ELS ARTISTES , CULPABLES? ( II )

Fèiem esment en el post anterior al que jo entenc una certa displicència dels artistes mataronins envers l’entorn en el que es troben, i posàvem com exemple la participació en esdeveniments col·lectius com el sant Pere més Alt o la Biennal Torres García. Però crec que aquesta displicència crec que va més enllà i es reflecteix en el còmput general de l’activitat artística.

És frase feta que a la nostre ciutat , trepitges una rajola i en surten  uns quants artistes . Veure el llistat de participants en el sant Lluc  i tenint en compte que una xifra si més no parella passen de la col·lectiva , ens dona una xifra esgarrifosa de creadors , el que no vol dir artistes.

Amb tant alt nombre de membres “del món de l’art” fàcil i lògic seria pensar que les activitats artístiques que es programen a la ciutat haurien de tenir una resposta massiva . Que fets com les inauguracions , per posar un exemple, estarien curulles d’artistes que en mesclar-se amb els afeccionats convertirien a les mateixes en veritables esdeveniments socials, i per tant crearien un ressò  mediàtic que multiplicaria l’efecte , però la realitat ens parla justament de tot el contrari. Inauguracions amb quatre gats , amb organització, amics de l’artista i quatre art ferits com únics protagonistes i podent comptar-se amb els dits de la ma els companys de professió . Uns companys que per a més inri , no tindran ni tan sols la delicadesa de visitar-la a posteriori.

No sé si la crisi ha accentuat encara més l’ individualisme quasi salvatge del món de l’art mataroní , però penso que hom hauria de reflexionar per canviar la dinàmica doncs si no, anem encara més vers la marginalitat cultural.

Altres activitats artístiques ho ha entès molt bé això , fins i tot aquelles en les que l’individualisme i el divisme és superior al dels pintors i plàstics en general. Que el cinema està en crisi i l’espanyol encara més?, doncs muntem uns premis Goya espectaculars, als que no hi faltarà ningú , amb un efecte multiplicador tal  que és més que probable una resposta molt positiva del públic per visionar els films guanyadors.

Que el teatre està en crisi?. Doncs organitzem una gran festa d’inici de temporada amb la presència de tothom i cada estrena es converteix en una veritable confluència de tot el món del teatre recolzant als artistes i al seu treball.

Però amb l’art  no, i a Mataró encara menys . Aquells que ja tenim un bon grapat d’anys enyorem aquelles inauguracions de Tertre , L’Abast , la Caixa Laietana , curulles de gent i creant el brou de cultiu per a l’afeccionat en particular i el públic en general que se sentia convidat a una festa compartida amb els protagonistes.

Està demostrat que davant dos restaurants desconeguts , un ple a vesar i un altre de mig buit , el més probable que ens acabem de decidir per el que està ple. La raó, la falsa reflexió de fer paral·lelisme públic/qualitat.

En uns moments de crisi absoluta com els actuals és obvi que cal l’esforç individual, que en l’artístic tindrà per traducció una millora de qualitat de l’obra. Però és imprescindible alhora , realitzar un esforça col·lectiu de participació. Un esforç que els creadors mataronins haurien de tenir molt present.

Ben aviat , el proper dijous, Begemot , la recent nascuda galeria d’art,  fa la presentació pública de la seva activitat , - després d’una inauguració de caire més privat -, i ho fa amb un acte cultural prou important com ho és un concert de piano a càrrec de la pianista japonesa Yoko Suzuki.

Un acte com aquest hauria de comptar amb una presència massiva dels artistes locals fent costat a aquells que , agosarats o quasi bojos, han cregut que Mataró és un bon indret per muntar-hi una galeria d’art. Una presència de recolzament , de donar les gràcies per obrir aquesta finestra que tant positiva pot ser per l’art i els artistes. Però hi seran?.

Avui encapçalo el post amb un interrogant en la culpabilitat dels artistes. M’agradaria que d’aquí una setmana la resposta a la pregunta fos absolutament negativa. Però essent del tot sincer en tinc molts, però que molts dubtes.

(L'obra que encapçala el post és de Cristobal Toral )

ELS ARTISTES , CULPABLES?

En aquests dies han aparegut a la premsa local i en les xarxes socials dues notícies rellevants en el que pertoca al món artístic local. O millor dit , una noticia i un recordatori. Dos fets en els que implícitament no es parla dels artistes però en les que si escatem una mica i en volem fer una lectura més profunda , podrem veure una certa queixa esmorteïda a l’activitat col·lectiva i individual dels nostres creadors. Ens referim a la desaparició del sant Pere més Alt i el recordatori a la participació en la Biennal Torres García.

Després d’onze edicions , la gent del Dimarts del Llimoner han decidit plegar veles i abandonar el Sant Pere més Alt  recuperat per ells en el desig de recordar i traspassar al moment actual, aquelles festes artístiques que van ser clau per l’esdevenir artístic de la ciutat en moments encara de dictadura. Parlen de cansament i d’un cert sentir-se sols, i jo els entenc. Sé de primera mà els esforços que han realitzat i com espectador i participant en diverses ocasions el valor de la resposta obtinguda , que lamentablement ha estat més positiva per part de la societat que no pas per part dels artistes.

L’original Sant Pere més Alt va aplegar en comú el més granat de l’art tradicional d’aquells temps, amb Jordi Arenas al capdavant, amb tot l’art progressista que s’estava gestant , amb Alcoy i Rovira Brull capitanejant la tropa. Un matxembrat creatiu que va copejar la sensibilitat poc acostumada del públic mataroní.

