COL·LECCIÓ BASSAT .

ELS ANYS 70 ( II )

Encara que Bassat no s’ha pronunciat mai de manera taxativa en relació a quin és el seu artista preferit , no costa gaire pensar que aquest és en Josep Guinovart . La qualitat i especificitat de les peces que Bassat atresora de l’artista en la seva col·lecció indica que l’obra d’aquest artista depassa en aquest cas el nivell habitual d’obra de col·leccionista per endinsar-se en un estadi de feeling absolut , el que a bon segur va afavorir justament aquesta presència d’obres “especials” en la col·lecció.

Així si en Guino assolia paper de protagonista en la primera mostra , amb la seva figuració i la picassiana “Cursa de braus” com estrella , aquí ens ofereix una vessant molt més dura en aquesta la seva aproximació cap una mena d’abstracció en la que roman encara un component reconeixible que serveix d’esquer per submergir a l’espectador en el seu peculiar magma estructural en el que l’aparició d’elements del camp ( sorra , palla,  gra , llavors ...) accentuen un discurs intens i vibrant que s’amplifica fins el colpidor “Rostoll” (1977 ) , esdevinguda pal de paller de tot aquest segon tast. Un discurs que troba en el col·lage i l’alta capacitat de la sempre variada , i contrastada , paleta cromàtica  l’ idioma plàstic ideal per a desenvolupar el seu sempitern crit combatent.

Un crit combatent que apareix també en el cas de Joan Miró, ara sí que magníficament representat en la col·lectiva. Encara que el guaix “Osaka” pertanyi a una època molt repetitiva de l’autor en el que pertoca a gestos i iconografia , com per exemple l’ús permanent del seu nom matxambrat en el global de l’obra, la seva presència serveix de benvinguda a una atípica escultura ( “ Constellation silencieuse”. 1970 ) i  a un  magnífic i molt personal llapis acromàtic sense paper (1973) , que assoleix tota intensitat amb el simple traç del grafit , per esclatar amb la magnificència de “Tête” , un oli sobre cartolina ,  intens en el perfecte equilibri de densitats , impactant en el contrast cromàtic i esplendorós en la força visual i comunicativa. Una magnífica obra.

August Puig és el darrer dels artistes presents en aquest segon tast i la seva presència no solament és adequada per el seu nivell de qualitat , ans crec jo és totalment necessària i  didàctica , ja que lamentablement el seu nom es troba entre el bon gruix de grans artistes del segle XX que no han aconseguit un reconeixement popular.

August Puig va ser el primer abstracte del nostre país , isme al que va ser fidel tota la seva vida malgrat la importància en el seu entorn del surrealisme , tendència que mai va practicar. Una abstracció escrita , com molt bé diu Arnau Puig en el catàleg ,  servint-se d’una cromaticitat difusa, diluïda , escampada, plena d’imprecisions formals evocadores de l’imprecís voler i desitjar dels sentiments.

Unes obres atractives i seductores en la seva dúctil intensitat i que son la veritable sorpresa de la col·lectiva , en aquest gest sorprenent que tant bé practica Bassat , o millor dit Poch, i que ja efectuà en la primera exposició amb Brotat.

Una exposició dons de gran qualitat , molt valorable en la selecció i que determina de maner ben clara i difícilment la qualitat de la col·lecció Bassat  que , tast a tast , ens fa somiar en un Museu veritablement referent en le que pertoca a l’art català  de la segona meitat del segle passat.

PS.- La gent del Capgròs sempre a l’aguait encerta del tot en la reflexió al voltant de les activitats complementaries del Museu Bassat , a hores d’ara del tot inexistents . incideix en la necessitat de que a la Nau Gaudí “ passin” coses i així esdevingui en un far d’activitat cultural.

És aquesta buidor una absoluta realitat de la que ja n’ hem parlat diverses vegades , la darrera de les quals a l’entorn de les activitats electorals en que ningú va pensar en ella com espai idoni per a la presentació de l’àmbit cultural.

Un Museu no “s’aguanta” solament amb les comptades visites de la seva col·lecció. Cal activar un valor afegit que sigui motivant per la visita i que a més a més introdueixi al mateix en el teixit de l’activitat cultural de la ciutat , circumstància que no succeeix en l’actualitat en la que la Nau Gaudí és un “bolet” aïllat sense cap mena d’interrelació amb l’entorn cultural i artístic més proper.

No m’ho ha dit ni Bassat ni Poch , però estic en condicions  de dir que s’està treballant en aquest camí però s’està igualment a l’espera del nou regidor de Cultura per a tal de que mani en les relacions Museu Bassat / IMAC i faci que aquesta relació al menys sigui professional i no com fins ara en que l’IMAC s’ha dedicat a posar tots els pals a les rodes que ha pogut i a boicotejar descaradament el paper de comunicació del Museu , amb un exemple tant demostratiu com ho és el llistat de direccions del mon artístic i cultural de Mataró i entorn, amb unes facècies dignes de la més rància de les òperes bufes.

Però ja sabem que per que la cultura de la ciutat funcioni , i especialment l’artística , és imprescindible segar un bon grapat de caps de l’IMAC , dedicats essencialment a entorpir tot allò que no és del seu gust o la seva corda. Però serà valent el nou regidor per atacar amb fermesa , aquesta suplantació de poders?. esperem que sigui així