A CONTRAPÈL

No feia falta ser molt espavilat , i jo no ho soc , per preveure el que ha passat en aquesta malaurada mini temporada de “Mar de fons” organitzada per la Sant Lluc, que ha tingut com a cloenda la mostra “Dues dones i el blau” , amb el protagonisme de Regina Puig i Margarida March.

Vàrem dir en el seu moment que era difícil d’entendre aquesta mostra en forma de duet i més encara quan l’excusa unitiva era un “blau” que no quallava precisament amb l’evolució creativa d’ambdues. Ara , un cop vista l’exposició , ens hem d’aplaudir a nosaltres mateixos per el nostre pronòstic ja que ni existeix lligam algun entre les protagonistes , ni el concepte “blau” que serveix per “unir” la mostra apareix com element essencial i fins i tot tangencial, i el que és més important , la subordinació de les autores al concepte unitiu del “ mar de fons” les descol·loca del seu i les obliga a unes subjeccions formals que desnaturalitza bona part del seu treball, en especial en el cas de Margarida March.

I cito a Margarida March ja que ella és qui amb la gran qualitat dels seus esmalts manté del tot el nivell d’una exposició , que fora d’ells no deixaria de ser una anècdota no mereixedora de cap manera de ser exposada en un indret com Ca l’Arenas, si és que de veritat volem que Ca l’Arenas tingui nivell i pes específic , i no com hem vist aquest any.

March ens presenta en aquesta mostra les dues cares del seu fer artístic: la de l’Ofici ( els esmalts ) i la més passional ( el gravat). Certament Margarida March és una gran mestre de l’art de l’esmalt , i no exagerem si la considerem una de les millors esmaltistes del país. Aquesta immensa qualitat la ha dipositat en aquesta ocasió en el seguit de peces que ensenyorejen el menjador de ca l’Arenas , tot i que queda ben palesa la seva subjecció interior a aquest concepte marí esdevingut d’obligat compliment.

Però està clar que quan un és un excel·lent artista , i Margarida March ho és , es té la capacitat de convertit la limitació en virtut i reconvertir la juguesca en una recerca personal que doni com a fruit uns resultats reeixits. Així succeeix en aquesta ocasió en la que la sensibilitat , el concepte creatiu i la capacitat tècnica es donen plenament la mà per aconseguir uns esmalts resplendents dignes de l’habitual ben fer de l’artista.

Altra nivell però succeeix en el cas dels gravats. Certament tres gravats simplement gestuals i d’un minimalisme impactant , criden l’atenció i marquen un elevat nivell, però aquest es descomposa ràpid en unes peces massa subjectes a la temàtica i en els que l’habilitat de l’autora poc i pot fer davant de la insubstancialitat del concepte , massa lligat a un univers figuratiu, arribant a un punt de no tornada , en el cas més figuratiu de tots (meduses ), que fora del treball tècnic no comporta cap valor afegit a la línia de l’autora.

El cas de Regina Puig és ben diferent. Excel·lent dissenyadora , està encara en les beceroles del que podríem considerar concepte plàstic , i per tant encara està molt lluny de disposar del mínim de mèrits precisos per exposar al vell casalot del carrer Argentona , si de veritat volem que es prengui de manera seriosa la seva projecció artística i cultural.

Sortosament Regina Puig ha estat llesta i deixant del tot el concepte plàstic ha apostat per el camí que bé coneix i que de manera ben exitosa conrea , com és el cas del disseny. 

Així les seves obres responen únicament a aquest concepte i fan aposta total per una mirada visual parella a la que ens podria oferir un cartell publicitari. Així fàcilment podríem concebre les seves obres com grans  plafons publicitaris en els que en un costat aparegués de manera ben remarcada , el logo d’una cervesa, una beguda refrescant , o qualsevol altra marca relacionada amb l’ambient de platja.

Algú podrà dir , i a bon segur tindrà la seva part de raó , que a fi de comptes això és el que feia Warhol per exemple , però en aquest cas el concepte no és aquest ni de bon tros. L’obra de Puig té una única raó i aquesta està fonamentada en el disseny i li cal urgentment , si és que vol seguir per el camp de la plàstica , fer-ne reducció per establir una nova paramètrica més lliure i personal que l’allunyi d’aquesta dinàmica intranscendent , que a més bé reforçada per un muntatge visual funcional i identitari que en aquesta ocasió frega del tot el ridícul , rebaixant la possible força d’un concepte plàstic que s’ha de revisar de manera urgent.