DE TRACA I MOCADOR

Feia anys, molt anys , i encara estic pensant si és que en la meva vida de crític hi ha hagut alguna vegada , que a Mataró hem pogut gaudir d’alguna exposició tan emocionant com “Codis” que amb obra de Chillida s’ha inaugurat aquesta tarda a Can Palauet amb la presència del seu fill Luis que per cert m’ha concedit una més que interessant entrevista per el meu programa de TVM “Espai d’Art” d’una durada de quasi vint -i - quatre minuts , que serà emesa el proper dijous i que us recomano de vell antuvi.
“Codis” és una meravellosa exposició de detinguda i repetida visita de la que properament en parlaré de manera més ampla, ja que en vull fer tranquil·la repassada. Però avui cal felicitar a la Generalitat de Catalunya i a Chillida Leku ( el Museu de Chillida a Hernani) per haver fet aquest jumelage artístic que ha donat com a fruit aquest exposició.

I avui , vist el que he sentit, cal felicitar, no al patronat que poc mèrit ha tingut en això, però sí a Gisèle Noe que segons sembla ha estat qui ha aconseguit la magnífica personalització que arrodoneix la mostra itinerant.
Ella i jo no són pas amics i tenim una visió absolutament diferent del que és l’art , el que és la ciutat , el que demana la mateixa i si em permeteu el que podríem dir “ètica de treball”. Sempre he pensat , i penso , que és en bona part culpable del grau de crispació que domina l’art mataroní. Que la seva defensa aferrissada d’un bocinet d’art li ha provocat intentar aniquilar qualsevol cosa que li pugui fer ombra , i estic convençut que quan desaparegui el PMC , és a dir d’aquí dotze mesos, l’art haurà guanyat una bona possibilitat de serenor.
Però tot i així, la considero altament “perillosa” per el seu sectarisme , però igualment aprofitable per les seves capacitats tècniques . Dit d’alta manera, quan segueix directrius és molt bona, ja que és igual de dura que quan fa i desfà ( és a dir des de fa tres anys, en tot moment).

Dons be ,com diuen allò de lo cortés no quita lo valiente ,avui l’aplaudeixo amb intensitat per haver aconseguit aquesta magnífica exposició. Felicitats.

SENSE TRACA NI MOCADOR

Però no tot han de ser flors i violes. Una exposició com aquesta mereix tot tipus de publicitat. Quan sempre s’està apostant per col·locar a Mataró en el mapa , aquesta mostra podria ser molt important en l’entorn més proper.
Per això és de jutjat de guàrdia la publicitat realitzada. Mentre pe arreu apareix la foto en moviment de Laia l’arquera del ralli fotogràfic exposat a la Laietana, Chillida no existeix. En tot l’eix Torner, Parc, Riera , Ajuntament , un sols anunci en una finestra lateral del Monumental. Una vergonya.

Davant d’una exposició com aquesta la ciutat hauria d’estar empaperada i les banderoles de la mateixa omplir la comarca.
En Jaume Graupera em diu que no es cosa seva , que hi ha un sistema generalitzat de difusió de l’Ajuntament i que a més no hi ha diners. Dons dues vergonyes. A qui calgui, IMPEM , Promoció Ciutadana, Alcaldia etc, cal publicitar aquesta exposició. Sens dubte que portarà més visitants que les estúpides visites a tres euros que ha organitzat la Casa Gran , entre elles a la Casa Arenas .

Això per no parlar de les dates , fora del temps escolar, que impedirà la visita de les escoles. Graupera diu que era qüestió d’organització de la Generalitat , però per sota el nas reconeix que no hi havien pensat. Preguntada la Generalitat aquesta afirma que va ser demanda pròpia de Mataró.
El cert és que aquestes dades són les úniques de dos mesos. Dit d’altra manera, cobrim l’agost i matem dos ocells d’un tret. I deu ser cert ja que el recorregut Reus – Mataró – Tortosa pot tenir de tot menys lògica.


CA L’ARENAS

I no sé si dic be el nom ja que ha canviat . Allò del centre d’Art.... que provocà l’acrònim de CAGA feia evident una certesa ( el grau amb el que l’han cagat) però sonava malament.
Avui ha estat un dia intens per a mi en aquest aspecte. Coneixedor degut a una absolutament fiable confidència de que el Fons d’Art no és duia a terme , ja que davant de la pregunta personal a un alt dirigent de Ca l’Arenas de on anava el Fons d’Art la resposta seva va ser directa: “Enlloc. Ni Cultura ni el Museu el volem. Serà qüestió de deixar passar al temps , ara Les Santes , després l’estiu, llavors eleccions , fins que es cansin i la cosa morirà per si sola”. Era dons qüestió d’actuar ràpid, ja que igualment el tracte municipal en forma d’oblit, confirmava l’afirmació

Així el que això signa com a promotor, i A. Alis , J.M.Codina i Perecoll com representants dels artistes en la negociació hem decidit que si el proper 30 de juny , en que s’acompleixen 9 mesos d’ençà l’entrega de signatures a l’Ajuntament i quinze mesos d’ença el començament del procés , l’Ajuntament no ha iniciat la creació del Fons d’Art , nosaltres ens retirem de la proposta , i haurà de ser l’Ajuntament qui actuï , ja que els signatures a ell van ser destinades.

