LAGRIMA SECA. LITA CABELLUT / GERARDO GIL

Tal i com ja varem comentar , en el decurs dels propers post anirem desgranant el majestuós escrit que el bon amic Gerardo Gil ha realitzat per a l’exposició  “Dried tear” que Lita Cabellut, l’artista emergent del moment inaugurava ahir mateix a “Opera gallery” de Singapur.

De la vàlua de Lita Cabellut tots en varem ser conscients quan abans de l’estiu presentara la seva obra a la Fundació Vila Casas. De la importància d’Opera gallery tot queda clar visitant el seu web o observant les seves ubicacions en indrets tals com París, Londres, Singapur, Seul, Mònaco, New York, Hong Kong, Dubai, Ginebra o Florida.

En aquesta conjunció apareix l’escrit de Gerardo Gil, escrit sota la flaire del Maresme , a Vilassar de Dalt , i ves a saber si inspirat en les exposicions i/o estudis que ha anat visitant per les nostres contrades , com per ex. ahir mateix que amb tota senzillesa, es va acostar a veure la magnífica expo de Miquel Arnau a la Casa Gòtica d’Argentona , departint amb la seva bonhomia amb amics i coneguts.

Un escrit el que publicarem en tres o quatre capítols, que és de digestió lenta per la seva profunditat. Un escrit per assaborir a petits glops , que ens permet endinsar-nos en el profund eix del pensament creador de l’artista. Un escrit que explicita les raons d’una genialitat. Un escrit que no us heu de perdre.

( Les fotos que acompanyen el post corresponen a l’acte inaugural que va ser un veritable esdeveniment social a Singapor i son una gentilesa de l'autor del catàleg).

LÁGRIMA SECA

"Cada cuadro que pinto contiene una pequeña historia,

cada trazo una frase y una sílaba cada pincelada"...

LITA CABELLUT

                                                                                                                                                                             NEXOS

Existe una relación implícita en la obra de Cabellut entre el "método" aplicado en su pintura y su concepción del universo, que tiende hacia una visión global y un reconocimiento del pasado, convertido en testigo silencioso de los cambios y desarrollos del presente, mediante un flexible equilibrio entre Oriente y Occidente, atravesado por un lenguaje estético que nos descubre plenamente las conexiones entre ambos. Las fuerzas del "yin" y del "yang" convertidas en una alternancia de conceptos, que implican transformaciones, metamorfosis, matices y gestos en constante movimiento, para revelarnos ese viaje en busca de lo esencial, creado a partir de superficies y texturas nuevas en los lienzos e imponiendo la luz sobre la oscuridad, el énfasis sobre la representación, el contraste de colores sobre nuestras emociones, todo ello dentro de un boomerang, que sirve como hilo conductor transparente entre dos culturas.

Partiendo de este contraste entre conceptos, imaginariamente fundidos en la serie "Lágrima Seca", accedemos a un universo secreto, mediante una secuencia compleja de surcos, poros y estrías por donde poder penetrar y descubrir una nueva e insólita aproximación a la función mágica de la pintura. La facultad de poder elegir entre la belleza invisible y lo bello visible supondrá un reto muy arriesgado para nuestros sentidos, un juicio relacionado con la materia, donde la propia naturaleza de la representación artística, desaparecerá, diluyéndose e identificándose con nuestra propia imaginación. Una acción en la que la artista se expresa de forma directa mediante una combinación entre el consciente y el subconsciente, entre el contenido y la forma de la obra. Aquí lo que importa es la postura frente a ese mundo imaginario, sin principios éticos ni corrientes estéticas, donde nos subyuga su resultado final. La lectura del "ojo sólido-lágrima seca" de ese proceso transfigurativo, su análisis conlleva una clasificación establecida por los NEXOS que fluyen entre el objeto y su imagen, entre un concepto y un texto pictórico con figuras alegóricas, representaciones narrativas, ciclos e interpretaciones subjetivas. La iconografía es sólo posible cuando las obras pictóricas poseen una argumentación y una base lingüística propias, que nos permita interpretar su potente significado simbólico, como es el caso de los treinta cuadros que componen ésta serie, donde se desarrolla un "método" esquemático muy aproximativo que nos permite determinar su iconografía a partir de modos de conducta universales e individuales.

Algo sí está más claro y es que frente a su obra nos sumergimos en un luminoso claroscuro, volcado hacia lo absurdo y sus consecuencias o como Cabellut sugiere, un Imperio hundido en la histeria de la ignorancia, perdido en la espiral de su propia esquizofrenia. Los personajes representados en los cuadros, asisten a nuestra propia representación, en busca de una hipotética inmortalidad, transmiten emoción, tensión, tristeza y fuerza e intuimos en ellos un grito de alarma, de protesta y de libertad, que traspasa las imágenes como en un espejo, donde los NEXOS imaginarios se desintegran en los ficticios espejos de las telas, inundadas de un barniz transparente, para configurar simultáneamente su propio simulacro, devolviéndonos nuestra propia representación, que permanecerá enquistada en nuestro subconsciente para siempre, ayudándonos a ampliar nuestra sensibilidad y nuestra percepción de la vida.

Una fascinación compartida: el descubrimiento de una cultura oriental, con una estética y una visión del mundo aparentemente distantes, pero que a través del arte, estableció un rico diálogo con la sociedad de toda una época, la Europa de la segunda mitad del siglo XIX, donde iniciativas tan influyentes como la Exposición Universal de 1888, Siegfred Bing y el "Art Nouveau" o Bracquemond, dejaron su huella en la obra de artistas del post-impresionismo, simbolismo y modernismo  e incluso en las nuevas vanguardias. Una gran riqueza de propuestas estéticas en obras tan diversas como las de Marià Fortuny y sus "Fantasías Japonesas", las "Cerámicas Orientales" de Pablo Picasso o las xilografías de Edvard Munch, Joan Mirò, Kirchner y Hockel. Una corriente que aportó temas, técnicas y formatos dentro de un poema dirigido a Occidente, que descubrió todo un mundo de ideas y formas.

Sumergiéndonos en la serie "Lágrima Seca", donde los retratos de Cabellut se convierten en un inmenso paisaje oriental, advertimos su coherencia con el texto de Bing, "Le Japon Artistique", publicado en 1888,  donde señalaba la necesidad de diferenciar entre el verdadero arte y los productos vulgares que imitaban obras magistrales. La pasión por lo raro y extravagante, por lo exótico, nada tiene que ver con los cuadros de ésta serie. No son imitaciones ni humillantes pastiches de otras obras, sino una respuesta estética coherente, un reconocimiento aristocrático, que realza paradójicamente el carácter popular de un arte distante, encuadrándolo en su propia iconografía.

No hay narración, ni siquiera representación, sólo interpretaciones subjetivas interpretándose a sí mismas, cuyos conceptos fluyen como metáforas disfrazadas, luchando por transmitirnos su forma de pensamiento. Están detenidas en el tiempo, pero podemos insuflarles vida a través de sus cavidades infinitas, introduciéndonos entre los canales de sus venas. "Las cicatrices son realmente venas que tienen las telas, mi obsesión es darles piel a los personajes que retrato. Después van mis pinceladas" señala Cabellut. Un viaje que exige mucha concentración, toda nuestra invención y colaboración creativa, para simplemente conseguir caminar por ellas. Son el reflejo de un mundo representado en un gran espejo, que debemos atravesar para introducirnos en un desierto donde nuestra imaginación deambulará  libremente por otros mundos imaginarios.

Cada cuadro se desdobla en otra réplica, que insinúa una nueva visión del significado del anterior, como en un juego de espejos, un vaivén compuesto por varias ramificaciones del discurso, donde nos enfrentamos a las lágrimas, al reto, a la verdad o la ilusión, como en una parodia sustentada por una cuestión matérica: las diferentes capas de pintura que se van añadiendo a los lienzos, para borrar decididamente el origen del pensamiento. Como sí fuera la teoría nietzscheana del "eterno retorno", convertida en parodia de todas las teorías posibles. El objetivo consiste en contrastar a través de sucesivas deformaciones paródicas, un cruce de culturas que plantea y cuestiona por dónde deben de ir los designios de la humanidad, cual es su condición, qué barreras deben trastocar, qué límites vencer o cómo reconstruir un nuevo dominio, desde donde la ley se regule por nuevas leyes, por leyes contra la ley, haciendo germinar con más ímpetu nuestra admiración al tributo de una artista hacia otro mundo, que seguirá  reflejándose en el espejo de nuestra propia dispersión, con una suave inflexión.

El fuerte contenido de las imágenes, disgrega la línea narrativa de un lenguaje, donde no se aplican límites formales a lo que no tiene límites, donde las viejas relaciones entre signo y significado, entre significante y símbolo, ya no existen, ya no tienen ningún valor, porque vienen renovadas por la fuerza de la imposición de otra lógica mental sobre la realidad, que incluso comienza a resultarnos familiar, al revelarnos el máximo principio oriental de la pintura, donde siempre prevalece la falta de "método", el "método del no-método", como axioma insustituible en la praxis del arte.

( ... )

Gerardo Gil 

L'AMIC GERARDO GIL

Absolutament emocionat repassant el catàleg de l’expo que Lita Cabellut , l’artista més emergent del moment , presenta a Singapoore i que s’inaugura avui, i que un ja té a mans.

 Un catàleg simplement espaterrant , d’una bellesa i qualitat fora de mides i amb una presentació escrita d’una qualitat tan alta que està fent empal·lidir d’enveja als millors crítics mundials , que és deleien en poder-lo escriure i que no va poder ser ja que Lita Cabellut va apostar per un gran desconegut , que té l’afegitó de ser un gran i veritable amic.  

Un escrit , pensat i redactat al Maresme , que penjaré en aquest blog de manera esglaonada , tant per la seva llargària com per la seva densitat filosòfica. Un catàleg que m’ha estat dedicat amb la , per a mi emocionant frase: “A mi gran instigador”.

