Aquest cap de setmana m’ha arribat l’agenda cultural del PMC. Cal dir que arriba puntualment uns quants dies abans de fi de mes, cosa que agraeixo. En primer lloc per què desprès de mil i una batusses m’arriba sense problemes, i no tinc de fer ús de la de la meva filla, i per l’altra pel fet de que no arriba a tres quarts de quinze i si quan cal. Felicitats dons a qui pertoqui.

CAN PALAUET

En l’agenda veig , que per una vegada i sense que lamentablement serveixi de precedent, a Can Palauet tindrem una exposició com cal.

Es tracta de “Chillida. Codis” , una mostra produïda pel Museu Chillida-Leku i que el departament de Cultura de la Generalitat passejarà per Catalunya fins a final de 2007. És a dir una mostra itinerant i ja que el PMC s’apunta , sense cap mena de criteri, a tot el que fa la Generalitat i la Diputació, hem tingut sort, i després de Reus, on s’inaugurà fa poc, tindrà la nostra ciutat com a segona estació.

L’important però està en que arribi i ho faci amb 41 obres gràfiques, d’elles 33 aiguaforts, que amb tan sols el blanc i el negre estableixin la dialèctica més fonamental de l’obra gràfica de l’artista, en una exposició que a bon segur, - i amb les seves limitacions de la manca d’escultures- , serà la més important que mai s’hagi fet a Can Palauet.

Però no cal donar cap mèrit al PMC. Això es servei d’aquells “tot inclòs”. I si voleu saber el nom d’altres exposicions que arribaran en els propers mesos, ja sabeu, a tirar de cercador i amb Chillida i Generalitat d’esquer, recolzant-se en notícies de Vilaweeb , podreu trobar les itinerants de la “Gene”. Ja n’hem patit una ( el parricidi) , ara queda la resta, de les que tan sols una de Miró pot cridar l’atenció, però com que ja en va fer una fa un parell de temporades.....

Per cert, tenint en compte que un es responsable d’art en dos mitjans de comunicació prou importants a Mataró, com ho puguin ser TVM i Capgròs , que us semblaria un dossier de premsa per a tal de fer-ne propaganda.
Ja sé que no soc d’Acm i per tant enemic, però la Regiduria de Cultura no ha d’estar per potenciar, amb els mitjans més escaients , la cultura del poble?.
I com no, perdoneu l’atreviment per demanar cosa tan estranya com un dossier informatiu.

CASA ARENAS.

Segons s’ha dit per activa i per passiva, aquest centre s’ha d’inaugurar el proper 1 de juliol, aniversari de la mort de Jordi Arenas.
El cert és que no en veig ni un borrall, ni una prèvia, ni un apunt, de l’acte , tot i tenint en compte que es tracta del primer dia del proper mes. Però tampoc veig cap notificació de la deguda Jornada de Portes Obertes.

I dic deguda ja que en el mes de Gener , - allà per sant Antoni -, es va suspendre una Jornada Pública de Portes Obertes , tot indicant que es realitzaria abans de la inauguració de la Casa. Igualment, davant els greus errors de convocatòria envers els artistes , el regidor es va comprometre públicament a fer una altra jornada de Portes Obertes dedicada al món de l’Art.
Tenint en compte que està previst inaugurar el dissabte 1 de juliol, que l’anterior és Sant Joan, que l’anterior és el Referèndum de l’Estatut, sols queden com a dates les del proper cap de setmana , o les del següent .

Em doldria que Jaume Graupera , a qui aprecio molt, no fos complidor del compromís donat. Per tant espero amb ànsia la jornada de Portes Obertes. No dubti de la meva presència , acompanyat de tota la família. En l’esmentada jornada espero saludar-lo amb tot plaer.

I de pas parlarem de “Proposta Mataró” , el Fons d’Art d’Artistes Locals que està més encallat que... Potser serà per què tan sols portem setze mesos lluitant per ell. I tots ho sabem. Amb l’administració el temps es sempre comparable al part de la burra.

CAN XALANT

No es pot negar que Can Xalant funciona. Endogamicament , ... amb ells, per ells i en ells ... ( i no voldria ofendre a ningú) , però funciona.

Actes , protagonistes importants , això sí , sempre del mateix cantó ( com si d’una secta es tractés), És l’exemple paradigmàtic com amb diners públics ( i molts diners ) es pot fer currículum en base a repetir-se sempre els mateixos , i principalment , amb l’absència permanent de tota veu discrepant.

Ara es presenten dos actes importants “ L’Estètica de la Resistència” amb Alfredo Jarr , del que per cert en cap moment ningú parla de l’enganyifa que ja va realitzar fa uns quants anys aquí a Mataró, en un taller del mateix PMC que ha passat a la història personal dels seus participants, i no pas per allò que varen aprendre. ( No deixa de ser curiós que amb la cura que tenen els contemporanis per això dels currículums, en Jarr i els de Can Xalant hagin oblidat la seva estada anterior. Seria bo una explicació).
En el taller “s’investigaran noves estratègies de presentació i de representació amb el desig de crear nous models d’intervenció pública i de resistència”.
Com ja he dit altres vegades, hi ha paraules que parlen per si soles.

Finalment l’1 i el 2 de juny ( dies laborables i en hores laborables) , “Visible , invisible. L’Art contemporani i els mitjans de comunicació”. Igualment com en el cas de Tario Morales i la seva presentació , algú ha pensat en les hores i els dies en que es fan aquests actes?. Potser que la comissió de seguiment de Can Xalant en prengui nota.

És clar que si del que es tracta , com així sembla, és tan sols de lluir ,endavant, però el cert és que Can Xalant ha esdevingut ja la més clara demostració de l’ús per interessos particulars d’uns diners públics.
I molt m’agradaria que aquells que manen i que se que llegeixen aquests comentaris fossin capaços de demostrar-me el contrari.

( Foto de Can Xalant de Quico Melero)

ART DE TOTA MENA

L’art com element viu i canviant apareix constantment i en totes les seves formes en el nostre entorn més proper. Aquestes són les formes d’art que he sentit prop meu en els darrers dies.

ART MADUR.-

En motiu del Premi Velázquez atorgat a Antonio López, aquest manifestava que a l’emoció de l’art s’hi pot arribar de dues maneres: des de l’impuls i el gest o des de la reflexió, com en el seu cas. Igualment des de la reflexió hi ha arribat, o millor dit hi ha retornat en Joaquim Vilanova, del que he tingut el goig de presentar la seva exposició al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona.

En Joaquim, marit de la Nefer i professor de plàstica de l’IES d’Argentona, feia quasi vint anys que no exposava públicament els seu treballs , malgrat que mantenia en el silenci del seu estudi una lluita plàstica constant. Ara ha gosat fer públics els seus neguits en una exposició magnífica que ens mostra la força artística que atresora.

Amb un fonament abstracte absolut, sense cap mena de concessió, Joaquim Vilanova estructura un diàleg vivencial i íntim en el que desenvolupa neguits, plaers i desitjos . Tècnicament perfecte, el treball de Vilanova s’estructura en una pluja fina de sensacions que aclaparen a l’espectador que es queda sotmès a les seves sensacions plàstiques, assolint plena satisfacció en el que pertoca a l’estètica ( forma) i a l’ètica ( fons).

Una exposició magnífica que caldria ser vista a Mataró. Qui s’hi apunta?.


ART JOVE? ???.

És diu que tot artista té dret a equivocar-se, i sí és jove no tan sols en té el dret ans també l’obligació.
Però també ha de quedar clar que un artista jove té l’obligació de produir una creació fresca, ha de cercar, provocar, intentar inventar nous llenguatges, etz. I res de tot això està present en la 5a. Mostra d’Art Jove que s’acaba d’inaugurar en la sala del Foment, en una edició més avorrida que mai, i el que és més important, mancada de tot al·licient, amb un olor a ja vist, a rescomit , i amb un caminar que sembla més una mostra de resabiats artistes acostumats a la cacera de beques i subvencions, i que no volen perdre el xollo, que no pas a creadors incipients que intenten obrir-se pas en el món de l’art.

Està clar que la Mostra d’art Jove de Mataró és una mostra que s’ha de refer. Sectària en la convocatòria i difusió ja que sols arriba a l’entorn proper a la política artística del PMC. I amb un jurat de clares incompatibilitats i interessos professionals ja que entre els participants hi ha poulains seus ( Pep Dardanyà/ Can Xalant i Núria Alberch / Batxillerat Artístic Sta Anna) el teixit del Concurs és ben discutible i això produeix un índex de participació molt baix.

