EL FRACÀS DEL PSC

Avui he estat parlant una bona estona amb un alt càrrec del PSC a nivell local. Malgrat que entre nosaltres hi ha poca sintonia política crec que la conversa ha estat enormement positiva per ambdós i he de dir ben clarament que agraeixo molt la seva convidada a parlar.

Hem coincidit amb coses i en altres hem discrepat , com és natural, però està clar que on no hi ha hagut manera per la concordança ha estat en el tema “catalanisme” i en el tema “Pere Navarro”. Uns conceptes generals fonamentals , encara que potser l’àmbit local és el que ha dominat en la conversa i en el que hi ha matisos discrepants importants , essencialment en el tema de la cultura popular , però hi ha una certa disposició al diàleg i a tenir en compte una visió diferent  en l’apunt de la necessitat de conjugar la cultura de base amb la gran cultura , aquest tema que lamentablement sempre ha fet por a les esquerres per considerar-la reducte d’un predomini burgés.

És cert que soc home de pocs grisos , el que a bon segur és un defecte , però hi ha coses en que crec que s’ha de ser maximalista. O Caixa o faixa. I el tema Catalunya en el PSC és un d’ells. Per a mi ell forma part del sector espanyolista més reconcentrat. Ell diu que és catalanista ja que vol i lluita per una Catalunya millor , però està clar que entrar a definir els intangibles com ho son les emocions o el sentiment de pertinença sempre és difícil, i en aquest cas crec que el sentiment de pertinença és llunyà a l’ànima. Existeix en la ment , nomes faltaria això , però s’evidencia un element clau que es repeteix en molta gent que encara que és catalana de naixement té arrels familiars d’altres terres , que aquelles que li haurien de pertànyer en menor grau  han esdevingut accentuades , mentre que les que haurien de ser les noves arrels, son subjugades i considerades com a secundaries . Un fet que no hauria d’haver succeït i en el que el PSC i la seva política de clientelisme en té la major part de la culpa.

Llarga prèvia per un dia ple d’apunts en aquesta història , que esdevindrà interminable, d’escrits , comunicats , opinions , valoracions etc... entre els defensors i detractors dels dos costats de la barrera. Però crec que de tots aquests elements cal apuntar-se per damunt de tot  a tres escrits.

El primer , sens dubte , l’escrit de Josep Ramoneda , poques vegades tan lúcid com avui. El seu article publicat a “El País” i de títol “Ahogarse en las contradicciones “  ( enllaç ) és definitori. No es poden dir més coses i millor. Després d’això, el millor quasi serà el silenci. Un escrit d’obligada lectura.

L’altra , com no, ha de ser el Manifest de l’ala catalanista del PSC , amb el títol “ Una esquerra catalana forta i majoritàriaper una Catalunya constituent” . Un magnífic exercici de sentiment catalanista ( en ell pot trobar el meu contertulià de tarda allò que tant el neguiteja, com és la definició del que hem d’entendre com a “catalanisme” ) que hauria de provocar reaccions actives en el plàcid i avorrit esperit del peix bullit. Un text amb un centenar i mig de signatures i cap dels nostres responsables propers. Mala senyal.

Però per a mi l’escrit del dia és aquest.  És la carta destacada entre les cartes al director de “El Periódico” i porta el títol “Vot de confiança per a Pere Navarro” . Va signada per Rafael Soriano que diu és operador de maquinaria i és de Mataró. Una carta com aquesta , penso jo que és la certificació absoluta del fracàs del PSc, i  a més , essent com és de la nostra ciutat a la que personalitza en el tema PxC , del fracàs del socialisme local.

Us puc dir que justament per tot el que diu , és que un no pot donar mai el vot de confiança a Pere Navarro , ja que representa justament aquest concepte erroni, esbiaixat i estic per dir oposat , al que hauria de ser el concepte real del PSC. Crec que cal llegir-la, i crec que cal aplaudir a qui l’ha escrit per la seva sinceritat , que a més a més estic convençut és identificable amb molta gent com ell. Però el resultat és clar i contundent. De que li han servit al PSC tants anys de poder municipal i menys anys de poders més alts, per que al final, algú que es defineix ex votant segueix parlant de votar al PSOE o és queixa de que el tripartit es definia com “catalanistes d’esquerres” quan el PSC és per definició i essència “socialista i catalanista” , o dit d’altra manera més genèrica “ Catalanista i d’esquerres”.

I en aquest punt rau la raó de tot. Tants anys de poder del PSC no han pogut destenyir la marca PSOE , que com samarreta rentada per Micolor  la deixa indeleble en primera plana. I si és bo tenir germans amb qui recolzar-se , no és tant bo que aquests intentin dirigir la teva vida en els moments crucials de la mateix a, i no amb el consell i sí amb la imposició. Catalunya ha de poder si no volar, si decidir amb tota llibertat si vol intentar volar. Oposar-se a això és posar tanques al vent. I posar tanques sempre es negatiu si d’un partit polític es tracta.

Moltes lectures per poder fer-ne una de personal i complexa Aquella que em permeti decidir el millor per el meu pais mitjançant un vot. Un vot que , avui per avui , i ni com mal menor, puc atorgar a un candidat tan legal com ilegitim per la seva forma d’elecció com és Pere Navarro, el candidat electe del PSC. O potser és com diu el convilatà Rafael Soriano , el candidat del PSOE ?.

Sigui com sigui el cert és que amb aquest desllorigat , bullit i poc trempador PSc, qui hi perD és sens dubte Catalunya.