Ahir es va inaugurar la nova temporada de Ca l’Arenas. Deslliurat ja de les obligacions informatives no vaig assistir a l’acte. Temps hi haurà per parlar de les exposicions que presenta que a més , com per arreu, esdevenen invisitables en els actes inaugurals. Tampoc vaig assistir ja que de cap de les maneres tenia ni el cos ni l’esperit disposat per escoltar el munt de bajanades que a bon segur s’hauran dit en els discursos inaugurals.
Ara , en la prèvia i el desconeixement de la realitat que significa aquesta nova temporada , i tan sols ajudat per les dades dels mitjans informatius i del weeb del propi indret vull fer-ne una prèvia reflexió.

PASSAT

Sense voler entrar en la dinàmica i qualitat del presentat , que ho miriem com ho mirem, haurem de qualificar amb un aprovat rascadet , podem enfrontar-nos a les dades oficials.
4232 participants en el taller ( sens dubte el millor de tot l’any) . Una xifra important que demostra la necessitat d’aquest tipus de tallers dedicats als escolars de ciutat i comarca.

Ens queden dons 7820 visitants, SI usem la calculadora signifiquen 558 visitants/mes o 22.34 diaris. Si en restem un miler que varen acudir en els dies inaugurals , els resultats son deplorables, no arribant ni als 20 visitants/dia. Tot això tenint en compte les inauguracions que apleguen sempre un bon grapat de visitants.
Així no és d’estranyar que en més d’una , i de dues , i de tres , i de... que hagin estat zero els visitants de l’espai expositiu. I el que dic està confirmat en el recompte oficial que es du a terme.

Si afegim que no hi ha hagut cap acte complementari , que la publicitat fa inexistent les seves activitats .Que el mateix no te a be ni tan sols indicar horaris, exposicions actuals, entrada lliure etc..., és d’un cinisme fora de mides mostrar la satisfacció per la primera temporada i qualificar la mateixa com la de “ progressar adequadament”.
Si això és adequadament , que Déu ens agafi confessats.

PRESENT

El viatge és el tema recurrent que diuen haurà de vertebrar tota la temporada.
La primera pregunta que ens fem és , existeix el concepte d’art de viatge?. Certament hi ha , o quasi estem per dir que hi havia, una literatura de viatges. En el cinema , quina és l’especialitat del cinema de viatges? , el documental visual, el sociològic, les road movies , tota aquella pel·lícula que es realitza en un indret llunyà ?. I en la música?. La música peculiar d’un indret és popular per a ells i en canvi esdevé música de viatge si el que l’escolta és un element aliè al propi entorn.

I en l’art?. Potser podrem considerar art de viatge es casos ben peculiars com ho puguin ser Fortuny i el Marroc, Barceló i Malí , o potser els dibuixos explicatius d’investigadors que es passejaren per remotes terres. Però, és art de viatge les visions de la Riera d’Argentona de Martí Alsina , o la mirada de Rafael Estrany a l’entorn de la Pça Gran. O potser ho serien si els signants foren artistes llunyans i ignots?.

Fan trampa de nou els responsables (?) de la programació, i més quan en llegir el seguit d’exposicions veiem que a les excuses de la primera tongada , en general agafades pels pèls, s’afegeixen conceptes com “viatge interior” i..., el que ben be ens podria permetre art psicodèlic , amb el que de “ viatge” comporta , o fer-ne mostra de l’art creat en teràpies mentals, en un hipotètic viatge a la bogeria, o...

Eliminat dons l’element recurrent , quedant clar que el mateix és anecdòtic i no pas eix central , el tema queda del tot obert, esdevenint dons innacessari aquest voler fer d'una temàtica inexistent , pal de paller de tota la temporada.
Qualsevol nom de creador que puguem imaginar serveix ( Perecoll i el viatge al negre, Codina viatjant per la pell ...). Escrostonem dons l’excusa i ja que hom hi tenia cabuda , com es possible una programació tan pobre , trista i lamentable, que justament és el contrari del magnífic editorial de capgròs.com que un signaria del tot. No existeix ni imaginació, ni dinamisme, i principalment no existeix ambició.

Fer repàs dels noms que protagonitzaran la temporada és absolutament descoratjador. Queda clar que s’han mirat compromisos i principalment donar un caramel als diferents elements de pressió , més coneguts com "capelletes" ,per evitar males cares i que hom estigui en certa manera content.
Si obviem un parell de noms , no existeix a priori res essencialment engrescador, i si en canvi apareixen un bon grapat de noms en els que és difícil trobar els mèrits per ser protagonistes del nostre centre d'Art més important, dominant essencialment la gent relacionada amb Can Xalant , que ha comprés perfectament que no li cal cap espai expositiu, ja que Ca l’Arenas ha esdevingut Can Xalant 2.

FUTUR.

Negre , molt negre , de seguir així.
Es parla de que aviat hi haurà bar. No es parla del Centre d’Informació que hauria de permetre tenir informació real i actualitzada no sols de la realitat del Centre ,ans també de tots els artistes mataronins.

Es parla de que els usuaris s’estan organitzant per celebrar actes paral·lels i que segons sembla aviat es parlarà de viatges . Si es permet la ironia , potser caldria aprofitar per fer a Marsans, Iberia, Halcón o qui sigui , empreses col·laboradores de l’entitat.

Però a on anem?. El pla d’usos , dolent com pocs, ens parla de Ca l’Arenas com “.. un centre d’Art que es defineix com una extensió específica del Museu de Mataró, especialitzada en art i la seva difusió, en la promoció de l’activitat artística de la ciutat i on s’hi ha de realitzar tota mena d’activitats de caràcter públic i d’interès general, relacionades amb l’esmentada especialització: exposicions, xerrades , conferències, tertúlies , audiovisuals...”.
Cap on anem dons?.
Estic convençut que si Jordi Arenas ressuscités, es tornaria a morir del disgust de veure com han canviat l’ideari amb el que va fer deixa a la ciutat i als seus artistes , aquella que va ser la seva casa.

I a bon segur deixaria anar algun renec, en veure que ni tan sols ha existit sensibilitat per que la sala on s’exposa permanentment obra dels Arenas, estigui dedicada a Jaume Arenas allà el mes de maig de l’any vinent quan s’acompleixin els vint-i-cinc anys de la seva mort.
Però Jordi Arenas mai podia arribar a pensar que la sensibilitat de la gent del Museu estigués tan propera a aquell lloc on com diuen , l’esquena perd el seu nom.

De l’exposat en parlarem en la propera ocasió.