Els resultants son fefaents. Una mostra plana, sense nivell, mancada de tota qualitat, que no mereix cap mena d’atenció i que malbarata tots els esforços (inclosos els dineraris ) realitzats per aquesta mostra.
Per altra costat cal valorar l’escàs nterès de la pròpia organització. He intentat per tots els mitjans saber qui ha estat el guanyador de la Mostra. En l’exposició no hi ha cap indicatiu. No existeix acta pública del Jurat. Preguntats els encarregats de la vigilància, ni tan sols tenien coneixença de que allò fos un concurs. Visitades les planes d’Internet de l’Ajuntament, Cultura o els medis periodístics de la ciutat , en cap d’elles trobo cap mena de notícia. Com es veu una organització excel·lent ( made in PMC) , però no cal preocupar-se , sigui qui sigui el guanyador, el resultat serà injust.

Les obres presentades , cap d’elles ,mereix ni l’atenció ni el dispendi que se li atorgarà , i el correcte seria deixar desert el premi , tal i com està previst a les bases, però com que crec que no serà així, aquesta és la meva aposta personal:

En lògica ha de guanyar Verónica Aguilera. És la que disposa d’un currículum més intens , encara que per el vist, poc aprofitat. L’afany del PMC d’apostar tot a la carta de l’art contemporani l’obliga a buscar un nom conegut en el cercle per poder-se donar importància.
Fora d’això la seva obra és la més paradigmàtica. “Reproducete hasta morir” tracta de reproduir per fotocopia una frase determinada, que en base a les múltiples reproduccions va perdent la fidelitat fins arribar a una cosa ben diferent. És dons la millor metàfora que es pugui fer en relació a l’art contemporani actual. Una realitat positiva ( la creació contemporània) de tant i tant repetir-se a si mateixa ( veure les exposicions que ens ofereix mes sí i més també el PMC) acaba essent una cosa ben diferent a la inicial i sense cap mena de valor ni interès. (foto superior)

En cas de cercar una altra aposta cal apuntar a Gemma Tro , ben situada en el pensament d’alguns jurats i que segons diuen en l’ambient, és la nova aposta a mimar per part del PMC , ara que desitja tornar de La Haia on resideix.

Finalment per el que a mi pertoca jo donaria el meu vot a Cecilia Postiglioni , molt en la línia de Regina Giménez, però amb un treball en el que hi ha intencions i bon fer. ( foto adjunta)


ART FANTÀSTIC

Tornant de la inauguració de l’exposició de Joaquim Vilanova escolto el magnífic programa d’en Joan Barril ( quin greu error acomiadar-lo de la COM).
Entrevista al diputat d’ERC , Joan Tardà. Les seves declaracions em produeixen al·lucinacions i em fan dubtar de la minsa copa de cava que he pres:
“ERC és com diu el seu nom d’esquerres i republicana. No és , ni ha estat, ni serà , ni nacionalista ni molt menys independentista”
Les paraules ho diuen tot.

POLÍTICS

M’agrada i molt l’elecció de Consol Prados com Secretaria General per la Immigració de la Generalitat. No és que l’hagi tractat molt, però sempre m’ha donat sensació de treball, eficàcia i personalitat.
Estic molt convençut que la seva tasca serà plenament eficient, i vull recordar la seva relació amb la cultura mataronina i especialment l’Art.
Aquest divendres s’inaugura la Mostra d’Art Jove, una mostra que curiosament es va encetar sota el seu mandat a Joventut, i que va viure intensament ( Com no recordar aquella taula rodona el dissabte abans de Santes, suant tots pels descosits en la sala del Sidral ).
Això per no parlar de Can Xalant.

Igualment m’agrada molt el Sr. que l’acompanya en la foto escollida per il·lustrar el post.
No puc ni vull negar que soc maragallista, amb tot el de bo i dolent que significa. Potser per això m’ha encantat l’article de J.A. Gónzalez Casanova , catedràtic de Dret Constitucional de la UB , que avui publica “El País” amb el títol “Me cae bien Maragall”. A mi també.
No sé si per raons freudianes, - els Maragall tenien pes a Argentona on vivia i un dels meus primers records de caire periodístic està en la inauguració d’una escultura a Joan Maragall a la Pça de Vendre d‘Argentona ( magnífica i recomanable obra de Jaume Clavell) , amb declamació del versos a càrrec del llavors mític Mario Cabré - , però en Maragall sempre m’ha caigut be.

M’agrada Maragall per ser un polític permanentment incorrecte. Amb Maragallades incloses, em segueix admirant el seu traç que va portar unes Olimpíades a Barcelona i que va reconduir a aquesta ciutat , ancorada en un passat , a ser una envejosa i envejada ciutat del futur. I sobre tot m’agrada per que sota un aire eternament despistat existeix un cap perfectament moblat que estic convençut rebrà justícia en les properes eleccions i generacions.
Per això llenço amb força el meu crit: “Maragall, President”. Penso que davant l’avorriment insípid de Montilla, ferma imatge de l’establishment del partit que tant ens recorda a les imatges burocràtiques d’aquells anquilosats partits que hom volem oblidar , no hi ha color.

Sigui com sigui cerqueu l’article. Certament és impagable.

Premsa

Dues noticies al voltant del mon de la premsa em criden l’atenció. Com quasi sempre, una de bona i una de dolenta.

La bona és que Interviu celebra els seu 30 aniversari. Fa molt temps que no la compro ( avui ho he fet ja que aquesta aniversaris comporten sempre uns recordatoris molt escaients ), però va ser durant molt de temps ( i al costat de Cambio 16) lectura setmanal obligada. El seu cocktail polític – social – eròtic – escandalós és imprescindible per entendre la transició, i el seu nom apareix amb lletres gruixudes en la història personal del que això signa .

Amb l’afegitó personal per el cas de recolzar , com ara mateix, el futbol sala. Poder-se enfrontar a qui era , i és, el millor equip del mon , sempre es recorda. I un podrà dir que ha tingut davant seu a Amancio , Adelardo, mauro, José Mª García, etc.

La dolenta és que la SER i Quatro han fitxat a Maradona per el Mundial. Quina vergonya. Hi ha noms que haurien d’estar vedats en les BP del Periodisme. I Maradona hauria de ser el primer de la Llista.

ART

M’estan quedant moltes coses d’art penjades, Parlar del cas Oriol Calvo i les sales alegals ( ho deixem així) de Museus, Fundacions, Empreses i Institucions.

Parlar de Can Xalant i el microcosmos que es retroalimenta en un afany de falsa modernitat que hauria de tenir ja els dies contats ( tants com els que haurien de faltar per fer fora a IC de la Regidoria de Cultura) i que permet que uns quants senyors per un costat tinguin estatus i sou, i per l’altra els seus treballs siguin magnificats amb les prebendes que ells mateix s’atorguen.
Una endogamia que comença a assolir nivell de secta i en la que res hi podem fer.
Molt ens agradaria poder participar en la disbauxa col·lectiva , però els actes es fan entre setmana, i un , encara que no vulgui , ha de treballar per viure, ja que encara no ha estat anomenat espècia protegida en perill d’extinció, per no haver tingut mai cap mena de diner públic en el seu entorn.

O parlar de , no ser con anomenar-la, obra efímera d’un japonès del que no recordo, ni crec importi, el nom. Un conegut amb xiringuito a la platja m’atabala dient-me que a ell no se li permet una parida de tal nivell. Que li calen projectes , vises i inspeccions, però que en canvi sota l’argúcia d’art efímer s’ha colat una construcció en la que es faran actes sense cap mena de control.
I el pitjor és que té raó i més quan un veu que s’ha realitzat destrossant el paisatge natural de la masia.
Però no pateixin. Silenci administratiu i a seguir.

MÉS ART

1.- No vull oblidar que demà al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona inaugura en Joaquim Vilanova. Amb aquesta exposició trenca un silenci de quasi una vintena d’anys i estic molt orgullós de que m’hagi demanat presentar el seu treball.
En Joaquim és el marit de la Nefer. Llicenciat en Belles Arts és professor de l’IES d’Argentona i és un artista de cap a peus. La seva exposició de títol “Nus” és una petita meravella que caldria veure a Mataró.
Algú s’hi apunta.

2.-Justament ahir aquest blog s’omplia d’imatges de l’obra de Romero Gil , aquest jove autor mataroní tan estimat i apreciat per Antonio López.
Avui arriba la noticia que a aquest darrer se li atorgat el Premi Nacional de Pintura.
Amb la nostra felicitació personal vagi l’apunt vers qui toqui de l’edifici de Beneficència per que en prengui nota.

PIC .... ADES ( II )

MATARÓ RÀDIO

Em trobo amb un vell amic que em pregunta si ja he enviat la meva sol·licitud per a tal de col·laborar a Mataró Ràdio , l’emissora municipal que alçarà el vol la propera tardor. Contesto que no i que no ho penso fer. Queda sorprès però quan li explico el que penso hi està d’acord.
El cert és que no m’agrada com s’està gestionant aquest tema. Fa massa temps que parlant amb responsables municipals, aquests sempre confessen en petit comitè que no saben transmetre a la ciutadania tot el que passa de be en la ciutat. I tenen raó. L’Ajuntament no sap ni ha sabut mai ,explicar ni explicar-se als ciutadans.