Igualment i a títol personal , essent propietari intel·lectual de totes les crítiques i comentaris per a mi efectuats en mitjans periodístics , catàlegs de presentacions etc , disposaré sigui prohibit l’ús de qualsevol document amb la meva signatura en el fons documental de Ca l’Arenas, i en qualsevol acte que es pugui produir en l’esmentat Centre.

Jaume Graupera ens ha assegurat que no, que un dia d’aquest ens veiem i ho signem tot , encara que ha posat en la tasca a Rafael Milan el que vol dir que es busquen problemes de forma expressa , però com que aquí del que es tracta es de portar el Fons a terme no em ve d’una humiliació més ( definició d’humiliació: allò que intenta fer el PMC amb qualsevol artista o ser pensant que divergeixi poc o molt del seu tarannà).
Per l’altra costat espero que Ivan Pera sigui un bon comunicador amb l’alcalde i es posi el fil a l’agulla, per que el cert és que el trenta està molt a prop i després de més de quatre mesos de silenci seria lleig demanar una pròrroga.

D’una manera o d’una altra la veritat és que ca l’Arenas cada dia està pitjor. La programació és preveu patètica i ho serà de totes totes ja que es tan aberrant el pla d’usos que millor no fer-se mala sang.
Encara que Graupera es nega absurdament a dir noms , haurà de coincidir que sí ,que potser el que vingui del Museu Abelló pot estar bé ( si negociem els hi puc deixar una magnífica baralla d’àngels : retrats d’àngels -, que des de petit m’acompanya a l’habitació). Però portar algun Picasso petitet de la col·lecció Fabra és ridícul , que Caldetes està a quatre passes ,
( Comentari fora de context: Sr. Graupera per que seguir amagant la programació si quasi la tenim complerta?. A això se’n diu falta de transparència informativa , i si un és d’un partit d’esquerres això és pecat molt greu).

Fora d’això sembla que en el dia de la inauguració i abans de la mateixa hi haurà Jornada de Portes Obertes. I en el que pertoca als artistes , dons que no s’hi ha pensat. Si val el consell, que tal una visita qualsevol dia de la darrera setmana de juny a partir de les set de la tarda. No estaria tan malament, oi ?.

Sigui com sigui les coses apunten malament , i queda un interrogant sobre l’aire: Que farà el defensor del ciutadà quan li arribi la denuncia de que Jordi Arenas va deixar la seva casa als artistes de la ciutat i una vegada en mans de l’Ajuntament, el Museu se n’apropia del 80 % , Can Xalant d’un altre 10% , i descomptat l’espai dels Germans Arenas sols queda un paupèrrim 5% pels artistes mataronins.

Una bona papereta que caldria solucionar abans de que tot comences . Per què, quedaria molt malament que el defensor del ciutadà denuncies el mal ús del llegat Arenas, oi?. Dons potser seria qüestió de retocar el vestit no fos que al final el PMC es trobés en pilotes.

ON EREN?

La cerimònia de la confusió que emmarca actualment a l’anomenat “art jove”, en el que l’aparició del concepte d’arts visuals sembla haver-se menjat al d’arts plàstiques, comporta que l’art jove estigui més considerat en raó d’unes determinades tècniques ( video-art, multimèdia, instal·lació....) que no pas en l’essència del mateix. Això ha fet que aquells joves creadors que empren eines i conceptes més de sempre, però alhora igualment vàlids, apareguin com desmarcats d’allò que els grans gurús decideixen que avui ha de ser art .
Però la tècnica sempre és tècnica, és a dir mitjà, i l’art sempre és i serà finalitat, és a dir comunicació. Justament això és el que aboquen , i a mans plenes, els joves escollits per l’Associació Sant Lluc en la seva anyal convocatòria: emoció, sensibilitat, capacitat, frescor, provocació, aposta per nous camins.... Veritable Art Jove, en poques paraules.
En Marc Prat aposta per la pintura amb arrel figurativa, en la que s’estableix una dinàmica de tensions entre figuració i abstracció, reforçada per una creació d’ambients i una tècnica exquisida que estructura un entramat creatiu de gran impacte expressiu.
Pol Codina emergeix en l’encreuament de l’art i les arts aplicades. La seva formació tècnica de ferrer , juntament amb la formació intel·lectual d’artista i dissenyador , esclaten en unes escultures riques en dinamisme, on una insinuada figuració amaga una segona lectura del tot atractiva.
Alex López parteix de l’art de carrer per , amb línies, espais , formes i colors, tractar dels somnis, d’aquells que com ell mateix diu, a vegades es fan realitat, o que en altres son la mateixa realitat. Un art convuls en l’aparença que provoca múltiples i contradictòries lectures.
Tres creadors amb tres apostes ben diferents que mostren la potencia d’un art jove, que ho és malgrat emprar tècniques i conceptes de sempre, renovades i actualitzades en el seu bon fer , en una magnifica exposició de la que cal gaudir amb tota intensitat.

