SANT JOAN

Estrany dia de Sant Joan per a mi el d’enguany , dons després de molts anys m’ha tocat “pringar” amb guàrdia ( que té continuació en aquest dissabte ) i òbviament no és el mateix. Espai diferent que no ens ha de fer oblidar la més cordial felicitació a tots els Joans , sense oblidar a ningú, començant per el meu germà, i seguint amb Salicrú, Safont, Pera ( sensacional l'apunt al seu blog al voltant dels conceptes "client" i "ciutadà" , Joan Mora dixit ), Baron i, noblesa obliga, a l'abans citat alcalde Mora.

Trencada abans del que un desitjava la sempre impagable conversa amb els més amics al voltant de la coca i la copa de cava , foragitades les rampoines espirituals cremades en la intensitat de les fogueres , el despertador et retorna  a la dura vida i amb ulls lleganyosos agafa la carretera , quasi buida , per introduir-te a l’encara més buida capital i badallar intermitentment entre observació i observació.

Migdiada de rigor i ullada al diari amb especial atenció a l’especial dedicat a Antonio Lopez que li dedica El País en motiu de la inauguració de la seva antològica al madrileny Museu Thyssen. Una exposició impagable que per si sola mereix el desplaçament al sempre agraït Madrid artístic i cultural. Un especial que us recomano molt i del que us ofereixo l’enllaç

http://www.elpais.com/especial/antonio-lopez/  .

Una exposició que tenia ben clar que havia de visitar com ja vaig fer a l’any 1993 amb l’antològica que li dedicà el Reina Sofia , amb aquell magnífic catàleg que ocupa lloc d’honor en la meva biblioteca i al que ja li faig lloc per la bona companyia del catàleg d’aquesta nova exposició amb 130 obres.

Una exposició que per la complexitat de quadrar el catàleg vacacional, -propi i familiar -, m’obliga a per un anys deixar de comptar quinze i apropar-me el dia 26 a la mostra. Una renúncia que estic segur amb donaré per ben pagat amb l’immens plaer de la cataracta de gran art , - sublim diria jo -, que l’Antonio López ens ofereix en aquesta gegantina mostra.

Una exposició a més que serveix clarament per fer trontollar els fonaments d’aquesta absurda i separadora definició d’art contemporani. Antonio López i Miquel Barceló, son potser la més ferma demostració de ser contemporani, molt lluny molt per sobre d’aquesta vaguetat , majorment insula, a la que el nostre ajuntament dedica el més gran boci del minse capítol econòmic dedicat a l’art.