Ho ha intentat de diverses maneres i mai se’n ha sortit. No se’n surt tampoc ara amb aquest insípid butlletí municipal , que al començament no arribava a ningú i que ara que ho fa , va a parar directament a la brossa ja que és del més pla que un pot imaginar-se. Sense trempera en les noticies, en la realització i especialment en aquest disseny a l’estil del departament d’imatge, que és sens cap mena de dubte un departament que demana a crits una adequació al llenguatge visual actual, i un fugir d’aquesta asèpsia del políticament correcte.

Per això , i per el tarannà que s’ensuma, la ràdio municipal sembla que anirà per el mateix camí. Si entreu en la weeb i us endinseu en les lectures del reglament, les condicions, etc , aneu per un camí sense sortida ( carregós , legalista, gens clar ) que us portarà a no entendre res. I en el poc que s’entén , alguna qu’altre sorpresa com per ex. que el cap d’emissions cobra menys que l’administrativa ( ?).

El camí encetat és dolent i caldria refer-lo. Avui més que mai val un símil futbolístic. Cruyff va crear el dream-team , realitzant un esquema de joc i fitxant les persones més adients per el mateix. ( Serna, Juan Carlos, Goicoetxea o Eusebio no eren pas uns craks). Potser aquí caldria fer el mateix: Estructurar una graella de programes, - ciutadana, plural i participativa -, i anar a la caça i captura de les persones més adients per omplir els forats ( professionals i col·laboradors). Potser així s’aconseguirà un fonament atractiu per ser una ràdio escoltada.
O com dèiem just ahir amb en Pep Andreu i l’Espartac Peran: “Tot porta pel camí de ser una ràdio municipal més , i els responsables no entenen que la millor ràdio municipal és aquella que no ho sembla”.

El que veig és falta d’il·lusió. I ho dic amb la senzillesa i alhora l’orgull d’aquell que estava aquell 15 de desembre de fa vint-i-vuit anys en el primer informatiu de Ràdio Mataró. Aquell afany, comparable al de TVM , en el que també estic d’ençà el primer dia, no es veu per enlloc en aquest projecte.
I quan passa això, el fracàs s’olora, i tinguin per segur que Mataró no se’l pot permetre, ja que precisa com aigua de maig , una emissora que li sigui pròpia i propera.


ROCÍO

No he estat mai al Rocío , ni al veritable ni al succedani. Tinc amics que han estat a Almonte i t’expliquen amb ulls com plats la bogeria col·lectiva , inexplicable als ulls de cap raonament, que allà succeeix. Una bogeria que com em deia fa ja molts anys , algú que ara està ben apuntat al carro de l’andalucisme ( Carlos Herrera), quan la veiem en altres circumstàncies i cultures , diem que queda clar que aquells són uns tercer mundistes.

En el que pertoca del més proper, tampoc acabo d’entendre la disbauxa. Entenc perfectament el que podríem dir el crit de la terra. Hi ha costums, maneres de ser i d’entendre la vida i les relacions, que estan en el més profund del nostre ser i entendre. Per això comprenc que es ballin sardanes al Retiro cada diumenge, i que en el mon de la globalitat es mantinguin les cases regionals. I no sols ho comprenc , ans ho crec necessari.

Però em costa molt entendre aquest manteniment etern de tots els costums ( Setmana Santa , Feria de Abril , Rocío , Nochebuena ... ) . I em costa més quan es reclama que els nouvinguts abandonin els seus costums i juguin tan sols les cartes de la nostra baralla.

Si els nouvinguts de fa cinquanta anys , i aquells que sols oloren la terra ancestral d’any en any , s’aferrissen en les seves arrels, per què exigir allò que nosaltres no complim , a aquells que ara han arribat , amb la sola diferència d’una parla, un color o una religió?.

M’agradaria pensar que tota els polítics que es van acostar aquest cap de setmana al Rocío ( festa religiosa) , ho van fer a les mesquites en dia de portes obertes. Però em sembla que parodiant la famosa frase televisiva, Va a ser que no.

ART

Malgrat l’oblit en que viu l’Art en la nostra ciutat ( repasseu cartellera ) , els seus artistes segueixen espavilant-se.
Ara és el jove Alberto Romero Gil qui exposa amb tot èxit a Pamplona. Pintor realista de la corda de l’Antonio López , és una gran promesa ( potser ja una realitat) de la plàstica mataronina.
Les peces d’aquest post són seves i estan exposades en aquesta magnífica exposició ( http://www.juanamiano.com/ ) .

PIC....ADES

Una setmana sense acostar-me per el blog. I no per falta de ganes. Però hi ha vegades que tot sembla apilonar-se. Una cosa es penja de l’altre i així anant traient el fetge per la boca. Res d’important però un munt de petits neguits en especial per el que pertoca a la feina oficial que ha convertit la darrera setmana en un petit desideràtum.
Ara, que gaudeixo de pocs minuts de tranquil·litat , m’apunto a les notes que hauria volgut comentar aquesta passada setmana:

Barça.-

Quin patir. Però tot està bé quan bé acaba. Ho he celebrat com calia. En primer lloc pel triomf del Barça i en segon pel fet de que Ronaldinho no va ser decisiu,
He de reconèixer que Ronaldinho em ratlla, com diuen ara els joves. La seva saviesa amb els peus no es correspon ni de bon tros amb la seva saviesa anímica i mental. Just abans de la final en un article a “El País” que crec era de Vázquez Sallés ( el fill de Vázquez Montalbán) reivindicava el triomf d l’equip i desitjava la victòria amb gol d’un dels humils, per ex. Belletti. Va encertar de ple.

Dia dels Museus:-

El passat dijous va ser el dia Internacional dels Museus Malament rai quan s’ha de celebrar el dia de quelcom. Vol dir que les coses no van be.
Malgrat això penso que el Dia dels Museu està be. Per un costat ofereixen entrada gratuïta a tothom, - i més d’una vegada ho he aprofitat -, i per l’altre donen a conèixer elements que generalment estan amagats a allò que en diem “públic en general”. Enguany a més , estava dedicat el dia als joves, d’aquí que molts Museus oferissin activitats de nit i en alguns casos, passats al cap de setmana.

Per això vaig acostar-me dijous passat al museu de Mataró. No tenia noticia de cap acte i vaig voler ser curiós. Dos quarts de set. El casalot de Can Serra resta quasi a les fosques. Un bidell badalla en el taulell. En el fons es veu una corda que impedeix el pas. El Museu en la seva previsió ha fet que no hi hagi exposició en aquest dia. No hi cap rètol, cap avís, cap nota, que parli ni del dia dels Museus, ni de si es fa cap activitat. M’emprenyo, i vist que a Mataró domina l’art contemporani, dit d’altra manera visual, em dirigeixo al centre de la plaça , m’encaro al Museu i faig el gest tan alliberador que popularment es diu “botifarra”. Quedo descansat.

Al tornar a casa busco a l’agenda de l’Ajuntament els actes oficials. Per el Museu estava programada una conferència per el dimecres, més o menys a l’hora del Barça ( m’assabento que es va suspendre sine die, amb el senzill avís d’un paper). El Clos Arqueològic va obrir les seves portes de 11 a 2 ( un dijous feiner, quins collons ). El Museu Arxiu també va estar obert de sis a vuit ( just una setmana abans , - inauguració de la mostra de Cuyàs - , no existia cap avís del fet.)
A bon segur però, tot és la demostració de la màxima coherència. Que res més llunyà a un Museu que els ens que tenim a Mataró?. És impossible que ells celebrin el dia dels Museu ja que en són l’antítesi.

I queda parlar el Rocío, de Ràdio Mataró, de..., però no dono per a més. Demà serà un altre dia, però no vull deixar-ho sense felicitar a J.A.Baron per els darrers blogs d’aquest cap de setmana. Com acostuma a dir ell , els ha clavat.

APUNTS

La llei de Murphy és inqüestionable. Si les coses van malament sempre poden anar a pitjor. I això és el que em passa d’ença una setmana. Sortosament res de greu, però els mil i un petit entrebancs es succeeixen sense fi.
Que ara una baixa laboral i a pringar. Que ara dues baixes, i que ara tres baixes. I per adobar-ho, que ara demano canvi de departament. Que ara no s’obre la porta del pàrking, que ara hi ha un llum que no funciona, que a darrera hora l’entrevistat al teu programa te problemes i no pot assistir. Que has demanat hora al metge i s’ha de canviar, que hi ha un error en el borrador d’hisenda, que el correu electrònic falla, que....
Tots aquests petits desgavells que em succeeixen sense fi d’ençà divendres no em deixen un moment de pau, però malgrat tot vull dedicar cinc minuts a descarregar adrenalina, és a dir a fer uns apunts en aquest blog.

