreda.

Aquesta mostra em provoca una clara reflexió. Llavaneres fa poc va fer recordança dels germans Masriera i ara de Vancells. Argentona l’any passat va produir una magnífica exposició sobre Martí Alsina. Son noms cabdals en el paisatgisme català i han estat unes magnífiques exposicions fetes amb cura i gran qualitat.
Mentre, a Mataró, que hauria de ser capdavantera en mostres atractives, res de res. Així no deixa de cridar l’atenció, que Mataró és la ciutat que més peticions ha fet a la Diputació per aprofitar les seves exposicions , que generalment van dedicades a poblacions amb menys possibilitats i recursos. Dit d’altre manera, poca feina i a sortir del pas.

Així en aquest moments, i en els propers segons l’Agenda Cultural, totes les exposicions de caire públic tenen una sola direcció , l’art mal anomenat contemporani, i no hi ha , ni està prevista, cap exposició plàstica .
Certament , tota una vergonya.

PS.- Vergonya quan s’accentua la poca cura que, a més a més, tenen de les mateixes. Així aquest dissabte a les 19.30 hores , la sala del Foment on es presenta l’exposició d’artistes emergents gironins estava tancada. L’hem visitada després i ho hem entès. Quanta menys gent la visita menys possibilitats d’alteracions en la sensibilitat serà possible.

SETMANA SANTA

Un, descregut de mena, al que cada vegada més el que veu i nota de l’església, el va convertint en anticlerical ,no pot defugir però de la Setmana Santa dominant.

No assisteixo, ni d’espectador, als actes tradicionals , en especial a les processons que depassan la meva senzilla capacitat d’anàlisi , en especial al que pertoca als Armats, als que de sempre he anomenat “majoretos” ja que em donen la mateixa imatge d’inconsistència, i als que per més que ho intento no puc entendre, i menys comprendre.
Malgrat això el passat diumenge no vaig poder deixar de ser espectador d’una benedicció de Rams. Visc al costat del convent de les Tereses , a Torner, i a l’anar a buscar el pa i el diari del diumenge, vaig coincidir amb la benedicció a portes obertes. No puc negar que em portà el record d’infantessa.

Palmes i palmons, i esperar a ser gran per portar la branca d’olivera. Senyors i senyores , fruites confitades i rosaris de sucre que endiumengaven les palmes de les nenes , lluïdes amb grans llaçades. I com no, calia fer-se l’home, a veiam qui era capaç d’aconseguir més trofeus endolcits per ser considerat el més gran.
Son uns clars records que em vàrem aflorar sense cap esperit més especial que l’enyor que tots tenim per un temps passat, i en especial al de l’infantesa.
Ara sols em queda el divendres , amb l’Ofici de Tenebres, i allò que en dèiem , - i que ara no s’espanti ningú -, “a matar jueus”.

ARTISTES , I DE CASA

Avui m’agradaria estar a Vitoria. No sols per què és una preciosa ciutat , ans també per el fet de que justament avui i a la galeria Aitor Urdangarin ( Florida 23) inaugura exposició la Marta Duran , amb el títol de “ Historias de Marta Duran” amb aquest joc de colors en el titular.
Per el vist en el catàleg , - d’ell n’és la foto que acompanya el post- , l’artista segueix en aquesta lluita per un paisatge més lliure i mes agosarat. Esperem que tingui sort, que la tindrà.

Aquest cap de setmana Josep Manuel Calleja que acaba de presentar un llibre estarà a Lleida com a protagonista d’una “ponentada”. D’en Perecoll ja sabem que properament exposarà a Madrid amb una exposició d’aquelles que fan fredar tan sols de pensar indret i dimensions.

No fa pas massa que parlàvem dels èxits de Josep Mª Codina , Rosa Codina Esteve i Llucià González en importants galeries barcelonines.
És a dir cinc artistes mataronins que en poc temps han realitzat mostres importants en diferents indrets. Això ens demostra la vàlua del que tenim i que defensar-ho no és un localisme absurd i sí un acte de justícia.

D’aquí més que mai la importància que pot tenir “Proposta Mataró. Fons d’Art” , aquest anhel per el que tant hem lluitat i que esperem sigui ben aviat realitat.

SOCIETAT , RELIGIÓ I CULTURA

Per raons de feina no he pogut assistir en aquests dies a dos actes que tenia apuntats com a preferents en la meva agenda. Per un costat la presentació del llibre de Margarida Colomer sobre la Guerra del 36 , que friso en llegir, i per l’altre a l’acte sobre Cultura Popular amb Ferran Bello. Dels dos en trobo notícia al capgros.com i em queda un mal neguit al cos.

En el primer cas per què penso que malgrat tot segueix existint una nebulosa que impedeix un criteri asèptic de la qüestió ( els comentaris semblen donar-me la raó) , i un que és de formació de Ciències encara segueix mantenint uns certs mètodes cartesians d’anàlisi.
Del segon, més proper i potser menys conflictiu, em neguiteja i molt , aquest apartat religiós que emana una bona part de l’Ajuntament. Un esperit , indiscutible en l’apartat personal, però molt més discutible quan es parla com a representant de la ciutadania.

No vaig entendre , de cap manera, el Pessebre en els baixos de l’Ajuntament el passat Nadal. Si entenc que l’Ajuntament assisteixi en comitiva a la Missa de Les Santes. Aquí representa a la ciutadania i per Nadal representa a les seves creences particulars. Per això em sorprèn i molt, alhora que discrepo absolutament d’elles, les manifestacions de Baron afirmant que la Setmana Santa de Mataró és un element de cohesió social. De veritat ho creu així?.