No ha esta així en aquestes ocasions . I no ha estat no per l’esforç dels organitzadors , ni per el suport d’altres grups com hagi estat la gent del sant Lluc. Ha estat per la manca de responsabilitat, col·lectiva i social , dels artistes mataronins que han passat i força , de la festa. Aquesta mandra generalitzada en portar una obra , tot recuperant el sentit de l’art al carrer i per tant d’art del poble i per el poble , ha confegit una fira cada vegada més minvada de qualitat que ha provocat , junt amb el cansament, el desencís final de la gent del Llimoner.

Per altra costat la gent del Sant Lluc ha fet recordatori de que encara queden quinze dies per poder presentar els dossiers per  la Biennal Torres Garcia. Sens dubte una crida general com  recordatori habitual i necessari, però penso jo  que llençada també en el desig d’esperonar la sempre garrepa participació d’artistes locals.

He dit moltes vegades , i avui ho repeteixo un cop més, que no entenc aquesta gasiveria dels artistes de casa en el moment de prendre part activa en la Biennal. I no ho entenc ni en els professionals ni en aquells que volen ser considerats com artistes.

Certament hi ha un grup de creadors que tenen per costum no assistir a cap mena de concurs . res a dir. Però n’hi ha un altre que es mou d’aquí cap allà i tornem-hi però en canvi a la Torres Garcia , n’hi acostar-se. I que dir dels artistes encara no consagrats a qui una simple selecció obriria les postes del coneixement. Però ni per aquestes.

Quan parles amb ells les excuses son del més peregrines. Que si el jurat , que si ja està tot predeterminat , que sols es valora un estil, que ja veus que es selecciona, mentre que “ el meu” , que és tan bo, ja ho veus , n’hi l’han mirat .... Que si naps , que si cols. Però tots sabem que la veritat és molt diferent i no és altre que l’estúpida competència d’artista de poble  que sols té la mira en el petit orgull de veïnatge.

Crec que molts artistes locals haurien de prendre part en la Biennal. Per un cantó per un fet aliè al mateix art , com podria ser l’agraïment professional vers els organitzadors capaços de dur a terme tal esdeveniment. Però per l’altra per significar l’anàlisi de la seva obra per part d’un jurat tan qualificat , una veritable revàlida que molt els hauria de servir en la seva reflexió íntima en relació al seu caminar artístic. Reflexió per als consagrats , i reflexió també per aquells que estan en camí.

Però no existeix aquesta amplada de mires interiors. I a més existeix una por injustificada a la comparança. Jo m’he quedat fora i en canvi en..., l’han seleccionat. Per tant i per evitar-ho, millor no presentar-se. Greu error, i més quan l’organització té cura extrema del secret professional i mai han sortit al carrer , ni el nom dels artistes no seleccionats ni cap circumstància de les que es provoquen en la deliberació del jurat.

Per això avui començo el meu post amb aquest interrogant de culpabilitat. Un interrogant que ha de seguir obert ja que la presència dels artistes mataronins en la vida artística local és tan minsa que no entenen que la seva absència els perjudica a ells mateixos. 

Però d’això ja en parlarem en la continuació d’aquest post.

PS.- Recordo que encara queda el temps suficient com per participar a la Torres García. Endavant.

RAMON SALICRÚ. MATARONÍ DE L’ANY

No he acostumat a parlar en aquest blog del “mataroní de l’any”. En primer lloc ja que no volia que es poguessin interpretar malament les meves opinions per el fet de que l’organitzador “El tot Mataró” és , per així dir-ho, la directe competència del “capgròs” , revista en la que col·laboro de fa anys. 

En segon lloc ja que sempre he pensat que això de les votacions , diguem-ne “populars” , no deixa de ser una enganyifa democràtica ja que massa vegades i a l’hora de la veritat , acaba enduent-se el guardó aquell que disposa d’un aparell de suport més important. 

I finalment per el fet de que el concepte “ de l’any” sempre és eteri. Vaig comentar per exemple que el frec a frec d’una edició va estar entre Pep Manté i Pepe Novellas que en aquell any sols havien fet una cosa per valorar , i gens bona per a ells i la ciutat , com era morir-se, I se’m permeti la dosi d’humor negre.

Avui s’ha atorgat el guardó que correspon a l’edició de 2012 , i mantenint del tot les meves reserves mentals en el que pertoca al premi, personalment em satisfà i molt que hagi estat en Ramon Salicrú el guanyador del mateix.

Penso que quasi tots coneixem a en Ramon. Hem coincidint amb ell a l’escola, les festes populars , o a la parròquia.  O en el seu infatigable treballar a la recerca de la història quotidiana local ( fa un temps van ser els carrers , ara les famílies). L’hem trobat a les aventures periodístiques ( El Maresme , televisió de Mataró ) , a les entitats més nostrades i a ... . I sempre que hem estat al seu costat ha sabut insuflar-nos la passió per el que estàvem fent i a més hem vist que aquesta passió no servia per a res si no s’entenia com un element de servei a la comunitat , fos la que fos.

Ara , quan dia a dia , la síndrome de la corrupció plana per arreu. Quan ser honrat sembla més un defecte que una qualitat, quan sembla més un símbol de ser un ase que no pas un esser intel·ligent. Quan l’egoisme preval per damunt de l’esperit de servei , atorgar un premi a Ramon Salicrú no és tan sols una demostració d’encert i saviesa , és una gran lliçó moral que molts , o potser tots , hauríem de tenir molt en compte.

No sé si veritablement Ramon Salicrú ha estat de veritat el mataroní de l’any 2012. Segurament no. Però sí estic convençut que en el còmput d’una trajectòria vital en la que la ciutat , Mataró, ha tingut importància cabdal, ningú amb més mèrits que ell.

Per això em satisfà i molt el seu guardó. Sé que per ell serà la més íntima de les satisfaccions a les que afegirà el munt que li arribaran de per arreu.

Un , tan sols d’assabentar-se ha penjat aquestes paraules al facebook:

Molt content del guardó atorgat a Ramon Salicrú. Ha estat mestre exemplar de les meves filles i és home de bé i de bo. El seu exemple personal d'entrega a tot el que fa és la millor resposta humana a tots els casos de corrupció que ens envolten i que ens fan desconfiar de la societat. Gràcies Ramon per el teu exemple.

Les mateixes que vull serveixin per acabar aquest post d’homenatge a un personatge exemplar.

Felicitats Ramon.

I gràcies , moltes gràcies.

PACTE CULTURAL

El passat dijous el Ple Municipal va aprovar la proposta presentada per el grup socialista per a conformar un pacte local per a la cultura. Una resolució que com era d’esperar no va generar gran debat ja que les ambigües generalitzacions de la proposta eren obligatòriament assumibles per a tothom. És a dir, més o menys com les signatures a favor de Can Xalant. Qui no signa per que no tanquin un centre de creació artística?. Jo també hauria firmat en la generalització, però és clar del que es parlava era de canviar el model i aquí si que hi ha més intríngulis.

Aprovar propostes com :

1.    El Ple de l’Ajuntament, a partir d’un acord polític, el Pacte per la Cultura, acorda treballar de manera global i estratègica les polítiques culturals per definir un nou model cultural per la ciutat.

2.    Obrir el Pacte per la Cultura als agents culturals de la ciutat i fer-los protagonistes. Ha de ser un Pacte entre institució i societat civil.

3.   El Ple acorda que el govern municipal constitueixi una comissió del Pacte per la Cultura amb els grups municipals i els convoqui durant aquest mes de febrer  per obrir aquest debat, amb la perspectiva d’elaborar una primera proposta de continguts, calendari i interlocutors socials.

és obligatori per a qualsevol grup polític , el quid de la qüestió està en com anirà a quest projecte.

No puc ni vull negar que no soc gens teòric en el camp polític. Que desconfio sistemàticament dels manifestos , carregats de raons i bones intencions , però que no van acompanyats d’un full de ruta concís, detallat i concret. Que en aquests casos desconfio , i molt, de l’eteri i sols crec en la realitat , que a l’hora de la veritat acostuma a ser del més negre.

Confio del tot amb la bona voluntat dels representants dels partits polítics i en la del regidor Quim Fernández a qui reconec , malgrat les diferències , una capacitat de treball, esforç i ganes de pacte , que superen en molt a les dels seus antecessors, però em pregunto de cor si existeix in mente una línia base a discutir, i el que és pitjor, si de veritat es creu a la casa gran ( govern i oposició ) que la cultura és un pilar fonamental de la societat , o es pensa que en les circumstàncies actuals és un element accessori al que , avui per avui, sols li toquen engrunes i escorrialles.

I és que es tanta la indefinició del la proposta que tot queda a l’albor de la voluntat dels convocants. Com es preguntaven les xarxes socials el mateix dia del ple, qui son els agents culturals? , o com es parla d’una primera proposta de continguts , quan si de cas la proposta hauria de sorgir d’aquests agents si diem que aquests han de ser els protagonistes?. Estic per això dubitatiu, dons em costa molt veure els efectes d’aquest pacte ja que temo, i molt, que a l’hora de la veritat tot pot quedar en paper mullat.

Sols s’aconseguiran uns resultats positius si l’obertura de mires és màxima ; si existeix una absoluta llibertat en les propostes; si el nombre de consultats és el més ampli possible i en la més gran de les diversitats polítiques i conceptuals sense que existeixi cap dels “vetos” habituals a la nostra ciutat. I fonamentalment si el Govern i la resta de partits polítics es comprometen a fer seves les propostes que sorgeixin d’aquest pacte cultural.

Però essencialment sols s’aconseguiran resultats si de veritat hi ha una convicció absoluta de que cal apostar per la cultura i fer-ho de manera potent. I això significa moltes coses i entre elles, diners.

El pressupost de Cultura de Mataró és ínfim. absolutament ridícul. I assoleix el nivell del patetisme quan ens quedem amb la xifra real de despesa per activitats , després de restar-hi les despeses corrents. Una xifra que queda encara més esmorteïda després de treure les partides dedicades a Festes Populars , en especial a Les Santes, que essent òbviament cultura popular haurien de beure d’altres fonts pressupostaries que no pas d’aquesta general per el d’enganyós que te en la xifra real del diner dedicat a Cultura.

Avui he llegit a La Vanguardia digital un magnífic reportatge que us aconsello del tot  i al que us remeto, amb el títol “El teixitcultural s’està desmembrant”. No hi ha ni un pensament malbaratat en tot l’article , però jo em quedo com a pensament central la reflexió de Pepe Serra quan diu que no hem d’oblidar mai que els elements de primera necessitat son: Educació, Sanitat i Cultura. I els tres al mateix nivell. Ho entén així el nostre Ajuntament ( govern i oposició)?.  Ho entén així la ciutadania , o segueix pensant com fins ara que unes bones Santes tapen tot l’expedient cultural de la ciutat?.