Un intel·lectual de nivell mundial , al que he tingut el plaer de passejar per les més diverses exposicions del Maresme i al que he introduït en els estudis dels millors artistes de la comarca, dels que per cert n’ha tret una imatge qualitativa important.

Un home i un amic amb qui avui he compartit un senzill sopar ple d’inquietuds i confessions personals. Al bell mig de Mataró, essent com el que som, dos grans amics i dos apassionats de l’art amb el que gaudim i patim, vivim i somiem.

Gerardo Gil , un nom esdevingut ja “top” mercès al seu saber i a Lita Cabellut. Un home de casa. Un home que com no, és absolutament desconegut per a la gent de Cultura de Mataró. El tenen davant seu però com que no viuen l’art de la ciutat , ni se n’assabenten.

El pitjor és que las conseqüències les patim els ciutadans.

ESPAI D'ART. TONI MARTÍ

Darrer "Espai d'Art" amb el protagonisme de Toni Martí que presenta els seus "paisatges" a la sala del Col·legi d'Aparelladors. 

Una entrevista , la seva , plena d'acurades reflexions que ens permeten endinsar-nos pels verals interiors d'aquest artista encara massa desconegut , però que camina amb passes potents per afermar-se entre els artistes a tenir en compte en la nostre ciutat.

CAN PALAUET. LA HISTÒRIA INTERMINABLE

Comença nova temporada a Can Palauet i comença, com no, amb art contemporani. No és res estrany dons ja que com hem dit infinitat de vegades,  portem nou temporades ( si , heu llegit bé , nou temporades) sense una exposició d’un artista plàstic fora dels homenatges ( Pepe Novellas i Santi Estrany).

D’art contemporani , com de qualsevol art , n’hi da de bo i de dolent i si ho portem als extrems també haurem de parlar de molt bo i de molt dolent. Avui aquests extrems es citen al casalot de la Pça de l’Ajuntament amb la demostració de la vulgaritat innòcua portada a l’extrem ( Cristina Ibañez-Tarter) i de la qualitat sempre valuosa de Jordi Cuyàs.

Cristina Ibañez-Tarter assoleix el dret d’exposar a Can Palauet , - aquell que es nega a tot artista plàstic -, en haver guanyat la darrera edició de la Mostra d’Art Jove , aquell concurs de yo me lo guiso yo me lo como, que serveix per enlairar a la “promesa” de torn de Can Xalant. Un concurs que va guanyar amb la infantil juguesca de la sobre escriptura visual de paraules per aconseguir una frase final comprensible.  Un dret que tenint en compte que comporta la producció de l’exposició hauria de ser vetllat en l’exigència d’una mínima qualitat que en aquest cas no és assolida ni de bon tros.

La mostra es titula “L’home invisible. Acte I , Acte II. Acte III” , essent aquest un títol absolutament erroni ja que el que és del tot invisible no és l’home i sí l’art. Una mostra incolora , inodora i insípida. Una obra sense lectura, provocació o transcendència. Una obra més vulgar que el paisatge adotzenat d’un afeccionat aprenent. Una obra que no sols parla malament de l’art contemporani ans ens fa pensar el malament de l’educació plàstica que es rep en alguns llocs doncs sembla impossible que amb el currículum acadèmic que llueix l’autora, pugui donar a llum una obra tan absolutament desastrada.

Vagi doncs el consell de no perdre ni un segon en la seva contemplació. Un consell que venint de qui ve , a bon segur es sentirà com a positiu en l’artista i entorn. Si així assoleixen la felicitat n’estaré content. Potser en aquest altre plànol sensible Ibañez-Tarter serà capaç de crear una obra que sigui capaç de ser considerada com “art”. No com en aquest cas que justament correspon a tot el contrari.

Una trista moneda que té contrapunt en la qualitat de Jordi Cuyàs que cohabita amb ella, tot presentant  “espectres al laberint grotesc”, una obra induïda i produïda per la Comissió de l’any Espriu.

En l’art contemporani local sols hi ha dos marques segures: Jordi Cuyàs i Martí Anson. No combrego gaire amb el fer del segon malgrat que reconec la seva habilitat prèvia i constructiva en el seu projecte, però en canvi em sento generalment proper a la mirada de Cuyàs, molt fronterera al concepte plàstic del que n’és fill reconeixible.

Ara Cuyàs ens ofereix  un vídeo muntatge d’animació en el que ens presenta un miler de dibuixos referenciats a deu personatges de l’obra d’Espriu. Uns dibuixos lineals, frescos, minimalistes quasi, realitzats en un asèptic grafit, amb petites inclusions de color vermell emprat com a contrapunt i esquer d’atenció.

Òbviament s’ha de ser molt coneixedor de l’obra d’Espriu per col·locar cada sèrie d’imatges en el personatge corresponent i veure que les imatges responen a la realitat del mateix, però la capacitat seductora de Cuyàs, -recolzada en la seva qualitat -, capgira el dubte i quasi obliga a l’espectador a acostar-se a la lectura d’Espriu per “sentir” el personatge i “veure” com d’encertada n’és la seva representació, en aquest exercici metateatral de la que ens parla el catàleg desplegable. Un mèrit difícil d’assolir i que sols està a l’abast dels bons creadors.