Pere Pascual
Mataró, juny de 2006

Aquest és l’escrit de presentació que apareix en el catàleg “Joves Artistes. Seleccionats a la Col·lectiva Sant Lluc 2005” que avui s’ha inaugurat a la sala de la Caixa Laietana ( Pca Sta Anna). És una bona exposició de tres artistes ben diferents. En Marc Prat que ja acaba això de ser artista jove i que presenta tres grans peces amb la seva peculiar figuració i amb el ioga com a protagonista. Pol Codina amb els seus primers treballs, tan aclaparadors que marquen clarament un futur esplendorós i Alex López que ha passat de ser grafitero a pintor amb una facilitat pasmosa i que marca uns camins de futur envejables.

Tres artistes joves, tres contemporanis , tres creadors a qui la societat civil dona l’empenta i a qui la societat publica dona l’esquena.
Quan dia a dia els polítics s’omplen la boca parlant de cultura , del jovent , dels ajuts a la creació etc , algú em pot dir ON EREN: Jaume Graupera , regidor de Cultura i president del PMC; Ivan Pera , vice-president del PMC ; Rafael Milan , Director del PMC ; Gisèle Noe , tècnica d’arts del PMC. On eren els mil i un enxufats de Can Xalant dedicats a l seu art contemporani ( i recalco això de seu ). On eren els del Museu de Mataró. On eren els que manegaran Ca l’Arenas. On eren els mil i un xupopters de l’art mataroní que cap d’ells era en una exposició com aquesta , amb la sola representació oficial de Mª José Recoder.

Fets com aquests son els que em fan amb força demanar que la gent surti de l’armari per foragitar aquest aprofitats , aquests indesitjables que quan cal s’amaguen, però que demà sens falta estaran tots en la foto amb els fills de Chillida, amb motiu de la magna exposició a la que tots s’apunten i de la que tan sols tenen el mèrit, d’haver-ne fet una creueta en el llistat d’itinerants de la Generalitat.

Aquests mateixos són els que han estat incapaços de fer la Jornada de Portes Obertes de Ca l’Arenas, que la seva incapacitat va obligar a suspendre a mitjans de Gener. Ells son els que ha afegit una taca més al seu llantiós historial no convocant als artistes a veure la que hauria de ser la seva casa, i dic hauria, ja que els hi ha estat robada vilment . Una visita promesa amb veu alta en la lamentable visita dedicada a quatre escollits.

Però no, amb cinc mesos ha estat impossible organitzar una jornada de portes obertes , però curiosament en els llocs oficials ja s’anuncien visites guiades a 3 euros. Quins pebrots.

Ells son els que mantenen en secret el que succeirà en aquest cadàver que es preveu que serà Ca l’Arenas, ja que si Eduard Novellas , els alumnes dels batxillerat de Sta Anna i els de Can Xalant és un projecte atractiu que baixi qui sigui hi ho vegi.

Just en acabar aquest mes s’acompleixen nou mesos d’ença que va ser entregat a l’Ajuntament el dossier amb les signatures de més de seixanta artistes cedint una obra significativa per formar el Fons d’Art de Ca l’Arenas, rebatejat posteriorment com “Proposta Mataró” . Nou mesos és un embaraç. Des d’abans de Setmana Santa que no hi ha noticies al respecte. Crec que ja n’hi ha prou. Per això el proper 30 de juny a l’acomplir-se nou mesos d’ença l’entrega , si no hi ha resposta oficial que posi en marxa definitivament el projecte , un, promotor del mateix ,es retira de la proposta.

Penso honestament que és una bona proposta per la ciutat , que omple un buit important en la lectura històrica del seu art i els seus artistes , però sempre hi ha límits que no es poden passar, i puc assegurar que en el tema que ens pertoca s’han passat tots i amb escreix.

I el dia és un dia bonic. Justament és el dia abans de inaugurar Ca l’Arenas. Una casa que era la il·lusió de tots i a la que just abans d’inaugurar-se ja ningú sent propera.

INTENSITATS

Diverses intensitats s’han ajuntat en un dia ben especial

PERSONALS

Després de molts problemes vaig aconseguir fer-me un TAC. Dic problemes pel fet de que soc claustrofòbic en especial en el fet de tapar-me la cara . Això havia fet que els meus intents de passar per la màquina esdevingués un fracàs. Finalment he aconseguit un TAC amb sedació , anant de pagament ja que a la Seguretat Social no entenen les fòbies com malaltia. I en això estic de mala sort. Més de vint-i-cinc anys sense una baixa laboral i em trobo que una sordesa súbita no es contempla, que no hi ha ajuts per a una pròtesi, que la claustrofòbia no es malaltia l i ho em faig un Tac normal o ja m’espavilaré , i per més inri , les vitamines de vit B que em recomanen les han tretes de la Seguretat Social.

Sortosament els resultats han estat magnífics i no tinc ni aurinoma ni cap mena de tema cerebral, i el diagnòstic definitiu és el primer. Pateixo de sordesa súbita per infart auditiu.
I no sabeu el content que estic.

POLÍTIQUES

Avui he fet el meu bateig polític públic. És cert que havia firmat molts manifestos, que amb foto i tot havia sortir recolzant una opció política (PSC) en algunes municipals, i que ja fa molts anys amb Rovira Brull, Capitani, Patricio i Soriano havíem aconseguit el darrer anunci electoral del PSC ( Manuel Mas) en un manifest demanant el vot essencialment per el fet cultural. Però mai havia fet unes manifestacions polítiques personals i públiques.

Avui al migdia em deien de parlar en l’acte a favor del Sí del grup” Mataró jo sí” del que he parlat en els darrers post. Ho he fet i estic content. He parlat amb el cap i amb el cor i penso que el resultat ha estat positiu.
L’important ha estat en el nombre d’assistents i la unanimitat a la recerca d’un objectiu ben clar, un referèndum amb un resultat abassegador a favor del Sí.
Estic segur que ho aconseguirem, i més quan en arribar a casa i començar a fer el sopar he sentit les declaracions de Carod recomanant als seus seguidors que no es desanimin si el proper diumenge els resultats son molt negatius per les seves expectatives.

Guanyarem . I quants més sortim de l’armari , més guanyarem ja que serem els ciutadans aquells que marcarem el camí.

ARTÍSTIQUES

Es presenta un cap se setmana artístic que espero amb il·lusió. Demà i a la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) inauguren exposició els tres joves artistes que van ser escollits en el darrer St.Lluc.
És una mostra que espero amb il·lusió ja que són tres visions diferents d’un art absolutament contemporani i que alhora s’enfronten a l’art contemporani oficialista que ens ennuega des de la Beneficència ( PMC). Una gran exposició en la que m’ha honorat prologar el catàleg.

Divendres hi ha una altra gran exposició. Gravats de Chillida a Can Palauet. Una mostra que sembla un miratge en el desert artístic municipal. Personalment l’espero amb molta il·lusió , enamorat com sempre he estat del treball de Chillida. A més tinc compromesa una entrevista amb Luís Chilida que presentarà l’acte i que programarem a l’Espai d’Art de TVM. Entrevista aconseguida amb l’ajut de Laia Gelonch del PMC que s’ha portat magníficament amb mi, cosa que si li agrairia de normal, més ho faig en el que té d’excepcional que algú del PMC em recolzi en alguna demanda.

SORTIR DE L’ARMARI

No és aquesta la primera vegada , i espero que no sigui la darrera , en que manifesto públicament la meva opció política. No vaig dubtar ni un moment en afegir-me al nucli inicial del grup “Mataró pel Sí”, ja que considero molt important per el meu país que el proper diumenge surti guanyadora l’opció del Sí en el Referèndum de l’Estatut, i a més, que el resultat sigui el més abassegador possible. I vist com estan les coses, vull alçar clarament la veu per defensar aquesta opció , que crec honestament és la millor possible actualment.

Una vegada sortit al carrer m’he adreçat a diversos amics i companys hi ha esta gran la sorpresa davant moltes negatives que no esperava. La negativa no estava en el tema del “sí” que tots tenien clar, la negativa estava en dir-ho públicament. He observat una por important a aparèixer en un llistat per no ser titllat de pro... . Curiosament els més reticents han estat aquells que tenen relació amb l’administració , en especial la municipal.

Parlant de la necessitat de defensar públicament les idees polítiques he anat esbrinant el descrèdit generalitzat del fer política en general i de ser polític en particular. Aquesta devaluació de la política que de ser un art sembla haver esdevingut un element degradat i degradant , és un fet del que tots els partits haurien de prendre nota per recuperar, com és necessari, la confiança del ciutadà.
Sortir de l’armari és sempre bo. Sortir de l’armari políticament, i més si tan sols és per dir , ben alt i ben fort, que diumenge es votarà sí , en pot ser el primer pas.

(Per adherir-se a la proposta cal enviar un correu electrònic a matarojosi@gmail.com , indicant nom , cognoms i activitat o professió)


+ CARTELL DE LES SANTES

Sense entrar en les múltiples consideracions que com cada any mereix el cartell, si vull fer esment d’un comentari generalitzat que m’ha sorprès i molt , com és l’aplaudiment majoritari al fet de que l’artista cobri per fer el seu treball.
No fa tant que quan algú defensava que el Cartell s’havia de pagar d’alguna manera ( si no és amb diners haurà de ser amb dinars ) sortia el Cristo gros i l’anatema de no ser santero queia implacable sobre qui gosava defensar tal aberració ( ho dic per experiència pròpia).
Ara sortosament sembla haver canviat la truita de costat. A veiam si hi ha sort, i això és el primer senyal d’un canvi a Les Santes, que tanta falta li fa.

DE CARTELLS I ESTATUTS


Estava ansiós per conèixer el cartell de Les Santes. Curiós que un senzill cartell motivi més polèmica cultural que no pas els desgavells de ca l’Arenas o Can Xalant, però així és la Cultura mataronina.
Amb aquesta ànsia havia preparat un post amb el comentari del cartell ( el que podeu veure a http://www.cpgros.com/ en l’apartat de festes) i algunes reflexions particulars, però com molts bloggers sabeu , el sistema va fer figa dimecres passat, i en aquests dies qüestions professionals i la joiosa festa familiar del casament de la meva fiola, han impedit fins avui posar-me davant l’ordinador per fer avinents algunes reflexions sobre

EL CARTELL

Reflexions particulars.-
Com ja he dit, penso que és una bona idea mal desenvolupada.
Hi ha una bona expressió del sentit de festa en aquest brogit lineal que marca el frenesí particular dels dies , alhora que estructura un missatge de teixit social i ciutadà, molt important. Però queda clar també que el fet de ser una obra aprofitada, és a dir no feta expressament, marca unes tensions fluixes tan en l’entramat físic ( línies molt primes) com en el cromàtic ( colors apagats ) que no incideixen en cap de les característiques que cal demanar a un cartell.
A aquestes mancances cal afegir una tipografia molt poc atractiva que configura en conjunt un cartell tou i sense cap mena d’atractiu com per ser ben considerat.