Sense qüestionar el fet religiós , en veritat la Setmana Santa respon al mateix, o és un ressò folklòric de velles enyorances?. Te alguna raó de ser el sarau mataroní amb uns protagonistes que en bona part ni creuen ni practiquen l’acte religiós del que son protagonistes?. I els que no creiem , ni en aquesta religió, ni en cap?.

Certament l’anàlisi no es pot fer en quatre ratlles d’un blog i en caldria la paraula directa , però bo seria fer esment , encara que sigui de trascantó, l’enquesta sobre “Joves Espanyols 2005” feta per la gens sospitosa Fundación Santa Maria , vinculada a la congregació dels Marianistes , que avui fa pública “El País”.
Els joves que es declaren catòlics baixen del 77 al 49% en una dècada. Per alguna cosa serà.

BOMBOLLES


CIENTÍFIQUES

Les que es realitzaven a la Pça Sta Ana a l’entorn de les II Jornades Científiques de Mataró. “Divertim-nos amb les bombolles”, va ser una experiència lúdica i ben interessant al voltant de la geometria , la tensió superficial.... Una bona manera d’apropar la ciència allunyant-la dels velles tabús de la dificultat fregadissa amb l’incomprensible.
Un bon treball el d’aquestes jornades , que em va permetre veure amb la mateixa força i empenta a la Dra. Elvira Rocha que va ser professora meva en els temps de Preu ( que vell soc). Segueix essent geni i figura.

D’ART

Magnífica l’exposició de Carme Riera en el Monjo (vegeu crítica a http://www.capgros.com/ ) . No s’ha de confondre amb l’escriptora d’igual nom , encara que tot jugant han realitzat experiències comunes.
En el Monjo desplega el ventall de les seves sensibilitats en una exposició de veritable interès.
El Monjo, reducte de permanents bones exposicions i pelegrinatge mensual obligat davant del desert plàstic que molts mesos presenta Mataró.

Contradictòria bombolla la d’avui mateix , que parla de que Christie’s suspèn la subhasta i negocia amb Espanya la venda de les bigues de la Mesquita de Côrdoba, per un valor estimat entre 146000 i 438000 euros.
Encara que segons sembla la desviació d’aquestes peces es de fa molts anys, massa vegades apareixen noticies d’aquest tipus que em porten a bombolles

DE CORRUPCIÓ

Marbella, Oriola , són la punta de l’iceberg o l’excepció que confirma la regla. Per a mi no hi ha dubtes, es tracta del segon. Però aquest fets de corrupció en tal alt grau acaben esquitxant a tothom.
Un, xaferderot de mena, ha escoltat diverses converses de carrer ( al bus, a la barra del bar prenent el cafetó del matí, a la pròpia feina) al respecte, i el més trist és que hi ha un sentiment general en que es considera normal que els polítics s’aprofitin del càrrec i en treguin benefici propi , però això sí, sense passar-se.
Quan de mal fan aquests actes, i el poc que a vegades fan els partits de tota mena per reprimir-los. Sortosament estic convençut de l’honorabilitat dels dirigents que a nosaltres ens pertoquen.

DE SENTIMENT

Les que sentirem el proper dijous quan en el Ple Municipal s’accepti la proposta de donar el nom de Pere Màrtir Viada a la Pça que corona el Sant Pere més Alt. Un espai que curiosament fa molts anys era propietat de la seva família, i de la meva.

ÈTIQUES , O NO ( SEGONS COM ES MIRI)

Les del membres del jurat de la Mostra d’Art Jove, Pep Dardanyà i Núria Alberch) defensant les propostes dels seus poulains i alumnes respectivament.
I les de tot el jurat acceptant que la proposta de Xavier Rosales pugui ser realitat.
No em semblen be ni una cosa ni l’altre. En el primer cas penso haurien d’haver-se abstingut i que fos la resta del jurat qui prengués la decisió, i en el segon penso que un personatge capaç de fer el que va fer amb la ciutat, no mereix en aquest moments que la ciutat el recolzi en les seves iniciatives.
Per cert , discrepo absolutament de la vàlua del presentat ( al meu entendre molt fluix) davant la magnificència dels elogis de la gent de la corda . Ho sento molt, però no són del millor que hi ha , ans al contrari.
I el públic quan gaudeixi de les imaginatives propostes amb fotocopies, plats trencats , típex i altres elements com a protagonistes , be en podrà dir la seva i si hi hagués enquesta els resultats podrien ser prou significatius.

A CORRE CUITES

La invitació del PMC per la inauguració de la mostra “El Camp de la Bota” ,al Museu de Mataró, enviada per correu electrònic quan faltava menys d’una hora per la celebració de l’acte.
A més una notificació sense cap mena d’informació complementaria i que deixava totalment descol·locat a qui la rebia si no en tenia coneixement previ.
Com descol·locat vaig quedar jo al veure que el mail que rebia anava dirigit a Navarro Álvarez , Celia.
Fa poc els correus arribaven amb totes les direccions electròniques obertes. Ara amb destinataris erronis. Coneixen en el PMC una cosa de la que s’ha parlat molt com és la llei de la protecció de dades?.

