ALEA JACTA ES

Com tots sabem , el passat dissabte es confirmaren tots els pronòstics i Joan Mora és el nou alcalde de Mataró ( sort ! ) i obert el cartipàs municipal  la cartera de Cultura correspon a Marcel Martínez , de qui és la imatge que encapçala aquest post.

Poc tenim a dir de qui dependrà la cultura “oficial” en els propers quatre anys, i dic poc per no dir res. Sabem les seves dades personals i professionals i aquí s’acaba tot ja que és persona absolutament aliena a l’àmbit cultural local, fet que no vol dir pas , - no cal començar a entendre el que no es diu -, que sigui un home aliè a la cultura , dons per professió  i  pedegree aquesta li ha de ser propera, però a menys a nivell públic no se li coneix activitat o preferència cultural preeminent.

El que està clar és que no és home proper al camp plàstic. Portem més de mil post en aquets blog i mai ha estat anomenat. No l’hem vist mai en inauguracions d’exposicions fora de quatre d’oficials , ja que era Francesc Masriera el responsable cultural del partit, i certament és absolutament desconegut en aquest àmbit , el que de per se no és bo ( manca d’empatia ) però tampoc és dolent ( no arriba viciat de pressions i preferències ).

I en el que a mi pertoca , no he mantingut amb ell res més enllà de les quatre paraules de salutació educada en trobar-nos en algun d’aquests pocs actes en els que hem coincidit.

Comença dons la seva tasca net de tot equipatge  amb el gran avantatge de que és molt difícil fer-ho pitjor que el seu predecessor ( però això ja ho venim dient fa uns quants mandats ) però també amb el greu inconvenient de desconèixer el sempre intrincat , complicat , envejós, gelós , bèl·lic ..., i podríem seguir posant adjectius similars, món cultural local, el que l’ha d’obligar a un tour de force per intentar entendre tendències , personalismes, associacions , grups de pressió etc, i poder començar la seva tasca en la sempre impossible , per més que desitjada , quadratura del cercle.

A més , la difícil minoria governant que obliga a la pluri responsabilitat, que en el seu cas es complerta amb la sempre complexa cartera d’Ensenyament (antiga Educació ), obliga , tal i com expliquen molt bé la gent de CiU a hom que els vol escoltar , a dependre amb més intensitat que mai dels càrrecs de confiança, que en aquest cas es tradueix en la persona que ocupi la direcció de l’IMAC.

I aquí està la mare dels ous. Qui manarà a l’IMAC?.  La pregunta té fàcil resposta a priori: Dons la Gisel Noè i els tècnics preminents , com ho porten fent de temps immemorial.  I és en aquest punt on es centralitza tota la batalla de la cultura oficial. Si el regidor no aconsegueix imposar els seus criteris , peti qui peti, i redreça als tècnics a la seva tasca que no és la de direcció i sí la de gestar tècnicament allò que dictamina qui mana , té ja de bon començament la guerra per perduda ,i la cultura mataronina perdrà de nou quatre anys d’activitat positiva.

Per tant és fonamental la persona que ha de dirigir el veritable camp de mines que és l’IMAC. I el cert és que és una persona difícil de trobar, ja que a més del coneixement específic de  l’àrea i la ciutat , ha de tenir la suficient mala llet per manar sense contemplacions , - al menys de bon començament-, i alhora ha d’estar disposat a rebre crítiques i bufetades, que cauran d’arreu, tot esperant que el projecti definitiu amansi a les feres.

Però a més de filar prim en aquesta difícil elecció, jo em permetria donar el consell a Marcel Martínez ,- amb tota humilitat , això sí -, de que abans de res parli amb quanta més gent del món de la cultura sigui possible. Aquest és un món molt complex ja que encara que existeixen un munt d’entitats i associacions , el camp artístic i creatiu és absolutament individual , que afegit a la peculiar sensibilitat dels seus protagonistes , obliga encara més a una cura màxima.