Apunt 1 .-

Magnífica la conferència amb l’excusa de Goday i el noucentisme que divendres passat vàrem gaudir a Can Palauet ( em remeto al comentari del capgros.com).
Va ser un absolut plaer , però amb escassa audiència. Cal valorar la presència de Jaume Graupera, encara que curiosament ningú del Museu. Per part dels artistes, quatre mal comptats ( Lleonart, Parés, Torrado....). Després diran ...

Apunt 2.-

Com és que una conferència d’aquest tipus pot passar tan desapercebuda?. De nou la publicitat cultural a debat. Un debat que ningú s’atreveix a encetar. I no dubtem que cal fer-ho

Apunt 3.-

Incomprensible el paper de Carod i Puigcercòs en tota la crisi de Govern, en especial el primer.
Tinc molts amics a ERC i quasi tots estan bocabadats, en especial quan llegeixen entrevistes com les del primer el diari “El País” del diumenge. El desqualifiquen per a casi tot. I ja no dic res desprès de les acusacions envers Zapatero. Sap el que vol dir autocrítica?.
M’agrada, i molt, en canvi , el silenci de Bargalló un polític que ha demostrat ser molt millor que els seus caps.

Apunt 4.-

Dissabte vaig patir amb la meva filla , - i molt -, amb l’Espanyol. Espero no fer-ho tant demà passat. Però sigui com sigui que el resultat final sigui el mateix.
Per cert, felicitats Jose Spà, i també a n’en Pep Comas, el bon regidor d’Ensenyament , perico de dalt a baix , ja que com ell diu, sempre ha estat a favor dels dèbils. Felicitats i a millorar.

Apunt 5.-

Els desgavells m’impedeixen assistir a Can Xalant a escoltar a la Judith Vives i en Cesc Amat. Em sap greu , i molt , ja que els aprenents de blocaire, com jo, tenim molt per escoltar en les seves reflexions.
Espero que hagin estat per a be.

Encara que sigui a corre-cuita ja que és tard i vol ploure , porto un dia de gossos i ja m’arrossego, i demà , implacable com sempre el despertador sonarà a tres quarts de sis , vull fer uns apunts

Apunt 1
MANUEL CUYÀS

D’amagatotis el Museu Arxiu de Sta Maria inaugura una mostra d’obra gràfica ( auques, publicitat, religiosos , cartells, catàlegs....) del malauradament desaparegut Manuel Cuyàs. I dic d’amagatotis ja que la inauguració no està anunciada enlloc , ni tan sols en el propi Museu Arxiu per el que passo just una hora abans. ( Desprès diem que la gent no va als actes).

M’havia assabentat de l’acte per avís d’en Joan Parés ( no se que em passa amb els museus mataronins que ningú em té en el llistat dels mails) i assisteixo al mateix molt a corre-cuita tot just acabo el programa a TVM . Entrar i davant meu m’apareix un mostrari magnífic que dona signe d’identitat al treball de Cuyàs. M’extasio davant els detalls de les peces presentades i parlo amb en Manuel , el seu fill, reclamant-li l’antològica que se li deu al seu pare. En fem repàs i estem d’acord en quasi tot i especialment que cal posar fil a l’agulla. Ens escolta la M.A:Soler que avisa a n’en Manuel fill, del protagonisme del seu pare en l’apartat de la inauguració de la Casa Arenas. Estem d’acord que molt bé , però no és això.

Als grans artistes està molt be que tinguin record amb un nom de carrer , però el veritable record està en la seva obra. Qui coneix els còmics de Cuyàs, o qui recorda els seus dibuixos escampats per el Zoo de Barcelona , o....?
Una antològica com cal , amb el seu corresponent catàleg és feina obligada.

Es farà?. Que trist és dir que sí amb el cor, i pensar que no amb el cap. Encara que també cal pensar que sols queda un any de disbauxa cultural, i ....

Punt 2.-

A Can Xalant hi ha un important artista japonès per a tal de fer viu un espai que serveixi d’aixopluc en aquests temps de calor ( arquitectures efímers en diuen) . Envio a la gent de TVM i tornen esparverats. El camera gràficament em diu que estan boixos. S’explica: Fan a mà una casa com les que es poden comprar a l’Aki.
Com veieu el pobre no entén res de l’art contemporani
És a dir, com jo.

Punt 3.-
ORIOL CALVO

És un tema complexa que cal tractar amb tranquil·litat com espero fer ben aviat- Hom sap que l’Oriol i jo no és allò que podríem dir amics. Ara ens respectem en la professionalitat , però hem estat molt de temps sense ni tan sols amb el saluda protocol·lari.

Amb tot però vull dir clarament que la seva sanció correspon a un fet purament administratiu i que estic convençut absolutament de la seva innocència que podríem dir punitiva. El seu cas és un exemple més , per un costat de l’absurditat de les administracions locals , i per l’altra punta de l’iceberg de la fiscalitat d’artistes i galeries no legalitzades ( sales municipals, de caixes d’estalvis, etc) que cobren percentatges de les vendes, cosa ben discutible , i dels artistes que mouen diners sense cap mena de fiscalització real.


PUNT 4.-

MARAGALL I ERC


Ja era hora. Els partits que es mouen entre les macro-enquestes, no han vist el que deia tothom?. Treballo en una empresa amb uns centenars de treballadors. És un veritable exemple de la realitat , en el que es refereix a ventall de vots. Tinc el costum de parlar de política i fins i tot alguns m’estiren de la llengua. En aquest micro-cosmos el pensament era absolut ( per un cantó i l’altre) , que collons fa ERC en el govern?.

Per això felicitats per la patada al cul. Per la resta, serà qüestió de treballar i intenta mostra el treball ben fet. Això si , sense demagògies ( ara més que mai cal anar amb pas clar) , i desemmascarant a qui és creu Deu , i no arriba ni al dos ( i que es permeti l’acudit fàcil)

De tot el llegit en aquest dies em quedo amb unes frase de Miguel Àngel Aguilar a “El País” de dimarts. Fora de les que deslegitima a ERC , que les signo sense por , apunto el pensament final de Bernard Williams que val el seu pes en or: “ Hi ha dues vies de progrés, la de la creença compromesa, recolzada per l’evidència , o una d’altre que camina mitjançant un lúcid desig, articulat per mil i una raons”.

Una excel·lent frase per acabar , o al menys així penso. I si la gent de cultura municipal se l’apunta, millor que millor.

DATES PER RECORDAR

L’agenda dels propers dies es presenta curulla d’activitats . Entre les obligacions professionals, personals, familiars i artístiques no s’esbrinen gaires moments per escriure reflexions en aquest blog.
Per això i encara que sigui a corre cuita en vull fer dues reflexions que no vull oblidar.

EDUARD COMABELLA

El proper onze de maig , o potser va ser el deu, perdoneu-me però no vull cercar arxius i parlo amb el cpu de la memòria , s’acomplirà un nou aniversari de la desaparició de l’Eduard Comabella , el millor artista que han donat les nostres contrades en el darrers quaranta anys, i del que hom se n’ha oblidat ( Òbviament quan dic hom, em refereixo al poder , que els seus amics en especial aquells que el segueixen estimant , i permeteu-me individualitzar en els noms de Simon, Calleja o un mateix, el tenen molt viu en la memòria).

Comabella acabava d’inaugurar una apocalíptica exposició a Minerva , al carrer Barcelona , i després de descarregar-ho tot, va decidir abandonar-nos en aquell malaurat acte del Marina. Aquell dia teníem cita a TVM. La nit anterior em deia tot rient , davant la possibilitat d’una espantada , cosa freqüent en ell , “no pateixis, demà seré l’estrella de TVM". Quanta raó tenia.

Amb l’Eduard vàrem compartir molt. Sopars, copes , neguits, plors. Ell sempre deia que era l’únic que havia seguit tota la seva carrera des de aquella exposició al 1975 en el Banc Mercantil de Manresa. Vaig gaudir dels seus paisatges , les seves abstraccions , els seus creuats, el seu gestualisme ..... Fins ser partícip involuntari de la seva desaparició.

Malgrat les intencions de diverses persones i entitats , mai l’Eduard Comabella ha tingut el reconeixement oficial que mereix i mereixia. Ara que en la llunyania s’apunta Ca l’Arenas, recuperar el seu nom és obligat.

Tant com per a mi fer aquest post, vestit de la millor manera. La imatge correspon a l’homenatge a V. Van Gogh . És un petit dibuix realitzat a 1970 i que em va regalar poc abans de morir, sense que jo entengués aquell regal pòstum.

A l’Eduard Comabella li devem , li dec , un homenatge pòstum, i a fe que el tindrà.


