La sala de la Presó ha servit d’espai
expositiu de presentació del grup d’artistes “Nou 20 ARt” conformat per Ana
Caballero, Eva Casado, Carme Fageda, Laia García, Francesc Guiu , Jordi Jubany,
Daniel Llin , Jordi Santamaria, Marta Serra, Albert Tort i Sussi Vilaseca ,
grup provinent essencialment del nucli que conformà l’estudi de Pepe Novellas i
que ara comparteixen en bona part , espais i inquietuds.
La mostra en si no deixa de ser ,
com quasi totes les d’aquesta mena , en certa manera intranscendents en el que
pertoca a possibles valoracions. El positiu està en el nexe creatiu, de
recolzament, de vivència artística , que significa tot grup en ganes de ser un
quelcom més que un fet anecdòtic. Però està clar que visionar un seguit d’obres
, que en bona part estan reduïdes a la unitat per protagonista, no permet exercir
cap anàlisi que vagi més enllà de la petita sorpresa , positiva i negativa ,
que de tot hi ha , en relació als creadors.
Un grup que comença, que es
presenta en societat i que caldrà seguir en el seu camí , que obligatòriament
haurà de gestionar-se amb una perspectiva més ampla i suggestiva que no pas la
de petits mostroaris dels seus membres actius.
Per altra part , i amb el
protagonisme comú de Jordi Santamaria, l’hotel Atenea ha obert un espai
expositiu, que no és realment tal, i sí la cessió de importants espais comuns de
l’hotel per que en ells l’artista protagonista hi pugui penjar la seva obra ,
amb tota discrecionalitat.
Ahir va començar aquesta
història , amb l’obra de Jordi Santamaria
senyorejant per les parets , però el cert és que hi ha molt a millorar. Per un
costat per part de l’establiment que ha de realitzar les correccions lumíniques
corresponents per a poder aconseguir que certes obres tinguin al menys les
mínimes condicions per a ser observades i gaudides , tal i com correspon. Per
altra part però, els artistes hauran d’adaptar-se a les especials condicions de
l’espai per aconseguir treure'n un fruit profitós.
Una exposició en un indret especial
com aquest no pot ser plantejat com en una sala habitual, cal fer-ho comunicant
amb l’espai , tant en el que pertoca a col·locació de les obres , com a
concepte general de les mateixes , quasi entrant en una dinàmica en certa manera
decorativa , però sense perdre la pròpia identitat i nivell de la creació.
Es presenta dons un repte diferent al
que cal adaptar-se , cosa que de moment no ha fet Jordi Santamaria. Sortosament
però li queda molt de temps (la mostra acaba amb l’any) per modificar la
col·locació de les peces , fer-ne una neteja en el nombre i aconseguir així
donar importància a un treball que si se li dona aire i s’esbandeix del gruix ,
cau com anell al dit a l’espai que ha tingut el plaer d’inaugurar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada