CONFIANÇA I DESCRÈDIT.

Soc d’aquella rara avis que vol creure en la política i en els polítics. Dic rara avis ja que fa ben poc en l’habitual baròmetre del CIS , eles espanyols deien que els tres grans problemes que tenia el país eren ( per ordre): la crisi , l’atur i els polítics.

Potser per això, aquests estan constantment demanant-nos confiança per evitar el gran descrèdit del que “gaudeixen” actualment . Però ho fan sense voler entendre que sols aconseguiran la confiança si allunyen amb els seus actes l’ombra del descrèdit que plana sobre ells. I justament avui el diari en va ple de fets que accentuen el seu descrèdit i per tant augmenta la nostra desconfiança.

A un li costa entendre com Carod Rovira pot dilapidar el seu capital polític ( si és que encara ni queda) amb la seva “actuació” en l’acte inaugural de l’aeroport de Lleida , que per qui el desconegui, es va tractar d’arribar a Lleida amb avió, sortir ben galdós a la foto i ràpidament sortir cap Alfàs per agafar un helicòpter ja que al migdia viatjava cap el Senegal. És a dir un grapat important d’euros del contribuent . malgastat per tan sols una foto.. Potser caldria aquí aplicar la nova norma de rescats , de fer pagar el cost quan es tracta d’imprudències.. és a dir si vols la foto, te la pagues.

Les dues columnes cridaneres de La Vanguardia , és a dir les de Quim Monzó i Pilar Rahola , posant a caldo a Mas , al que Monzó titlla de “mentider” , al igual que a la resta de polítics , mentre que Rahola fa bona repassada dels ínclits Baltasar i Saura , i per elevació de Montilla.

És clar que si anem més avall , ens trobem per exemple a la nostra ciutat en que ja fa una setmana de la rebolcada de l’Audiència Pública i aquí ningú ha dit ni mú. Com si diguessin : “Si no vau voler acudir , allà vosaltres , nosaltres ja vàrem complir” . I aquí pau i després glòria , i a n’en Carlos Fernández ni tossir-lo que si no el papà i el tiet s’enfaden.

És clar que si anem per altres institucions la cosa no millora gens, ni mica. A l’església van ben servits amb aquest Munilla que deixa empetitit a la serpeta de Rouco. Ja sabem que amb l’església acostumem a topar , però tal manca de les virtuts elementals és per que els creients s’ho facin mirar.
Com els empresaris amb el seu flamant president que reconeix que ell no volaria mai amb vols de la seva empresa. O en Laporta i les seves bajanades amb les que no li cal que ningú li faci llum de gas. O el president del Mataró de futbol. O....

És tant el descrèdit assolit que tendeixes a magnificar alguns actes , com per exemple la visita d’avui mateix de Baron a l’exposició de Pere Màrtir Brasó a l’espai Capgròs. Un encert per el gest de suport a l’artista i per que Baron a qui agrada , i força l’art , haurà gaudit de l’exposició. Un fet que de tant habitual hauria de passar desapercebut però que vist el que corre , agafa un significat ben positiu.

Potser per això, per la manca d’actes normals , habituals i naturals , i en canvi l’abús del que signifiquen el domini del poder , la gent està tan farta i cansada d’aquesta actitud impresentable i dels que la practiquen , és a dir , quasi tots.

Però malgrat tot , i com deia al començament , vull creure en al política i en els polítics, per això i com demanaria el creient : Senyors , doneu-me un senyal. El necessito, i molt urgentment.