Dualitat de tots els sentits doncs la que ara tenim a Can Palauet. Una dualitat que accentua encara més els punts extrems. El de la qualitat en Jordi Cuyàs i el del suspens més absolut en Ibañez-Tarter. Tot en una lectura que cal ampliar i veure com és d’injusta la postura genocida de Cultura no apostant per la qualitat i sí per el monogust de qui remena les cireres en aquell, cada vegada més patibulari indret.

Ps.- Per a ments inquietes no deixa de ser curiós comparar l'obra presentada per Ibañez-Tarter amb "L'oeuil crut entrevoir" de Jordi Cuyàs. Una lectura que deixo en mans del lector.

DISPERSIÓ

El jurats d’un concurs , quasi per norma, intenten apostar per l’eclecticisme, i crec que fan be. Així en l’enorme dispersió creativa que sempre significa un concurs intenten sempre fer tria dels diferents punts de vista de la sempre polièdrica visió artística i poder així afinar més en la seva decisió final.

El jurat del Premi de Llavaneres del que en vaig formar part crec que va actuar igual i d’aquí les tres mirades diferents que ens oferien en Joan Poch, Marc Sala i Emma Agustí.  Tres mirades diferents que ara mostren la seva dispersió en coincidir en la mostra conjunta que formava part del premi. Una dispersió que s’accentua encara més per la pròpia dispersió en la tria efectuada per els protagonistes.

Joan Poch , tal i com diu ell mateix en el catàleg presenta una “selecció subjectiva i emocional de la seva obra més recent”, el que al meu entendre és un important error. No està Poch encara per fer mirada enrere al seu fer , ans el contrari,és el moment d’apostar fort per un futur que no acaba de definir-se. Entenent perfectament la diversitat de tecles d l’autor en aquesta la seva accelerada cursa pictòrica , potser ha arribat el moment de fer un pit-stop, i en ell decidir camins i estratègies. 

Triar i decidir , una decisió personal que l’obliga a deixar d’omplir papers i teles de forma febril per deixar pas a una construcció més reflexiva i assenyada que ens permeti observar el veritable Joan Poch , que a hores d’ara crec que ningú encara té constància de quin és.

Marc Sala Audet és el més coherent en la seva presentació, a bon segur per aqueta dicotomia que ha dut en la coincidència de mostres , a apostanr per l’escultura més figurativa ( escaiola) al museu del Càntir, mentre que aquí a Llavaneres l’aposta ha estat en la línia creativa que té en l’acer corten el protagonista.

Una obra ,la de Sala Audet,  que es mou en la seva habilitat tècnica i en l’entorn de la primigènia idea arbòria que està en el punt proper a l’esgotament. Una idea més que correcte, ben desenvolupada en el concepte i en la tècnica però que ha perdut força , en un gir vers els decorativisme,el que li fa perdre el punch que presentava d’entrada.

Emma Agustí és un cas apart. La seva selecció va servir per tancar un parèntesi volgudament creat en la seva activitat creativa i expositiva. Ara , tancat doncs el mateix , el lògic és la febre colpidora per expressar tot el molt que té per dir. D’aquí la diversitat de conceptes, modus i materials que confegeixen unes peces que van des d’un explícit fronterer amb l’anecdòtic fins a altres d’una potent intensitat interior.

Ens trobem doncs davant una dispersió creativa general que podria convertir en un poti-poti difícilment digerible a la mostra , cosa que no succeeix ja que cada creador ha presentat una peça central plena de potència i futur , que fa que encara que sols fos per ella , fos avinent acostar-se a aquesta exposició.

Per un costat ens trobem a Joan Poch amb un treball d’arrels acarbassades que sembla compendi del mon creatiu generat fins ara i que esdevé far per un futur. Una obra potent , ben estructurada , amb l’iconografia pròpia de l’autor que ens permet esbrinar un camí de futur prou interessant.

Marc Sala Audet per la seva part ens renova potència amb el seu arbre empresonat , una obra que no essent del tot recent, segueix dominant el conjunt i ofereix un punt de fuga , i valgui el joc de paraules, que serveixi per seguir escrivint un futur potent.

Finalment Emma Agustí  ens aporta en mig de la disbauxa, dues peces que han de ser cabdals per el seu futur. Una és aquella mena de brúixola per a navegants personals que ocupa l’espai central de la seva presentació i l’altra és l’obra escultòrica de més grans dimensions , en la que ens ofereix un equilibri material i espaial de gran força que captiva i comunica , el que li obra la porta a un seguir del que ja esperem resultats.

Un conjunt doncs , aquest exposat a Llavaneres, que fent selecció i cercant l’essència de la seva dispersió , ens permet esbrinar un punt de futur per a tres creadors que segueixen cercant el seu espai en el complex món creatiu d’avui mateix. Un punt de futur que per ell mateix ja la converteix en una mostra de recomanable visita.

Tres artistes, tres

(Joan Poch, Marc Sala Audet i Emma  Agustí)

Museu Arxiu Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres

Del 4 al 27 d’Octubre de 2013

EL NOBEL DE LITERATURA I JO

Cada any en arribar aquestes dades l’Acadèmia Sueca va desgranant, dia a dia, els noms dels guanyadors dels diferents premis Nobel. El dia en que s’anomena el guanyador del Premi Nobel de Literatura és del tot especial per a mi  mi. I m’explicaré.

Jo era un xicotot ben afeccionat a la lectura , afecció que compartia amb altres de ben diverses com ho son els esports i l’art. El dia que vaig complir 18 anys , que per un llavors no era encara la majoria d’edat que estava establerta en els 21 , el pare em va dir que em faria un regal especial.

Aquest va ser un llibre molt estimat per ell. El títol “Los encuentros” i l’autor el poeta Vicente Aleixandre. És de Ediciones Guadarrama de 1958 i es tracta d’un retrat personal de diferents artistes , poetes i intel·lectuals , que van d’Azorin, Unamuno i Ortega i Gasset a Carles Riba, Josep Mª de Sagarra, Clementina Arderiu o José Mª Valverde, tot passant per Cernuda, Albertí, Altolaguirre, Celaya o Blas de Otero. Un llibre simplement excepcional , al que tinc molt d’apreci i que a més ve il·lustrat en cada capítol per una magnífic dibuix de Zamorano.

Però el llibre venia amb sorpresa. En el seu interior hi havia la carta que reprodueixo , resposta a la que el pare li va enviar tot adreçant-li la crítica al llibre que havia realitzat en el seu programa literari de “Radio Maresme”.

Vicente Aleixandre va rebre el Premi Nobel al 1977. El pare va morir el setembre de 1982. D’ençà llavors, quan cada any quan s’anomena el guanyador del Nobel de Literatura, és a dir un dia com avui en que s’ha donat a conèixer el nom de la canadenca Alice Munro, jo m’acosto a la biblioteca, busco el llibre que està sempre en el mateix lloc i cerca la carta que s’amaga en la sobrecuberta. La llegeixo i m’emociono en el record.

Avui ha succeït una vegada més.

Per als amants de detalls la carta diu així:

Madrid 17 de Enero de 1959

Muy estimado señor y amigo: Muchas gracias por su carta y el envio de su crónica de Radio Maresma de Mataró. Una y otra no pueden ser más gratas para el autor de “Los Encuentros”. Ha hecho Vd. Una crítica muy noble, por ahondadora en el sentido espiritual, si alguno tiene, de este libro mío.

Y testimonios tan espontáneos y cálidos, son los que más retribuyen al escritor, si además  viene acompañados de una carta como la suya y se ofrecen en una inteligentes páginas como las que vd. Me envía, radiadas en una que tengo que llamar simpática Radio Maresma de Mataró.

Por esta muestra , aún con todo lo que ya veo de excepcional en ella, presiento al bonita labor que vd. Hace con sus emisiones..

Le felicito cordialmente y con mis gracias sepa que soy su amigo.

Vicente Aleixandre

Estareu d’acord que és emocionant.

TONI MARTÍ. PAISATGES

Toni Martí és un d’aquells creadors que conreadors d’altre tipus d’art , en aquest cas l’arquitectura , ha arribat en silenci i passes petites i mesurades , a moure’s amb solvència en el camp de la plàstica. Les seves escasses presències , generalment en mostres col·lectives , feien de la seva obra un punt clar d’atenció com ha quedat ben palès en els darrers sants Lluc en el que la seva obra era a destacar. Un caminar que exigia a crits la mostra individual que ara ens ofereix , de manera ben gratificant, a la sala del Col·legi d’Aparelladors.

"Paisatges" ha estat el títol triat per el creador i crec que amb tot encert, malgrat pugui provocar desconcert en espectadors menys formats , però és absolutament escaient ja que les imatges que ens ofereix el creador responen a aquesta mirada d’aquell que va més enllà i converteix , transmutant-les, les visions físiques que l’envolten. 

Ens trobem doncs davant d’uns paisatges reals, al costat d’altres viscuts , intuïts, imaginats , o producte d’un desig de serenor, plenitud o nirvana.

La mostra comença amb una rotunda explosió de color. Tres obres de cromatismes primaris ens donen la benvinguda. Rotundes i llamineres esdevenen esquer per introduir-nos al rotund canvi de ritme que domina tota la mostra.

Un ritme establert en la contraposició de semblants , en l’estratificació a la recerca d’equilibris subtils en que una certa linialitat potencia el conjunt i el fa ben atractiu a l’espectador. S’estructura així un diàleg constant en el que grisos i marrons, contraposen la potència dels blancs trencats que aporten la llum precisa per a ser reverberada en la rítmica melodia que esdevé el treball final.

Molt acurat tècnicament , amb sensibilitat a dojo , intentant donar força a unes obres que podrien caure en un to més de sensibleria que no pas de la subtil sensibilitat que ens ofereix , Toni Martí presenta unes excel·lents credencials en aquesta la seva primera mostra individual.