Si tots ho entenem així , endavant les atxes. Hi posarem tot el que calgui per obtenir uns resultats valorables que puguin convertir-se en una realitat més positiva encara. Però si no és així i tot ha de quedar en foc d’encenalls, en una proposta de llibre blanc que com ha succeït en els darrers vint anys , no s’ha de dur a terme ,  millor no cremar forces que moltes ens en calen per a poder sobreviure.

Però com que jo soc un il·lús esperançat , - aguantar trenta vuit temporades artístiques a Mataró i seguir en la lluita sols ho poden fer els bojos o els il·lusos -, ja estic esperant ansiós les primers propostes i les primers convocatòries.

M’agrada pensar que aquesta vegada sí, que Mataró vol estar al nivell cultural que per la seva importància , història , activitat i nivell de creadors , precisa i mereix.

O sigui que , anem per el Pacte.

(L'obra que encapçala el post és d'Eduard Alcoy)

PILIS I CELS

Tots aquells que vàrem conèixer a Pepe Novellas sabem del seu tarannà en certa manera despistat i de la seu poc afany en retenir detalls que fossin simplement accessoris. El nom de les models n’era un d’ells. Com que la seva primera model es deia Pili , a partir d’aquell moment totes les models que van passar per l’estudi eren “Pilis” , i l’expressió normal per dir que s’anava a treballar amb model era :”Anem a fer pilis”. Una expressió que quallà , com no, també entre els seus alumnes.

Per això, i a modus de subtil homenatge al mestre, Carme Fageda ha volgut titular la seva exposició a l’espai capgròs , que és la seva afirmació expositiva després de la mostra individual de fa unes temporades a la sala de la Presó, com “ Pilis i cels” en una íntima definició del que significa l’obra ara presentada.

Encara que Carme Fageda no és una nouvinguda en això de l’art, pertany però al grup de creadors que arriben a l’afirmació de la seva afecció quan les circumstàncies de la vida , familiars i professionals, els hi permet. Això fa que essent intel·lectualment formats i gaudint d’un bon bagatge emocional i sensitiu , els hi cremi el temps i una vegada assolits els plantejaments tècnics , les etapes es succeeixin de manera desfermada.

Mentre que l’artista jove segueix un caminar en certa manera lent i pausat, el creador del que parlem tan sols tastat un camí creatiu, aquest li sembla ràpidament esgotat i en passa a altre , en la recerca desesperada de trobar la seva veritat i el que en podríem dir , el seu idioma plàstic.

Aquesta reflexió es fa evident en el cas de Carme Fageda si és que hem pogut seguir la seva trajectòria. En poc temps les coses canvien, i el que fa un no res era vital ara ja és un deixalla en el camí , però avui , en aqueta exposició, crec jo que , explorats els verals , el camí sembla ja desbrossat per a una definició més plena.

Carme Fageda , pinti el que pinti , en aquest cas  pilis i cels, estableix la seva obra en una construcció volumètrica dels espais. Posseïdora d’una interessant sentit de l’equilibri dels mateixos , genera l’obra amb el recolzament d’una tècnica prou acurada i una paleta cromàtica certament reduïda  que li serveix per reforçar els límits de la seva geometria espaial, omplint el seu interior amb els elements que generaran el seu peculiar concepte de la figura. Una manera de fer que li permet accentuar la intensitat o dramatisme de les mateixes , amb un expressionisme peculiar capaç de generar les suficients vibracions emotives.

Una manera de fer que extrapola , en el cas dels cels, a una mirada més tendra i poètica; més sensible i emotiva, en la que l’absència de la figura , ens la fa més present encara , remarcant el caràcter de l’home com a veritable protagonista de la seva creació artística.

Pilis i cels. Terra i espai. Cos i esperit. Les eternes dues cares de la sensibilitat del creadors , col·locades de nou aquí front de l’espectador per que aquest en digui la seva.

Dolça i abrupta alhora , generant bellesa sense partir d’ella , Carme  Fageda ens demostra que està en el punt d’inflexió de la seva carrera. Ara li toca decidir.

Esperem  i desitgem, per a bé de tots i de l’art , que ho faci a fi de bé.

Carme Fageda. "Pilis i Cels"

Espai capgròs. Febrer de 2013

ESPAI D'ART. CARME FAGEDA

En el darrer programa d'espai d'Art de m1tv , emès ahir mateix , podem gaudir d'una interessant entrevista amb l'artista mataronina Carme Fageda que presenta la seva exposició "pilis i cels" a l'espai Capgròs.

Igualment tenim ocasió de visionar les imatges de l'exposició col·lectiva que ha servit per inaugurar "Begemot Art Gallery" , la nova galeria privada que acaba d'obrir les seves portes a la ciutat.

Una galeria de la que en tindrem moltes més notícies en el proper programa ja que Margarita Yarmats , la seva directora , en serà la convidada.

HISTÒRIA

Aquesta foto , feta aquesta tarda al taller d'en Ricard Jordà, reuneix un bon grapat de vivències de la petita història de l'art local.