Que parli molt, que escolti més encara i que a ser possible aparqui el nom del qui era regidor àulic , en Ramon Reixach , si no vol començar tenint en contra el 95 % de la cultura real de la ciutat , i així tindrà el suficient fonament per establir els criteris de la cultura oficial que vol dur a terme.

Per la nostra part ja ho sap. Aquí estem. Seguirem dient el que pensem i creient. Aplaudirem quan s’escau i criticarem amb la mateixa força que hem fet fins ara , dons el que ens mou és el mateix , el desig d’una cultura important i forta per aquesta ciutat que , com no, és la nostra.

I si en alguna ocasió creieu que la nostra opinió us pot servir , aquí ens teniu. La cultura i la ciutat estan ben per damunt de la no coincidència en el partit polític.

Per això Sr Marcel Martínez. Benvingut a la cultura de Mataró. I sort , molta sort , que falta li farà.

 ESPAI F

Per començar , en el que pertoca a la plàstica , el regidor ja té el primer problema amb el regal de comiat que li ha deixat  l’ínclit Sr. Penedès , a bon segur que amb Ana Barrera, els dos pitjors regidors de tota la democràcia municipal.  

(Per cert no vull estar-me de criticar per vergonyós i vergonyant el discurs de comiat de la ex regidora de joventut que va acabar de desqualificar-la fins a mínims, si és que era possible arribar a nivells més baixos del descrèdit professional  i personal que ja tenia).

Com hem pogut saber en aquests darrers dies , l’IMAC ha decidit tancar l’espai f. La notícia era ja més o menys coneguda ja que aquest espai no ha respost en res a les intencions amb el que es va obrir. Culturalment ha estat invisible amb un nombre de visitants ínfim i irrisori i amb una qualitat del presentat ridícula. Estant previst com a porta d’activitat pública dels artistes joves , s’ha convertit en espai on han dominat Can Xalant i l’amiguisme , amb uns resultats penosos.

Si a més els condicionants econòmics eren elevats , en bona manera el tancament respon a una certa lògica. Però està clar que aquesta mateixa lògica ens indica que el tancament , o no, hauria de correspondre a una decisió del nou regidor i mai ser, com és ara , una llosa testamentària , davant la qual poc hi ha a fer. El preocupant però és que s’indica que el tancament respon al procés de replantejament dels espais expositius de la ciutat.

Que els espais expositius de la ciutat a més de mal gestionats estan en un desori que no permet la seva identificació creativa ni entre els autors  ni entre els espectadors , és ben cert. Que quasi tots els partits tenien entre els objectius culturals del seus programa electoral la redefinició dels mateixos, també. Però davant de tot això el que és més cert encara és que qui va crear aquesta organització i l’ha mantinguda contra tota crítica , titllant alhora d’inútils i cretins a qui discrepava de la mateixa , no pot ser ara qui porti a terme la redefinició  que marqui el camí de futur. El piròman mai pot ser després el bomber.

Tota la gestació dels espai expositius públics tenen responsables amb noms i cognoms, com són els de Gisel Noè i Carles Marfà. El seu fracàs els impossibilita a dirigir un nou projecte per si mateixos.

 És per tant obligació del nou regidor , escoltar la veu d’aquells que tenen coses a dir ,- la gent del món de l’art -, i actuar en conseqüència. No fer-ho i cedir al que a bon segur es trobarà al damunt de la taula, ja escrit i plantejat , seria un greu error , quasi tan important com dir sí a la programació artística de la nova temporada.

Fer-ne reflexió i actuar amb criteri, i si cal contundència , serà el senyal de que les coses poden anar per millors camins. La debilitat i el “bon rotllo” poden portar a la cultura mataronina en general, i a la plàstica en especial, a estavellar-se definitivament davant el mur d’incomprensió i incopetència que està essent durant masses anys , el mal anomenat  Institut Municipal d’Acció Cultural.