1000

Cada dilluns tinc el costum de consultar el comptador de visites d’aquest blog. En condicions normals potser vostè que m’està llegint és el visitant nombre mil , que tenint en compte que el comptador va començar encara no fa dos mesos em deixa garratibat de la gent que s’apunta a la bogeria de llegir-me.
A tot ells gràcies. No pensava que el que un , reflexionant o descarregant adrenalina, pogués interessar a tanta gent.
Als que em suporten periòdicament gràcies, i als que em tenen entre les lectures d’obligada passada ( i/o lectura ) més encara.

DEL NO D’ESQUERRA AL NO A ESQUERRA

Parlo molt poc de política en aquest blog. El munt de blogs de caire polític en la blogosfera més propera em permet oblidar-me d’aquest camp, però hi ha vegades en que cal definir-se . L’estatut n’és un d’ells. I està clar que votaré sí i defensaré aquesta postura davant qui sigui.
A bon segur que no és aquest l’Estatut que més m’hauria agradat . És cert que al meu entendre es podria haver fet una mica més en alguns apartats , però malgrat tot, - digueu-me possibilista -, estic convençut que significa un bon avenç i que amb ell es podran articular bones millores per el país.

Entenc igualment que algú pensi que és un mal estatut. Que per uns , ho sigui per massa, i per altres per poc, i que aquesta postura és acceptable, respectable i correcta. Per tant entenc perfectament que ERC digui no.
Però també soc d’aquells que penso que no es pot estar a missa i repicant., i menys quan es fan declaracions tan incomprensibles com les de Carod Rovira.

La presència d’ERC al Govern és un insult a la intel·ligència dels ciutadans i una burla a tots aquells que vàrem saltar d’alegria davant l’existència del tripartit .
Si fa ben poc el sempre atinat Joan Safont recordava la cançó de Llach , potser ara hauríem de fer efecte mirall , i dir a la gent d’ERC que no és això companys, no és això.

FIRA D’ART

Ahir dissabte es va celebrar la XI edició de la Fira d’Art de Mataró, una fira que no ha acabat de quallar en la nostra ciutat i que any rera any va minvant en participació i qualitat , fet que em sap greu.

No tothom sap que soc un dels culpables de que aquesta fira es dugui a terme. Fa uns anys un artista mataroní que tenia un cert nom ,- ara ni el te ni viu a Mataró-, , em proposà crear aquesta fira. Ell que es movia per el camp d’aquest tipus de manifestacions aportava organització i participants i per la meva part jo tenia de ser mitjancer amb l’Ajuntament i esquer per aconseguir subvencions, sponsors i participació d’artistes locals. Els guanys econòmics serien a repartir.
No vaig acceptar la proposta però no em va semblar malament la idea d’una Fira que té ample concurrència en altres indrets ( Girona, Olot, Lleida, Manresa, Vilanova....) , per això el vaig contactar amb Josep Filbà, per aquell temps president de Unió de Botiguers i la fira va néixer i fins ara.

Però mai ha acabat d’esclatar, en bona part per que els artistes locals li han donat sempre l’esquena i s’han donat de menys en participar-hi. No estic parlant dels professionals, però en la ciutat hi ha un munt de semi-professionals i curosos afeccionats que tindrien en la Fira una manera de sortir a la llum, donar-se a conèixer i fer el salt amunt si s’escau.
Però no, alguns assisteixen a fires d’altres indrets i no es deixen veure en la de la seva ciutat, potser per això la fira fa tan sols la viu-viu i un pensa que acabarà morint sense que ningú la trobi a faltar.


DESPARICIONS

Parlant de la mort, en aquest cap de setmana ens han deixat dos artistes importants: Morató Aragonés i Karel Appel. Dos creadors poc comparables ni en estil ni en transcendència però als que cal recordar.

Morató pertanys a la generació de la post-guerra, aquest conjunt de grans artistes que són com inexistents ja que han quedat amagats en una part per el temps que els hi va tocar viure en que hi havia altres prioritats abans que l’art i la cultura, i per l’altra per el maleït cercle de l’art català (Tàpies, Hernández Pijoan, Guinovart, Dalí, Miró .....) i tornem a començar.
Una generació de gran qualitat que serien grans mestres en altres contrades i aquí son els grans desconeguts.

De Karl Appel tots en sabem més. Pintor expressionista holandès que en el 1948 va fundar el grup “CoBrA” ( Copenhaguen, Brussel·les, Amsterdam ) que amb el seu primitivisme expressionista va ser la gran revolució europea de la post-guerra. La seva obra va copejar els conceptes artístics del moment amb la definició que portava per bandera “ pinto com un bàrbar en aquests temps de bàrbars” .
A bon segur que la seva mort tornarà a portar a l’actualitat el treball d’un artista cabdal en l’evolució de l’art d’aquells anys cinquanta que són la clau per entendre l’evolució de tot l’art del segle passat.

PLAERS

Feia un temps que no anava a passejar per Consell de Cent. Entre vacances, Setmana Santa i la feina , feia més d’un mes que no anava per allà. Avui ho he fet. En part per què tenia temps, però especialment per què la lectura de l’article sobre la mostra de Gerardo Rueda que es realitza a l’IVAM m’ha generat una necessitat imperiosa de veure pintura, ja que aquest fet és impossible a Mataró ( Algú m’explicarà com en una ciutat de més de cent mil habitants , en el decurs de tres mesos alts de la temporada sols es pot veure pintura en la petita sala d’una associació – Sant Lluc-, o en els halls de dues empreses – Cap gros i Hartman-).

La visita ha estat motivada en la recerca de la definició de Rueda de l’existència de quadres espectacle i de quadres emoció. En la recerca d’ambdós m’he passejat i he gaudit d’una excel·lent dosi de bon art.

Per què art i del bo és passejar-se per Manel Mayoral i deturar-se en els Mir, Clavé, Millares, Picasso o Miró que presenta. Anar a Eude i veure la gràfica de Hockney amb obres dels setanta que abasten la gràfica clàssica dels contes d’Anderssen i les litos vitals de la seva sèrie de piscines. O veure a la M.J.Castellví a Alfons Alzamora que els més veterans recordarem dels seus inicis a la mataronina l’Abast. O veure com s’està adotzenant el premianenc Didir Lourenço que a la Jordi Barnadas es copia a sí mateix fins l’avorriment i és una llàstima.
Això per no fer referència a la mostra de pioneres de la fotografia de vanguardia a Manuel Barbié que és espeterrant , i serveix per aixecar encara més l’ànim i acabar a la Gómez Turu i deturar-se en una bona i variada col·lecció de Barceló ( de 5 a 190 mil euros).

Obres espectacle, i moltes obres emoció en una passejada que val la pena i que us recomano amb plaer.

DISGUSTS

La llàstima es que en arribar a casa em surt el regust amarg. Trobo el butlletí municipal que parla dels nous noms del nomenclator i parla de Pere Màrtir Biada . Si hi ha un artista al que hom coneixia era a n’en Pere Viada ( així amb “V”). Qui no el coneixia , segons es veu, era la gent de l’Ajuntament, que cau en l’error ortogràfic que ningú detecta.

Després diran que l’art es valora en el que val, en la cultura pública.

( Fotografies , Obres de Gerardo Rueda )

CAMPIONS / MASCARELL

CAMPIONS

Poques vegades una sola paraula diu tant. Es una paraula que t’omple de joia, et fa sentir-te diferent i et porta un somriure d’orella a orella.

És un fet que et permet fer pam-i-pipa a la filla que t’ha martiritzat amb la Copa guanyada per l’Espanyol. Et permet dir a la dona que sí, que té tota la raó del món, que Ronaldinho mai pot ser un exemple per als joves , que el complexe de Peter Pan és nefast en el que es refereix a la falta de situació amb la realitat, que no cal potenciar a qui és pare biològic però no real i que el divisme sempre cal situar-lo en els propis límits, i que convertir en heroi a aquell que te dificultats per llegir i escriure és el més nefast que es por fer. I dius que sí per què així ho creus , però que està clar que amb una pilota als peus..... I dir-se a un mateix que és cert que fa molts anys que no tenim un president com cal. Però quan sents uns marrecs gallecs del Barça, que diuen Visca el Barça i Visca Catalunya¡¡¡ . Dons. Això...

Però que carai , o diguem-ho clar, que collons , avui som Campions i això és el que val ( Malgrat que tots cantem : campeones, campeones , és a dir castellà).

MASCARELL

El nomenament de Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura és del millor que hagi pogut passar en la remodelació del gabinet del President. Catalina Mieras malgrat el seu treball començava amb un handicap, fet que no te Mascarell.

En clave local apareixen moltes preguntes. Caldrà continuar en aquest reduccionisme contemporani que fa que actualment a Mataró, fora d’una associació i els halls de dues empreses no sigui possible veure durant tres mesos cap mena d’exposició d’arts plàstiques?. I cal dir això quan el propi Ferran Mascarell ( El País 03.05) afirma que no està segur d’haver de mantenir el centre d’Art Santa Mònica , far i imatge en la que emmirallar-se.

