Enorme decepció la
que he tingut al visionar l’exposició “Explosió!.
El llegat de Jackson Pollock” que fins el proper 24 de febrer s’exposa a la
Fundació Miró de Barcelona.
Ja sé que la decepció
és un concepte anímic relatiu ja que s’estableix en relació a les expectatives
que un té davant una persona , fet o circumstància. Per això , en aquesta
relació comparativa , el meu estat d’ànim ha estat absolutament baix ja que
després de visionar la mostra no he trobat quasi res del que esperava i
semblava prometre l’enunciat de l’exposició i principalment la informació apareguda
en els mitjans informatius en els que l’esquer de Jackson Pollock dominava de
manera tan aclaparadora que més aviat semblava convidar-nos a una mostra en la
que l’expressionisme abstracte en fos fil conductor que no pas la que la
realitat ens mostra.
L’exposició , i cito
textualment el que diu de la mateixa el web de la pròpia fundació:
“ Explosió! El llegat de Jackson Pollock investiga
l’entramat d’influències i connexions que es van generar a partir de l’action
painting o pintura d’acció, el principal exponent de la qual fou Jackson
Pollock (1912-1956). Des de finals de1940, la noció de pintura com a acció va
obrir un immens camp de possibilitats que es van traduir en l’art de la
performance i en les innovadores pràctiques artístiques conegudes amb el nom
d’art conceptual. Molts artistes van conferir tanta importància a l’acte
creatiu com a la pintura que n’era el resultat. En aquesta zona fronterera
entre la pintura i la performance, l’atzar o l’espectador van actuar sovint com
a cocreadors de l’obra. Aquesta actitud experimental i conceptual cap a la
pintura i l’art va inspirar posteriorment molts altres artistes.
La mostra ofereix una visió geogràfica i cronològica sobre l’abast del fenomen i inclou obres realitzades en diverses tècniques d’artistes de finals dels anys quaranta fins ara, entre els quals cal destacar Jackson Pollock, Yves Klein, Niki de Saint Phalle, Jean Tinguely, Allan Kaprow, Andy Warhol, Lynda Benglis, Saburo Murakami (a les imatges), Bruce Nauman, John Baldessari, i Paul McCarthy entre altres”.
La mostra ofereix una visió geogràfica i cronològica sobre l’abast del fenomen i inclou obres realitzades en diverses tècniques d’artistes de finals dels anys quaranta fins ara, entre els quals cal destacar Jackson Pollock, Yves Klein, Niki de Saint Phalle, Jean Tinguely, Allan Kaprow, Andy Warhol, Lynda Benglis, Saburo Murakami (a les imatges), Bruce Nauman, John Baldessari, i Paul McCarthy entre altres”.
Una exposició que deixant de costat els tres Pollocks ,
de bona qualitat però excepte un d’ells , ben lluny de ser obres de primer
nivell; una peça de pintura oxidada de Warhol
i algun parell d’obres més , es mou en
una cert estat d’obra caduca , a la que li pesi molt el temps i que si bé pot
ser considerada com d’un cert interès en un concepte històric , aquesta mateixa
reflexió ens porti a pensar que malgrat ser l’inici d’una certa contemporaneïtat en el sentit de que tot pot ser una obra d’art , el pòsit que deixa és d’una
certa banalitat absolutament fora d’actualitat , semblant més com un element de
curiositat demodée que no pas com un focus d’atracció comunicativa.
Una exposició que m’ha decebut profundament i que la
veig com una petita trampa que ens ha jugat la Fundació , semblant a la d'aquelles pel·lícules
amb el nom d’un gran actor que apareix destacat en els crèdits i a l'hora de la
veritat és un secundari de tres escenes.
Explosió!. Una exposició que per a mi , ha fet llufa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada