CAMINARS

En aquests dies en la cartellera artística cohabiten dues exposicions de pintores que mantenen un paral·lelisme en la seva trajectòria fins que una decisió personal separa el seu caminar i marca de manera ben clara ,no tan sols el projecte actual ans també el seu futur més proper. Es tracta de Mariona Lizana que exposa a l’espai Capgròs i De Rosa Serra Sanabra que ho fa a la Galería Art i Gent d’Argentona.

Ambdues autores van començar l’afecció a l’art en la seva joventut i la van abandonar per raons de les pertinents obligacions familiars i professionals. De fa un temps , una vegada deslliurades en part de les mateixes,  han tornar amb força i il·lusió a voler fer avinents els seus neguits creatius. Però ho han fet en diferent fonament. Mentre que Lizana va apostar per acudir al taller d’un mestre per aprendre i aprofundir en els seus coneixements, Serra Sanabra va triar l’autodidactisme per aprofundir en el seu fer , i en la comparança es veu clarament qui va errar i encertar en aquesta tria.

Mariona Lizana ens presenta en la seva mostra “50x50” a l’espai Capgròs , un conjunt de peces , totes elles de temàtica vegetal  en el que pertoca especialment a fruits , amb els que conjuga una mena de bodegons vitals de variat resultat i encert .

Però sigui quina sigui la individualització, el cert és que ofereix un concepte estructurat en el cànon , amb resultats desiguals però donant a intuir una clara possibilitat de millora  ja que existeixen els fonaments essencials per aconseguir-ho, obtinguts tots ells en el treball constant del taller , sota l’ull i el mestratge d’un bon mestre, el que converteix aquesta fita en un quelcom que ara queda en les seves mans i el seu esforç.

De moment s'evidencia una certa habilitat compositiva , un bon domini de la paleta cromàtica i un cert estil dolç i intuïtiu que li permet superar amb solvència el nivell exigible com per considerar-la com una digna pintora afeccionada.

No succeeix això en el cas de Serra Sanabra.  En la seva obra hi ha afany , desig i ambició, però tot s’escrostona ja que els fonaments son molts fluixos.

Un dels grans problemes dels pintors figuratius està en que les mancances tècniques salten a la vista d’una manera molt evident i aquest cas n’és un d’ells. En l’art , com en tot en al vida , calen unes paramètriques que serveixin per a bastir tot l’entramat i si aquestes fallen tot va en orris. A Serra Sanabra li maca sentit global de l’obra , perspectiva , dimensió pictòrica i principalment li manca auto reflexió i treball d’estudi.

No sé pas si és funció de la crítica el donar consells , però està clar que a Serra Sanabra ni manquen uns quants . Per un costat , els bons consells tècnics de qualsevol mestre assenyat que sigui capaç de centrar-la en una estructura pictòrica molt més fonamentada , tècnicament parlant,  que no pas la que ara presenta.

Per l’altra el consell tècnic en el que pertoca a l’auto limitació tècnica que significa la pintura damunt metall i l’ús limitat de la gama cromàtica. I finalment l’absoluta necessitat de parar en aquesta desenfrenada carrera expositiva , per assentar en el taller una obra que ,es veu i nota , està gestada en la rapidesa del concepte i la realització, quan avui per avui el que precisa és de la reflexió i la sedimentació.

És en aquest camí on Serra Sanabra pot trobar sortida a l’atzucac artístic en el que actualment està ficada que tot limitant-la,  fa desmerèixer , i molt, el seu treball.

Dos pintores , dos camins. Una divergència que marca el camí encertat i l’erroni. Ara , en els seves mans està aconseguir uns resultats millors.

ESPAI D’ART . JORDI PRAT PONS

Jordi Prat Pons és un dels millors artistes que tenim a Mataró però lamentablement és poc conegut a casa seva ja que no té ocasió d’ exposar-hi quasi mai.

Fa nou temporades que va exposar a l’Ateneu i mai ha exposat en un espai públic municipal ni ha estat convidat per fer un cartell o element similar per part de l’Ajuntament i els seus ens de cultura.

Ara , mentre prepara les exposicions que durà a terme en el primer semestre del 2013 i que el portarà a  Astúries , Brussel·les , Milà, La Haia , Kalsrue i Miami , presenta a Can Caralt , el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres esdevingut ja espai expositiu de referència a les nostres contrades, l'exposició de títol "Classic-kas". Amb tal motiu varem mantenir entrevista en el darrer “Espai d’Art” de m1tv.

MTV?. NO, GRÀCIES

No soc allò que en diuen un “MTV” ( mataroní de tota la vida) , encara que a bon segur tinc totes les condicions per a ser-ho. No moltes famílies poden acreditar pedegree  mataroní des del segle XVII , tal i com s’explicita a l’antiga farmàcia Pascual ( la del meu avi) , a la cruïlla de la Riera amb el carrer Nou.

Vaig tenir clar no ser-ho quan fa forces anys quasi em van expulsar d’una reunió de Les Santes, sota la greu acusació de ser argentoní  dons per un llavors vivia en la població veïna. Es veu que no valia que la meva vida “activa” , la cultural, la periodística i en aquells moments també l’esportiva , tingués lloc a Mataró. Jo era un estrany , un fora muralles . Un indigne de poder formar part de la comunió de Les Santes. I això que , com he explicat en altres ocasions , el meu avi va estar molts anys president de la Confraria i la meva mare va ser padrina d’una de les campanes de Santa Maria , la Montserrat , si no vaig errat.

Des de fa un temps , cada any per Santes  m’alegro de la meva elecció. Succeeix quan veig que la festa segueix segrestada per un grup molt determinat , per unes famílies que es creuen especials, que esdevenen defensors i cuidadors de les “essències” més pures que no poden ser contaminades per qualsevol que no formi part del grup dels “elegits” que son els únics que poden conformar l’entorn del nucli central de la mal anomenada “ tradició de la festa”. I un , que voleu que us digui , cada vegada veig a la litúrgia santera més propera a la filosofis dels “Alardes” guipuscoans  que tanta feina han donat als estaments jurídics per aconseguir fer-los oberts i participatius.

En aquests dies de nou he estat feliç de no ser un MTV i ha estat en el cas de l’escola Angeleta Ferrer. He estat a l’aguait del cas per la premsa i he tingut ocasió de conèixer , per altres verals, el que ha succeït , i el cert és que he envermellit davant moltes de les coses que es van dir en la reunió celebrada amb els pares dels alumnes.

Com a pare que soc , encara que ja estigui en altre dimensió, entenc perfectament el neguit dels pares per tot el trasbals i el desgavell que significa tot el seguit de variacions en la rutina diària i la por que això afecti al desenvolupament educatiu dels seus fills, , però mai podré entendre , i menys acceptar , les actuacions clarament racistes que han succeït en aquest affaire, amb expressions tan preocupants com “ no vull que els meus nens comparteixin pati ni menjador” ( veure capgros.com)  que depassen el tolerable. I com ella moltes més.

No soc pas procliu a aquest  Govern municipal, ans el contrari, però cal reconèixer que en aquesta ocasió hi ha hagut una resposta ràpida i efectiva. Però el que no es pot permetre de cap de les maneres és aquest concepte de ser superior , masses vegades massa arrelat al Mataró centre o entre muralles, que sembla voler fer entendre a aquest reducte com el paradís habitat per persones perfectes i pures que no poden ser “contaminats” per aquells estranys que viuen més enllà, i més encara  si a demés , venen de més enllà.

Però és clar que , com diu un molt bon amic , aquí no som racistes , simplement som ordenats. I com a tal volem que cada cosa estigui en el seu lloc i les coses no es barregin que després ja se sap que es lia la troca.

Per això avui em sento satisfet d’haver decidit fa anys no ser un “mtv”. Com igualment estic convençut que molts altres “mtv” , veritables “pota negra” del mataronisme , se sentiran tan avergonyits com jo, que gent amb dos dits de seny sigui capaços de dir tantes barrabassades com les que s’han dit en aquest trist i complicat assumpte.

ALBERT ALÍS A LA NAU

En el darrer post us convidàvem a la conferencia que l’Albert Alís anava a celebrar a la Nau Gaudí, tot tancant el primer any de conferències celebrades en l’àmbit dels “Dijous a la Nau” . Era una convidada molt fervent tot presumint l’interès que podia tenir la xerrada. Un presagi que es va acomplir de manera absoluta.

L’Albert Alís va partir de les semblances i les coincidències que es poden apreciar en les obres dels artistes i es va preguntar per l'origen d'aquestes reminiscències: “aquestes influències, són casuals? són buscades? es tracta de còpies? afecten a la creativitat? i a l’originalitat?”.

Tot fent un recorregut per l'origen i la utilitat de la còpia, l'aprenentatge de l'ofici de pintor, la necessària rivalitat entre artistes i les possibles influències entre ells –“ja sigui per mestratge, per proximitat territorial, conceptual o bé de propòsit”-, es va qüestionar l’originalitat, i va fer un elogi del préstec que descriu com “allò que un artista pren d'un altre, ja sigui un concepte, una solució tècnica o compositiva, una idea o bé qualsevol altre element”.

Alís va opinar també que el préstec “és una cosa comuna” i va advertir que “com tot préstec, cal retornar-lo, i que els veritables artistes el retornen a l'Art amb interessos.” La seva disquisició va cloure amb la idea de què “per als artistes de debò, tota influència és positiva, i que més que no pas l’originalitat, el que veritablement compta, i que hem d'exigir als artistes, és l'autenticitat."

Una conferència magnífica , molt treballada i perfectament explicitada que va captar l’atenció absoluta de tots els presents tant per la seva qualitat com per les reflexions que proposava que  a bon segur han estat punt de meditació creativa per a molts.

Una conferència emmarcada dins la temàtica “Un artista en comenta un altre”, que juntament amb “Gaudí arquitecte” i “La ciutat i la història de l’art”, ha conformat els tres grans apartats de reflexió i de debat del cicle de conferències que la Nau Gaudí ha allotjat des del mes de febrer de 2012, i que, crec jo,  s’ha realitzat amb tot èxit , encara que pugui ser aquesta una opinió interessada en esser un , art i part. Però sigui com sigui , la mitjana de públic assistent a les diverses xerrades ha estat de 77 persones , xifra a considerar de manera ben positiva , vistes les dades habituals en actes d’ aquest tipus.

Una xifra però que a mi personalment em deixa amb un petit regust amarg ja que la resposta dels artistes mataronins no ha estat ni de bon tros la que desitjaríem i caldria esperar. No deixa de ser lamentable que els veritables protagonistes de l’art donin l’esquena a actes com aquests que permeten donar rellevància a l’activitat creativa , en especial la plàstica , que tan deixada de la mà de Déu està per els nostres verals.

DIJOUS A LA NAU GAUDÍ

Demà dijous ( avui per a bona part dels lectors d’aquest blog ) ja torna a ser segons dijous de mes i per tant la Nau Gaudí acull la que ja s’ha convertit en element habitual en la vida cultural mataronina , com ho és la conferència que vesteix els Dijous a la Nau. Una conferència que en aquesta ocasió porta el protagonisme de l’artista mataroní Albert Alís.

Sota el títol “Influències”, Alís comentarà les obres exposades ara mateix a la Nau Gaudí a la mostra “Art Contemporani de Catalunya 1970-1979. (II)” que presenta 49 obres de 7 pintors de la generació nascuda després de la guerra ( i és la segona d’una trilogia que es dedicarà a l’art contemporani català dels anys 70). La conferència s’emmarca dins la temàtica “Un artista en comenta un altre”, que juntament amb “Gaudí arquitecte” i “La ciutat i la història de l’art”, ha conformat els tres grans apartats de reflexió i de debat del cicle de conferències que la Nau Gaudí ha allotjat des del mes de febrer de 2012.

Albert Alís parlarà a la seva ponència de les influències entre els artistes i llurs obres i de si  aquestes influències es poden qualificar com a “nocives o benignes”. Així mateix, intentarà esbrinar de quina manera afecten a la creativitat i especialment a l'originalitat, i adreçarà també la interessant qüestió de si una obra amb influències d'altres artistes és per això menys original.  Art, creació, originalitat... amb aquesta xerrada s’intentarà reflexionar i aportar algun punt de vista més sobre aquestes qüestions controvertides que sovint son motiu de debat.

Una conferència que promet ser enormement interessant per el que , per anar fent boca , bo és recordar la magistral xerrada de Manuel Brullet en relació a la rehabilitació de la pròpia Nau , que va fer les delícies dels assistents a l’acte del mes passat

NOU GRUP, NOU ESPAI

La sala de la Presó ha servit d’espai expositiu de presentació del grup d’artistes “Nou 20 ARt” conformat per Ana Caballero, Eva Casado, Carme Fageda, Laia García, Francesc Guiu , Jordi Jubany, Daniel Llin , Jordi Santamaria, Marta Serra, Albert Tort i Sussi Vilaseca , grup provinent essencialment del nucli que conformà l’estudi de Pepe Novellas i que ara comparteixen en bona part , espais i inquietuds.

La mostra en si no deixa de ser , com quasi totes les d’aquesta mena , en certa manera intranscendents en el que pertoca a possibles valoracions. El positiu està en el nexe creatiu, de recolzament, de vivència artística , que significa tot grup en ganes de ser un quelcom més que un fet anecdòtic. Però està clar que visionar un seguit d’obres , que en bona part estan reduïdes a la unitat per protagonista, no permet exercir cap anàlisi que vagi més enllà de la petita sorpresa , positiva i negativa , que de tot hi ha , en relació als creadors.

Un grup que comença, que es presenta en societat i que caldrà seguir en el seu camí , que obligatòriament haurà de gestionar-se amb una perspectiva més ampla i suggestiva que no pas la de petits mostroaris dels seus membres actius.

Per altra part , i amb el protagonisme comú de Jordi Santamaria, l’hotel Atenea ha obert un espai expositiu, que no és realment tal, i sí la cessió de importants espais comuns de l’hotel per que en ells l’artista protagonista hi pugui penjar la seva obra , amb tota discrecionalitat.

Ahir va començar aquesta història  , amb l’obra de Jordi Santamaria senyorejant per les parets , però el cert és que hi ha molt a millorar. Per un costat per part de l’establiment que ha de realitzar les correccions lumíniques corresponents per a poder aconseguir que certes obres tinguin al menys les mínimes condicions per a ser observades i gaudides , tal i com correspon. Per altra part però, els artistes hauran d’adaptar-se a les especials condicions de l’espai per aconseguir treure'n un fruit profitós.

Una exposició en un indret especial com aquest no pot ser plantejat com en una sala habitual, cal fer-ho comunicant amb l’espai , tant en el que pertoca a col·locació de les obres , com a concepte general de les mateixes , quasi entrant en una dinàmica en certa manera decorativa , però sense perdre la pròpia identitat i nivell de la creació.

Es presenta dons un repte diferent al que cal adaptar-se , cosa que de moment no ha fet Jordi Santamaria. Sortosament però li queda molt de temps (la mostra acaba amb l’any) per modificar la col·locació de les peces , fer-ne una neteja en el nombre i aconseguir així donar importància a un treball que si se li dona aire i s’esbandeix del gruix , cau com anell al dit a l’espai que ha tingut el plaer d’inaugurar.

L'IMAC I EL SEU MENYSTENIMENT A LA PLÀSTICA

Que a l’IMAC  l'importa un rave la plàstica és una cosa que sabem molt bé tots aquells que ens movem per aquests verals. Que fins i tot la seva postura va molt més enllà del desinterès,  també ho sabem tots.  Que fàcilment es pot esbrinar un desig  de menyspreu vers el concepte i els artistes de modus i manera que de bon segur farien festa grossa si desapareguessin del concepte cultural de la ciutat , és més que una evidència. I els fets ho demostren de manera fefaent. Però aquesta postura en poques vegades havia arribat al grau de menysteniment al que arriba aquest mes de novembre , amb la màxima bufetada que significa l’activitat que acollirà  Can Palauet en els propers dies.

I dic això ja que llegeixo a l’Agenda Cultural que el proper 8 de Novembre s’inaugura a Can Palauet una exposició col·lectiva de títol “Diners amb valor afegit”  , que és una mostra artística i solidària realitzada per alumnes i ex alumnes de l’escola Pia Sta Anna amb el fil conductor dels diners. Una mostra de caire benèfic que dedicarà els guanys de la venda de les obres  a la Marató de TV3.

Vagi en primer lloc la meva felicitació als organitzadors per tan lloable projecte i vagi també el meu desig de que l’èxit sigui absolut i la recaptació sigui ben elevada, però una vegada dit això s’ha de dir també que és absolutament injust i insultant per als artistes de Mataró, que aquesta mostra es realitzi a Can Palauet , una sala d’exposicions a la que els professionals tenen vedada la seva presència expositiva i que en canvi , en aquesta ocasió, s’atorga de manera libèrrima a un acte , amb tota la càrrega  social que es vulgui, organitzat per una entitat privada i limitat al seu entorn més directe.

El normal d’una exposició d’aquest tipus , vista la restricció participativa , és que es realitzes en l’àmbit propi de l’ens organitzador, però entenent perfectament  que es vulgui donar una major difusió al mateix hi ha altres indrets a la ciutat que no contemplen la càrrega pejorativa per els artistes , com en el cas de Can Palauet. Tenim per exemple la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) sense activitat d’ençà el desgavell de l’entitat. Una sala perfecte per aquest tipus d’esdeveniments. Altra possibilitat podria ser perfectament els espais de Can Marfà, orfes encara d’activitat .

Però el que és del tot indigne que l’IMAC cedeixi Can Palauet ( amb molta olor de tràfic d’influences )  per una exposició d’alumnes i ex-alumnes , mentre que en les darreres nou temporades , - que ja és temps -, no hi ha hagut CAP exposició individual d’artista plàstic mataroní , amb l’excepció de dos casos  ben particulars ja que es tractava de dos homenatges , amb el protagonisme de Santi Estrany i Josep Novellas .

Que han de fer dons els artistes per exposar a Can Palauet ?. Hauran d’organitzar-se com ONG i a ves  a saber si així , sota l’aixopluc de la beneficència, podràn exposar en la que és Sala Municipal d’ Exposicions?. Per què, cal repetir i deixar-ho ben clar , que va ser al començament del mandat del regidor Jaume Graupera ( és a  dir fa quasi una dècada ) que amb les exposicions de Manuel Prieto i Nefer , es va donar per acabada l’activitat expositiva dels artistes plàstics mataronins a la seva sala pública d’excel·lència.

I a més cal fer una reflexió secundària , però important.  Els espais expositius agafen pes i importància per allò que acullen. L’evidència és absoluta. Fa uns anys exposar al Monjo , de la mà de Paco Rodón,  era un gran mèrit com ho és ara exposar a Can Caralt de Llavaneres. Exposar ara al Monjo és un absolut demèrit i no interessa a ningú. 

Permetent exposicions com la que avui comentem , Can Palauet esdevé com una sala sense importància en la que tot és possible sempre hi quan no siguis un artista plàstic de la ciutat.

UN PSICOTERAPEUTA, PLEASE. URGEIX

Estic en allò que els castellans diuen un “sinvivir”. O potser encara més enllà, arribant ja al teresià “vivo sin vivir en mi”. Però és que de fa un temps , massa llarg potser , m’entra un neguit , una suor freda, unes palpitacions , quan es tracta d’agafar el diari , veure la tele o llegir les notícies en qualsevol mitjà. I és que tots podreu entendre que aquells que fa anys ens sentim del PSC estem en un neguit constant , en una por larvada , en una tensió interior que depassa els límits del suportable.

No vull pas referir-me al passat. A tota la lamentable història del llit a Maragall per tota la trepa del baix Llobregat. Encara que amb dificultats,  tots sabem que el temps ho cura tot. Encara que ha costat ,dons tots entendreu que empassar-se a Montilla no va ser empassar-se un gripau ( i que ningú hi vegi comparacions malintencionades ), va ser empassar-se tot un remat de gripaus , però.. temps era temps.

Però el que ha vingut a continuació ha estat un daltabaix absolut i fet en cadència d’Agatha Christie , dons no em negareu que qui ha estructurat tot el guió de la paulatina i lenta eliminació del , mal anomenat , sector catalanista del partit , ha seguit fil per randa el guió de “Diez negritos”.Ara en cau un , ara l’altra i així fins a l’esgotament.

Però és clar que un no pensava que s’arribaria a tan alt daltabaix , per no dir la paraula clau que és baixesa. Així tenim a en Pere Navarro, a qui li diuen “peix bullit” , però jo en canvi el tinc com un escolanet de Montserrat , amb la seva alba i el seu roquet , disposat a cantar “Els segadors” en gregorià , que deu quedar molt nostrat.

I al seu costat tota la caterva disposada a tot , en especial a decapitar qualsevol cosa que faci tuf a catalanisme o a discrepància. Amb el seu posat de Cèsar de baix nivell, Navarro ha baixat el dit decapitant  atots aquells que no segueixen la sacrosanta doctrina psoeística i aquí tenim unes llistes electorals que no sé si fan més pena o por, per el poc que signifiquen. Amb un nº2 que ve de la mà de Montilla i Chacón , amb la protegida de Manuela de Madre , amb en Corbacho intentant viure alguns anys més xarrupant de la mamella, i desplaçant a qui no li vetlla tant l’aigua com la Rocio, o deixant als límits del precipici a la Laia Bonet , defensora d’una estructura en la que valgui la lleialtat al projecte i no pas prevalgui la lleialtat al cap , esdevingut en “líder”  intocable.

I a partir d’aquí si que comença la bogeria que em té en un desgavell mental absolut. Som federalistes , però no sé si ho som del cantó que desqualificava Rubalcaba a la festa de la rosa , o del cantó que ara sembla defensar amb les limitacions corresponents que ja s’encarregaran els barons del PSOE , de marcar i de manera ben intensa i clara.

Encara no m’ha quedat clar si podem defensar el dret a decidir o no. O si aquest dret es pot establir a Catalunya , però no al partit, on l’aparell s’enroca en defensa de les cadires fins a uns límits que fan riure , per no plorar. No sé si es podrà tenir grup parlamentari a Madrid, o no es tindrà però es podrà votar en contra del PSOE , sempre i quan una comissió bilateral ho accepti. No sé sí...,  Millor dit , estic tant liat que ja no sé si simplement soc.

I de cop i volta em trobo a Montilla dient que els referèndums els fan els dictadors i m’apareix una urticària de raons democràtiques que em descol·loca. I la Chacón , que essent el cap del PSc a les corts , estava callada com una morta , i de cop i volta desbarra en comparecences a “El Mundo” , i molt especialment al gran fòrum polític que és el programa d’Ana Rosa Quintana, on es transforma en la Belén Esteban de la política , per acabar quasi dient “yo, por mi hijo, mato”.

I és clar , així un no pot seguir vivint. He anat al CAP a demanar hora per el psicòleg i m’han dit que amb això de les retallades la cosa està crua i que hauré d’esperar mesos , si no anys , i jo no puc continuar d’aqueta manera que ja m’està afectant a la vida diària.

Per això llenço el meu crit públic: Un psico terapeuta , per favor . Urgeix. I si s’ha de pagar es paga. Estic tan desconcertat que fins i tot estic disposat a pagar amb el meu vot a aquell que sigui capaç de treure’m d’aquest pou, d’aquest atzucac , en el que em trobo. A fi de comptes per malgastar un vot amb l’actual PSC , potser millor serà que l’aprofiti aquell que em pugui demostrar esser home de bé, ajudant a aquest pobre votant socialista que està en el més absolut dels desampars.

ESPAI D'ART . MARGARIDA MARCH

Aquí teniu el darrer Espai d'art ,emès aquest mateix vespre a m1tv , amb el protagonisme d'aquesta gran artista de l'esmalt que n'és Margarida March. Amb ella parlem no tan sols de l'esmalt , ans també de la seva altra gran passió com és el gravat. Una entrevista que paga la pena escoltar.

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/margarida-march

CLASSIC-KAS. JORDI PRAT PONS

Ja feia uns quants anys que no gaudíem d’una exposició individual del mataroní, afincat de fa temps a Argentona , Jordi Prat Pons. El nostre record va quasi deu anys enrere en aquella interessant exposició que realitzà a la sala de l’Ateneu Laietana , on sorprenia amb una obra gegantina de la mida d’una tanca publicitària.

Després , petits tastets , alguna que altra notícia de les seves presències als EEUU i a diversos estats d’Europa, alguna imatge de la seva evolució , però poca cosa més. Però, ara després de visionar la mostra “Classic-Kas” que presenta al Museu Arxiu de Llavaneres , Can Caralt , hem de dir que ha valgut la pena esperar aquests anys d’un cert silenci.

Parlar de Jordi Prat Pons en el món de l’art proper referencia immediatament a les ampolles. Aquest objecte ha esta el seu leitmotiv durant molts anys. El seu joc pictòric de volums , amb la juguesca del collage de les més diverses etiquetes, conformant el que en certa manera podríem definir com bodegons del temps del  fi de segle.

