ART JOVE

Potser res tan difícil de definir amb exactitud com aquest concepte tantes vegades emprat d’art jove. Que és l’art jove?. Per que, parlem d’art o de joventut?.

Està clar per a mi que Picasso als seus noranta anys seguia pintant un art terriblement jove , ple de força, desig i il·lusió. Igualment tinc clar que molts d’aquests artistes amb molts pocs anys a les seves esquenes i que practiquen allò que malament s’anomena art contemporani, practiquen en canvi un art terriblement envellit, repetit , buit ,sense cap mena de futur ni esperança.

Però habitualment ,i com a genèric , l’art jove es refereix a artistes d’edat juvenil i que comencen la seva carrera artístic. Un concepte el d’edat que també està canviant amb el temps. Fa uns anys el límit de la joventut artística estava als quaranta anys , fa menys va baixar cinc anys i ara la xifra dels trenta sembla la més habitual com a límit per poder afegir l’etiqueta de jove al seu fer.

Doncs bé en aquests dies dos conceptes absolutament antitètics d’art jove exposen a la nostra ciutat: Per un cant la jove il·lustradora Esther Carbonell ens demostra les seves habilitats  a l’espai Capgròs , mentre que a Can Palauet es presenten els treballs finalistes del la 10a Mostra d’art Jove  que organitza l’IMAC , amb els noms de Cristina Ibañez-Tarter , David Mutiloa, Miquel Ollé Aguilló i Jaume Simon Contra com a protagonistes.

Esther Carbonell és una jove artista que amb prou feines ha estrenat la majoria d’edat. Practica la il·lustració d format clàssic i ho fa amb tanta qualitat tècnica com capacitat constructiva , el que no deixa de ser un rara avis per la seva , repeteixo, tendre edat.

Avui a l’espai capgròs ens ofereix un veritable mostroari del seu fer. I dic mostroari ja que la seva exposició esdevé un veritable book de la diversitat dels camins que intenta conrear l’autora , que va des del descriptiu , al reflexiu i filosòfic , passant per els diversos verals de la il·lustració de caire infantil, la mirada a la actualitat , la poètica , el camp de la ironia ..., tot amb un exercici tècnic destrament traçat en el que fons i formes conjuguen de manera ben adient i converteixen cada peça en un ben valorable treball.

Elements ben positiu tots ells que obliguen però a un salt endavant. Cal deixar aquest format petit , aquest dibuix més d’escolar i enfrontar-se a mides més grans en les que haurà de demostrar que la seva saviesa es manté, ja que els fonaments apresos i desenvolupats son el suficient vàlids com per  reeixir en aquest camp sempre complexe com és l’il·lustratiu , en el que gaudim de grans figures en el nostre país. Elles han de ser el seu far i el repte llunyà.

Totes les sensacions positives i de futur que ens ofereix l’espai capgròs s’esvaeixen en un tres i no res en entrar a Can Palauet i veure les quatre propostes finalistes de tan sols vuit propostes presentades ( a aquesta xifra en el meu poble en diu fracàs estrepitós ) en aquesta Mostra d’Art Jove , que segons hem pogut entendre pel llegit en la sala desapareix com a tal per plantejar-se altres situacions.

Evidentment que desaparèixer és el millor que pot fer. Banal, insubstancial, sense cap mena de força , sense cap mena d’intenció..., les propostes presentades s’ofereixen davant.

No em resisteixo per això , a repetir la frase que encapçalava l’article de Vicente Verdú que publicava fa un parell de dies en aquest mateix blog: En otros momentos nos habría exasperado tanta banalidad, rayando el timo, expuesta en las mejores galerías y en prestigiosos museos, pero ahora, progresivamente, casi lo mismo nos da.

Però no crec que ens doni el mateix . Que una obra tan insubstancial i poca cosa , que no arriba ni tan sols a ser un joc infantil, guanyi aquest premi diu molt poc del mateix i dels artistes que hi ha pres part.

PS:- Fa ja unes setmanes ens varem queixar per escrit al regidor de Cultura demanant quins havien estat els camins de difusió d’aquest Premi ja que no havien arribat a cap creador fora de l’òrbita que podríem dir “xalantesca” . Ens vam comprometre a publicar la resposta però no ha estat possible ja que el silenci ha estat la única resposta. Vagi dons el nostre agraïment per aquest silenci que qualifica ben clarament als protagonistes.