MÉS PÍNDOLES

Generalment el diumenge no dona per poder llegir tot el que ens ofereixen els diaris del dia. Els suplements van molt be com a lectura en els viatges setmanals. Dels de diumenge em quedo amb dues meravelloses píndoles:

1.- El enredo (Antonio Martínez. El País Domingo). Al respecte de Sharon Stone i el seu “Instinto Básico 2” , de la que un en feia esment en el darrer post. Diu: “... serà un èxit ja que la unió de sexe ,aventura i perill és infal·lible. Només hi ha que veure l’èxit en el seguiment que ha tingut la negociació de l’Estatut. Canvis de parella , cites clandestines , promeses ambigües i un embolic tan fenomenal que ningú sap si ERC és l’assassí o el cadàver”.

2.- Un poco de misericordia ( Javier Cercas. EPS)
Càustic, mordaç i reflexiu article sobre els polítics. De lectura obligada per aquell que creu en la política i els seus protagonistes.

Comença amb un seguit de frase despectives sobre els polítics que no em resisteixo a reproduir. “La paraula polític significava en el seu origen, ciutadà. Avui , gràcies a la vostra perversitat ha arribat a significar, el que enganya als ciutadans” (Voltaire). “Política és el mitjà de vida preferit per la part més degradada de les nostres classes delictives ” ( Ambrose Bierce) . “La societat està formada per una ramat de cecs , guiat per un grapat de bojos” ( Josep Pla).

Desprès de fer repàs a l’angoixosa vida que comporta dedicar-se a tal menester, acaba amb una profunda reflexió: “És l’hora de deixar els insults. És hora de tenir una mica de misericòrdia, si no per justícia o per bondat , al menys per motius pràctics. Per què, imaginem-nos que un dia els nostres polítics prenen consciència de l’espantosa vida que porten i decideixen enviar-ho tot a dida. Imaginem-ho. Ja em diran llavors quin és el valent que els substitueix.”
Certament impagable.


5ª MOSTRA D’ART JOVE

Quan estic escrivint aquestes ratlles, deu estar reunit el Jurat que ha de dictaminar quines son les propostes (màxim dotze) que tindran dret a formar part de la mateixa i a rebre per tant l’ajut corresponent.

Malgrat ser ja la cinquena edició , la mostra d’Art Jove no pren volada ni a la de tres, no arribant en aquesta ocasió ni a la vintena de propostes presentades , amb un nivell de qualitat que hem de qualificar de fluix. I ho dic amb fonament de causa i per judici directe.
Propostes vulgars , repetitives, poc imaginatives i excepte en tres o quatre casos , sense cap mena d’interès. Ara , fer volar coloms, el que vulguem. Cubs gegantins , reflexions amb típex , Instal·lacions de 3 metres amb set monitors projectant dvds , plats trencats per un tub ....

Potser tot està ja en les viciades bases del concurs dirigides de tal manera cap al mal anomenat art visual, que fa que hom que no es mogui estrictament en aquest camí ja no presenti la seva opció, ja que any rera any ha estat refusada, mutilant per tant l’objectiu essencial de la convocatòria.
A més per assegurar el tret el jurat queda clarament emmarcat en aquest camí. Enguany amb Per Dardanyà (Can Xalant) , el representat de “H. Associació per les Arts Contemporànies “ i per l’artista contemporània Núria Alberch. Per tant majoria absoluta.
Però es clar que em queden molts dubtes . S’abstindrà Pep Dardanyà davant dels projectes presentats per residents a Can Xalant ?. Que farà Núria Alberch , professora de Batxillerat Artístic de Sta Anna , davant les propostes dels seus alumnes , que en certa manera han de reflectir la vàlua de l’ensenyament que reben? . Passarà la selecció el treball de Xavier Rosales , dissenyador conegut pel seu fer en el Cartell de Les santes i ara darrerament en el Concurs de Cartells de la Festa del Càntir ?. El seu projecte és en veritat inèdit , com demanen les bases del concurs , o és ja un element presentat com es podria deduir per la presentació del mateix?.

No vull amb això dubtar de la honorabilitat del jurat, que la té i tota, però si remarcar de nou, que tal com ja va succeir en el cas de Can Xalant, el nepotisme en el dirigisme que està portant el PMC, arriba a uns límits que van més enllà del suportable , amb una manca d’ètica que esquitxa a tothom, en aquest cas a un jurat amb membres amb obvia inhabilitat , no per capacitat, i sí pel que podríem dir “parentesc”.

I aquí pot estar el gran problema que s’arrossega per la Beneficència , i jugant amb les paraules és un fet que no beneficia ningú. Ni a Graupera , ni als tècnics del patronat , i molt especialment no beneficia ni a la Cultura ni a la Ciutat , que a fi de comptes és del que es tracta.

PÍNDOLES BÀSIQUES D’UN CAP DE SETMANA

DIVENDRES

Veig “Caiga quien caiga” , Encara que no amb la força del Gran Wyoming ,que per cert està gestat al poble de la meva dona (Monreal del Campo. Teruel) on el seu pare era el gerent de “Destilerias Franco” ( ironies te la vida) , en Manel Fuentes manté un cert i acceptable to.
Veig la presentació de “Instinto Básico 2” amb la Sharon Stone que segueix fenomenal i li demano a la meva filla que em baixi la primera part. La família recorda que la tenim en vídeo i després de la pertinent recerca la mirem. A la meva filla, cinèfila de pro, li sembla acceptable i pensa que fora dels detalls puntuals no li pesen els anys.

M’ensenya els trailers ( censurat i no, de la versió 2). La Sharon segueix essent una bellesa.