Reflexions generals.-
Cal felicitar-nos específicament per dos fets. Per un costat per retornar al fet de que sigui un artista el signat del cartell. Aquesta distinció artística és la que ha donat cos i importància al cartell i és un fet diferenciador que cal mantenir ( Sempre penso que seria bo emprar dos camins, l’artista per fer el cartell i el dissenyador per el programa i les samarretes).
És molt bo que s’hagi optat per el pagament. Cal felicitar la valentia d’en Jaume Graupera per fer aquest pas, però cal denunciar que s’hagi mantingut amagat fins al final.
La mateixa Ita Puig en l’entrevista publicada per Capgros ( magnífic el treball de Joan Salicrú em l’exclusiva de dimecres per poder ser publicada) no gosava parlar de pagament. Queda clar que el PMC hauria d’haver anunciat abans aquesta modificació.
I per a mi queda més clar encara que si es decidia pagar ( que és el correcte) el nom del protagonista del cartell no podia ser altra que Mònica Vilert , l’única artista que públicament va rebutjar l’encàrrec pel fet de no ser de pagament. Però per qui no ho sàpiga, Mònica Vilert no és ni d’ACM ni de la seva corda, i això impossibilita de totes totes , fer quelcom actualment al Patronat.
Aquest pagament permet dons disposar d’uns certs drets sobre el cartell. Per exemple és habitual que en aquests casos es presentin esbossos previs, - variats si cal en el concepte -, i que sobre d’ells es treballi el resultat final. Potser per això resulta sorprenent , i si m’apreteu una mica , inacceptable que l’obra escollida no sigui una obra original , feta per encàrrec com seria lògic, i en canvi pertanyi a un treball anterior de l’autora.
Aquest fet de l’originalitat caldria ser obligada per l’ocasió i hauria de tenir-se en compte en la propera convocatòria.
I acabo d’emprar la parla clau: convocatòria. Comença a ser hora , i ara més quan hi ha 2000 euros sobre la taula, que quedi molt clar qui son els que trien qui ha de fer el cartell, per què son ells, com ho fan, i abandonar l'actual secretisme.
Sols així assolirem un cartell difícil de discutir, fora de l’aspecte estètic, i que seria de tots els mataronins, no com ara , que tan sols és dels que remenen les cireres d’un PMC vengut a l’art contemporani, responsables del qual haurien d’explicar el fet del nomenament d’Ita Puig , ja que n’és vox populi que davant de l’impossibilitat d’un intercanvi cultural a l’entorn de Can Xalant ( la maternitat mana) , ha obtingut la recompensa d’un cartell que no mereix ni pel seu fer ni per la seva trajectòria.
Per això cal filar molt prim a partir d’ara i caldria explicar molt clarament el que , com i de quina manera es cuina el pastis del cartell. Com igualment cal fer pedagogia de que fer un concurs de cartells , no tan sols no n’és garantia de qualitat, quasi ans al contrari. Hi ha d’haver una recompensa monetaria molt important per cridar a artistes coneguts a fendre part en el concurs , i conegut l’ego de molts d’ells puc assegurar-vos que el nombre de participants amb pedigree seria mínim. I si el concurs es per votació particular, el guanyador serà sempre Xavier Ubach , broma que sempre faig amb ell quan apareix el cartell de l’any.
Però potser queda la reflexió més important, que hauria de ser el reconèixer que un cartell és tan sols un cartell. I com a demostració el del Campionat Mundial de Futbol que es celebra actualment , amb un cartell que quasi ningú coneix. La raó , potser que l’important està en l’anunciat i no en la manera de fer-ho. Potser això ens fa perdre visió. Hi ha més rebombori per el Cartell que no pas per la pròpia Festa, i aquí sí que se n’escau una bona reflexió.

ESTATUT

Cada dia estic més content de que més persones diguin clarament el SÍ per l’Estatut. L’aposta apareix de tot arreu i de totes les vessants , i promet un resultat abassegador, cosa que em satisfà.
La celebració familiar abans esmentada em va impedir estar al Casal en el míting amb Montilla i Maragall. M’hauria agradat anar-hi, no tan sols per cridar que sí, que votaré sí a l’estatut, ans també per aplaudir molt a Maragall que ha de seguir essent el nostre president.
Ja sé que ara no toca , però m’agradaria que la gent del PSC anés copsant que la gent del carrer, aquells que ens movem lluny de l’aparell del partit, tenim molt clar que entre Montilla i Maragall no hi ha color. Que un home gris , avorrit, sense trempera , com Montilla mai pot ser president d’un país que sobre totes les coses no vol ser ni gris, ni avorrit, ni sense trempera, i per sobre de tot , que no vol ser esclau de l’aparell de cap partit, que aquest esclavatge ja l’hem patit masses anys.
I menys quan l’aspirant és capaç de fer el paper de l’auca, com en l’acte en que s’explicava com Iberia abandonava Catalunya per caure en mans de la T-4. Si Montilla tenia alguna possibilitat de ser estimat, aquella aparició el va crucificar, ja que un home que es capaç del silenci còmplice en ocasió tan important, no pot merèixer ser president dels catalans.

