No soc allò que en diuen un “MTV” (
mataroní de tota la vida) , encara que a bon segur tinc totes les condicions
per a ser-ho. No moltes famílies poden acreditar pedegree mataroní des del segle XVII , tal i com s’explicita
a l’antiga farmàcia Pascual ( la del meu avi) , a la cruïlla de la Riera amb el
carrer Nou.
Vaig tenir clar no ser-ho quan fa
forces anys quasi em van expulsar d’una reunió de Les Santes, sota la greu
acusació de ser argentoní dons per un
llavors vivia en la població veïna. Es veu que no valia que la meva vida “activa”
, la cultural, la periodística i en aquells moments també l’esportiva , tingués
lloc a Mataró. Jo era un estrany , un fora muralles . Un indigne de poder formar
part de la comunió de Les Santes. I això que , com he explicat en altres
ocasions , el meu avi va estar molts anys president de la Confraria i la meva
mare va ser padrina d’una de les campanes de Santa Maria , la Montserrat , si
no vaig errat.
Des de fa un temps , cada any per
Santes m’alegro de la meva elecció. Succeeix
quan veig que la festa segueix segrestada per un grup molt determinat , per
unes famílies que es creuen especials, que esdevenen defensors i cuidadors de
les “essències” més pures que no poden ser contaminades per qualsevol que no
formi part del grup dels “elegits” que son els únics que poden conformar l’entorn
del nucli central de la mal anomenada “ tradició de la festa”. I un , que voleu
que us digui , cada vegada veig a la litúrgia santera més propera a la
filosofis dels “Alardes” guipuscoans que
tanta feina han donat als estaments jurídics per aconseguir fer-los oberts i
participatius.
En aquests dies de nou he estat
feliç de no ser un MTV i ha estat en el cas de l’escola Angeleta Ferrer. He
estat a l’aguait del cas per la premsa i he tingut ocasió de conèixer , per
altres verals, el que ha succeït , i el cert és que he envermellit davant
moltes de les coses que es van dir en la reunió celebrada amb els pares dels
alumnes.
Com a pare que soc , encara que ja
estigui en altre dimensió, entenc perfectament el neguit dels pares per tot el trasbals
i el desgavell que significa tot el seguit de variacions en la rutina diària i
la por que això afecti al desenvolupament educatiu dels seus fills, , però mai
podré entendre , i menys acceptar , les actuacions clarament racistes que han succeït
en aquest affaire, amb expressions tan preocupants com “ no vull que els meus
nens comparteixin pati ni menjador” ( veure capgros.com) que depassen el tolerable. I com ella moltes
més.
No soc pas procliu a aquest Govern municipal, ans el contrari, però cal
reconèixer que en aquesta ocasió hi ha hagut una resposta ràpida i efectiva.
Però el que no es pot permetre de cap de les maneres és aquest concepte de ser
superior , masses vegades massa arrelat al Mataró centre o entre muralles, que sembla
voler fer entendre a aquest reducte com el paradís habitat per persones
perfectes i pures que no poden ser “contaminats” per aquells estranys que viuen
més enllà, i més encara si a demés ,
venen de més enllà.
Però és clar que , com diu un molt
bon amic , aquí no som racistes , simplement som ordenats. I com a tal volem
que cada cosa estigui en el seu lloc i les coses no es barregin que després ja
se sap que es lia la troca.
Per això avui em sento satisfet d’haver
decidit fa anys no ser un “mtv”. Com igualment estic convençut que molts altres
“mtv” , veritables “pota negra” del mataronisme , se sentiran tan avergonyits
com jo, que gent amb dos dits de seny sigui capaços de dir tantes barrabassades
com les que s’han dit en aquest trist i complicat assumpte.
1 comentari:
Si et consola, jo em vaig sentir igual que tu.
El que no entenc és per quin motiu no canvia tot això, son tant importants aquestes famílies?, quí decideix qui son mtv o no?.
Que jo soc nascuda a Mataró!, però és clar... tinc sang barrejada...
Publica un comentari a l'entrada