Però aquella idea , atractiva i agosarada en el moment , havia perdut pistonada per un cert esgotament conceptual i plàstic, però en canvi mantenia la seva vigència en el concepte creatiu de l’autor . Era dons obligada l’evolució i fins i tot , per que no dir-ho, la revolució. Això és justament el que ha fet Jordi Prat Pons en aquests temps , de modus i manera  que ara esclata resplandent en aquesta magnífica exposició.

Per un costat Jordi Prat Pons ha evolucionat el concepte tècnic. Ha capgirat eles elements i si abans era la pintura la que dominava per damunt de la  matèria del collage , ara son els elements del collage els que esdevenen la que podríem dir “base pictòrica” , mentre que la pintura , pròpiament dita , és la que serveix d’afegitó, de punt de recolzament, per assolir el punt desitjat en el concepte visual i plàstic imaginat per el creador.

Així les obres agafen una intensitat , tan sigui cromàtica , com volumètrica , com conceptual, que no sol els hi dona un atractiu especial, ans també les humanitza fins a uns límits insospitats. Els seus objectes deixen de ser això, simples objectes , per esdevenir elements referencial de tots nosaltres . La xapa de Fanta , el paquet d’Ideales  , l’ampolla de  “tab” ( el primer refresc ligth que es va comercialitzar ), ens retornen , en un concepte vintage , no sols a uns temps passats ,ans semblen recobrar vida portant-nos a imaginar les vivències viscudes al seu voltant, en un exercici d’una certa nostàlgia del passat , vist però mitjançant una plàstica absolutament  viva i actual.

Però a, a més a més , al costat d’aquesta nova mirada al seu concepte de sempre , Jordi Prat Pons vol ara retre homenatge als grans mestres de l’art , que alhora han estat per a ell , els seus grans inductors pictòrics. Un homenatge realitzat mitjançant la relectura personal de les seves obres històriques , passades pel tamís  de la seva mirada plàstica i conceptual.

Un exercici d’agosarament màxim del que en surt amplament victoriós , sigui quin sigui l’artista “interpretat”. I això que no es para en barres i els noms de Miquel Àngel, Velázquez, Modigliani etc .. son els escollits per a l’aventura.

Ens trobem dons davant una exposició que sols pot merèixer el qualificatiu de magnífica. Una mostra de capacitat creativa , tècnica i compositiva , capaç de donar com a resultats unes peces que depassen els nivells que podríem dir d’ofici , per assolir uns nivells artístic absolutament estimables que han de col·locar definitivament , si és que no hi estava , a Jordi Prat en lloc de privilegi entre els artistes del nostre entorn més proper.

Exposició d’obligada i detinguda visita .

Felicitats

Classic-Kas.- Jordi Prat Pons

Museu Arxiu de S.A.Llavaneres

del 26 d’Octubre al 25 de Novembre de 2012

ESPAI D’ART. ARA ELS DIMARTS

L’aparició en la graella de m1tv , de nous programes en xarxa , han provocat una petita reestructuració de la mateixa i amb ella el canvi de “Espai d’Art” que manté la seva periodicitat quinzenal, però que ara és passa a emetre els dimarts a les 21.00 hores , amb les corresponents repeticions al dia següent i en el cap de setmana , i la seva presència a la xarxa en el web de la mateix m1tv a partir de poc després de la seva emissió.

Així aquest mateix dimarts ( avui , per a bona part dels lectors d’aquest blog ) tindrem un nou capítol d’espai d’Art ,amb el protagonisme de l’esmaltadora Margarida March.

HISTÒRIES

Diuen que la funció de la crítica d’art és encaminar a l’espectador vers la veritat d’aquell artista o exposició. Que la tasca del crític és mirar més enllà de l’aparença i fer-ne de pont entre les intencions de l’artista i l’ànima de l’espectador. No negaré tals conceptes que conformen a bon segur l’ànima de l’esperit del crític , però jo defenso també que aquest pas d’intermediari s’ha de realitzar de la manera més planera possible per a tal de que s’aconsegueixi en plenitud. I , ens agradi o no , els qualificatius concisos són els que millor incideixen en la mateixa. Per això el millor és començar essent clar i concís i en aquest cas, dir sense embuts que “Contes breus” , la mostra que Laia Arnau presenta des de divendres de la setmana passada a la sala del Col·legi d’Aparelladors és una magnífica exposició.

El cert és que els amants de l’art coneixíem a Laia Arnau en el seu paper d’il·lustradora , una tasca realitzada amb qualitat i professionalitat. Les seves aparicions artístiques públiques es movien en aquest entorn  i per tant amb tot el significat artístic que la il·lustració significa que ,per a bé o malament , no deixa de ser funció complementaria de plasmar en imatges aquells pensaments que per ex. un llibre plasma en paraules. És tracta per tant d’un acte de creació individual però matisat sota la fèrula de la seva funció.

Avui però en aquesta exposició, Laia Arnau es desempallega d’aquesta mena de limitació il·lustrativa per llançar-se amb intensitat al simple fet de copsar racons , imatges , situacions , mirades en una paraula a aquells elements , espasi o fets que succeeixen  en el constant devenir de la vida . Una mirada amb la que els personalitza , humanitza i ens els fa propers i viscuts , en aquest veritable resum filosòfic de les seves creences plàstiques que expressa en el començament de la seva exposició, tot dient: Cada imatge plasmada en un llenç és un breu instant d'una història que es perd en el temps, enmig d'un munt de sensacions, amb l'únic privilegi de ser recordat".