DE TECNOLOGIA , FIRES, ESTATUTS I CARTELLS

Son paraules individuals , sense lligam aparent, - i en aquest cas real -, però que en mans d’un malabarista de les paraules , en podria treure molt de suc.

TECNOLOGIA

El que ahir no pujava , avui sí ( i no valen segones lectures). Imatges de les obres de Berrocal són les que il·lustren avui aquest post , i si es vol filar prim cal fer-ho amb àvoles intencions ( reconec haver buscat en el diccionari la paraula catalana corresponent a “aviesas” , per allò de les intencions).
Espero que el bon amic , que ho és, protagonista d’una escultura pública amb fàcil referència no s’enfadarà. Sempre és bo tenir a mestres com imatge.

FIRA

No és pas d’allò que m’agradi més. No he acabat d’entendre mai l’afecció per ser sacsejat, maltractat per la gravetat , escopit i recollit per les forces centrífugues i centrípetes , ens els diversos instruments de tortura que hi ha a la Fira.

Semblava que els parcs d’atraccions serien la tomba definitiva de les Fires tradicionals però per el poc que vist , i el que m’han dit, la Fira d’atraccions segueix amb vida pròpia.
Sigui com sigui acostar-me a la Fira és viure un món de records. L’anada amb el pare als autos de xoc i a la muntanya russa, les primeres gresques nocturnes quedant-se a sopar pinxitos morunos , i tornant a peu a Argentona ja que no hi havia tramvia a aquelles hores , i òbviament cap dels amics tenia cotxe . I tornar a començar la història amb les filles i els caballitos, acompanyar-les al “látigo” ( per a mi , el màxim ) i donar voltes amb molt de compte en els autos de xoc.
Ara ja sols em queda repetir la història amb el net. Però això ja son figues d’altra paner.

ESTATUT

He tornat a un míting , que no fos per municipals. Era per l’Estatut i el cert és que ha estat magnífic. El parlamentari Labandera ha estat atinat en la seva presentació generalista i J.A.Baron magnífic en la seva visió política.
Ja sé que sobre l’estatut es poden dir moltes coses. Sé també que a mi personalment m’hauria agradat anar un parell de passes més enllà. Igualment no entenc el paper d’una part del PSOE més espanyolista , que sortosament ha callat , pressuposo que per ordres de qui mana.
Sigui com sigui el que cal entendre és que el SÍ ha de ser majoritari i potent. Espero, i desitjo, que les bajanades del trio de la benzina ( Rajoy, Zaplana i Acebes) es girin en contra seva i cridin a votar als més abstencionistes. Com en cap ocasió, tot vot és necessari.
Per cert , m’ha agradat i molt l’elogi de Maragall per part de Baron. Soc fan de Maragall. M’agrada la seva aparent dispersió i penso que és el gran polític del canvi de segle. Veig que alguns es van apuntant a la idea (Joan Salicrú, Baron, i uns quants columnistes).
I un com que no és de cap partit ( no vull afiliar-me per no donar el plaer de que se m’obri expedient d’expulsió al dia següent) puc dir ben clar que entre Maragall i Montilla no hi ha color. A favor del primer, és clar.

CARTELL ( de les Santes)

Espero amb ànsia la presentació demà del cartell de Les Santes d’enguany. Ha estat encomanat a Ita Puig. L’espero amb ànsia , així com espero les explicacions de les noves condicions en que s’ha establert l’encàrrec,- que no s’han fet públiques - , en una postura de Cultura, que ja de vell antuvi es ben discutible.
No vull pronunciar-me sense haver-lo vist , cosa que no he fet, ja que sembla ser el secret més ben guardat del regne. Per no haver-lo vist, ni tan sols en tenen coneixença les altes autoritats, cosa que per altra part em sembla un senyal indecorós per part de Jaume Graupera.
El que si sé és el que fa Ita Puig. Com poden suposar , venint l’encàrrec del PMC , és una artista contemporània. No sé si “militant” d’ACM , però sí del seu entorn. No conec cap treball seu de tipus gràfic , però si manté la seva estructura creacional queda clar que enguany també n’hi haurà per sucar-hi pa amb el tema del cartell.
El que em preocupa però no és això i sí la dictadura ( han llegit be, dictadura) del PMC envers afavorir en tot a un grup i una tendència. Tot el treball d’arts del PMC està dedicat quasi en exclusiva a l’art contemporani ( Can Xalant, sales de Can Palauet , sala del Foment ). I el que és més preocupant no és això i sí l’existència d’una tendència que be es podria considerar com
“recolzem el que creiem i a la resta , ni aigua", i a ser possible ja que no la podem aniquiliar la ningunejem.
I si algú vol discutir ja ho sap. Fa quinze mesos que vàrem començar amb el Fons d’Art de la Casa Arenas. El més calent segueix a l’aigüera , malgrat el paper del Sr. Alcalde. Un paper que de seguir així serà d’estrassa. Cosa que em doldrà, i molt.