Certament no tot és perfecte i hi ha elements a polir , faltaria més. Cal , al meu entendre, un punt més d’agressivitat i una depuració més intensa que ens porti cap un minimalisme més accentuat , en el camí d’un mousse artístic , en la que l’eteri i la sensibilitat domini amb força i sense recances de cap mena.

Repassant mentalment el seu treball, el mateix m’ha acostat en el fonament a la mirada del per a mi, sempre admirat Fernando Zóbel  i no m’he volgut estar de cercar les paraules que Rafael Pérez Madero li dedicà en una exposició. Unes paraules que encaixen perfectament en l’obra de Toni Marti i que manllevo per acabar el comentari d’aquesta més que recomanable exposició d’un creador que entra amb ella en el grapat d’artistes a considerar a casa nostre.

Deia Pérez Madero:

“... Troba l’embrió de la seva obra en la natura. Però precisa que aquella matèria bruta perdi la seva consistència, la seva elementalitat geològica, per convertir-se en un producte refinat de la intel·ligència assistida per la sensibilitat. Tota la cerca consisteix en trobar una essència que sigui el “co-relat objectiu”  del paisatge vist, del tornat a veure, recorregut, somiat...”.

No calen més paraules.

Felicitats.

(No totes les imatges han de correspondre forçosament a obres exposades a la mostra)

L’INICI. LLUCIÀ GONZÁLEZ VIZA

Com a col·laborador del capgròs que soc , si tinc ocasió de parlar amb els artistes que han d’exposar a l’espai expositiu de la revista, sempre els hi dic que s’aventurin, que en facin juguesca i presentin allò que no podrien o no voldrien presentar en una sala comercial. Que les condicions de l’espai , llunyanes a les idònies com a sala expositiva , permeten aquelles “alegries” creatives , que moltes vegades son punt de partida per a projectes superiors.

He de dir que en cas dels professionals quasi tots entenen la proposta i així hem pogut assistir a veritables novetats amb la signatura d’aquells artistes amb anomenada a la nostra ciutat. Unes novetats que no han estat pas divertimentos i si veritables provatures de projectes que amb el temps han tingut translació en la vida comercial de l’artista.

Quan vaig parlar amb Llucià González Viza vaig incidir encara més en el tema. L’escultura i l’espai capgròs tenen un difícil encaix i per tant li vaig proposar una elaboració del tipus mural que el mateix autor ja ha presentat en altres indrets ( el mural del sobre bar de l’hotel Atenea n’és un magnífic exemple). Murri ell, em va dir que ja ho pensaria i que no patís que alguna cosa faria. Ara amb l’exposició “L’inici” ens podem acostar al seu projecte.

Un projecte que hem de qualificar com ambivalent ja que és tracta del que podríem dir maridatge , per emprar un terme molt a l’ús actualment , entre l’escultura i la bidimesionalitat. És tracta de pintures que serveixen de base i fonament a unes estructures tridimensionals que es dipositen sobre la mateixa convertint-se en el que podríem definir com unes escultures planes , o com uns col·lage amb volum.

Una juguesca que Llucià defineix com l’inici ja que s troba en el camí mental entre l’esbós dibuixat i l’estructura pròpiament dita , com si d’una mini maqueta es tractés, però amb desig d’unicitat i no com projecte de més grandària. Una juguesca engrescadora en la que s’estableix un escaient diàleg entre autor, escultura i espectador que pot ser enormement profitós.

De moment és el que és. Com el mateix Llucià diu , és “ l’inici” i com a tal aplega encerts amb altres provatures no tan afortunades. Quan el fons és monocromàtic , el contrast s’evidencia i el resultat és ben llaminer , especialment en els casos presentats en els que la referència a Villèlia és més que evident, però en canvi en aquelles obres més tractades pictòricament, la força d’aquest tractament domina per damunt del volum i és menja la dimensió que és on rau la gràcia de tot.

Per això l’exposició d’avui és exactament un inici, tal i com la titulat l’autor. Ara és el moment de treballar , polir arestes , concentrar potències i avançar en un camí que pot ser molt productiu per assolir les noves fites que sens dubte busca el sempre inquiet Llucià González Viza. Però de moment, I en aquestes primerenques beceroles, la gosadia de l’autor paga la pena de la visita.

CATACLISMES CONTEMPORANIS. MARC SALA AUDET

Marc Sala Audet és un jove escultor argentoní que ha anat recollint petits reconeixements per la comarca fins que l’any passat va rebre una forta empenta en forma de selecció de la seva obra en el Premi d’escultura de la Fundació Vila Casas.  Ara realitza la que podríem considerar primera exposició “de veritat” presentant el seus treballs al Museu del Càntir d’Argentona , la vila on viu i treballa, sota el suggerent títol de “Cataclismes contemporanis”.

Sala Audet s’ha mogut en l’escultura en una certa ambivalència de materials, doncs tan treballa amb el metall com a protagonista , com ho fa en l’escultura de modelatge i motllo, ja sigui amb escaiola, formigó o altres elements. Avui, potser pensant en el recinte que l’acull, presenta un seguit de composicions d’escaiola en la que el rostre humà n’és protagonista mitjançant les seves diverses versions individuals o de conjunt.

Presideix l’exposició l’obra seleccionada abans esmentada que exerceix no tan sols una presidència espaial ans també exerceix de presidència vital ja que en se i per se , és l’obra que reuneix tot el compendi creatiu de Sala Audet en aquest camp. En ella 77 rostres, amb ulls i boca closes, sencers , escantonats, trencats o simplement destruïts , ens ofereixen una imatge vital colpidora que bé podem apropar-la a la realitat d’ara mateix, on l’home massa vegades esdevé sols una figura en un conjunt d’iguals i en que el seu fet personal, i per tant anímic i vital, poc importa en la densitat de l’aparent homogeneïtat del conjunt social en el que estem aplegats.

Una imatge i una sensació vital, la de l’home, que domina i predomina per arreu. Sol, en parella, en petit grup o sotmès al conjunt global, Sala Audet ens parla del ser humà i de les seves circumstàncies. Del conjunt i de la solitud. De l’amor i el desamor. De la uniformitat i la divergència. Del país, el paisatge , el paisanatge , la diversitat i el mestissatge, tot sota la teòrica uniformitat d’uns rostres que ho son tot i ho diuen tot.

Certament l’exposició és interessant i prou valuosa, encara que presenti alguns errors com per ex. la col·locació d’uns panells fotogràfics que res aporten al conjunt i en canvi distorsionen el global de la mostra. O les peces més “emborratxades” com la que podríem titular com “nàufrags” que evidentment precisa d’una clara depuració que potser s’hauria aconseguit si entre la realització d’algunes obres i la seva exposició hagués hagut un temps correcte de sedimentació  i de possible correcció.

Amb tot una exposició interessant i de recomanable visita , que serveix per remarcar el caminar positiu de l’autor. Un caminar però que precisa d’una més intensa reflexió interior si vol seguir endavant en aquest mar , sempre procel·lós , de l’art.

ISMAEL SMITH AL MUSEU DE MATARÓ

Ismael Smith és un de tants grans artistes del nostre país que han quedat amagats sota l’estúpid culte , practicat de manera oficial, pública i privada , de la dedicació única i exclusiva als grans mites del nostre art , deixant en l’oblit i a la cantonada a un gran nombre de creadors que haurien merescut elogi per arreu.

Sortosament , de tant en tant apareixen estudiosos que ens recuperen aquestes figures com va ser la Fundació Palau que farà prop de deu anys ens sorprenia amb el nom d’Ismael Smith , un nom del tot desconegut per a quasi tothom i que ens deixava bocabadats per la riquesa , força i intencionalitat del seu fer. Ara , de la mà de la Diputació de Barcelona i en forma d’exposició itinerant ens arriba a Mataró aquesta molt acurada mostra provinent de la col·lecció del Museu de Cerdanyola amb un recull de la donació del marmessor del seu germà. Una mostra de gravats que és fidel reflex de la seva qualitat artística i de la seva visió personal de l’art.

Ismael Smith va ser artista de realitat creativa complexa a la que es dedicà de manera pluridisciplinar, destacant potser en el camp escultòric en el que Xènius l’investí com l’escultor noucentista per excel·lència. Ara aquí però se’ns ofereixen tan sols la seva vesant de gravador amb un variat mostroari  en el que a més de permetre observar la riquesa del seu dibuix ,  a voltes no tan acuradament traslladat al concepte del gravat , ens permet observar la varietat del seu llenguatge artístic que es mou , amb força i sense embuts , tant en els camps del modernisme centre europeu com en el conreu de la mirada noucentista , com en una explosió d’anàlisi intens en una dissecció del que hauríem de definir com  “ àmbit espanyol” , ple de majas, toros i toreros , on exerceix amb bisturí inquietant , curull de cinisme i ironia.

Una exposició aquesta d’Ismael Smith, absolutament recomanable i a la que cal prestar una acurada atenció degut especialment a la riquesa dels seus detalls, ja sigui en forma dels seus ex-libris  , ja sigui per la minuciositat del desig expressiu de l’artista que ens transporta amb facilitat a la imatge d’altres creadors que , curiosament, son posteriors en el seu fer.

Una exposició que repeteixo cal visitar per la seva importància i qualitat que a més ha fet que per tot el que l’ha envoltat sigui perfectament definitòria del desgavell més absolut que n’és el museu de Mataró.

OI TANT QUE EL PISUERGA PASSA PER VALLADOLID

Hem dit que aquesta és una exposició itinerant. Va de la mà de la Diputació de Barcelona , fa quasi dos anys que es passeja per Catalunya , ja fa temps va passar per Arenys i ara està a punt d’acabar el seu recorregut. Uns fets normals que no devaluen en res el nivell de la mostra , però el Museu ( si son curiosos cerquin la nota de Premsa emesa en motiu de la inauguració) fa el ridícul més absolut convertint aquesta mostra itinerant en l’homenatge de Mataró al gravador Ismael Smith, quan és obvi que d’homenatge de la ciutat a Ismael Smith , res de res , i de la qualificació de gravador encara menys dons aquesta va ser sols una faceta , i no la més important, del seu fer. Per tant ridícul i demostració de  la ignorància més supina en el que pertoca a l’artista.