DISSABTE MATÍ

El matinar em permet llegir els diaris amb tranquil·litat.
A més de la noticia de la famosa carta d’esquerra amb quedo amb dos apunts:

Apunt 1:- Torna a Espanya Rocío Jurado i quasi tanquen l’aeroport de Torrejón. La Guardia Civil pren l’objectiu i l’escorta fins a la Clínica.
Com sempre aquesta Espanya de panedereta ( I a l’aguait, que per els nostres verals no anem pas massa lluny) , donant privilegis a qui no els mereix ( La Sanitat Pública espanyola està a un nivell que pot convertir en absurd el viatjar a EEUU) . I sí un ho prefereix, perfecte, però aquests privilegis feudals, NO.

Apunt 2:- A La Sentiu de Sió ( La Noguera) un poble treballa a jova ( es a dir, a benefici de tots) per construir un poliesportiu al que no arriba l’Ajuntament.
Veure utòpics municipalistes em fa molta joia.

DISSABTE NIT

Assisteixo a la nit de portes obertes del Museu Picasso. En Manuel Baena , cap de comunicació del Museu m’acull amb la seva proverbial amabilitat. En Manuel és un d’aquests mataronins desconeguts que desenvolupen càrrecs de responsabilitat i dels que la ciutat s’oblida absolutament i no en te cap coneixença.

Feia temps que no revisitava la col·lecció del Museu i ha estat un plaer, i més podent gaudir de la més darrera adquisició. Però el millor ha estat en les dues exposicions temporals, la que relaciona a Picacso amb el dibuix ( magnífica) i la de Roger de la Fresnaye que esdevé una gran sorpresa per el desconeixement de la seva obra.
Per això la foto que encapçala merescudament el post.

DIUMENGE

Festa de l’Ensenyament Públic. Un gran èxit del que no en vull parlar gaire , no fos pas que algú hi cerqués connotacions personals que no vindrien al cas.
Una magnífica demostració a la que va acompanyar el temps i el desig d’aquells que tenen en l’ensenyament Públic un sant i senya.
Felicitats.

Repasso blogs que tenia darrerament oblidats. En alguns hi ha una imatge comú que apareix amb la signatura de Quico Melero.
Em deturo en el seu blog, i ara públicament vull fer allò que encara no he fet en privat, com és felicitar-lo per la seva sensibilitat compositiva en el camp de la fotografia. Lluny de la foto bonica , en Quico cerca ambients i esperits, I els aconsegueix.

Felicitats i espero el teu permís, per fer competència a les altes autoritats, i de tant en tant, aprofitar-me del teu treball per magnificar aquest post.

FRASES

Hi ha frases que al sentir-les se t’esborrona l’ànima. Les que he / hem sentit anunciant el que tots esperem que sigui el començament de la fi d’ETA , signifiquen tan sols un tremolor però que preludia l’immens goig que esperem sentir dintre d’un temps , - quan menys ,millor- , quan definitivament el mal son s’acabi.
Unes frases les d’avui amb tota la prudència que es vulgui , però també amb l’esperança i el convenciment que cal, i es pot , anar endavant.

Una història que jo explicito amb l’obra de Juan Asensio ( Cuenca 1959) que presideix el post.
Aquest escultor , amb elegant i subtil alfabet aposta per una geometria lligada a la natura, segons el magnífic escrit d’Antonio Lucas a “Descubrir el Arte” . La seva obra esdevé misteri , elegància, amb una força interior terrible que esclata en una serenor quasi minimal. El seu material habitual és la pedra, però abans les visualitza mitjançant el petit truc de treballar senzills guixos escolars.

Un concepte , una manera de realitzar-lo, i una finalitat, que avui se’m fa parella al camí polític que ara cal recórrer.

MÉS FRASES

Aquestes, d’art . I les dues valen el seu pes en or:

“Només quan desaparegui el costum de veure en els quadres la representació de petita racons de la natura , de madones o de venus impúdiques, veurem la creació pictòrica” ( Malèvitx )

“La pintura és a la societat com el suor al cos, encara que si Velázquez visques ara probablement treballaria en la televisió , ja que la l’espessor de la imatge pictòrica exigeix un silenci més gran i un temps més lent per contemplar-la, i de temps avui en dia , ningú en sembla disposar” ( Juan Uslé)

MALÈVITX

No disposava de molt temps, però dintre meu hi havia ànsia per fer-ne una visita. N’havia vist unes poques imatges ahir a la televisió i tenia ja aquell corconet interior que et diu allò de que encara que sigui breu sempre és bo, que ... I està clar que treballar a cinquanta metres de La Pedrera , et dona oportunitat de moltes altres visites , i més si tenim en compte que les exposicions son gratuïtes . Així que avui al sortir de treballar he fet una ràpida , però molt plaent, visita a la mostra de Kasimir Malèvitx que des de ahir es presenta en tan magnífic indret.

Deixant de valoracions tècniques i crítiques , de les que ja en parlaré quan hagi pogut gaudir-la amb més intensitat , si que vull comentar la magnificència i qualitat del presentat. Com ja va dir ahir la responsable de la mostra , a bon segur és la més complerta mostra que s’hagi vist d’aquest mític creador , i penso que és cert.
En l’exposició és fa complert repàs de totes les seves èpoques , començant pel seu impressionisme i simbolisme inicial i acabant pel postsuprematisme, amb accent molt especial en la seva època central.