Tot això per no entrar en el paper de Can Xalant , de difícil encaix sí Florenci Guntín no fa ús de les seves cartes, en un futur en que tot promet que arts plàstiques i arts visuals caminin pels camins divergents que difícilment poden coincidir.

Fets i temps que cal estudiar amb calma i tranquil·litat. Una calma difícil quan en el cor sents una cantarella de fons. Aquella que diu. Campions, campions, campions...

ROVIRA BRULL

El passat dijous vaig tenir a la Nefer com a convidada de l’Espai d’Art de TVM. La raó estava en la magnífica i molt recomanable exposició ( vegeu crítica a www.capgros.com ) que havia inaugurat el dia abans a l’Espai Cap Gros.
Després d’ampliar opinions al respecte de la mateixa i incidir en les noves característiques del presentat ( gran format , temàtica, color etc ) que indiquen un estat de maduresa en que surten encara amb més sensibilitat les seves sensacions i emocions, i quan ja caminàvem en el comiat , al desitjar-li sort i comentar-li el plaer que sentíem al tenir-la amb nosaltres , i sospitàvem el que tenia ella al veure el decorat del seu pare que l’envoltava , va explotar.

Va ser una explosió sincera , una queixa íntima molt temps guardada, però va ser contundent i copejadora. En poques paraules va dir que tots sabem que Josep Mª Rovira Brull és molt més que la Laia , esdevinguda símbol de la ciutat. I va recordar que en el moment de la mort el poder polític, cívic i cultural va prometre un llibre antològic del seu treball, i que ara , passat sis anys de la mateixa , encara era el moment de que ningú en comences a parlar.
Fora de cameres la queixa familiar s’amplià. Encara és hora de que s’inaugurin amb el petit descobriment de la làpida corresponent els jardins que porten el seu nom al voltant de la Laia. Durant un temps es van preocupar per el fet , ara ja no diuen res. Ningú de la família encara els ha trepitjat ja que senten una íntima traïció per part del poder municipal que s’omple la boca amb la Laia i no fa res del que va prometre per recordar al seu creador.

La història de Rovira Brull amb l’Ajuntament és decebedora. La coneixen be els que manen i molt especialment els del PMC ( Jaume Graupera i Ivan Pera eren a l’acte d’homenatge celebrat a Premià on s’explicà de nou amb ets i uts) .

Tot comença quan Rovira Brull que per llavors amb Josep Fradera de regidor, era vocal d’arts plàstiques del patronat, rep la visita de Pilar Bonet. Aquesta li parla de la possibilitat d’entrar en una experiència de nom “Punt Zero” amb els ajuntaments de Girona, Lleida, Reus, Vic... ( el que després serà el fet transversal) i participar en una mostra conjunta i itinerant amb creadors joves. El cost és de tres centes mil pessetes. Rovira Brull diu que li sembla be i que ja en parlarà en el si del PMC.

Al cap d’un mes i en la reunió del PMC es decideix acceptar la participació i així es comunica a Pilar Bonet que espera a fora. La sorpresa es absoluta quan aquesta es presenta amb el catàleg de la mostra confegit i amb els noms de Jordi Cuyàs ( en aquell temps el seu marit) i Domènec ( company de feina de Cuyàs) com a protagonistes. Rovira s’indigna i no accepta la imposició i renuncia a la participació.
Al cap d’uns dies Manuel Mas pressionat per l’alcalde de Girona Nadal afirma que cal prendre part en la mostra i dona el seu vist i plau , fet al que respon Rovira Brull amb la seva dimissió i a posteriori amb la dimissió en bloc de tots els delegats del PMC que li fan costat. Davant la crisi Manuel Mas rectifica i tot queda com abans i sense la participació en el projecte Punt Zero.

Hi ha noves eleccions i la regiduria de Cultura cau en les mans de Carmina Benito , enemistada de fa temps amb Rovira Brull per la oposició que aquest havia manifestat en el seu temps a que Toni Sagarra ocupés certs càrrecs de responsabilitat en el partit (PSUC) . Pilar Bonet es presenta a Benito i li ofereix la possibilitat de recuperar el projecte i de que Mataró hi participi.
“Punt Zero” és la primera activitat plàstica que Carmina Benito du a terme en el PMC i l’inici d’una cacera despietada vers la figura de Rovira Brull a qui posa pals a la roda en tot el que pot , amb exemples tan fefaents com ho és la inauguració de Can Palauet en la que s’oposa amb gran virulència a que sigui Rovira Brull qui l’inauguri en solitari , tal i com s’havia quedat ( Hi ha una reunió en la tarda de Sant Jordi en que per poc s’arriba a les mans ) , i imposa el nom de Carlos Pazos.
La mostra inaugural de Can Palauet és un desastre absolut. A vint-i-quatre hores de la inauguració no hi ha peanes per les escultures, els focus no estan preparats, el catàleg no arriba , tot és un desori, de tal manera que Rovira està a punt d’enviar-ho tot a dida i plegar.

El summum arriba amb la ara tan lloada “Laia l’arquera” . Les imatges parlen per si soles. En el dia de la inauguració son milers de persones els que s’apropen a l’acte. Curiosament estan absents Carmina Benito, regidora de Cultura, i Ramon Ramis , per aquells temps Director del PMC. Per més inri , i com a venjança final, suportada amb silenci, Benito dona a Jordi Cuyàs el protagonisme publicitari de l’acte , per cert realitzat amb tota cura i amb la felicitació del propi artista , amb el que la venjança final de Benito no te el toc que ella desitjava.

Vagi tota aquesta història per que cal saber sempre qui som, on estem, i amb qui ens juguem els quartos. Rovira Brull ha estat un gran artista que ha donat molt a Mataró .Una obra seva “Laia, l’arquera” n’ha esdevingut símbol. És de justícia fer el que es va prometre, que ja massa coses se li negà en vida.

El llibre, la inauguració dels Jardins.... Algú ha de respondre públicament.


PS.- Aquests dies passejant per el Parc central he vist amb alegria les plaques destinades a anomenar carrers i places de l’indret. Una cosa semblant és el que ja fa quasi deu anys que demanem per l’escultures de la ciutat ( demanda a la que veig s’hi afegeix en Cugat Comas des de el “Tot Mataró”). Mas, Bonamusa, Terrades, Pera, Bassas, M.López, Baron són alguns dels noms als que hem adreçat la demanda. No ho deixin pel proper programa electoral. Gràcies.

REFLEXIONS COMARCALS

Reflexions ràpides, que és tard i demà cal llevar-se d’hora, i a més es presenta un dia intens.

Caldetes segueix agafant volada amb la Fundació Palau i Fabra. Orrius agafa embranzida amb el projecte de la Fundació Cusachs. Argentona no es queda quieta i ens presenta una nova peça de Picasso per la seva col·lecció. Llavaneres aposta per el pensament plàstic d’entre segles i ens sorprèn a Can Caralt amb interessants exposicions. Vilassar de Mar te en el Monjo un as segur mes a mes , amb una trajectòria impecable. I la capital del Maresme?.

Dons te un Can Xalant exclusiu per alguns i diuen que just d’aquí dos mesos inauguren una cosa que es dirà més o menys Centre d’Art germans Arenas i Clavell , amb olor a naftalina abans de començar, i que a dos mesos vista té el més calent a l’aigüera. I un Museu que serveix d’exemple perfecte del que no ha de ser ( de nou el crit és obligat, Marfà dimissió) , un Can Palauet i un Foment , amb menys visitants que qualsevol sala municipal del poble que vostès vulguin esmentar. És a dir, un absolut fracàs.

Després Mataró vol ser Capital del Maresme, quan passejar tan sols per curiositat per la cartellera cultura que ofereix , ens permet donar-nos compte del poc o del res que som.

Però be, el que importa ja se sap: 0-0 . Sí , sí, sí, alguns aniran a París. Que ho gaudeixin , per què el que és aquí.......

ROMA II .- ART I RELIGIÓ

Dues reflexions independents però que en aquesta ciutat van intensament lligades. Pensar en Roma és pensar en art i en religió.
Malgrat no haver-hi estat mai, en l’apartat monumental queda poc espai per la sorpresa, cosa que sortosament no succeeix en l’àmbit vital i de l’essència de la pròpia ciutat. Qualsevol cosa et sembla ja coneguda de tantes i tantes vegades que les has vistes en el diferents medis. Aquest coneixement previ esdevé llavors traïdor, i quan el resultat és diferent a l’esperat esdevé o la sorpresa o la decepció, que d’ambdues hi ha hagut en la visita.