En un combinat perfecte del que podríem dir “mirada” anglo saxona (el pes del poder de la memòria il·lustrativa és evident ) , amb aquesta definida pintura plana a l’entorn del domini realista , però amb un cromatisme més dolçament mediterrani, Laia Arnau va desgranant les seves històries , en forma de contes breus , com les defineix , i ens va embrancant en un mon especial , fet de realitats i alhora a vegades de somnis , en el que el plaent domina per damunt de l’angoixa vital que tantes vegades aquesta mena de pintura humanística acaba presentant.

Laia Arnau és vital, és expressiva , és plàsticament intensa i els resultats en l’evidència son reeixits i dignes de tot aplaudiment , amb la petita rèmora d’aquest entramat interior en el que la presència de la prèvia del dibuix marca uns límits massa estrictes que caldria obviar. Però aquesta petita màcula, que alguna hi havia d‘haver , no ha de fer desmerèixer per res una exposició brillant de la que aconsellem ferventment una detinguda visita amb la certesa de que el visitant en sortirà satisfet en l’artístic i amb una positiva càrrega en l’anímic , fet que vistos els temps que corren no és pas per menystenir.

(Les fotografies han estat manllevades del blog del Sant Lluc)

MONOTEMA

Els artistes per aconseguir  comunicar de manera ben adient les seves sensacions i emocions precisen d’estructurar els seu idioma plàstic mitjançant un doble afermament : el tècnic i el temàtic. Una vegada assolit aquest afermament , el llenguatge creatiu sorgeix de manera més fluida i la corresponent comunicació és més planera . En aquests dies dos artistes presenten les seves obres en aquesta tesitura d’afermar les seves estructures pictòriques. Son Sergi Rabassa i la seva mostra “Àtoms de llibertat” ala sala de la Presó i Ricardo Delgado , ambla seva mostra “Ritme i color” a la galeria “Art i Gent” d’ Argentona.

Sergi Rabassa ja ens havia sorprès de manera ben positiva amb les seves experiències en el camp del gravat i amb la figura de l’àtom com a protagonista. Aconseguia en elles conjugar de manera ben adient el ritme intens que generava la pròpia figura mitjançant un treballat ritme el·lipsoïdal , que amb la contraposició estàtica que comportava la tècnica d’estampació  provocava una dualitat contradictòria enormement agraïda.

Ara repeteix experiències en aquest camp i amb un resultat també ben positiu, configurant la part positiva de l’exposició , però en canvi el contrapunt està en la cara pictòrica en la que els resultats no son reeixits , amb unes obres desequilibrades en la concepció, molt elementals en el sentit pictòric i amb un evident desgavell cromàtic , el que les converteix en obres menors i absolutament prescindibles , com queda clar en la comparança evident de les dues cares de la moneda.

Davant d’això queda clar que alguna cosa ha de canviar. O cercar un altra element pictòric per a la seva iconografia personal que li permeti les avui per avui , fallides interpretacions , o reconsiderar el concepte pictòric per acostar-lo al que presenta en la seva obra gràfica.

En ell, i en la seva decisió, rau el seu futur artístic més immediat.

Sota el títol de “Ritme i color” , l’artista Ricardo Delgado presenta  a Art i Gent una mostra del seu fer amb una pintura personal que s’apropa al concepte del futurisme , aquell isme pictòric  aparegut a Itàlia a finals de la primera dècada del segle XX i que significa el primer moviment de les avantguardes artístiques.

El futurisme , per definició , expressa una nova manera d'entendre la realitat: ja no es tracta de representar el que veiem sinó també tot el que està relacionat amb el que no es visible: un estat d'ànim, les sensacions i emocions de l'espectador, la percepció del temps, de la llum, de l'espai i del moviment.

Delgado es mou en una personal aproximació a aquest concepte però establint la seva paramètrica axial en la figura que esdevé el veritable i quasi únic protagonisme de la seva obra. Una figura a la que aporta aquesta descomposició geomètrica , el ritme sincopat per donar moviment , i aquest cert sentint mecanicista a una personatges que intenten esdevenir distants com enrocats en una certa dimensió màgica.

És obvi que per poder aconseguir uns resultats mínimament escaients cal disposar d’uns plantejaments tècnics correctes , fet que succeeix en el cas que ara ens ocupa , però com no que es precís un quelcom més que serveixi com a nexe d’unió amb l’espectador i aquesta baula no apareix en l’obra de Delgado que es presenta massa densa i enfarfegada , amb un garbuix que demana a crits una intensa depuració , tant en el tractament matèric de l’obra com en el concepte estructural i figuratiu que ofereix.

Una exposició si mes no amb un cert desig d’aventura i una correcció en l’aparença, però mancada de la intensitat que precisa aquest tipus d’aposta pictòrica.

(Les fotografies de l'expo de S.Rabassa han estat manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc i les de R.Delgado del blog de la galeria Art i Gent) 

- 4

Avui aquest blog està en aturada tècnica de pensament degut a celebrar una festa personal.

