UN PSICOTERAPEUTA, PLEASE. URGEIX

Estic en allò que els castellans diuen un “sinvivir”. O potser encara més enllà, arribant ja al teresià “vivo sin vivir en mi”. Però és que de fa un temps , massa llarg potser , m’entra un neguit , una suor freda, unes palpitacions , quan es tracta d’agafar el diari , veure la tele o llegir les notícies en qualsevol mitjà. I és que tots podreu entendre que aquells que fa anys ens sentim del PSC estem en un neguit constant , en una por larvada , en una tensió interior que depassa els límits del suportable.

No vull pas referir-me al passat. A tota la lamentable història del llit a Maragall per tota la trepa del baix Llobregat. Encara que amb dificultats,  tots sabem que el temps ho cura tot. Encara que ha costat ,dons tots entendreu que empassar-se a Montilla no va ser empassar-se un gripau ( i que ningú hi vegi comparacions malintencionades ), va ser empassar-se tot un remat de gripaus , però.. temps era temps.

Però el que ha vingut a continuació ha estat un daltabaix absolut i fet en cadència d’Agatha Christie , dons no em negareu que qui ha estructurat tot el guió de la paulatina i lenta eliminació del , mal anomenat , sector catalanista del partit , ha seguit fil per randa el guió de “Diez negritos”.Ara en cau un , ara l’altra i així fins a l’esgotament.

Però és clar que un no pensava que s’arribaria a tan alt daltabaix , per no dir la paraula clau que és baixesa. Així tenim a en Pere Navarro, a qui li diuen “peix bullit” , però jo en canvi el tinc com un escolanet de Montserrat , amb la seva alba i el seu roquet , disposat a cantar “Els segadors” en gregorià , que deu quedar molt nostrat.

I al seu costat tota la caterva disposada a tot , en especial a decapitar qualsevol cosa que faci tuf a catalanisme o a discrepància. Amb el seu posat de Cèsar de baix nivell, Navarro ha baixat el dit decapitant  atots aquells que no segueixen la sacrosanta doctrina psoeística i aquí tenim unes llistes electorals que no sé si fan més pena o por, per el poc que signifiquen. Amb un nº2 que ve de la mà de Montilla i Chacón , amb la protegida de Manuela de Madre , amb en Corbacho intentant viure alguns anys més xarrupant de la mamella, i desplaçant a qui no li vetlla tant l’aigua com la Rocio, o deixant als límits del precipici a la Laia Bonet , defensora d’una estructura en la que valgui la lleialtat al projecte i no pas prevalgui la lleialtat al cap , esdevingut en “líder”  intocable.

I a partir d’aquí si que comença la bogeria que em té en un desgavell mental absolut. Som federalistes , però no sé si ho som del cantó que desqualificava Rubalcaba a la festa de la rosa , o del cantó que ara sembla defensar amb les limitacions corresponents que ja s’encarregaran els barons del PSOE , de marcar i de manera ben intensa i clara.

Encara no m’ha quedat clar si podem defensar el dret a decidir o no. O si aquest dret es pot establir a Catalunya , però no al partit, on l’aparell s’enroca en defensa de les cadires fins a uns límits que fan riure , per no plorar. No sé si es podrà tenir grup parlamentari a Madrid, o no es tindrà però es podrà votar en contra del PSOE , sempre i quan una comissió bilateral ho accepti. No sé sí...,  Millor dit , estic tant liat que ja no sé si simplement soc.

I de cop i volta em trobo a Montilla dient que els referèndums els fan els dictadors i m’apareix una urticària de raons democràtiques que em descol·loca. I la Chacón , que essent el cap del PSc a les corts , estava callada com una morta , i de cop i volta desbarra en comparecences a “El Mundo” , i molt especialment al gran fòrum polític que és el programa d’Ana Rosa Quintana, on es transforma en la Belén Esteban de la política , per acabar quasi dient “yo, por mi hijo, mato”.

I és clar , així un no pot seguir vivint. He anat al CAP a demanar hora per el psicòleg i m’han dit que amb això de les retallades la cosa està crua i que hauré d’esperar mesos , si no anys , i jo no puc continuar d’aqueta manera que ja m’està afectant a la vida diària.

Per això llenço el meu crit públic: Un psico terapeuta , per favor . Urgeix. I si s’ha de pagar es paga. Estic tan desconcertat que fins i tot estic disposat a pagar amb el meu vot a aquell que sigui capaç de treure’m d’aquest pou, d’aquest atzucac , en el que em trobo. A fi de comptes per malgastar un vot amb l’actual PSC , potser millor serà que l’aprofiti aquell que em pugui demostrar esser home de bé, ajudant a aquest pobre votant socialista que està en el més absolut dels desampars.