UNA SETMANA

El govern de Joan Mora ja porta una setmana amb les regnes del poder a la mà. Una setmana en que està agafant el pols al veritable poder municipal i comença a saber de que es tracta això de governar , i aquí s’escau perfectament les minúscules ja que en aquests dies fora de començar a prendre quatre decisions estratègiques en el que pertoca principalment al tema del “personal” amb el que s’envoltarà , la resta ha estat el de començar a signar la multitud de paperassa que la maquinaria municipal genera en el dia a dia.  Així, un dels nous regidors, advocat de professió, acostumat a llegir-se i rellegir-se tots els documents que signava en la seva tasca professional, ara es veia envaït per multituds de papers que precisaven de la seva signatura i als que tan sols podia fer-hi un cop d’ull.

De com aniran les coses , ja s’està veient en aquestes primeres decisions. A més de les informacions del Capgròs i el Tot , sempre tan fidels i oportunes , jo aconsello fer ullada al blog d’en Joan Salicrú , sempre ben connectat i atinat en les seves anàlisi , com és en el cas del seu darrer post. Però també em quedo amb el comentari que l’Espartac  Peran ,  el reconegut periodista i mataroní de pro va fer en el meu post de fa uns dies al respecte del fitxatge de Quim Barnola ( gràcies Espartac per passejar-te per aquest blog ). Lloava al seu company d’ofici i deia això:  “ ... afegiré que es coneix i estima la ciutat. I malgrat que això pot semblar carrincló crec que en aquest Ajuntament fa falta gent com ell”.

Coneixença de la ciutat , aquest potser és el gran problema actual del Govern. I és un greu problema ja que els nous regidors ,son quasi sense excepcions , uns grans desconeguts de la majoria, i com exemple clar és el cas de Marcel Martínez , a qui ningú del món cultural coneix ni de fets , ni quasi de físic , i el que és pitjor , el mateix succeeix a l’inrevés , ell no coneix als protagonistes de la cultura que es gesta a la ciutat.

Amb tot això el protagonisme dels dirigents “ de confiança” assoleix més importància  que mai i la seva elecció esdevé cabdal per el funcionament de l’organisme.

Estem en condicions de dir que a hores d’ara no hi ha encara cap director de l’IMAC in pèctore. I no son pas paraules meves i sí del mateix regidor que fa un parell de dies i en una reunió de treball va assegurar que mentre estava clar qui seria el/ la nova directora de l’IME , pendent sols de resolucions burocràtiques ( excedències o semblants ) , res hi havia encara en el que pertocava a l’IMAC.

Ha arribat dons la dansa dels “futuribles” i jo no tinc la cosa gens clara per cap cantó, i més quan tinc coneixença que s’ha ofertat el lloc a un conegut creador mataroní  que va defugir de manera contundent de la proposta.

A hores d’ara els noms que més sonen son el de Francesc Masriera , ex-regidor i responsable de cultura de CiU en el darrer mandat i el d’un conegut periodista mataroní , que actualment no exerceix a la ciutat, i de sigles molt futboleres.

Son dos noms a considerar. En el primer cas és evident que coneix el territori i ja ha pogut “identificar” als protagonistes , però la seva bonhomia esdevé el seu punt més dèbil , - que trist -, ja que per manar a l’IMAC cal molta mala llet per reconduir als que remenen les cireres , de l’asilvestrament totalitari a la docilitat del servidor públic.

En l’altra cas . tant disposa d’un excel·lent coneixement de la ciutat i dels seus intríngulis culturals , com del caràcter suficient per portar a bon port la seva tasca , però no crec que estigui per la labor ja que passar de l’empresa pròpia a la pública , és en aquests moments un salt mortal sense xarxa , que crec no estarà disposat a assolir.

Segueix dons la pilota a la teulada. Caldrà seguir atentament per on caurà, ja que el nom de l’escollit és el que marcarà el camí cultural de la ciutat en els propers quatre anys.

 PACTES ELECTORALS

La notícia política d’avui mateix està en el fet de l’abstenció d’IU a Extremadura el que donarà el poder autonòmic al PP. Me’n faig creus. Preferir que mani una dreta dura com la del PP, abans d’arribar a un pacte amb els socialistes , per dolentes que siguin les relacions personals dels dirigents , és una absoluta aberració.

Com ho son molts dels pactes electorals que estem veien per arreu en les darreres municipals, com el ben proper d’Argentona , la meva segona / primera vila , on el pacte antinatura que s’ha realitzat fa fredar. Mai l’ego personal dels aspirants al poder ha de capgirar els desitjos del poble expressats a les urnes , per més legal que sigui ajuntar-se entre els més contradictoris.

Fa ja uns quants anys en que sovintejo presentacions a Argentona , lloc que segueixo considerant el meu poble. Ho he fet amb poders dels més diferents colors , però ara he decidit que ja n’hi ha prou. Que mentre es mantingui aquesta aberració de pacte electoral, en el que no hi ha cap mena de desig de millorar el poble, i sí un munt de desitjos personals de figurar en el poder , no acceptaré cap presentació a celebrar en les sales municipals del Museu del Càntir o la Casa Gòtica.

I ho dic ben clar per deixar-ne constància. I no entenc, de cap de les maneres , fora de les personalistes , que el PSC hagi entrat en aquest guirigall. Serà , que com a Mataró, el PSC no té ni nord, ni guia.

(L'obra que il·lustra aquest post és de l'artista argentoní Miquel Arnau , amb fotografia de Cristina Villa )