LA VIBRANT GEOMETRIA VOLUMÈTRICA
DE JOAN CLARET

Hem dit moltes vegades que lamentablement al nostre país ha existit una tendència molt reduccionisme en el que pertoca al coneixement dels grans artistes dels que hem pogut gaudir.

Potser la potència de noms com Miró, Tàpies , Dalí , Picasso , als que hem d’afegir Hernández Pijuan , Guinovart , Ràfols Casamada i el grup del dau al set , ha deixat en penombra un gruix de creadors de primera magnitud que haurien estat lloats i considerats en qualsevol altra indret.

Durant molt de temps , Paco Rodon es dedicà des de la seva tasca del Monjo a recuperar tants i tants noms d’importància cabdal i absolutament imprescindibles per a conèixer i entendre l’evolució artística d ela segona meitat del passat segle. Ara és la galeria Lolet Comas la que sembla prendre el relleu , i si fa no molt que ens presentava el treball de Romà Vallés , ara toca a Joan Claret reivindicar la seva trajectòria i el seu art.

Joan Claret ( Barcelona 1929 ) és un d’aquells creadors que s’ha mantingut fidel a una estilística pròpia , personal i inconfusible. Claret estableix el seu diàleg plàstic fonament en un concepte geomètric que n’és eix  i alhora desenvolupament de la seva activitat creativa.

Un geometrisme que enllaça de manera ben personal amb el que s’entén com a pintura constructivista però al meu entendre , anant més enllà. Jo la definiria , emprant un mot actualment molt a l’ús , que la seva és una abstracció deconstructiva en el que la geometria sembla despullar-se del seu protagonisme aparent , però mantenint del tot l’arrel conceptual del treball creatiu.

Joan Claret , ara , depassats ja els vuitanta , ha modificat però en part el seu concepte creatiu. Si en els seus moments àlgids l’abstracció dominava absolutament , se’ns presenta ara amb unes certes concessions al camp figuratiu en l’aspecte exterior del seu treball, com si volgués fer més avinent, - o potser evident -, el seu treball geomètric estructurat en aquest entrament de cel·les , com si d’un personal i artística  bresca d’abelles es tractes.

Per això l’exposició queda clarament dividida en dues parts molt diferenciades que a l’hora conformen la cara i la creu. La cara està en les seves obres més lliures , més abstractes , en aquelles en les que la geometria sembla establir-se per si mateixa confegint espais abstractius plenament equilibrats . Son obres d’impacte comunicatiu, atractives per fora i per dintre i que demostren la gran qualitat de l’artista , especialment en aquells petits treballs en els que al geometrisme formal s’afegeix un altra geometrisme de caire cromàtic , assolin cotes d’alt virtuosisme.

La creu està en canvi en la seva mirada figurativa , augmentant la pèrdua d’interès en proporció directe a l’augment del pes de la figuració en el conjunt de l’obra que acaba essent , en aquest cas , fluixa , reiterativa , tòpica i sense la vibració que caracteritza a l’autor.

Vibració, potser la paraula més justa per entendre el ritme intern d’un d’aquests autors maleïts que ens demostra una vegada més la seva gran qualitat , això sí, si fem l’obvietat de passar de llarg a la seva cara més figurativa.

Una exposició que malgrat tot paga la pena visitar.


QUIM BARNOLA

Comencen a aparèixer els noms de qui ocuparan els càrrecs municipals més importants i que per tant seran en definitiva , - vistes les especials circumstàncies minoritàries en nombre i poder d’aquest govern -, els que mantindran el ritme del dia a dia , de l’empresa local més important , com ho és el nostre Ajuntament.

Entre els primers nomenaments apareix el nom del periodista Quim Barnola com a nou cap del cabinet de l’alcalde , és a dir el paper que en l’anterior mandat realitzava Pere Robert.

És aquest un càrrec important  ja que en certa manera es tracta del secretari particular de l’alcalde , o millor dit de l’home de confiança, no en el polític i sí en el de la relació amb la ciutadania. Un personatge a qui s’acostuma a escoltar i que té un important pes específic en la relació poder / poble.

Conec a Quim Barnola de fa molt de temps , i penso que el seu és un encertat fitxatge.

La meva relació comença quan era col·laborador a TVM amb poc més de setze anys i durant molt de temps va estar qui s’encarregà de filmar totes les exposicions de la setmana per el meu programa de l’Espai d’Art. Una relació que va tenir com a cirereta particular, i que demostrà el seu professionalisme , quan vàrem desplaçar-nos a Arco i vàrem realitzar tot un programa , i penso que de valorable qualitat , amb una simple càmera de vídeo familiar, ja que s’havia espatllat la que ens havíem d’endur i no en quedava cap de lliure degut a les retransmissions esportives.

Estic convençut que en aquets temps li va agafar el cuquet per l’art , que ha mantingut sempre , intentant ajudar a diferents artistes mataronins mitjançant el fer públic el seu bon fer , en la televisió local, amb l’exemple ben proper i definitori com és el recent cas de la presència de Perecoll i el seu “negre sobre negre” en els més alts moments de la programació informativa local.

Un bon fitxatge el de Quim Barnola, que a més estic segur servirà per que incideixi en Joan Mora a que tingui certa rellevància envers el món artístic local i els seus protagonistes.