06.06.06

I si hi algú a qui no li agrada el que està escrit, ja ho sap. Avui és el Dia del Diable, i ben prop meu en tinc un de ben banyut , amb un magnífic davantal que porta “Les calderes d’en Pere Pascual Botero”, o sigui que deu ser cosa d’ell.
( Que bona ets Nefer , amb figures d’aquest tipus ).

LA MORT

No hi ha ni que dir que la impúdica demostració de la mort, com ha esta el cas de la mort de Rocio Jurado, m’ha remenat per dintre. La mort és per a mi un element íntim, personal i al que sols han de tenir accés els més propers.
Quan em succeeixi, que espero que encara tardi molt, em sentiria vergonyós de fer-ne espectacle. Aquesta vergonya , que en diem aliena quan és ben pròpia, és la que he sentit en tota aquest guirigall de retransmissió en directe de qui estava encara en la lluita.
L’espectacle de la mort, el de la celebració de l’enterrament amb tota la hipocresia del catolicisme ( anul·lació de matrimoni , Verge de Regla, portants...) , l’autòpsia posterior en que s’ha parlat de tot i tots, menys del que caldria, de la desaparició d’una cantant i una artista, que en el seu va ser del millor.

“Que hermoso que es partir sin decir adiós, serena la mirada, firme la voz” , deia en Serrat. Tinc la frase apuntada per quan s’escaigui.

MIGUEL BERROCAL

Va triat mal dia en morir i la competència el va deixar en l’oblit . L’escultor Berrocal va morir la setmana passada també d ‘allò que eufemísticament en diuen “llarga malaltia” ( mai entendre per què no en diuen càncer, com s’escau).

Berrocal ha estat un escultor important. Creador de l’escultura múltiple, és a dir, aquella que conformada per diverses peces que podien conformar-se mecànicament com si d’un puzzle es tractés, era capaç de generar noves escultures de cadascun dels seus desgavells.
Fa anys em va deixar bocabadat en una antològica a Barcelona i sempre vaig tenir en alta estima el seu treball. Per això omplo aquest post de peces seves, entre les que no hi és la més popular i que curiosament quasi ningú sap que ell n’és el creador, que no és altra que el cap de Goya que serveix com a trofeu en els premis cinematogràfics que porten aquest nom.

Per altra costat veureu com va ser igualment font d’inspiració d’algun artista mataroní, en una de les seves més anomenades obres públiques.

ART CONTEMPORANI I PREMSA

Com ja havia comentat anteriorment no vaig poder assistir als actes de Can Xalant al respecte de l’Art Contemporani i els mitjans de comunicació. Lamentablement un treballador normal com jo, no disposa d’un dia i mig de la seva jornada laboral per acudir a aquestes xerrades.
Se molt poc de com va anar: trenta segons de xerrada amb l’Eloi Aymerich i el que he pogut llegir al cg.com.

Observo que Manuel Cuyàs va recordar l’anterior presència de Jarr a Mataró ( encara que segueixo sense entendre el silenci dels organitzadors obviant aquest fet. Ja sé que va ser una estada vergonyosa , però cadascun és com és i ha d’arrossegar el seu pal). Curiosament però, Cuyàs parla d’art i mitjans de comunicació, i en tot el temps d’existència de “El Punt. Maresme” no va existir crítica d’art en el diari que ell dirigia. Potser partint de l’autocrítica es pot arribar més fàcilment a unes conclusions.

Em quedo però amb el que jo crec plantejament erroni. Potser en comptes de parlar d’art contemporani i mitjans de comunicació, caldria parlar en primer lloc d’art en general i mitjans de comunicació, i després si cal, la separata d’art contemporani i societat. Dic això, ja que mentre no s’entengui que l’art contemporani està dissociat de la societat i no en vulgui fer-ne anàlisi per trobar-ne la causa, l’art contemporani seguirà essent el que és, un fet marginal , recolzat per l’estupidesa de pensar que si no es recolza , el poden titllar a un de carca i carrincló. Tot això per no dir la nul·la transcendència en la població.

I si tots pensem que la clau de l’art és la comunicació....?.

PS.- Veig que hi ha problemes en la descàrrega d'imatges. De moment queden les paraules i demà ja hi haurà torn per les imatges

Aquest cap de setmana m’ha arribat l’agenda cultural del PMC. Cal dir que arriba puntualment uns quants dies abans de fi de mes, cosa que agraeixo. En primer lloc per què desprès de mil i una batusses m’arriba sense problemes, i no tinc de fer ús de la de la meva filla, i per l’altra pel fet de que no arriba a tres quarts de quinze i si quan cal. Felicitats dons a qui pertoqui.

CAN PALAUET

En l’agenda veig , que per una vegada i sense que lamentablement serveixi de precedent, a Can Palauet tindrem una exposició com cal.

Es tracta de “Chillida. Codis” , una mostra produïda pel Museu Chillida-Leku i que el departament de Cultura de la Generalitat passejarà per Catalunya fins a final de 2007. És a dir una mostra itinerant i ja que el PMC s’apunta , sense cap mena de criteri, a tot el que fa la Generalitat i la Diputació, hem tingut sort, i després de Reus, on s’inaugurà fa poc, tindrà la nostra ciutat com a segona estació.

