Avui s’ha inaugurat temporada a Ca l’Arenas. No he assistit a l’acte inaugural com es costum per part meva, dons com ja he explicat alguna vegada vist que el regidor sols acudeix a una inauguració quan està obligat i amb la pistola al pit ( Penedès ha tardat tres anys en anar a la Sant Lluc i ho va fer ja que mitja hora després s’inaugurava l’itinerant de La Caixa al Museu , i ja sabem que La Caixa és la Caixa) , i que cap responsable de l’IMAC i molt menys l’ínclit director del Museu tenen a bé acostar-se mai a les inauguracions dels artistes locals ( tampoc visiten després l’exposició ) , dons si ells no ho fan jo en justa correspondència em nego a acudir a les seves inauguracions. Simbòlic si voleu , però crec que cal evidenciar d’una o altra manera el rebuig a aquesta menyspreant forma que tenen d’actuar a Beneficència.
Malgrat no haver acudit a la inauguració vull aconsellar-vos que us acosteu al casalot del carrer Argentona i us detureu a la sala de l’entrada on us trobareu amb una impressionant pintura de Perecoll realitzada sota la influença de les imatges que li quedaren gravades en la retina, del sagnant atemptat al mercat de Sarajevo , el dia 5 de febrer de 1994.
Fa unes setmanes que en Perecoll va demanar-me m’acostés al seu estudi dons volia mostrar-me una obra nova que havia realitzat expressament per respondre a la proposta de ca l’Arenas. Vaig acudir a la cita , i ho vaig fer amb una certa recança. Darrerament en Perecoll havia assolit un domini tan aclaparador de la seva tècnica del negre sobre negre , que massa vegades quan veia un treball seu em produïa aquella estranya sensació del sí però no. Dit d’altra manera , eren obres que movent-se en un nivell prou estimable , quedaven coixes davant el record de la seva exposició de la Pia Almoina , per el meu entendre , el punt més àlgid de la seva carrera. Però sols veure l’immensa obra ( 3.25 x 1.62 m. )que tenia preparada en la paret del seu estudi vaig tenir clar que em trobava davant una obra cabdal en la seva carrera.
Com bé diu en el seu escrit de presentació aquest és un quadre de plantejament intencionadament barroc, que justa la fusta és on Perecoll és sent més àgil i lliure i deixa volar la seva personalitat sense tmences de cap mena.
Recordar la trajectòria de l’autor ens porta a aquells obres més denses , més intencionadament viscerals, més escrites de dintre a fora , com ho eren els seus primers paisatges , les escultures més magmàtiques, les joies més personals la sèrie de la Pia Almoina , els guerrers del Golf , alguns obres de la Mediterrània... Allà hi ha força , dimensió, intencionalitat , vibració, comunicació, art en una paraula.
Un sentit que no succeeix tan quan l’obra s’escriu en sentit contrari , de fora a dins. Llavors la intencionalitat es pausa , els volums s’equilibren, i apareix una certa tendència al decorativisme , a una formalitat més bella però més asèptica.
Markale és el retorn a la veritat de Perecoll. Abrupta , densa, intensa , les figures convertides en ombres que fugen però alhora que resten immòbils davant la magnitud de la tragèdia. L’evidència de la por , de la incomprensió, del sentiment de no entendre res, en uns personatges indefinits convertits en un de sols que plana per damunt de tota l’obra.
Markala una peça que per si sola qualifica a un artista. Una obra que en la comunicació més plena ens transporta a l’absurd d’uns fets qu no haurien d’esborrar-se del record.
Markala , una obra d’ineludible i densa visita.
Felicitats.
(fotografia de Jordi Cantenys)
1 comentari:
Des del meu retir forçat, felicito al Perecoll. A veure si hi seré a temps per veure la exposició quan torni del Monestir del Tibet...
Publica un comentari a l'entrada