Encara que fins a mitjans de maig no s’exposaran les tres peces claus (“quadrat negre” , “creu negre” i “cercle negre” ) , actualment a la Thyssen de Madrid , en el centenar llarg d’obres presentades es veu perfectament el camí evolutiu de l’artista , i serveix per fer entendre als profans, com és possible arribar a un punt abstractiu a partir de la figuració, i alhora fer el camí enrera, i fer-ho no per causes modals , i sí per la reflexió l’evolució.

Una exposició que no s’ha de perdre sota cap concepte, i que alhora serveix d’essència a la lectura que tots vàrem poder fer de la mostra de Perecoll i el seu negre sobre negre.

POLÍTICAMENT CORRECTE

No és pot dir pas que Malèvitx fos un creador políticament correcte. Potser això fa que encara més em motivi la seva obra , per què el cert és que començo a estar cansat d’aquesta necessitat de dir les coses per un nom , generalment de caire eufemista , no sigui cas que algú s’emprenyi. Vull ser , en bona part, políticament incorrecte.

Dic això ja que m’he fixat amb el cartell de la Festa de l’Ensenyament Públic. Un bon cartell, atractiu i llaminer que realitza el seu paper a la perfecció. La crida d’atenció m’ha fet llegir el seguit d’actes i en ells he trobat la passejada de “Gegants i Gegantes” de les escoles de la ciutat.
No en fem ja un gra massa ?. De veritat algú creu que és sexista dir simplement “Gegants” ?. Ara que , vist que en les colles portadores es barregen homes i dones , haurem de parlar de “colles de geganters i geganteres de ...” .

Potser caldria posar una mica de seny en aquesta disbauxa. Un seny com el que aporta Rosa Montero en la seva columna “La abuela” en la contraportada de “El País”, en la que comparant l’assumpte de les caricatures de Mahoma, amb l’actuació del Govern de Castilla-La Mancha ( d’un PSOE massa d’arrel Bono) amb l’espectacle de Leo Bassi ( magnífica la seva intervenció amb la famosa frase volteriana de defensar fins a la mort el dret a que hom pugui defensar la seva idea , encara que sigui contrària) , arriba a la lectura d’aquesta intransigència paleta que massa vegades està a ambdós costats de l’espectre de pensament.

Una lectura que caldria trencar ,ja que ara ser políticament correcte, ha arribat a uns punts en que en realitat un esdevé “ridículament correcte”.

EL PARE

Ja que diuen que ahir va ser el dia del Pare , porto avui a encapçalar aquest post a Evan Williams ,de 33 anys, resident a San Francisco que juntament amb Paul Bausch i Meg Hourihan son els pares de “blooger” aquesta eina informàtica que tan atrapats ens te.
D’ells i d’altres fenòmens semblants ( Hotmail, Skype , Paypal...) en parla “Eps” d’aquesta setmana en un article de nom “Pelotazos.com” que es pot llegir a http://www.elpais.es/ , en la seva franja de lliure accés. La idea de “blogger” va sorgir quan els tres treballaven individualment en projectes comuns . Tenien un diari personal per mantenir informats a la resta del treball que anaven realitzant, per ser comentat per la resta de la manera més ràpida possible . Així va aparèixer l’eina que al febrer de 2003 va ser adquirida per Google.
El fundador encara manté un blog “Evhead.com” on parla del seu treball i d’ell mateix.

TAMBORINADA

I de la forta, la que descarrega sobre la Regidoria de Cultura. Quin enrenou ha portat l’escrit d’en Joan Salicrú al darrer Cap Gros.... Només faltava Convergència per dir la seva i ja ho ha fet . Un enrenou, que encara que no ha agradat a tothom, i fins hi tot ha emprenyat a més d’un , es ben vàlid i necessari , si més no per intentar reconduir la situació cap unes aigües més tranquil·les i més favorables per la Cultura i la ciutat.

Obviament en Jaume Graupera , com a regidor de Cultura , és el màxim responsable del desgavell , però sota aquesta responsabilitat , nominal i política, no s’haurien d’amagar els altres responsables de que la cosa no hagi rutllat com caldria.

Un dels gran responsables de la desfeta és sens dubte Rafa Milan. No crec que Graupera fos qui l’escollís personalment per ocupar el càrrec de Director del Patronat. Estic convençut i com jo, quasi tothom , que el seu nomenament va ser un acte de partit amb el que matar dos ocells d’un tret , la inaguantable situació de Milan al Prat i omplir el buit de confiança del PMC.

Però Milan ha estat el gran fracàs. Teòric, poc habituat a trepitjar al carrer, prepotent amb mirada per sobre les espatlles d’aquelles que et diuen, “ però que fas replicant-me quan hauries de donar-me gràcies per el fet de que dediqui un dels meus importants minuts a una misèria com tu” , Milan , ràpidament batejat com “el meiga” , ja que se’n sabia de la seva existència però ningú l’havia vist , ha aixecat fronteres on no ni havien, i ha trencat esquerdes on la confiança era present.
A més ha dinamitat la gestió diària dels tècnics del PMC , que no és pas d’aquelles per cantar al·leluies al seu pas , - en alguns casos com en el de plàstica ( perdó, visuals , que cal estar al dia) més aviat per cantar misèries -, però que mantenien l’engranatge i aguantaven el dia a dia.
Ara , no desitjat per ningú , enfrontat als treballadors del PMC , que de manera quasi unànime , sols ha faltat la signatura de Carles Marfà ( per què serà) , han dirigit una carta de protesta al regidor. Carta que corre de mà en mà pels cenacles culturals de Mataró ( a un , que es passeja poc, li ha arribat per quatre cantons ) , i que encara no ha sortit a la llum, però que al fer-ho obligarà a Graupera a moure carta, i la destitució sembla obligada.

