El passat dimarts el Consell Rector de l’IMAC , en una de les
seves darreres reunions abans no desaparegui definitivament, va ser informat de
que Can Xalant acabava la seva vida en finir l’any. Una vegada assabentat l’òrgan
rector ,i seguint l’escrupolosa metòdica informativa que ha seguit Quim Fernández
en l’IMAC , - metòdica que cal aplaudir ferventment-, el passat divendres l’Ajuntament
ho feia públic mitjançant en nota informativa tot explicant que “Mataró repensa
la gestió de Can Xalant per procurar-ne la seva viabilitat”.
De Can Xalant n’he parlat moltes
vegades i sempre he repetit el mateix, que ha estat la gran estafa cultural de
Mataró. S’ha endut la gran part del pastís dotacional de l’IMAC en el que
pertoca a “arts” , - amb l’afegitó de visuals per poder menystenir així a la
plàstica- , i ho ha fet amb la contribució especial de qui remena les cireres
en el departament municipal, sense que la ciutat n’hagi tingut cap mena de
retorn.
Parlen els seus “propietaris” , que
no ho han estat en el sentit metafòric i sí en el real ja que han fet el que
els hi ha vingut en gust i gana , que cal destacar tres punts de la seva
gestió: La col·locació de Mataró en el mapa artístic , la importància de la
col·laboració amb artistes estrangers vinguts al centre i el paper amb els
artistes locals i comarcals i la seva potenciació en les possibilitats d'internacionalització.
Conceptes dels que discrepo profundament.
L’art contemporani és un art
absolutament endogàmic i que es retroalimenta constantment. En aquest concepte
és cert que Can Xalant ha tingut ressò en el seu propi entorn però sense anar
més enllà. Mataró segueix essent tant desconegut com abans de l’existència de
Can Xalant , però després d’haver malgastat molts milers d’euros.
No dubto que els artistes residents
a Can Xalant han estat de gran nivell , però el que és evident que no han
deixat cap mena de petja en la ciutat. El desconeixement absolut de la seva
presència , l’absoluta inexistència d’actes en els que compartir el seu fer , i
principalment el fet de passar sense deixar rastre , marca l’existència d’un
greu error que no és altra que el de la manca de retorn , en forma d’art , a l’esforç
econòmic que la ciutat feia vers l’art contemporani , que alhora impedia per
manca de diners , altres activitats a bon segur amb més correspondència mútua.
En el que pertoca a la
col·laboració amb els artistes locals i comarcals , els resultats canten. Malgrat
disposar en exclusiva de Can Palauet i de l’espai “f”, i quasi fer-se els amos
de Ca l’Arenas , és quasi impossible trobar un nom que a partit de la
institució hagi destacat en el camp creatiu. Exemple fefaent és que la Biennal d’Art Contemporani , una mostra oficial feta amb rigor en la
convocatòria, selecció i posterior exposició
itinerant, que no ha acollit en cap de les darrers edicions , nom d’artista
contemporani d’aquest entorn de qui Can Xalant hauria de cuidar.
Ara Can Xalant ha mort en el projecte que ha ocupat aquests set
llargs anys els seus espais , però Can Xalant ha de sobreviure. Si tenim en
compte a més , que per les bases del concurs d’adjudicació, ha de romandre en
el casalot tot el material tècnic que s’ha adquirit des dels seus inicis , hem
de convenir que de manera ben urgent s’ha de rellançar un nou projecte per que Can
Xalant segueixi essent un centre de creació , - per això és va dissenyar -, per
aprofitar un material de primera qualitat com el que allà es disposa.
Un centre de creació que òbviament
ha d’anar per camins multidisciplinars , abandonant de manera definitiva
aquesta falsa etiqueta de “contemporani”,
que serveix com element discriminador però que en sí no significa res.
Cal dons posar ràpidament fil a l’agulla
i fer-ho abans de que qui mana a l’IMAC , que tots sabem no és ni Quim Fernández ni Esther
Merino, es tregui de la butxaca un nou plantejament per seguir afavorint als
mateixos , segregant i menystenint a tota la resta de creadors.
Per això no estaria gens
malament que algú fes una crida pública
per a una pluja d’idees per a tal de poder presentar , o al menys oferir , a l’IMAC
un projecte que en la seva varietat , el seu eclecticisme , i especialment
sense cap mena de discriminació, donés al casalot de Can Xammar una nova
oportunitat per a ser valuós per a la ciutat de Mataró i per a la seva cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada