ARTICLES

Amb la seva saviesa habitual encerta en Ramon Bassas tot aconsellant l’article de Javier Cercas en el renovat i més apetecible encara “El País Semanal”. En bona part era aposta segura ja que en general els clava , però en aquesta ocasió ens parla d’un problema ètic que es presenta a més d’un , i més davant la deriva clarament espanyolista del PSC, i front d’ell l’escrit és del tot arrodonit.

Però un , encara que segons el cap dels cadells del partit de Bassas demostra sovint la seva idiotesa , s’apunta a aconsellar i ho fa amb dos articles de Rosa Montero que podrien portar cua i amb facilitat crear polèmica. El primer és del mateix “EPS” i el títol “Elogio de la infidelidad”. D’ell en trec el seu darrer paràgraf:

“Si algo he aprendido con la edad es lo difícil, lo agónicamente complicado que resulta quererse, por más que las parejas siempre suelen comenzar ansiosas de hacerlo. Tú deseas amar al otro con toda tu voluntad y todo tu corazón, pero luego, la mayor parte de las veces, no sabes hacerlo. Todo es tan complicado, en fin, que no creo que en este terreno haya fórmulas magistrales ni consejos infalibles: cada cual ha de buscarse su equilibrio como pueda. Pero sí sé que la fidelidad, esa gran palabra, es un concepto equívoco, una entelequia que puede causar daño y angustia. Yo prefiero la lealtad a la fidelidad: querer y respetar a tu pareja, atenderla y entenderla, cuidar de ella. Y creo que, a veces, una infidelidad intrascendente y discreta puede mejorar tu relación conyugal porque te permite jugar a ser otro. Y eso es lo que de verdad se dirime en las infidelidades: la ambición, tan humana, de ser quien no se es. Sí, la tópica cana al aire puede ayudarte a renovar el amor por tu cónyuge. Pero para eso no debes espiar los móviles ajenos ni llevar con sarkozyana ostentación las cartas íntimas.

L’altra té per títol “Mitos” , està publicat en la columna final de l’edició d’avui i parla del Che, Com diu ella “Lo peor de los mitos es que encienden los sentimientos y no el cerebro”. Un article impagable i que recomano amb plaer.


TRANSPORT PÚBLIC


He dit moltes vegades que en soc usuari màxim. Per sort no pateixo la RENFE , però casi.
Soc usuari , o millor dit patidor de la Casas, que com tots sabem tenen un slogan publicitari: “Casas , un descans” , quan baixes, afegim els usuaris.
El desgavell de la RENFE ha multiplicat als usuaris de l’autobús, cosa lògica. I davant d’aquest fet , que n’hauria de ser d’alegria ( res millor que la competència s’enfonsi) la Casas ens ofereix un servei cada vegada pitjor.
Soc usuari del C-2 de les 06.15 , en la que curiosament coincideixo amb el responsable de mobilitat de les AAVV. Actualment la cosa depasa tota mena de límits. Anem plens de gom a gom i per damunt del permès. No cap ni una sola persona dreta i tornem als vells “borregeueros” de temps oblidats.

Per tant, retards, mal servei i per sobre tot una inseguretat que fa fredar. Mentre, les autoritats res a fer. Entre els usuaris es parla de trucar als mossos , però la gent no vol ja que encara s’arribaria amb més retard, i a aquelles hores ningú va de gresca i sí a treballar.

Per tant seguim tentant a la sort. Però l’accident està a prop. Avui ja hi ha hagut un parell d’ensurts amb unes maniobres un xic brusques. Llavors tot seran plors i disculpes, però cal fer alguna cosa ja. No vull cridar al mal temps però l’accident està planant i ningú sembla fer-hi res per evitar-lo.

CADELLS

El que mana a les JSC està molt enfadat amb mi i aprofita per posar-me a parir , críptica i intel·lectualment no faltaria més , per que els critico de costum i els qualifico de cadells.
La crítica al seu fer és questió de punt de mires i per tant no queda més que aguantar-la, encara que en el seu cas és força generalitzada entre bona part dels militants i simpatitzants del PSC ( veure blogs) i els qualificatius , - que no son meus- , de “palmeros” i “guàrdia pretoriana” son més que habituals, però això queda en el rifi-rafe de visions contraries , el que no és de rebut és sentir-se ofesos ( pell fina tenen els jovencells) per ser anomenats “cadells”.

Entre les JSC de Mataró domina aclaparadorament la gent nascuda a Catalunya però amb llengua vehicular castellana i arrel cultural que haurem de qualificar espanyola , elements tots ells respectables amb majúscules ( el meu pare, català de soca-rel , era expert en flamenc ).
El meu coneixement no arriba a discernir si la paraula “cadell” , que tradueixen per “cachorro” es ofensiva en argot popular castellà , però us puc ben assegurar que no ho és en català.

Cadell , és la cria , és aquell que encara no és adult per anar sol i al que li cal la protecció dels progenitors , dels adults. Més d’una vegada , en converses amb el meu fill , prou granat com per fer-me avi qualsevol dia : “...però de que vas , si encara ets un cadell” i mai s’ha sentit ofès, ni ha vist aquesta intenció.
Els equips de base d’un esport son els cadells fins que arriben a ser “els grans” ( el primer equip). Les JSC son els cadells del PSC ja que estan encara formant-se i precisen dels adults ( PSC ) per poder seguir endavant.

Cadell és en el cas de les JSC un epítet , i mai un insult. És clar que per veure això s’ha de tenir una obertura de mires de les que el seu cap demostra no disposar.

Però un té les esquenes amples i n’ha sentit de pitjors. El que si cal significar que malament rai quan s’ha de matar , o insultar al missatger. Llavors és quan queda clar que no hi ha res al darrera.
Un , que en té bastant poc d’intel·lectual, ha lluitat durant més de trenta anys per uns ideals de l’art i de la cultura a la ciutat. Equivocats? , ves a saber , però ho ha fet i encara que sols fos per això mereix el respecte d’algú que encara no ha dit res , a bon segur per què no ha tingut temps.
Però , on estan les reflexions sobre el fet de que el PSC no agafi mai la regiduria de Cultura?. On estan les reflexions sobre Ca l’Arenas, Can Xalant, el Museu, Can Palauet , els tallers per joves , l’art en particular i la cultura en general?.

Quan ho facin , si és que son capaços, serà el moment de parlar. Mentre, sentir-se ofesos per que son qualificats de cadells és ni més ni menys que la rebequeria de nen mimat que ja és creu gran per què amb la seva pressió han obtingut una quota de poder i es creuen alguna cosa quan son simplement cadells, uns simples cadells als que encara els hi queda temps per créixer.

Però que no s’enfadin , tenen més possibilitats , més coneixements i més tot com per escombrar-nos ben aviat. Encara que vist el vist no sé pas si serà el millor.

PS.- Per cert poso la cervesa a la nevera. Quan vulgueu la fem petar. A bon segur , ni uns son tan cadells, ni jo tan idiota. Accepteu la convidada?