Potser per tot aquest enrenou, m’ha agradat i molt l’apunt de l’alcalde Baron en el seu blog. A més de la coincidència de conceptes i lectures ( cultura / economia / Carmen Calvo ) , l’aposta per la transversalitat , per una cultura global capaç de ser generada per l’Ajuntament , deixant una mica de costat per quin dels partits que ostenten el govern , expressa un concepte de futur que hauria de marcar el caminar del que ha d’estar la cultura municipal fins a final de l’exercici.

Mataró és massa important per que passi el que passi, res passi, si a matèria cultural, ens referim.
Si de perduts al riu , potser nedant arribarem a l’altra costat.

LA CULTURA :VALOR SOCIAL I VALOR ECONÒMIC

Aquest és el títol de l’article que la Ministra de Cultura Carmen Calvo publica en l’anuari “El País 2006” recentment aparegut. Un magnífic article que reflexiona sobre aquests dos móns, en essència contradictoris , però que en bona manera van lligats, com ho pugui ser el de la cultura pròpiament dita i l’econòmic que la mateixa comporta.

La cultura com a valor social, obligació de l’administració per el seu paper de be fonamental per el desenvolupament de la persona , imprescindible alhora per a la cohesió i la convivència en una societat democràtica i lliure.
Però cal recolzar el seu valor econòmic tan en el que pertoca a l’anomenada indústria cultural , com en aquest nou aspecte de l’oci cultural, com en el paper de la professionalització dels seus protagonistes creadors.
Per això la mateixa ministra emfatitza en l’slogan “una societat val el que valen les seves idees”, per acabar “..volem disposar d’un escenari propi per a la creació plural i diversa , que protegeixi al creador econòmica i socialment , que estimuli el desenvolupament de potents indústries culturals de les que puguin aprofitar-se legítimament els ciutadans i en el que , sense identificar el producte cultural com una simple mercaderia , es faci palpable el seu important valor econòmic”.

Vagi això al vol de les discussions que està generant el concepte que llençà Perecoll en l’entrevista pública a l’Ateneu , defensant que vist el vist , potser millor l’art a l’IMPEM que no pas a Cultura. El que semblava una boutade , no ho és tant. És obvi que l’Art i els artistes han de pertànyer a Cultura , però ho és també que en la transversalitat , i en aquest repetit concepte de sinèrgies , bo seria una actitud global. I més quan el PMC passa per les seves hores més baixes , amb revoltes exteriors , i també interiors, degudes massa vegades a no entendre per part dels que manen, que és exactament el que tenen entre mans.

I valgui repetir l’acudit. La cultura (PMC) va començar a Mataró en democràcia en un mercat (Can Xammar) , va seguir a La Presó i actualment està a Beneficència. Que algú la salvi d’una vegada i per totes.

PATRIMONI

Entre els escrits que llegeixo amb gust estan els d’en Ramon Reixach , un altre d’aquests mataronins saberuts a qui la ciutat no sap aprofitar tal i com caldria. Quasi sempre coincideixo amb bona part del que diu, excepte quan toca el tema religió, en el que ens trobem a les antípodes , en especial en el seu “papanatisme” , entenen el que penso sentit original de la paraula. Potser per això , m’agrada i recomano , el seu darrer escrit al capgros.com , amb títol “Pessebring”.

No soc un primmirat amb això del Patrimoni . Penso que s’han de respectar moltes coses, però que en especial s’ha de valorar , i molt , el que s’ha de respectar. Un dia la Rosa Alcoy , gran especialista del barroc, em deia : “ A Catalunya no es caga amb el romànic. Si algú intueix que hi ha una resta romànica, per petita que sigui, son capaços de tirar per terra una joia del barroc , encara que el que aparegui sigui ridícul en comparança amb el que hi havia”.

No és el cas de Mataró. Ciutat petita en la monumentalitat i en el detall important, estem deixant malmetre massa detalls valuosos que no sols ens arrelen a la nostra història , ans també ens permeten ser partícips de la mateixa. No parlem del gran edifici, però si d’una estructura de petits elements , en certa manera pròpia , que estableix una dinàmica anímica de ser i una manera pròpia de viure.

Per això cal ser rigorosos en el Patrimoni. En el moment de catalogar , i molt especialment en el moment de fer complir el mateix . Si no ens quedarem amb una ciutat amorfa , igual a tantes d’altres , sense aquell signe d’identitat que ens fa sentir-nos més nostres.
I més, si per més inri, perdem altres senyes d’identitat tan properes com les desaparicions de comerços tan emblemàtics , i en bona part peculiars, com Cal Rebregat i Can Bigay , que abaixen persiana en els propers dies. Dos comerços que també formen part del patrimoni personal i íntim de molts mataronins.

Foto: De l'enrejolat existent a l'antiga Imprenta Vilà , avui Calçats Tolrà , i que es va destruir en la remodelació d'aquesta botiga, i de la que en parla R.Reixach en l'escrit.
Foto extreta del llibre "Un Museu al carrer" de l'Enric Satué, editat per la Diputació de Barcelona.1984

AL·LÈRGIA

Falta una setmana per la primavera , però a mi darrerament m’està donant l’al·lèrgia cosa fina.
I quan dic això no parlo d’aquella al·lèrgia d’estrès que tinc diagnosticada, que fa que després d’un dia atrafegat , quan m’allibero de la vestimenta habitual i per tant es procedeix a una certa descompressió de les extremitats, en certes zones del cos com braços, cuixes i glutis , m’aparegui una certa erupció que em pica i obliga a rascar-me.