Però com que la mostra no donava per tant i no omplia les sales era qüestió d’arrodonir-la i aprofitant allò de que com que el Pisuerga passa per Valladolid i va tenir relació amb Mariano ( que la catalanització de Marià fa mal a l’oïda i a la realitat) Andreu dons apa anem-hi que ho arrodonirem amb uns treballs seus , idea que no és pas dolenta ans el contrari. I més si tenim en compte que enguany es celebra el 125 aniversari del seu naixement i per Mataró no se n’ha fet cap esment ni en forma de petita conferència.

Dons bé, ens oblidem de l’aniversari no sigui qüestió de liar la troca i com un senzill adorno hi afegim tres obres d’Andreu, dos d’elles relacionades amb Smith  i afegim l’esmalt “L’orb”, així el torrecollons d’en PIC deixarà de reclamar la seva exhibició i ens treiem de la màniga que ves a saber potser Ismael va col·laborar amb el mateix. Quins nassos.

Però com que ni així omplim les sales, és qüestió d’afegir-hi alguna cosa més i seguint pensant que el Pisuerga segueix passant per Valladolid. Si Smith dona protagonisme a majas, toros i toreros i li agradava Goya  ( a qui no ), vist que tenim els gravats a mà, dons els afegim que Goya sempre llueix i així estem a la moda fent “maridatge” que ara es porta.

 Una idea , agafada pels pèls, però que podia ser desenvolupada de manera correcte , cosa que no es fa ja que començant per la tria i seguint per la disposició espaial, el “diàleg” que podria existir entre les peces es perd en la distància i la disbauxa compositiva, completant-se així un puzzle de tres peces ( Smith, Andreu i Goya) que no encaixa de cap de les maneres.

Tot en una exposició que no vull cansar-me de repetir que cal visitar, ja que la qualitat i la vàlua d’Isamel Smith està molt per damunt del pastiche compositiu que ha creat la gent del Museu devaluant amb la seva disbauxa , l’obra d’un artista que tots hauríem de tenir present, l’Ismael Smith.

PS.- Quan la visiteu , no tingueu cap recança en demanar a recepció el petit opuscle editat per la Diputació que és molt interessant. Encara que és un petit catàleg que no li costa un duro al museu ja que ve de la mà , i els costos, de la Diputació, el tenen amagat i per tant no arriba a mans de qui caldria i no realitza la funció de difusió per el que s’edita. O sigui que , preneu-ne nota. És senzill però és explicatiu i permet una acurada informació. Val la pena.

ESPAI D’ART / LA SAVIESA DE LA COMISSIÓ DE L’ANY ESPRIU.

ESPAI D’ART

Aquí te niu el darrer “Espai d’Art” , el programa quinzenal de m1tv que s’emet els dimarts alterns a les 9.00 del vespre.

En aquest darrer programa a més de les imatges de les exposicions d’Ismael Smith al Museu de Mataró i de les propostes contemporànies de Jordi Cuyàs i Cristina Ibañez Tarter  a Can Palauet us podeu trobar amb una interessant conversa amb Lluçià González Viza que sota el títol “Inicis” presenta una agosarada mostra a l’espai Capgròs, en un diàleg compratit de pintura i escultura.

Crec que paga la pena

LA SAVIESA DE LA COMISSIÓ DE L’ANY ESPRIU.

En aquests darrers post hem parlat del desgavell de l’expo de l’obra de Capitani en relació a l’any Espriu. En el darrer apunt fèiem pales l’oblit de la Comissió envers lel treball de Capitani que semblava reclòs a la zona de Biblioteques ,sense cap mena de possibilitat d’un ressò exterior.

Ara podem dir, amb tot plaer , que ahir dimarts i aprofitant l’avinentesa de trobada del Dimarts del Llimoner, Jaume Calsapeu com a responsable de la Comissió de l’any Espriu va donar la cara , en un acte que l’honora si no fos per el fet de que en Jaume és de per ser honorable , honrat i digne a carta cabal, va explicar els malentesos i es va comprometre a que Capitani tindrà el mateix catàleg que Jordi Cuyàs, alhora que es farà tota l’oportuna publicitat al respecte de l’exposició de Capitani.

Dissabte reclamàvem a la Comissió de l’any Espriu una rectificació al desori provocat , a bon segur , per l’excés de feina. Aquesta rectificació ha arribat ràpida i equiparant, tal i com calia, als creadors.

Per això la nostre felicitació. En primer lloc a la comissió per la rapidesa en entendre que era de savis el rectificar una errada evident. En segon lloc a Raúl Capitani ja que la seva obra tindrà l’alçaveu que mereix. I en tercer, encara que sigui en un grau mínim, vagi l’autosatisfacció per a la defensa , justa , del treball de Capitani.

Sigui com sigui, i convençut de que és de savis rectificar, vagi el meu aplaudimemt , rotund i sincers , vers Jaume Calsapeu i els seu companys de l’Any Espriu.
I ara , a gaudir de Capitani