Per això la meva elecció del més remarcable es bastant tradicional: Coliseu i el Vaticà ( Sant Pere i molt especialment la capella Sixtina) .El Pantheon i Sta Maria Maggiore , com dos increïbles monuments que queden un xic amagats davant la força del conjunt però que encongeixen l’ànim i l’esperit. I com a comodí tota la ciutat i els racons i raconets que converteixen el passeig en una delícia. D’ells em quedo amb els carrerons a l’entorn de Pça Navona , amb la Via Giulia, un incomparable carrer ple d’antiquaris que voreja el riu des de St Giovanni de Fiorentini ( molt a prop del pont Vitt.Emanuele II en l’enllaç amb el Vaticà) fins al Ponte Sisto al Trastevere.

Les decepcions : Pzza Navona ( sempre em porten mal rotllo les places amb pintors capaços de repetir a tor i dret la mateixa peça) , el Moïses de Sant Pietro in Vincolo i el Trastevere en un estat degradat que l’allunya del barri del que tots hem sentit parlar.

I si cal escollir alguna cosa com no que la Capella Sixtina. Malgrat l’aglomeració , el rebombori i les dificultats per gaudir-la , és tan impressionat que difícilment surten les paraules. Penso que és una obra absolutament orgàsmica , davant la qual un queda absolutament bocabadat, i més si coneix , encara que sigui per sobre, els intríngulis de la mateixa.

El que no deixa de ser curiós és que front la riquesa artística vaticana , corresponent a aquells segles, i que responia a la modernitat més absoluta anant més enllà del permès en moltes ocasions, la visita a les sales d’art religiós modern dels Museu vaticans sigui tan decebedora, amb molts escassos punts d’atenció.

En l’apartat religiós no hi vull entrar-hi molt. Penso que és qüestió personal i especialment de fe , i per tant tot és acceptable i a més difícilment discutible.

Un , descregut de mena , després de veure la façana ornamental de l’Església en el que s’ensuma en el Vaticà i indrets propers , intentant mirar més enllà d’un pam del nas, surt encara més convençut de que el fet religiós sols s’aguanta per la fe. Òbviament vaig sortir més entestat encara del frau que significa per a mi la creença religiosa, i no vull ofendre a ningú ,ans al contrari, hi ha el més absolut respecte a aquells que son capaços de veure el que jo no veig.

El que si vaig observar , i permeteu-me la ironia, que Roma és una ciutat plena de pidolaires i de top-manta de totes les ètnies oferint tot el que es pot imaginar. Curiosament , traspassar la línia real / imaginaria de la Ciutat del Vaticà esborra del mapa tot aquest tipus de gent, com si existeixis ordre exacta de que “púrria” d’aquesta mena no pot entrar en el regne terrenal del regne celestial. Potser , dieu-me malintencionat, el pidolaire oficial no accepta cap mena de competència.

Serà com diuen els romans que la matrícula dels vehicles del Vaticà porta les lletres SCV , és a dir, si el cel veies...

(Imatges de les cupules del Panthenon i Sta María Maggiore)

DEU DIES DE SILENCI, DEU DIES DE VACANCES

A bon segur que justament estic fent l’antítesi del que es tracta en un blog. És a dir, si es tracta d’un quadern de bitàcola caldrà fer-ne impressions diàries i no com en aquest cas en que desprès d’un bon grapat de dies de silenci, un , i pel broc gros , ara llença el molt que li sembla que te per dir. Però que hi farem, això és el que hi ha....

I el que hi ha és un període de vacances de Setmana Santa dedicades al dolce far niente, amb esporàdiques visites artístiques entre les que cal destacar l’exposició de Joaquím Vancells que es presenta al Museu de Llaveneres al magnífic casalot de Can Caralt. Una mostra que us recomano amb especial detall per qüestions particulars com és el paisatge a quatre mans amb Cusachs o el detall de les seves cartes amb Santiago Rosinyol.

I l’altre visita artística a la Fundació Caixa de Girona ( La Fontana d’Or) amb una magnífica mostra de Joan Miró i una altra de Man Ray ( Si algun mal intencionat vol fer-ne comparança amb la Fundació de la Caixa Laietena el resultat el decidiu vosaltres . Miró/Man Ray vs Festa de l’Esport/Maternitat d’Elna. Quina pena de comparança...)

ROMA
Quatre dies de vacances a Roma donen per a molt i per a poc. No havia estat mai a Roma. De jove no n’havia tingut ocasió i a posteriori sempre hi havia volgut anar sense criatures. Ara uns problemes de vacances laborals m’han permès assolir aquesta assignatura perduda , i han estat quatre dies magnífics a tots els nivells, que em permeten moltes reflexions que aniré desgranant en els propers dies.
Avui per començar anem amb reflexions polítiques.

Arribar a un país en que s’acaben de celebrar unes eleccions guanyades per tan sols vint-i-cinc mil vots és sempre una aposta interessant per aquell a qui li agrada la política. El cert és que en directe la cosa sembla diferent. He parlat amb molta gent i no he aconseguit que ningú em parlés be de Berlusconi, ans el contrari hom estava content de la seva derrota. El ja era hora, a veiam si desapareix..., han estat les frases més senzilles que he escoltat, per no dir-ne d’altres força gruixudes a vegades mal enteses per raons idiomàtiques. Però llavors, com ha estat tan petita la diferència?. La comparança amb el PP espanyol es fa evident.

L’altre la separació terrible entre els polítics i la ciutadania. Estava en un hotel al ple centre i a menys de cient metres tenia per un costat la seu de “L’olivo” i per l’altra la de “Alianza Nazionale”. Tot això envoltat de molts edificis oficials. Una de les coses que sobta és el gran nombre de vehicles oficials amb el pirulo blau per poder fer sonar la sirena i avançar en el sempre caòtic tràfic de Roma.
Mai en ma vida havia vist tan cotxe oficial i tan xofer. I parlo de moltes decenes. Ser polític és un símbol de poder allunyat del poble, I aquest ho nota.

Vaig coincidir amb la inauguració d’una exposició en motiu del 50 aniversari de la Constitució. L’arribada dels polítics ( de tota mena, nivell i partits) era semblant a una entrada al Liceu. Ells , perfectament ataviats amb els millors tratjos i les corbates més vistoses, donaven el braç a una veritable desfilada de glamour fashion. Era un paisatge difícilment comparable amb el nostre País i/o Estat. Una imatge vergonyosa que frapava als forans i deixava tristament indiferents als ciutadans.

I a l’hora de la veritat res de res. Encapçala l’article una fotografia de Màssimo d’Alema , president de Demòcrates d’esquerra) i gran aspirant a la Presidència del Congrés. La foto la vaig fer jo mateix en mig del garbuix de la cinquantena de periodistes disposat permanentment davant la seu de l’Olivo com si qualsevol Salsa rosa es tractés. La indiferència era general. Cinquanta persones al voltant d’una i hom passant del fet. Per reflexionar.

L’altra reflexió és la de Zapatero. Un veritable ídol. Al saber que eres espanyol , per que ens entenguem, les lloances a Zapatero eren constants. Un com ell és el que necessitem, deien. I per demostració l’altra foto. És la portada d’un llibre que trobes per arreu, però la foto està presa en els aparadors de l’Estació Termeinus de Roma, un lloc que per lògica està destinat no pas a l’assaig i la reflexió i sí als best-sellers, Un polític que fa el que diu.
Potser el somni de tots.
Seguirem

PS.- Avui és Sant Jordi. He començat malament el dia. Vaig a buscar el pa i el diari i em trobo el Monument a la Intolerància de Perecoll que ha estat usat com a pancarta promocional de la Floristeria Davinia del Pg Carles Padrós ( dic el mon per que hom se l’apunti i no faci negocis amb ella).
En un dia de la cultura com es St Jordi fer un atentat com aquest és una demostració de la realitat cultural d’un país.

VISCA L’ESPANYOL !!!!

Hi ha coses que tan sols es pot fer per un fill. Com fer aquest titular en un post. Avui, tots ho sabem , hi havia final de Copa. A casa guanyàvem segur: Una filla de l’Espanyol, i la dona , aragonesa.

L’Alba, la meva filla gran , aquesta que per tocar allò que no sona ( de qui ho haurà heretat ) és de l’Espanyol em va fer prometre que si l’Espanyol guanyava hauria de titular així aquest post.
Ha guanyat hi ho faig amb tot gust. Per ella, per que tinc molts bons amics que son de l’Espanyol ( record especial per tu, Jose Spà ) , i per què a fi de comptes alguna cosa dec tenir dintre meu de l’Espanyol, ja que vaig ser batejat a l’església de Sarrià.

Per tot això, i principalment per què s’ho han merescut, sense cap vergonya i amb tot el gust dic
Visca l’Espanyol !!!.

DE JUSTÍCIA

Llegeixo en el capgros.com que en el passat ple municipal s’aprovà donar el nom de tres espais de la nostra ciutat a Pere Màrtir Viada , Manuel Cuyàs i al Dr. Vicenç Font Sastre. Tenia coneixement de la primera proposta però no de les altres dues, i estic enormement satisfet de que totes hagin anat endavant.