L’al·lèrgia que estic patint darrerament, i en els últims mesos d’una manera molt accentuada, és diferent. Diria jo que és una al·lèrgia interior. M’explicaré :
Fa temps ja em va succeir una cosa semblant quan sentia o veia a un senyor baixet amb bigoti que parlava de manera estranya. Em va passar i vaig pensar que era un fet ocasional, però ara quan veig a Rajoy, Zaplana, Acebes, Piqué , o tan sols sento anomenar la Cope , o al comprar el diari tan sols la meva mirada d’esquitllada passa per la portada de “El Mundo” que una estranya sensació em domina.

Sense més ni més que m’agafa una emprenyamenta especial, em sento com menyspreat i insultat d’una manera tan barroera que no puc aguantar. Això em provoca tal neguit que m’obliga a canviar de dial o canal, anar pel camí d’una lectura més pietosa, o cercar l’ajut d’algun sanador que estigui disposat a alliberar-me d’aquesta mena de mal d’ull que em persegueix.
Ho he provat tot però no hi he trobat remei. M’han dit que la única solució és repetir d’aquí dos anys i de manera molt més intensa, la celebració de la que justament en celebrem avui el segon aniversari.

Serà qüestió d’intentar-ho, per què jo, os ho ben juro, no puc seguir amb aquest neguit,

HISTÒRIC

El divendres 10 de març de 2006 és un dia que ha d’entrar en la petita història de l’Art mataroní.
És el dia en que reunits a la Sala dels Lleons de l’Ajuntament de Mataró, per un costat la ciutat , representada per els Srs. J.A. Baron i J.Graupera , Alcalde i regidor de Cultura respectivament , i per l’altre el que això escriu , juntament amb A.Alís, J.M.Codina i Perecoll, en representació dels artistes de Mataró que signaren la voluntat de prendre part en un Fons d’Art Local , acceptaren mútuament , amb alguna que altre petita esmena, i a bon segur alguna altre que pot aparèixer ( allò que en diem, els serrells ) , les propostes que ambdues parts varen presentar per a tal de que el Fons d’Art sigui una realitat.

És a dir, que a falta de la signatura definitiva, podem dir que ben aviat la ciutat podrà disposar d’una veritable, i penso que valuosa , col·lecció d’obres dels seus artistes i també d’aquells que d’una o altra manera es senten lligats amb la ciutat. Un fet insòlit per aquesta verals i que ha de servir per conèixer i reconèixer millor als artistes de casa nostra i l’art que són capaços de crear.

“Proposta Mataró . Fons d’Art” que de moment és el títol escollit pot , i ha de ser, un element de futur, de coneixement i promoció de l’Art Local. I en aquest camí seguirem lluitant.
Ara , i de moment , estem feliços d’haver-ne col·locat una seriosa primera pedra.

TRISTA HISTÒRIA
La que a un li va tocar viure aquest passat dissabte en les deliberacions del Concurs de Cartells de la Festa del Càntir d’Argentona . Un concurs brillantment guanyat pel mataroní Jaume Arnau , amb l’obra de títol “Menina” , amb un sorprenent joc amb el càntir de l’any i la històrica figura.

Sense desvetllar cap dels secrets propis de la deliberació , que va tenir un caminar curós i un resultat final de més que ample majoria , si que penso cal fer públics uns fets que mostren el nivell ètic de certes persones i que les qualifiquen de manera clara i contundent.

Entre els membres del jurat s’hi trobava Xavier Rosales , l’autor del polèmic cartell de “Les Santes” del passat any. Durant totes les votacions va mantenir fermes dues postures : Per un costat qüestionar un determinat cartell, ja que segons ell les figures que en prenien part , podien ser problemàtiques davant una possible manca de drets sobre les mateixes , i per l’altre mantenir la defensa aferrissada d’una determinada obra.

Per uns moments vaig pensar que el que li havia succeït amb el cartell de Les Santes l’havia tornat més que escrupulós en el tema dels drets d’autor. El pensament s’esvaí , quan en el moment d’obrir les pliques del guanyador i dels finalistes, entre les que s’hi trobava l’obra per ell defensada , el propi Rosales indicava abans d’obrir el sobre corresponent , que aquella obra per ell aferrissadament defensada era del seu germà , amb qui comparteix estudi.
L’astorament va ser total , encara que cal dir que el jurat creient haver actuat en consciència, i no havent sigut aquella l’obra guanyadora , va deixar el resultat tal i com estava.

Va ser després quan l’organització , vetllant per la puresa del concurs , en un gest que honora a la direcció del Museu , va decidir eliminar l’obra ja que aquesta no havia mantingut el punt de confidencialitat obligat per les bases del Concurs.

Trampa dons a “Les Santes” , trampa i manca d’ètica actuant com a jurat en un concurs en que sabia que hi prenia part el seu germà i company de feina. Massa trampa com per no deturar-li els peus. De veritat, està Rosales legitimat per rebre l’encàrrec de l’Ajuntament per fer el Cartell de l’Onze de Setembre?.

Jo penso que no. I be faria l’Ajuntament de prendre el tema de manera ben seriosa . No fos cas que de nou ens aixequessin la camisa i quedéssim amb el cul a l’aire.