Si us fixeu la xifra de la fitxa d'encapçalament ha variat i ara llueix un 61 formós que traduït al meu idioma particular esdevé un -4 ( menys quatre ) , és a dir , els anys que falten per a la meva jubilació.

Per això la copa de cava que ara m'acompanya , que aixeco a la salut de tots aquells que de manera constant o esporàdica us doneu un tomb per a quest blog i per els meus pensaments i idees. Espero que aquest any més d'experiència a les meves esquenes em faci més savi , - el que és molt fàcil -, però no em faci menys rebel, que és més difícil.

D'una o altre manera , demà continuarem. Fent paral·lelisme amb el que deia la televisió de la meva joventut : " Permanezcan atentos a esta pantalla" .

Gràcies

CAN XALANT HA MORT, VISCA CAN XALANT

El passat dimarts  el Consell Rector de l’IMAC , en una de les seves darreres reunions abans no desaparegui definitivament, va ser informat de que Can Xalant acabava la seva vida en finir l’any. Una vegada assabentat l’òrgan rector ,i seguint l’escrupolosa metòdica informativa que ha seguit Quim Fernández en l’IMAC , - metòdica que cal aplaudir ferventment-, el passat divendres l’Ajuntament ho feia públic mitjançant en nota informativa tot explicant que “Mataró repensa la gestió de Can Xalant per procurar-ne la seva viabilitat”.

De Can Xalant n’he parlat moltes vegades i sempre he repetit el mateix, que ha estat la gran estafa cultural de Mataró. S’ha endut la gran part del pastís dotacional de l’IMAC en el que pertoca a “arts” , - amb l’afegitó de visuals per poder menystenir així a la plàstica- , i ho ha fet amb la contribució especial de qui remena les cireres en el departament municipal, sense que la ciutat n’hagi tingut cap mena de retorn.

Parlen els seus “propietaris” , que no ho han estat en el sentit metafòric i sí en el real ja que han fet el que els hi ha vingut en gust i gana , que cal destacar tres punts de la seva gestió: La col·locació de Mataró en el mapa artístic , la importància de la col·laboració amb artistes estrangers vinguts al centre i el paper amb els artistes locals i comarcals i la seva potenciació en les possibilitats d'internacionalització.  Conceptes dels que discrepo profundament.

L’art contemporani és un art absolutament endogàmic i que es retroalimenta constantment. En aquest concepte és cert que Can Xalant ha tingut ressò en el seu propi entorn però sense anar més enllà. Mataró segueix essent tant desconegut com abans de l’existència de Can Xalant , però després d’haver malgastat molts milers d’euros.

No dubto que els artistes residents a Can Xalant han estat de gran nivell , però el que és evident que no han deixat cap mena de petja en la ciutat. El desconeixement absolut de la seva presència , l’absoluta inexistència d’actes en els que compartir el seu fer , i principalment el fet de passar sense deixar rastre , marca l’existència d’un greu error que no és altra que el de la manca de retorn , en forma d’art , a l’esforç econòmic que la ciutat feia vers l’art contemporani , que alhora impedia per manca de diners , altres activitats a bon segur amb més correspondència mútua.

En el que pertoca a la col·laboració amb els artistes locals i comarcals , els resultats canten. Malgrat disposar en exclusiva de Can Palauet i de l’espai “f”, i quasi fer-se els amos de Ca l’Arenas , és quasi impossible trobar un nom que a partit de la institució hagi destacat en el camp creatiu. Exemple fefaent és que la  Biennal d’Art Contemporani  , una mostra oficial feta amb rigor en la convocatòria, selecció i posterior  exposició itinerant, que no ha acollit en cap de les darrers edicions , nom d’artista contemporani d’aquest entorn de qui Can Xalant hauria de cuidar.

Ara Can Xalant ha mort  en el projecte que ha ocupat aquests set llargs anys els seus espais , però Can Xalant ha de sobreviure. Si tenim en compte a més , que per les bases del concurs d’adjudicació, ha de romandre en el casalot tot el material tècnic que s’ha adquirit des dels seus inicis , hem de convenir que de manera ben urgent s’ha de rellançar un nou projecte per que Can Xalant segueixi essent un centre de creació , - per això és va dissenyar -, per aprofitar un material de primera qualitat com el que allà es disposa.

Un centre de creació que òbviament ha d’anar per camins multidisciplinars , abandonant de manera definitiva aquesta  falsa etiqueta de “contemporani”, que serveix com element discriminador però que en sí no significa res.

Cal dons posar ràpidament fil a l’agulla i fer-ho abans de que qui mana a l’IMAC , que tots sabem no és ni Quim Fernández  ni Esther Merino, es tregui de la butxaca un nou plantejament per seguir afavorint als mateixos , segregant i menystenint a tota la resta de creadors.

Per això no estaria gens malament  que algú fes una crida pública per a una pluja d’idees per a tal de poder presentar , o al menys oferir , a l’IMAC un projecte que en la seva varietat , el seu eclecticisme , i especialment sense cap mena de discriminació, donés al casalot de Can Xammar una nova oportunitat per a ser valuós per a la ciutat de Mataró i per a la seva cultura.