Ricard Jordà amb més de cinquanta anys expositius a les seves esquenes , encara que sols els va poder celebrar en la joiosa intimitat de l'espai Capgròs, ja que ni a la Caixa Laietana ni a la cultura municipal els hi va semblar convenient recolzar i festejar com es mereixia tan important i valuosa trajectòria.

Perecoll , amb més de quaranta anys de vida artística a la ciutat i portant el nom de la mateixa per arreu en les seves nombroses exposicions i fent bullir sempre l'olla de l'art local ja sigui amb les seves escultures públiques , ja sigui amb les col·laboracions a estaments públics ( Cultura , Patrimoni, Bassat ), ja sigui amb la seva constant col·laboració a tot allò que faci olor a art , cultura o ciutat.

I finalment el que això escriu. 38 temporades donant la tabarra en la crítica , mantenint una fidelitat absoluta en defensa de l'art i els artistes de casa.

Molts anys de vida artística han passat davant dels ulls d'aquests protagonistes , aquí ben joiosos. Moltes històries, anècdotes , alegries i tristors compartides . Tots reunits avui per dibuixar les primeres línies d'un projecte il·lusionant que de dur-se a terme serà important en l'artístic , l'històric , el ciutadà i l'emocional.

Avui de nou als tres els ulls ens han fet xiribites i el somriure , com es pot observar , no és forçat i surt emocionalment de dintre. Avui , sentint-nos posseïdors d'una història, hem cregut que la hem de compartir . 

Esperem que hi hagi sort i que els desitjos es puguin fer realitat.

SENSE TALLER DE GRAVAT

Poc abans de Nadal ens fèiem ressò de la convocatòria realitzada per part de la regidoria de Cultura per a reiniciar el Taller de Gravat de l’Ajuntament de Mataró,en un projecte establert per els antics directors del mateix ( Jordi Rosés i Pilar Lloret ) i en format de dos cursos: iniciació i expert. Fa uns pocs dies ens arribava la confirmació de que el taller no es duria terme ja que no s’havia aconseguit el mínim d’alumnes interessats en el mateix.

Certament la notícia es trista encara que era d’esperar. Quan una cosa es trenca sempre és difícil d’enganxar i quan un projecte s’interrompeix el reinici és feixuc i costós. El taller de gravat de l’Ajuntament de Mataró era un projecte sòlid però en certa manera tancat i endogàmic. Els cursos , degut a la seva altíssima qualitat ,  s’omplien per si sols i amb una publicitat quasi inexistent. Els alumnes repetien experiències i les baixes eren cobertes ràpidament en el boca a boca de l’amistat.

La seva desaparició va obligar als alumnes a buscar-se la vida i per lògica natural el propi estudi dels mestres van reunir alumnes i mestratge continuant el projecte. Per això el projecte renaixia sense base i no ha pogut consolidar-se , en especial per el fet d’un començament en el mes de gener quan els interessats en qualsevol aprenentatge ja estan en ple curs del mateix.

Però si això son fets inevitables fruits del moment i la circumstància , hi ha altres elements sobre els que caldria reflexionar per aconseguir ser realitat el Taller de Gravat a partir del proper curs.

El primer està en el camp dels mateixos artistes i es el fet de comprendre que les coses han canviat , que la política de la subvenció amb percentatges molt elevats és cosa d’altres temps. Que ara l’Administració pot ajudar , però hi ha una despesa , que podríem dir de mercat i que en aquest cas era de 270 euros, que ha d'anar forçosament a càrrec de l’artista que hauria de tenir molt present que aquests cursos son professionals i per tant dedicats a una millora de l’ofici que revertirà en un benefici creatiu i caldria esperar que monetari. L’artista doncs ha d’apostar per si mateix i “invertir” en la seva formació, tal i com fem la resta de professionals dels més diversos oficis.

L’altra punt a millorar ha d’anar a càrrec de l’Administració i es tracta de la difusió de la convocatòria. La mateixa va aparèixer en les noticies del web municipal i para .de comptar. Aquest blog , el del Sant Lluc i el programa “Espai d’Art” , potser van ser els únics punts de difusió pública i fins hi tot era del tot impossible trobar notícia i condicions del curs en el web municipal.

Hem d’exigir dons que per la propera convocatòria per a començar el curs de forma natural al difusió sigui l’adequada , que no ha de ser altra que la mateixa que es fa a l’Aula de Teatre, - fora greuges comparatius- , el que permetria l’arribada arreu i donar oportunitat a tots els interessats a matricular-se per el curs.

 No fos que sigui cert el que em deia un bon amic , que de forma sorneguera comentava que a bon segur a Cultura estaven la mar de contents . Quedaven com un senyors reiniciant un taller i restaven feliços al veure que no es realitzava per causes alienes a la “voluntat” de l’empresa. Fer el gest i no haver de fer la despesa. Sens dubte la millor manera de quedar bé quan a un no li agrada l'obligada història de cap de les maneres.

BIBLIOTECA ANTONI COMAS

Avui és un dia important per a Mataró. Ho és per que s’ha inaugurat la biblioteca Antoni Comas . Un fet important en sí per la ciutat , molt especialment per els ciutadans , i més especialment per tots aquells als que la cultura , en qualsevol de les seves manifestacions , ens motiven de manera personal, ciutadana i social.

