AMB TRAMPA I CARTRÓ

Fa uns dies dèiem en un post que aquells que teníem el costum de passejar per tota mena d’exposicions , sortíem en certa manera satisfets quan vèiem com els creadors , per afeccionats que fossin presentaven progressos  i especialment oferien un agosarament al seu treball.

Però igualment a aquesta cara ens trobem amb la contraria. A vegades anem a veure exposicions on es nota que hi ha un cert fonament, una capacitat creativa , però que alhora de la veritat el que s’ofereix es filfa , és truc. En poques paraules que una vegada descobert un cert element engrescador , - encara que sols sigui en aparença -, la qüestió es tirar de beta i harmonitzar-ho tot sota aquella premissa i embolica que fa fort. Aquest és el cas de Gregorio Monreal que presenta el seu treball a l’argentonina “Art i gent” , sota el títol de “Reflexes”.

Monreal és dibuixant professional dedicat al còmic de caire il·lustratiu i per tant disposa de fonaments tècnics suficients com per establir uns entramats bàsics que sustentin les seves obres i així és , encara que amb evidents mancances en alguns punts. 

Amb aquesta estructura Monreal presenta obres de caire totalment il·lustratiu, ja sigui en el camp del paisatge,- amb mirades al més tradicional de París -, com en el de la figuració, ja sigui objectual ,- bodegons -, ja sigui humana , amb diverses representacions. Unes obres “dibuixades” amb pinzell a les que sotmet a un “tractament” cromàtic tricolor ( groc , blau i vermell ) que li donen una pàtina idèntica, ja que a més totes les obres queden impregnades de la mateixa manera , a l’estil de l’ombrejat del dibuix clàssic , en una mimètica , si més no , essencial i vulgar.

L’obra de Monreal és una obra que en primera mirada pots pensar que té una certa gràcia per a ser exposada en fires d’art de poc nivell, però que en la seva repetitivitat permanent no la fa digne ni de l’ anomenat art de “ casa de mobles”.

Una exposició que no respon a una veritat creativa i que en certa manera porta a l’engany, un terreny amb el que sembla li agrada flirtejar a l’autor que presenta un currículum en aparença brillant , però en el que actua de manera fraudulenta ja que lloc al que ha presentat obra ( Premis Torres Garcia o Parlament de la Rioja , Sant Lluc , etc ) encara que no hagi estat seleccionat ( que no ho ha estat ) ell l’apunta com a participació.

Trampa i cartró , uns vímets amb els que és impossible fer una bona exposició

JAIME SÚNICO

Tots aquells que tenen com “amic” en el facebook al Museu de Montserrat hauran pogut llegir fa pocs dies  l’apunt en que s’anunciava la finalització de l’exposició de Jaime Súnico , exposició que ells mateixos qualificaven “d’extraordinària” , alhora que explicitaven que mai s’havien trobat amb tantes anotacions i comentaris en el llibre de visitants. La mostra estava centrada en pintures de monjos.

És una notícia que com tantes d’altres del món de l’art es queda en això, però a la que jo voldria afegir un quelcom més , dons no sé si Jaume Sunico (Barcelona 1963 ) ha tingut relació “directa” amb Mataró, però si sé que és germà de Carlos Súnico ex regidor del PP i que en les darreres eleccions estava de nou a les llistes. També recordo que em van sorprendre unes obres seves exposades en una col·lectiva benèfica a favor d’una ONG ( realitzada a l’Ateneu) i organitzada per  Paulí Mojedano.

L’obra de Súnico està agafant volada, present a la col·lecció Vila Casas , es diu d’ell que és pintor de realitats existencials i que atrapa l’ànima del personatge retratat. La puresa dels seus colors , la virulenta força lumínica  i la descarnada expressió humana dels seus rostres provoquen una sensació angoixosa que traspassen qualsevol realisme visual.

Us ben asseguro que de ser programador d’exposicions , ja fos públic, institucional o privat , miraria d’aprofitar l’avinentesa per programar una exposició seva amb la seguretat de que seria un èxit absolut.


INDIGNAT

Avui he rebut un mail d’un bon amic on em diu que exagero amb el meu veto a l’Ajuntament d’ Argentona. Que qui en pot sortir perjudicat seran els artistes, ja que al consistori , se n’hi en fot si hi ha presentació o no.

Potser té raó, però crec que comença a ser hora de que la gent de carrer actuem en conseqüència a com ho fan les institucions.

Per qui no estigui assabentat a les eleccions municipals d’ Argentona   van guanyar “Tots per Argentona” coal·lició que ja governava a la vila conjuntament amb CiU. Ara CiU va fer un pacte a l’estil de tots contra “tots per Argentona” amb l’única exigència de disposar de l’alcaldia i a la mateixa es va afegir PSC, Entesa ( ICV) , Argencat ( ERC) i com que ni així obtenia la majoria necessària va acceptar el vot de Rosa (Agrupació Argentona ), el més problemàtic regidor que ha tingut la veïna població en molts anys. Dit d’altra manera faig un pacte del tot antinatura  , inclòs amb minoria , però jo tinc la vara de comandament.

Personalment penso que els dos alcaldables podrien ser uns bons alcaldes d’Argentona i estic segur que entre tots es podria fer un bon equip de govern, però penso que ja n’hi ha prou de pactes  en els que el benefici personal, - i espero que sols sigui en forma d’ego-, és el que preval davant del benefici general.

Els primers que haurien de deturar aquest desideratum haurien de ser els partits , però com que no estan per la labor, ans el contrari, potser ens toca als ciutadans de a peu , ser els contestataris que diem no. Que tu podràs manar per llei però no per ètica , i per tant , amb mi no hi comptis.

El cas d’Argentona, com tants d’altres i de tots els colors, és flagrant. Davant d’ell cal actuar per que un govern no pugui lluir d’allò que sols aportem els altres. Cal dir no estaré allà on tu estiguis. La llàstima és que com sempre els artistes estan sempre en la part més fluixa de la corda i difícilment tiraran d’ ella. Però aquells que encara podem ho hem de fer.

El cert és que per això estic indignat. Indignat de que els principals partits del nostre país acceptin martingales per una minsa quota de poder , encara que sigui tombant la voluntat d’un poble que els ha deixat clarament de costat

I per això la meva postura. No col·laboraré en cap acte organitzat per l'Ajuntament d'Argentona mentre es mantingui aquest pacte anti natura. És l'hora d'actuar

(La darrera imatge d'aquest post és de Cristina Villa i l'obra de l'argentoní Miquel Arnau)