D’en Pere Viada penso que ja ho he dit tot. El seu reconeixement és alhora un reconeixement a una ben peculiar manera d’entendre l’art, molt emparentada amb la bohèmia , aquesta manera de fer ja desapareguda. A més l’indret és el més exacta. Aquells terrenys varen pertànyer a la família Pascual , branca de les que els dos descendim. Terra d’un , amb el seu nom . Millor impossible.
Segur que en Pere deu haver fet un somriure , mentre segueix fumant el seu ducados ( allà on sigui no existeix la llei anti-tabac ) i manté una estrella ( en aquest cas és l’apropiat) a la mà.

Igualment justos son els altres casos. En el de Manuel Cuyàs de bon segur s’haurà tret el barret per saludar, i amb la seva proverbial educació senyorial haurà pensat :” De plaça molta, però d’antològica res” . I potser seria hora ja de desfer malentesos i dur a terme una mostra que ja era obligada en vida. Esperem-ho.

Finalment en el cas del Dr. Font Sastre , abastament coneguda la seva vàlua científica , be val remarcar el seu paper d’afeccionat impenitent a l’art. Un manté amb tot l’afecte el catàleg del Museu Nacional de Taipeh , que em va regalar després d’un viatge a aquell llunyà indret. Per ell l’art era una manera d’entendre la vida , i vista la manera , em de reconèixer que l’entenia molt be.

Tres noms que amb tota justícia tenen el seu espai a la ciutat. Crec que tots ens hem de felicitar.

ART / SETMANA SANTA

ART

Cada dia el primer que veig quan entro a la feina és una magnífica pintura de Joaquim Vancells. És un paisatge bromós , molt parell al que il·lustra a aquest post que fou una donació de la família al museu de Terrassa i del que vàrem poder gaudir a Mataró en el decurs de la mostra “La finestra Oberta” que s’exposà el passat any al Museu. És una magnífica peça, al meu entendre molt millor que els Urgell que li fan companyia.

Ara a Llavaneres aprofitant l’avinentesa de que moltes de les seves obres les realitzà a la població on hi tenia casa d’estiueig, presenten en el seu Museu la magnífica exposició provinent de Caixa de Terrassa , i que s’exhibí amb gran èxit en aquella població. Una mostra que cal recomanar amb plaer.
Vancells malgrat no haver assolit el nom d’alguns dels seus coetanis fou un gran artista que crea l’anomenat “modernisme gris” , un tipus de pintura melangiosa hereva del paisatgisme líric de Vayreda.

Aquesta mostra em provoca una clara reflexió. Llavaneres fa poc va fer recordança dels germans Masriera i ara de Vancells. Argentona l’any passat va produir una magnífica exposició sobre Martí Alsina. Son noms cabdals en el paisatgisme català i han estat unes magnífiques exposicions fetes amb cura i gran qualitat.
Mentre, a Mataró, que hauria de ser capdavantera en mostres atractives, res de res. Així no deixa de cridar l’atenció, que Mataró és la ciutat que més peticions ha fet a la Diputació per aprofitar les seves exposicions , que generalment van dedicades a poblacions amb menys possibilitats i recursos. Dit d’altre manera, poca feina i a sortir del pas.

Així en aquest moments, i en els propers segons l’Agenda Cultural, totes les exposicions de caire públic tenen una sola direcció , l’art mal anomenat contemporani, i no hi ha , ni està prevista, cap exposició plàstica .
Certament , tota una vergonya.

PS.- Vergonya quan s’accentua la poca cura que, a més a més, tenen de les mateixes. Així aquest dissabte a les 19.30 hores , la sala del Foment on es presenta l’exposició d’artistes emergents gironins estava tancada. L’hem visitada després i ho hem entès. Quanta menys gent la visita menys possibilitats d’alteracions en la sensibilitat serà possible.

SETMANA SANTA

Un, descregut de mena, al que cada vegada més el que veu i nota de l’església, el va convertint en anticlerical ,no pot defugir però de la Setmana Santa dominant.

No assisteixo, ni d’espectador, als actes tradicionals , en especial a les processons que depassan la meva senzilla capacitat d’anàlisi , en especial al que pertoca als Armats, als que de sempre he anomenat “majoretos” ja que em donen la mateixa imatge d’inconsistència, i als que per més que ho intento no puc entendre, i menys comprendre.
Malgrat això el passat diumenge no vaig poder deixar de ser espectador d’una benedicció de Rams. Visc al costat del convent de les Tereses , a Torner, i a l’anar a buscar el pa i el diari del diumenge, vaig coincidir amb la benedicció a portes obertes. No puc negar que em portà el record d’infantessa.

Palmes i palmons, i esperar a ser gran per portar la branca d’olivera. Senyors i senyores , fruites confitades i rosaris de sucre que endiumengaven les palmes de les nenes , lluïdes amb grans llaçades. I com no, calia fer-se l’home, a veiam qui era capaç d’aconseguir més trofeus endolcits per ser considerat el més gran.
Son uns clars records que em vàrem aflorar sense cap esperit més especial que l’enyor que tots tenim per un temps passat, i en especial al de l’infantesa.
Ara sols em queda el divendres , amb l’Ofici de Tenebres, i allò que en dèiem , - i que ara no s’espanti ningú -, “a matar jueus”.

ARTISTES , I DE CASA

Avui m’agradaria estar a Vitoria. No sols per què és una preciosa ciutat , ans també per el fet de que justament avui i a la galeria Aitor Urdangarin ( Florida 23) inaugura exposició la Marta Duran , amb el títol de “ Historias de Marta Duran” amb aquest joc de colors en el titular.
Per el vist en el catàleg , - d’ell n’és la foto que acompanya el post- , l’artista segueix en aquesta lluita per un paisatge més lliure i mes agosarat. Esperem que tingui sort, que la tindrà.

Aquest cap de setmana Josep Manuel Calleja que acaba de presentar un llibre estarà a Lleida com a protagonista d’una “ponentada”. D’en Perecoll ja sabem que properament exposarà a Madrid amb una exposició d’aquelles que fan fredar tan sols de pensar indret i dimensions.

No fa pas massa que parlàvem dels èxits de Josep Mª Codina , Rosa Codina Esteve i Llucià González en importants galeries barcelonines.
És a dir cinc artistes mataronins que en poc temps han realitzat mostres importants en diferents indrets. Això ens demostra la vàlua del que tenim i que defensar-ho no és un localisme absurd i sí un acte de justícia.

D’aquí més que mai la importància que pot tenir “Proposta Mataró. Fons d’Art” , aquest anhel per el que tant hem lluitat i que esperem sigui ben aviat realitat.

SOCIETAT , RELIGIÓ I CULTURA

Per raons de feina no he pogut assistir en aquests dies a dos actes que tenia apuntats com a preferents en la meva agenda. Per un costat la presentació del llibre de Margarida Colomer sobre la Guerra del 36 , que friso en llegir, i per l’altre a l’acte sobre Cultura Popular amb Ferran Bello. Dels dos en trobo notícia al capgros.com i em queda un mal neguit al cos.

En el primer cas per què penso que malgrat tot segueix existint una nebulosa que impedeix un criteri asèptic de la qüestió ( els comentaris semblen donar-me la raó) , i un que és de formació de Ciències encara segueix mantenint uns certs mètodes cartesians d’anàlisi.
Del segon, més proper i potser menys conflictiu, em neguiteja i molt , aquest apartat religiós que emana una bona part de l’Ajuntament. Un esperit , indiscutible en l’apartat personal, però molt més discutible quan es parla com a representant de la ciutadania.

No vaig entendre , de cap manera, el Pessebre en els baixos de l’Ajuntament el passat Nadal. Si entenc que l’Ajuntament assisteixi en comitiva a la Missa de Les Santes. Aquí representa a la ciutadania i per Nadal representa a les seves creences particulars. Per això em sorprèn i molt, alhora que discrepo absolutament d’elles, les manifestacions de Baron afirmant que la Setmana Santa de Mataró és un element de cohesió social. De veritat ho creu així?.

Sense qüestionar el fet religiós , en veritat la Setmana Santa respon al mateix, o és un ressò folklòric de velles enyorances?. Te alguna raó de ser el sarau mataroní amb uns protagonistes que en bona part ni creuen ni practiquen l’acte religiós del que son protagonistes?. I els que no creiem , ni en aquesta religió, ni en cap?.

Certament l’anàlisi no es pot fer en quatre ratlles d’un blog i en caldria la paraula directa , però bo seria fer esment , encara que sigui de trascantó, l’enquesta sobre “Joves Espanyols 2005” feta per la gens sospitosa Fundación Santa Maria , vinculada a la congregació dels Marianistes , que avui fa pública “El País”.
Els joves que es declaren catòlics baixen del 77 al 49% en una dècada. Per alguna cosa serà.