Òbviament que no m’he volgut perdre la festa. M’he perdut, això sí, bona part dels discursos ja que , - ja està en PIC criticant-, la megafonia era simplement nefasta ( pensem que no esperaven la munió de gent que hi ha acudit ) . Però diguin el que hagin volgut dir la importància d’avui no estava en els que podien lluir de corbata o foulard a l’estrada i sí estava ni més ni menys que en el poble, que a més a més , en serà el gran usuari de l’espai.

No és aquesta una biblioteca per fer-ne baralla política. No és un espai aconseguit gràcies a CiU ni gràcies al PSc . No és la bilbioteca de Baron , ni la de Mora. És la biblioteca d’una ciutat, Mataró, amant de la cultura i desitjosa de gaudir-la , que s’ha trobat SEMPRE , - i ho vull escriure amb majúscules , amb un govern que no li ha fet gens de cas en aquest aspecte. Així ens trobem sense teatre , auditori, sala d’exposicions .....

Per això avui, tots sense excepció ens hem aplegat en aquest nou parc de l’escorxador on l’edifici de Melcior de Palau llueix resplendent. Un biblioteca adequada perfectament en una petita joia arquitectònica en un treball esplendorós de Dolors Periel que ha sabut aprofitar els avantatges d’uns conceptes fantasiosos en la forma però enormement racionals en el fons. Uns espais molt ben resolts i amb detalls de gran qualitat com ho és el manteniment de l’element industrial en la sala d’actes que determina per si sola , la magnífica comunió de l’ahir i l’ avui, en una admirable conjunció entre el present , el passat i el futur.

Una biblioteca que a més a més porta en nom d’Antoni Comas , un personatge admirat i volgut per a tothom i del que jo en tinc record en l’amistat profunda que mantenia amb el meu pare. Un Antoni Comas al que volem recordar en aquest post , amb el retrat “oficial” de personatge il·lustre de la ciutat , que va realitzar de manera més que excel·lent , el jove artista Eduard Novellas.

Avui Mataró gaudeix d’una nova biblioteca, un fet normalitzat en qualsevol país que es vesteixi per els peus però notable encara en el nostre. Pels aires comença ja el run run de la necessitat d’una altra biblioteca i els camins s’acosten a casa. Seria bo, no per  a mi i sí per  a tots, que els projectes s’acomplissin.

Avui doncs Mataró és més ciutat i menys poble. I un que se'n alegra i molt. Veure la gent i veure les cues per visitar l’edifici haurien de ser element suficient per a qui governa , i per la resta de grups municipals, per fer reflexió del valor de la cultura en la vida quotidiana.  A bon segur que de reflexionar-hi potser es trencaria el maleït tòpic de que la cultura no dona vots.

Avui un dia esplèndid. Que no sigui un miratge i sí la constatació d’un constant viatge cap el futur cultural d’una ciutat que no es mereix estar en el desert en el que es troba.

PUYOL / BOYERO

Soc fan de Carlos Boyero. M'agraden , i envejo, les seves crítiques destroyer en les que afina al mil·límetre i si cal carregar-se una vaca sagrada ho fa amb tota tranquil·litat.  Defensa com jo, ell des de la saviesa i jo des de l'ineptitud, que la crítica és tan sols una opinió personal i després , ja t'ho faràs.

Ara a El País escriu una columna setmanal de caire més general que no pas l'aspecte cinèfil. La d'avui no té desperdici i per això, i de tot grat , la penjo a continuació.

GESTOS

Como todos los fatigosos tópicos convendría replantearse la certeza de ese tan rotundo consistente en que un gesto vale más que mil palabras. Admitiendo que las palabras intentan muchas veces disfrazar la vacuidad o las mentiras, manipular o estafar (el ancestral discurso de gran parte de la clase política sería representativo de la inanidad de las palabras), habría que ser específicos con el tipo de gestos, las circunstancias en las que estos son reveladores, y el valor o la nulidad del millar de palabras.

Recuerdo gestos muy trascendentes en la historia reciente de este país. El de Carrillo en el Congreso aquel siniestro 23-F. Sentado, impasible, fumando con displicencia, cuando todo dios había acatado la orden de los payasos armados de tirarse al suelo. Su obediencia ante las metralletas era muy humana, pero lo de Carrillo, ese político oscuro, su dignidad o su escepticismo sabiendo que si había matanza empezarían por él, fue grandioso. Como los de Suárez y Gutiérrez-Mellado exigiendo cuentas al cutre y zarzuelero jefe de los golpistas, empeñado en vano en zancadillear a un anciano para tirarlo al suelo. Son gestos que revelan la fortaleza moral en las circunstancias más temibles.

Se le han observado gestos memorables a un futbolista ejemplar llamado Puyol, que otorgan sentido a su capitanía del equipo. Ocurrió en Vallecas, con un Rayo excesivamente humillado al marcar su cuarto gol el Barcelona. El teatrero y avieso Alves (ya sé que es un jugador muy bueno) en compañía de Thiago montan una grotesca e interminable danza para celebrar el gol. Puyol la corta con un gesto radical y les exige que jueguen. Vuelve a imponer su autoridad y su sentido común el miércoles cuando Piqué pretende mostrarle al árbitro el encendedor que ha arrojado una rata protegida en el anonimato de la masa. Puyol corta inmediatamente la denuncia de Piqué con un pragmático y profesional: “Tú, a jugar”. Este defensa central que jamás ha lesionado a nadie, dotado de coraje, visión de juego, nobleza, inteligencia, sentido del mando y alma, reúne todas las virtudes para legitimar su capitanía de un equipo que ya es legendario. Puyol habla poco, pero sus gestos revelan una personalidad modélica. Es todo un hombre. Tiene lo que hay que tener.

