ARREU DEL MÓN

Encara que certament son uns quants els mataronins que fan ciutat per arreu del mon , aquí ens toca parlar dels artistes de casa que porten la creativitat mataronina per arreu.





Un exemple clar és Josep Manuel Calleja , a bon segur el creador mataroní més internacional , que ens fa arribar a mans ( complidor com sempre ) el catàleg de la seva darrera exposició de títol “Nocturns” que està realitzant en la sala d’exposicions de l’edifici del rectorat de la Universitat Miguel Hernández d’Elx.
Un magnífic catàleg amb la reproducció de la vintena de poemes presentats que corresponen a la sèrie que dona títol a l’exposició , realitzats a l’any 2004 però que mantenen tota la seva vigència i intencionalitat degut a la intemporalitat de la seva sensibilitat.

Una nova demostració del bon fer d’aquest excel·lent creador a qui costa tant veure per les nostres ( i seves ) contrades.


Altres que han portat el nom , i la bandera , de la ciutat fora de les nostres fronteres han estat la gent del llimoner amb la seva participació a l’exposició internacional “ de la musique avant tout chose” , celebrada a Tamanraset (Argelia ) , dintre de la “Rencontre internacional d’Imzad” . Una participació gestada per Margarita Riera , que resideix actualment en aquest país mediterrani , i de la que en parlarem amb més detalls en un proper post.

De moment valgui dir la gran acollida rebuda per els creadors , i molt especialment per les seves obres , algunes de les quals , com ho son les de Pol Codina i Manuel Prieto que reproduïm , que formen part ja de la col·lecció que ha de convertir-se en el proper Museu d l’Imzad en aquesta població , veritable capital de la cultura tuareg.

Artistes tots ells de casa , que lamentablement son més fàcils de veure , ja sigui temporalment com de forma estable en museus i col·leccions , ben lluny de la seva / nostra ciutat que en la mateixa.
Per fer-s’ho mirar.

CAN MINGUELL

Alícia Romero , persona que aprecio i a la que considero un dels pocs pilars fiables d’aquest ajuntament , s’ha molestat amb mi per un comentari al respecte de la seva presentació del futur de la Nau Minguell .

Romero parlava de la Nau Minguell com un lloc destinat a “ convertir-se en un centre per a la indústria audiovisual i creativa de la ciutat”, resumint-ho tot amb el paràgraf següent:
“La Nau Minguell, gestionada per la Fundació Tecnocampus,comptarà amb un espai de MediaLab a la planta baixa,laboratori per testejar productes i ferformació en les diferents disciplines,més dues plantes per allotjar empreses, la tercera planta estarà dedicada a lloguer d’espais per hores, dies o setmanes que dónen dret a l’ús de la tecnologia més avançada per poder realitzar productes i continguts audiovisuals.”

Tot en un comentari general que deixava clar el que tots sabíem, l’abandó definitiu del projecte inicial de Can Minguell , en el que els artistes plàstics tenien un paper preponderant.
Per això li vaig contestar així:

Veig que definitivament us heu passat per l’engonal, el projecte iniciàtic que tenia als artistes plàstics com protagonistes essencials de la nau, convertint-los un cop més en els apestats culturals de la ciutat.

No li ha sentat bé a Romero la meva agre resposta .Ho lamento però la veritat és aquesta.
Quan la nau Minguell no tenia encara “ amo” ( com en el cas de Tres Roques , era un edifici que tenia molts pretendents entre els diversos departaments del Consistori ), Romero va apostar-hi fort com un centre de creació que l’il·lusionava ja que estava enormement dolguda pel “robatori” que li havien fet de Can Xalant , projecte en el que hi esmerçà grans il·lusions i energies , i que alhora de la veritat havia caigut en mans “enemigues”.

La seva aposta era ben vista per el Govern ja que alhora servia per tapar boques i apaivagar les crítiques dels artistes plàstics que se sentien justament dolguts per l’entreguisme del Govern envers a les arts visuals. Can Minguell esdevenia així una aposta de futur que alhora servia per apagar l’incendi de les justes queixes.

Can Minguell va anar prenent cos , i mai es va tenir en compte ni als artistes ni a les idees que havien plasmat en aquells primeres reunions en les que començava a dibuixar-se el projecte. Mica en mica , l’audiovisual guanyava espai , mentre que la plàstica quedava del tot arraconada. A bon segur , "qüestions de “modernitat”.
Ara el que hi ha és el que hi ha i la resposta de Romero ha estat la següent :

“Perdoneu, però, estem parlant amb artistes plàstics que tenen interès en instal.lar-se a la Nau Minguell, ja que a ells van dirigits els espais de lloguer. Si teniu interès, feu-nos-ho saber i parlem. I perdona, Pere, però crec que algun dels teus comentaris és un pèl desafortunat.”

errant de nou en el plantejament.

Que és això de "parlar amb artistes plàstics "interessats"?. El que cal és fer una exposició pública amb la corresponent proposta , donant igualtat d’oportunitats a tots . Això és la transparència de l’Ajuntament?, o potser és simplement enxufisme a la recerca d’artistes “fashions” per a l’IMPEM , que sí sàpiguen el que vol dir “clusteritzi” i tot aquest idioma neo-tècnològic que llueix molt però que no serveix per a res.

Que és això de “ feu-nos-ho saber i parlem...”?. Qui ho ha de fer saber és l’IMPEM posant les cartes damunt la taula i no jugant a fer la viu viu

En quant a que els espais de lloguer van dirigits ells, si Romero ho diu..., però ni els plàstics precisen de la tecnologia més avançada per a realitzar productes audiovisuals ( sic), ni a bon segur els espais tindran cap de les condicions que precisen per a la seva feina , que està molt lluny d’un espai tipus despatx molt ben equipat, i si va en el camí d’espai generós , il·luminació adequada , elements complementaris per al seu treball que en moltes ocasions genera brutícia , sorolls, olors etc...

Però si Romero té raó i jo estic errat , no em costarà gens rectificar i demanar les disculpes que Romero cregui convenient. Però avui per avui la realitat és aquesta.I si no és així Romero ho té molt fàcil, que convoqui a la gent de l’art ( a tota i no a quatre escollits), presenti el projecte , expliqui les condicions i tot quedarà ben clar.

Mentre no sigui així, els que ens queixem no sols tenim tot el dret a fer-ho, ans mentre no es demostri el contrari, tenim tota la raó.