dimarts, de novembre 20, 2012

HO SENTO. AVUI NO, TINC MAL DE CAP





No puc negar que porto un temps força destrempat , políticament parlant,  és clar. No ho és tan sols per que el meu partit ( PSc), - i dic meu ja que és el que he votat sempre -, estigui de capa caiguda , o millor dit vagi en caiguda lliure total. Ho és també ja que aquestes estranyes eleccions m’han deixat trastocat i descol·locat , i més després de veure  el debat electoral i tenir consciència clara que Catalunya precisa , i mereix , molt més que no pas la tropa de galifardeus que aspiren a ser molt honorables.

Aquestes eleccions son en base, tan legals com il·legítimes i espúries. CiU tenia el poder suficient com per mantenir els quatre anys de legislatura que és exactament el que li va atorgar el poble, però , tramposa com sempre , va voler aprofitar-se de l’avinentesa i va fer un tomb cap uns camins que mai havia llaurat , - els de la independència -, per aconseguir molt més poder i de pas tapar la seva màxima incompetència política , demostrada en aquests dos anys de mandat . Una juguesca que per el que diuen les enquestes , que en aquest punt espero que no errin , li ha sortit del tot malament.

( Parèntesi d’interludi: Diuen els analistes històrics que Kennedy i Companys van ser a bon segur els pitjors presidents de la història dels seus països , però el ser “màrtirs” els va situar en altre estadi i en ell han estat glorificats . A Artur Mas li pot passar el mateix. El “martiri” que li pot significar la seva aposta soberanista li servirà , sens dubte , per camuflar la seva pèssima acció política com a governant. I als fets i no les opinions , em remeto ).

Però em destrempa que en unes eleccions que es celebren en uns moments tan transcendents com aquest , la deriva soberanista assoleixi el paper primordial i quasi únic , alhora que ho faci sense marcar àmbits , camins i possibilitats i sense destriar realitats , d’il·lusions i somnis. Un predomini que deixi de costat tota la resta, en especial el tema social i que fins i tot ningú hagi dit un borrall d’un element tan important per un país , com és l’àmbit cultural.

Així ens trobem davant duna veritable astracanada o vodevil, en el que els dos  conceptes protagonistes que s’enfronten  (representats per CiU i PP ) son les dues cares de la mateixa moneda i que mentre es discuteixen fent el paripé mantenen sense problemes pactes cabdals , tant en ajuntaments importants com en la Diputació de Barcelona. Al seu costat , com a personatges secundaris però simpàtics per a l’espectador , es troben ERC i ICV, que es mouen en el seu terreny intentant aprofitar tot allò que deixen els peixos / partits importants.

Arrodoneixen el repartiment dos personatges impertinents com son Ciutadans ( per la seva filosofia , si és que la té) i SI ( adust en el posat que el converteix en un possible dictador en potència) , al que no val ni l’excusa de veure’s fora de tot quan ell era l’únic defensor de les essències soberanistes. Tot amb l’afegitó del becari entre bambolines ( la CUP ) que ja escalfa la veu en el convenciment que ben aviat tindrà paper de repartiment en la futura obra.

I el paper de l’auca , el més típic , el del marit cornut  que paga el llit i el beure i que a més no s’assabenta de res, li toca , com no, al PSC que està a punt d’esgotar la campanya electoral i encara no sap de que va la història. Amb l’escolanet / peix bullit de Pere Navarro al capdavant que ha demostrat fefaentment que el paper li va gros , que no se sap els diàlegs i que a més a més els guionistes li col·loquen de tant en tant algunes escenes que volen ser impactants i fan riure de pena , com la ja famosa cartolina per sumar quatre senzilles xifres que va emprar en el passat debat i que serà carn d’APM i de la xarxa , i que es pot col·locar al nivell de les mítiques croquetes de Martes y Trece i la seva trucada a Encarna de Noche.

El pitjor de tot és que el fonament és bo ( federalisme ) però actualment tots sabem que és impossible ja que a l’altra costat (Espanya) ningú està per la labor, ans el contrari i fins i tot en el propi entorn hi ha gent a qui li apareix erisipela de tan sols anomenar-la ( Corbacho a les llistes i Chacon, Montilla i tot l’aparell del partit , una mica més enllà).

A més han cremat del tot la lletra “C” de les seves sigles , han abandonat el catalanisme d’una manera tan absoluta com convençuda, com ho demostren que en la caça del vot no en volen saber res de gent com jo i l’àmbit més proper , catalanista i casolà, i es dediquen a cercar aferrissadament el vot PSOE del cinturó roig , que generalment no s’activa en les autonòmiques , com únic camí de salvació possible, sabedors a bon segur que els catalanistes amb seny, memòria i principalment dignitat , mai podrem dipositar en ells la seva confiança ja que ens han fet traïdoria.

Així va el PSc , com cavall desbocat cap al precipici, amb un final que tan sols pot ser la desmembració definitiva del mateix , deixant al PSC amb les seves arrels i cercant la gent del PSOE les seves , que per el que es veu en aquests definitius moments , tenen més elements que el separa que no pas que els uneixi.

Per això encara que en aquest darrers dies rebo trucades , missatges de tota mena i paraules dolces em sonen a les meves orelles , demanant-me que doni un temps, que tot canviarà, que de nou podem ser feliços junts. Que no escolti les veus que em parlen de la seva infidelitat amb mi i el país . Que no és cert, que tot son burdes mentides de gent que ens vol mal. Que ho repensi ,que m’espera ansiosa diumenge  per repetir la cita tan intensament viscuda tantes i tantes vegades , amb el seu clímax emocionant . Que en el fons hem nascut un per l’altre i no tinc un futur clar fora del seu redós.

Però un ho té molt clar. I aquesta vegada la culminació no tindrà lloc. No li seré infidel amb ningú. El meu recolzament es quedarà en el no res que sempre significa el blanc. I quan , amorosa i seductora em demani de nou que culminem l’acte , faré el que mai he fet: Hem giraré d’esquena i suaument li diré : Ho sento, però avui no. És que tinc mal de cap.