BEGEMOT. ART GALLERY

Hi ha vegades que les il·lusions s’acompleixen. Estic convençut que una gran part del que podríem dir “món artístic” local , en la seva vesant plàstica, podria tranquil·lament haver demanat com a desig per el nou any un espai artístic expositiu en forma i manera de galeria d’art .

Dons bé , el desig s’ha acomplert. El passat dissabte , d’amagatotis cap a la ciutat degut a l’habitual premura de temps en que es comencen tantes aventures , va inaugurar-se “Begemot. Art Gallery”  que es troba al carrer Fra Luís de León 24 ( a prop del C. Sant Benet) que sota la direcció de la també artista Margarita Yarmats vol esdevenir punt de referència en l’ambient artístic mataroní.

Begemot es troba en un local molt més gran del que aparenta en entrar-hi i s’estructura en dos ambients ben diferenciats , un d’ells distribuït en forma de petis espais o saletes, el que ofereix un munt de possibilitats que poden anar des d’una exposició de bon format fins a una mostra amb diversos tastets quasi individualitzats sense que s’interfereixin entre ells, I en mig tot un ample ventall de possibilitats.

De moment per començar ofereix una interessant col·lectiva , amb algunes obres tan remarcables com ho son les peces de gran format que ens donen la benvinguda tan sols entrar en la galeria , al costat d’altres en les que la diversitat temàtica , tècnica , estilística i com no, de qualitat , que confegeixen un mostroari el suficient atractiu com per pensar que l’espai no parteix del zero absolut i en canvi disposa  del suficient criteri eclèctic i qualitatiu com per tirar endavant un projecte il·lusionant per els promotors i alhora , enormement il·lusionant i necessari per l’art de la ciutat.

Temps hi haurà per parlar d’ells i del seu fer. Avui he tingut un primer contacte amb els promotors de la galeria i he de confessar que ha estat enormement plaent. He vist , a més de la il·lusió i les ganes pròpies de qui comença una aventura d’aquest tipus , dos qualitats importants com ho son tenir unes idees clares de per quin camí han d’avançar , però alhora tenir igualment clar que escoltant poden millorar molt el projecte.

Begemot comença ara una singladura que si sempre és difícil, avui encara ho és més. Evidentment precisa del suport de tots i de la difusió de la seva existència, i crec que bo faria el món artístic i cultural de la ciutat de fer-hi confiança , com des d’aquí nosaltres li fem.

Avui dons , felicitem-los , felicitem-nos i per damunt de tot i amb el desig dels millors dels auguris,: Begemot, benvingut a Mataró

EL MIRALL TRENCAT DEL PSc. I A MATARÓ?

Quan ahir el titllat Collboni va sortir , com a portantveu del PSc , a explicar el que havia estat la reunió de l’executiva del partit , va dir moltes coses. Va explicar les detallades cortines de fum dels nous projectes i amb el seu sòlid somriure quasi va afirmar que al final, després de les lògiques discussions , més filosòfiques que reals, tots havien signat les paus i quasi s’havien fet petons als morros.

Tots vam entendre que Collboni , hàbil comunicador públic, havia fet perfectament el seu paper, però tots també van captar una frase, que a bon segur se li va escapar , que va esdevenir en la única veritat certa de la compareixença. “ No es tracta d’un cas d’indisciplina i sí és un problema de fons”.

Avui els diaris ens expliquen més clarament la jugada i amb tota mena de detalls expliciten el joc d’interessos i els afins a cada costat. En tota aquesta explicació hi ha detalls curiosos que bé val la pena valorar com que de 32 intervencions , 9 van ser a favor dels crítics, o el qualificatiu general de la reunió com “avinagrada” , o com la definició, per part de J.MªSala, d’immoral el parlar de submissió al PSOE en l’aposta per el No, que va estar  apunt d’engegar-ho tot en orris. Però principalment remarquen el fet de que el perill de ruptura és del tot real. I un des de fora pensa que és així.

La decisió del PSC de votar No, va trencar tota mena de ponts amb aquells votants de caire catalanista. I va ser un enfonsament de ponts tan visceral que és molt difícil de que puguin ser refets, al menys amb aquesta executiva. Ho va ser  i a més de manera ben conscient. Està ben clar que el joc del poder del PSC no es juga en clau catalana. I estic per  dir que a aquesta executiva l’importa una merda Catalunya. El seu joc , organitzat per la crupier Carme Chacon, es mou en l’interès d’assolir paper primordial en el PSOE estatal, moment en el qual Navarro i els seus podran reclamar deutes per el seu esforç i assolir papers importants en el global estatal del partit. Una manera de fer gens amagada i del que s'en fan ressò els analistes polítics, com per ex Saúl Gordillo en un article d’avui mateix.

Chacón , Navarro i l’aparell han enfonsat ponts i ho han fet de manera plenament intencionada . És la culminació de l’estratègia a terminis que van començar amb l’assoliment dels consells locals importants ,en alguns casos com el de Mataró, en modus i manera de veritable cop de mà. Va continuar amb l’acarnissament vers qualsevol alè de caire catalanista i va acabar amb el prodigiós congres que donava 100 vots a Chacón i 1 a Rubalcaba , i amb les vergonyoses i vergonyants . llistes al Parlament en la que es realitzava una razzia anihiladora vers tot aquell que no entenia la submissió absoluta del PSC als interessos d’Espanya en general i del PSOE en particular. I és clar que amb aquests vímets , i especialment amb les clares intencions de Navarro, el cistell que s’intenta construir no dona per a Catalunya , i condemna al PSC a un paper marginal i el col·loca amb el PP i Ciutadans com a companys de viatge.

