JO TAMBÉ “HO FATTO UN FIORETTO”

Encara que ja fa un més que s’ha inaugurat , no va ser fins fa pocs dies , en les obligades passejades de compres per la ciutat , que no vaig deturar-me a l’espai “f” per veure l’exposició d’Ilaria Mauro ,”Ho fatto un fioretto” , mostra que n’és conseqüència d’haver guanyat la darrera edició de la mostra d’Art Jove de la ciutat.

Essent com soc , impacient de veure qualsevol exposició, aquest decalatge d’ençà la inauguració i la meva visita , és prou indicatiu del poc interès que a priori significava per a mi aquesta exposició. Ara , després d’haver-la visitat , constato que no anava gens errat amb la meva indiferència.

Explica l’artista en l’escrit de presentació en el catàleg, que quan era petita en temps de Quaresma calia fer “ un fioretto” , és a dir renunciar al que més agradava , que en aquest cas i essent nens, acostumava a ser els dolços , essent aquestes les seves primeres practiques abstinents.
Ara , segueix , ha volgut reflexionar sobre les motivacions i els mecanismes que les impulsen , així com el fet de que les renuncies més banals es poden transformar en veritables reptes.

El concepte té per se un punt interessant , però clar es tracta de fer-ne translació plàstica, o visual en aquest cas , per convertir el pensament en creació i art , i aquí evidentment s’esberla la magrana.

Mauro presenta en el centre de la sala un receptacle ple de sucre , en el que hi ha dipositat diferents dolços en forma de cor físic, mentre que projecta dos vídeos de manera simultània. En un d’ells una jove nua es rebolca amb una fallida voluptuositat per damunt del sucre , en imatges sols atractives per voieurs fetichistes de llaminadures varies , mentre que en l’altra tres personatges expliquen les seves aventures / desventures a l’entorn del tema . Complerta la mostra unes petites llibretes amb paraules i frases d’impossible lectura en la penombra de la sala.

Un conjunt poc atractiu, avorrit , buit de tot contingut , en el manteniment del greu error d’aquesta visualitat que ha perdut no sols el nord , ans també l’espai. El projecte de Mauro és del tot inadequat per una sala d’exposicions que no disposa de les condicions receptores de la seva reflexió, - si és que en té alguna -, i ens retrotrau a aquells curts experimentals que servien de prèvia a les mitificades pel·lícules d’art i assaig. Llavors , potser fins i tot podria haver aconseguit algun aplaudiment. Ara sols aconsegueix la desídia en la mirada de l’incaut que cau per l’indret.

És per això que tractant-se de renunciar al que més a un li plau, els deu minuts llargs que he estat en l’exposició ha estat per a mi la renuncia més fefaent al que més m’agrada , que n’és l’art, és a dir , que sense saber-ho, jo també he fet un fioretto.

I encara que no és Quaresma , ni jo soc creient , ves a saber si em pot servir com a punt positiu en el balanç final de la meva existència.

ESPAI DELS ARTISTES

Demà a la tarda l’IMAC presentarà a alguns artistes ( de tots és sabut que l’IMAC desconeix les dades de la gran majoria de creadors mataronins , en especial dels plàstics ), el seu projecte de difusió del seu treball mitjançant el weeb municipal , amb espais individualitzats i autogestionats per a cada artista.

No cal ni que dir que l’expressió més adient davant la notícia és dir: “Ja era hora” vist que el primer projecte es realitzà amb Remigio Herrero de regidor i Ramon Ramis de director del PMC , és a dir , si fa no fa uns deu anys( ho dic amb coneixement de causa) i que a posteriori ja figurava aquesta proposta com a realitat en la inauguració de Ca l’Arenas.

Bo serà dons escoltar la materialització de la proposta que per a ser positiva ha d’implicar molt més que un “caixonet” per a dades i obres , i hauria de significar un ens de promoció general i particular de l’art i els artistes mataronins ( plàstics inclosos). Esperem i desitgem que aquest sigui el camí.

El que si és cert és que de nou Penedès , s’esmunyirà de l’escomesa de qualsevol artista , ja que hàbilment ha canviat l’hora de la convocatòria a menys de 24 hores de la mateixa, ja que “curiosament” coincidia del tot amb l’Audiència Pública. Ara , convocant-la tan sols mitja hora abans té el temps just, justet , de dir hola , donar la benvinguda i sortit corrent.

Com sempre Penedès donant la cara. Quina penitència.