HISTÒRIES

Diuen que la funció de la crítica d’art és encaminar a l’espectador vers la veritat d’aquell artista o exposició. Que la tasca del crític és mirar més enllà de l’aparença i fer-ne de pont entre les intencions de l’artista i l’ànima de l’espectador. No negaré tals conceptes que conformen a bon segur l’ànima de l’esperit del crític , però jo defenso també que aquest pas d’intermediari s’ha de realitzar de la manera més planera possible per a tal de que s’aconsegueixi en plenitud. I , ens agradi o no , els qualificatius concisos són els que millor incideixen en la mateixa. Per això el millor és començar essent clar i concís i en aquest cas, dir sense embuts que “Contes breus” , la mostra que Laia Arnau presenta des de divendres de la setmana passada a la sala del Col·legi d’Aparelladors és una magnífica exposició.

El cert és que els amants de l’art coneixíem a Laia Arnau en el seu paper d’il·lustradora , una tasca realitzada amb qualitat i professionalitat. Les seves aparicions artístiques públiques es movien en aquest entorn  i per tant amb tot el significat artístic que la il·lustració significa que ,per a bé o malament , no deixa de ser funció complementaria de plasmar en imatges aquells pensaments que per ex. un llibre plasma en paraules. És tracta per tant d’un acte de creació individual però matisat sota la fèrula de la seva funció.

Avui però en aquesta exposició, Laia Arnau es desempallega d’aquesta mena de limitació il·lustrativa per llançar-se amb intensitat al simple fet de copsar racons , imatges , situacions , mirades en una paraula a aquells elements , espasi o fets que succeeixen  en el constant devenir de la vida . Una mirada amb la que els personalitza , humanitza i ens els fa propers i viscuts , en aquest veritable resum filosòfic de les seves creences plàstiques que expressa en el començament de la seva exposició, tot dient: Cada imatge plasmada en un llenç és un breu instant d'una història que es perd en el temps, enmig d'un munt de sensacions, amb l'únic privilegi de ser recordat".

En un combinat perfecte del que podríem dir “mirada” anglo saxona (el pes del poder de la memòria il·lustrativa és evident ) , amb aquesta definida pintura plana a l’entorn del domini realista , però amb un cromatisme més dolçament mediterrani, Laia Arnau va desgranant les seves històries , en forma de contes breus , com les defineix , i ens va embrancant en un mon especial , fet de realitats i alhora a vegades de somnis , en el que el plaent domina per damunt de l’angoixa vital que tantes vegades aquesta mena de pintura humanística acaba presentant.

Laia Arnau és vital, és expressiva , és plàsticament intensa i els resultats en l’evidència son reeixits i dignes de tot aplaudiment , amb la petita rèmora d’aquest entramat interior en el que la presència de la prèvia del dibuix marca uns límits massa estrictes que caldria obviar. Però aquesta petita màcula, que alguna hi havia d‘haver , no ha de fer desmerèixer per res una exposició brillant de la que aconsellem ferventment una detinguda visita amb la certesa de que el visitant en sortirà satisfet en l’artístic i amb una positiva càrrega en l’anímic , fet que vistos els temps que corren no és pas per menystenir.

(Les fotografies han estat manllevades del blog del Sant Lluc)