Però el desenvolupament d’aquest fet nacional provoca per osmosi les més diverses reaccions i canvis , d’ entre els qual , els de Mataró son de gran magnitud.

Amb motiu de la defenestració de Consol Prados i la incomprensible elevació a l’ aura de parlamentari d’Alicia Romero. ja vàrem explicar amb pels i senyals tota la guerra en el si del Consell executiu local, amb un punt de mira final molt ben definit, que no era altra que el de cap de llista de les municipals amb l’aposta oficialista ( aparell i palmeros) d’Alícia Romero front Baron ( grup municipal i poble en general). Una guerra que ara ha remarcat de manera definitiva els bàndols.

Baron deia textualment en les xarxes socials “Avui segurament calia dir prou i marxar. Però seria massa fàcil fer-ho i mai m'han espantat els reptes!”. Ho feia el vespre de la votació al Parlament, deixant ben clara la seva postura. Els “seus” (grup municipal menys Carlos Fernández) estan amb ell. Poques dubtes genera l’opció de Carme Maltas , mentre que les de Ciller i Montse López no es generen tan sols en el sentit de fidelitat , i sí també en el dels accions dutes a terme en els darrers anys , dintre i fora de l’Ajuntament.

Consol Prados , no es defineix de manera clara però la seva actitud en el passat parlament no deixa pas als dubtes. Ivan Pera, sabedor que és el regidor més odiat dels espanyolistes de l’executiva i que està vedat per repetir candidatura,  ja fa molt de temps que no es talla un pel i públicament defensa la postura catalanista i les etziba a tot i dret , tal com cal, fent d’altaveu de les importants i saberudes veus crítiques de la Laia Bonet, Comín, Sempere etc.

Melero , sabedor també del seu estat de “vedat” per el poder, aguanta amb ironia les acusacions de “traïdor” que rep per no mantenir-se en la cara espanyolista que segons els palmeros hauria de ser la seva, per raons de sang i tradició. Amb total convicció retopa les seves propostes que van en contra de la identitat i l’esperit d’aquesta Catalunya que és del tot seva.

Front aquesta aposta clarament del cantó catalanista del partit , el gruix fonamental de l’executiva , no tan sols manté la seva fidelitat irredent a l’aparell , ans s’ha convertit en la palanca de defensa del mateix , essent el generador dels manifestos vergonyosament oficialistes . I dic vergonyosament, per l’actuació de l’aparell mitjançant els consells locals i comarcals, coaccionant als militants i simpatitzants per a dipositar la seva signatura , tal i com ha quedat clarament demostrat amb els escrits realitzats per les missives realitzades per els corresponents “responsables” polítics , tal i com han evidenciat diferents webs opositores.

Però hi ha més. El Periódico d’avui explica que Esteve Terradas i Joan Rangel ,- pares polítics d’Alícia Romero ( ella així ho va confessar ) -, van ser dels que es van alinear amb més vehemència amb les tesi de la direcció i contra els insurrectes catalanistes.

Però el més curiós és que el moviment al voltant del manifest “Junts decidim” , elaborat des de les files oficialistes , en defensa de l’aparell i en contra de qualsevol dissidència catalanista , s’ha orquestrat des del Maresme , amb el populista Xavi Amor al cap i amb Carlos Fernández com a propietari del domini. Per això els que encapçalen la llista de supporters son l’executiva palmera de Mataró, amb l’excepció de Javier Naya , molt enfadat amb mi ja que el pressuposava firmant , quan ell , segons m’ha comunicat personalment , no ha signat , ni pensa signar cap manifest d’aquest tipus.

A dos anys de posar les cartes damunt la taula de les municipals, el PSC de Mataró es troba del to dividit. Si fos com abans , no hi hauria cap mena de dubte: Palmeros al poder i esborrada absoluta de qualsevol flaire catalanista. Romero d’alcaldessa i la colla pessigolla copant les carteres. I evidentment el poble preparant un exili municipal.

Però les primàries ho canvien tot. Certament Gomar domina els barris i sabrà explotar la por a qualsevol aposta per la independència que no sigui un federalisme de segona , amb la submissió de Catalunya. Però el tiquet Baron / Prados és potent i en Joan Antoni segueix amb el glamour de la comunicació amb el poble pla.

Queden dos anys i la guerra es presenta dura. I més que ho pot ser. I ho serà si Navarro, Chacón i l’aparell mantenen aquest aspecte de submissió de Catalunya envers la “ pàtria comuna”. Llavors si que el mirall del PSC quedarà definitivament trencat i serà el PSOE i el socialisme català qui es veuran les cares.

I que voleu que us digui. Un cada dia ho desitja de manera més intensa.

PS.- El passat diumenge en l'ofrena floral al monument Intolerància de Perecoll .Hi assistiren l'alcalde i diversos regidors, amb l'acompanyament de simpatitzants i gent de l'executiva de cada partit.

Per el PSC assitien Baron, López, Ciller i Carlos Fernández , però ningú de l'executiva local. Serà que els hi fa por la paraula "intolerància" per el gran coneixement del seu significat ?