EL DIA EN QUE VAIG SER ESTRELLA DELS PROGRAMES DEL COR

Aquells que hem estat de descans en aquests dies, i per tant hem pogut llegir tranquil·lament el diari, hem vist la noticia del casament de Borja Thyssen i tot el guirigall que s’ha muntat al seu voltant. Tot fent-ne xafarderia he recordat el dia en que per causa seva vaig tenir el més que dubtós honor de ser protagonista dels programes del cor de televisió.

Era el desembre del 2002 quan a l’Ateneu es celebrà una exposició de la col·lecció que la baronessa Thyssen té del pintor Josep Amat. La mostra va ser molt comentada en el mon cultural ja que va coincidir amb el pacte amb el MNAC per que aquest acullis obra de la col·lecció, i per el fet de que s’anuncià que ben aviat ( fet que no s’ha produït ) es construiria una delegació de la Thyssen a a Sant Feliu de Guíxols amb especial protagonisme en la col·lecció de la baronessa i en especial en l’apartat de Pintura catalana.

La baronessa va visitar l’exposició i es va sotmetre a una llarga sèrie d’entrevistes ja que feia poc que havia enviduat i el gran problema era (?) , com passaria els seus primers nadals sense el baró. Va venir acompanyada del seu fill Borja que anava despistat al darrera.

Aquell dia havia sortit la notícia que a bon segur ell seria el director del Museu de Sant Feliu i em vaig dirigir ma ell per preguntar-li, em va respondre amablement i vàrem seguir parlant d’art . Em va explicar que tenia una petita col·lecció, que havia iniciat amb el regal d’un Goya per part del seu pare , que havia comprat un Remnbrandt, un Picasso, i que anava comprant segons li permetien els seus estalvis.
Em vaig presentar com a crític de la televisió local i li vaig demanar si em podia dir el mateix davant les càmeres. La seva resposta va ser contundent: "No saps que no parlo mai per televisió”. Li vaig respondre que jo de tot això no en sabia res i que jo sols volia parlar d’art. Em va mirar i em digué: “Si no parlem de la meva novia ( amb la que ara s’ha casat) i sols parlem d’art , cap inconvenient".

Així es va comprometre a la primera entrevista que donava mai per televisió.

Vàrem pujar al pis de l’Ateneu i varem mantenir una conversa de quasi deu minuts , davant de la sorpresa dels professionals que no entenien res i demanant igualtat d’oportunitats rebien la resposta :”Si vols parlar d’art com aquest periodista , quan vulguis . Si no, ja ho saps, res de res”.
Aquella entrevista va ser comprada a TVM per una productora amb la que van anar a mitges en la post-venda. Van “picar” totes les televisions que la varen reproduir en els escassos segons que els hi podia interessar ja que l’art n’era el tema predominant i quasi únic. Va ser reproduïda a tots els programes del cor i com que eren temps de Nadal i vacances i un hi apareixia de trascantó en algunes ocasions , em sembla que em va veure un munt de gent. Divertida era la cara del meu àmbit professional, que no donaven crèdit al que veien. El cert és que en tornar d’aquelles vacances de Nadal mai s’han rigut tant d’un com en aquella ocasió.

O sigui que ja ho veieu, el circumspecte crític d’art , protagonista dels espais del cor. Qui ho hauria de dir.

Curioses anècdotes per explicar als nets. Per cert , TVM en va fer una bona recollida gràcies a la venda d’aquelles imatges. Jo , no en vaig veure un duro, com per altra part era natural.

Vagi el missatge per regidors en offside que parlen d’interessos personals quan es toca el tema del malauradament enterrat Fons d’Art.