EMÍLIA de TORRES

DIA DE LA DONA TREBALLADORA

En un dia com avui s’han fet tantes reflexions , amb les que a bon segur estic majoritàriament d’acord , que la meva estaria de més . Però això no ha d’impedir que dediqui el meu post a les dones treballadores de l’art , a les artistes.
I ho vull fer-ho des de la més jovencella, aquella que tan sols acaba d’aterrar en això que en diem art , passant per totes les demés , per acabar en la més veterana , que en la nostra ciutat és Emília de Torres , gran artista que està fregadissa amb la centena ( encara que la seva edat exacta és encara un gran misteri).

Encara que nascuda a Sabadell i resident a Barcelona, l’Emília és una artista mataronina de tot dret. Quan per un dona això de ser artista , significava com a màxim dedicar-se a alguna de les arts decoratives, ella va realitzar estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi ( actual facultat de Belles Arts) on es va diplomar i va obtenir en el 1949 el títol de Professorat , amb mestres tan importants com Santasusagna , Muntané i Labarta.

Han estat més de cinquanta anys d’una trajectòria de maridatge amb l’art. La seva pintura d’una arrel cezanniana ha tingut en les composicions, paisatges i figures els seus elements més importants.
Uns paisatges vibrants , lluminosos, esgarrapats cercant sempre més l’ànima que no el mimetisme. Unes composicions , en especial bodegons , en que el joc de volums, l’estructura dinàmica del conjunt , l’habilitat cromàtica , la bellesa de la imperfecció, aconsegueixen uns resultats magnífics plens de força i de vida. Finalment una figuració establerta en l’allunyament del cannon , no cercant expressament el feisme , però si apropant-se a la bellesa del natural.

L’obra d’Emília de Torres sempre ha estat valorada per els mataronins , però també sempre ha estat allunyada del reconeixement oficial. Ni tan sols quan fa pocs anys el “Instituto Cervantes” li va preparar un parell de mostres de caire antològic a Tolosa i a París , a Mataró ningú se’n va donar per assabentat.

Ara i en data tan escaient com la d’avui , vagi aquest post com homenatge, com artista i com a dona treballadora de l’art , I a veiam si algú s’apunta a fer-li el reconeixement oficial que sens dubte mereix . Però cal espavilar , que cent anys , són cent anys.

Foto: "Bodegó amb cistella" Oli sobre tela (81 x 65 cm) Emília de Torres

DEL CÀNTIR

CARTELL

Aquest matí m’ha trucat el director del Museu del Càntir , l’Oriol Calvo , per demanar-me ser jurat del Concurs de Cartells de la Festa del Càntir que assoleix aquest any la seva 25 edició. Com no, que he dit que sí. I ho he fet per dues raons.

Una per la meva especial relació amb el Museu del Càntir. No puc negar que és una intensa relació d’amor / odi. Vaig treballar per el Museu quan allò era un desfet de temps. Vaig barallar-me amb tots i contra tots, per aconseguir que l’Ajuntament d’Argentona entengués que el Museu del Càntir era el gran actiu del poble i calia de totes, totes , professionalitzar-lo.

En aquesta lluita vaig viure el més rastrer de la vida pública. Juntament amb les amenaces que gent ben coneguda, em va llençar amb la feina de la meva dona com a esquer, per la meva postura crítica envers qui manava , són el més mesquí que he viscut mai. Tot amb noms i veus , - clarament identificats - , a qui no perdonaré mai per la seva vilesa, encara que avui en dia segueixen ocupant càrrecs de responsabilitat i van d’honorables per la vida. Ells i jo, sabem que són uns miserables.

Però tornem al que cal. Tinc en el meu estudi un diploma amb motiu del 25 Aniversari del Museu del Càntir, atorgat en reconeixement a la tasca realitzada per impulsar i engrandir la Festa del Càntir. I aquest diploma , i aquest sentiment , no me’l treu ningú.
Com no em treu ningú, i això no ho sap cap dels que ara manen, que fa vint-i-cinc anys les bases del que llavors va ser la primera edició d’aquest concurs de cartells, van sortir de casa meva , en treball amb en Raimon Català ,que era qui llavors remenava les cireres,

Dues raons prou importants com per sentir-me orgullós, que vint-i-cinc anys més tard, a un l’anomenin jurat d’un concurs al que va ajudar, per no dir més, a nèixer.


Foto: Càntir de Tajueco (Sòria) , que serà el protagonista de la Festa del Càntir 2006


CRISTINA

Villa. Historiadora de l’art, poetessa, cap pensant de molts dels fets plàstics de les Sales d’exposicions del Museu del Càntir i de la Casa Gòtica, i a més a més fotògrafa , exposa a l’Arcadia . I ho fa amb una exposició magnífica, de nom “Trifàsic”.

No és que entengui molt de fotografia, per tant que no entraré en detalls tècnics, però sí que vull remarcar l’alt nivell plàstic del presentat.
Si deixem de costat les fotos “boniques” , és a dir aquells de núvols, paisatges , llums i contrallums, etc, la resta de fotografies de la Cristina Villa destil·len sensibilitat a mans plenes. Unes branes de terrat esdevingudes límits escultòrics, una volums edificables marcant espais i equilibris en un espai indefinit, una modificació mecànica portant-nos al tachisme, o uns jocs cromàtics demostrant sensibilitat pel broc gros.

Una exposició curulla de sensibilitat, la mateixa que ofereix en el seu tracte i que intenta traspuar en la seva feina del Museu del Càntir i activitats parelles.
M’agradaria que la visitéssiu. Per les obres , i per ella , que be s'ho mereix.