L’important però està en que arribi i ho faci amb 41 obres gràfiques, d’elles 33 aiguaforts, que amb tan sols el blanc i el negre estableixin la dialèctica més fonamental de l’obra gràfica de l’artista, en una exposició que a bon segur, - i amb les seves limitacions de la manca d’escultures- , serà la més important que mai s’hagi fet a Can Palauet.

Però no cal donar cap mèrit al PMC. Això es servei d’aquells “tot inclòs”. I si voleu saber el nom d’altres exposicions que arribaran en els propers mesos, ja sabeu, a tirar de cercador i amb Chillida i Generalitat d’esquer, recolzant-se en notícies de Vilaweeb , podreu trobar les itinerants de la “Gene”. Ja n’hem patit una ( el parricidi) , ara queda la resta, de les que tan sols una de Miró pot cridar l’atenció, però com que ja en va fer una fa un parell de temporades.....

Per cert, tenint en compte que un es responsable d’art en dos mitjans de comunicació prou importants a Mataró, com ho puguin ser TVM i Capgròs , que us semblaria un dossier de premsa per a tal de fer-ne propaganda.
Ja sé que no soc d’Acm i per tant enemic, però la Regiduria de Cultura no ha d’estar per potenciar, amb els mitjans més escaients , la cultura del poble?.
I com no, perdoneu l’atreviment per demanar cosa tan estranya com un dossier informatiu.

CASA ARENAS.

Segons s’ha dit per activa i per passiva, aquest centre s’ha d’inaugurar el proper 1 de juliol, aniversari de la mort de Jordi Arenas.
El cert és que no en veig ni un borrall, ni una prèvia, ni un apunt, de l’acte , tot i tenint en compte que es tracta del primer dia del proper mes. Però tampoc veig cap notificació de la deguda Jornada de Portes Obertes.

I dic deguda ja que en el mes de Gener , - allà per sant Antoni -, es va suspendre una Jornada Pública de Portes Obertes , tot indicant que es realitzaria abans de la inauguració de la Casa. Igualment, davant els greus errors de convocatòria envers els artistes , el regidor es va comprometre públicament a fer una altra jornada de Portes Obertes dedicada al món de l’Art.
Tenint en compte que està previst inaugurar el dissabte 1 de juliol, que l’anterior és Sant Joan, que l’anterior és el Referèndum de l’Estatut, sols queden com a dates les del proper cap de setmana , o les del següent .

Em doldria que Jaume Graupera , a qui aprecio molt, no fos complidor del compromís donat. Per tant espero amb ànsia la jornada de Portes Obertes. No dubti de la meva presència , acompanyat de tota la família. En l’esmentada jornada espero saludar-lo amb tot plaer.

I de pas parlarem de “Proposta Mataró” , el Fons d’Art d’Artistes Locals que està més encallat que... Potser serà per què tan sols portem setze mesos lluitant per ell. I tots ho sabem. Amb l’administració el temps es sempre comparable al part de la burra.

CAN XALANT

No es pot negar que Can Xalant funciona. Endogamicament , ... amb ells, per ells i en ells ... ( i no voldria ofendre a ningú) , però funciona.

Actes , protagonistes importants , això sí , sempre del mateix cantó ( com si d’una secta es tractés), És l’exemple paradigmàtic com amb diners públics ( i molts diners ) es pot fer currículum en base a repetir-se sempre els mateixos , i principalment , amb l’absència permanent de tota veu discrepant.

Ara es presenten dos actes importants “ L’Estètica de la Resistència” amb Alfredo Jarr , del que per cert en cap moment ningú parla de l’enganyifa que ja va realitzar fa uns quants anys aquí a Mataró, en un taller del mateix PMC que ha passat a la història personal dels seus participants, i no pas per allò que varen aprendre. ( No deixa de ser curiós que amb la cura que tenen els contemporanis per això dels currículums, en Jarr i els de Can Xalant hagin oblidat la seva estada anterior. Seria bo una explicació).
En el taller “s’investigaran noves estratègies de presentació i de representació amb el desig de crear nous models d’intervenció pública i de resistència”.
Com ja he dit altres vegades, hi ha paraules que parlen per si soles.

Finalment l’1 i el 2 de juny ( dies laborables i en hores laborables) , “Visible , invisible. L’Art contemporani i els mitjans de comunicació”. Igualment com en el cas de Tario Morales i la seva presentació , algú ha pensat en les hores i els dies en que es fan aquests actes?. Potser que la comissió de seguiment de Can Xalant en prengui nota.

És clar que si del que es tracta , com així sembla, és tan sols de lluir ,endavant, però el cert és que Can Xalant ha esdevingut ja la més clara demostració de l’ús per interessos particulars d’uns diners públics.
I molt m’agradaria que aquells que manen i que se que llegeixen aquests comentaris fossin capaços de demostrar-me el contrari.

( Foto de Can Xalant de Quico Melero)

ART DE TOTA MENA

L’art com element viu i canviant apareix constantment i en totes les seves formes en el nostre entorn més proper. Aquestes són les formes d’art que he sentit prop meu en els darrers dies.

ART MADUR.-

En motiu del Premi Velázquez atorgat a Antonio López, aquest manifestava que a l’emoció de l’art s’hi pot arribar de dues maneres: des de l’impuls i el gest o des de la reflexió, com en el seu cas. Igualment des de la reflexió hi ha arribat, o millor dit hi ha retornat en Joaquim Vilanova, del que he tingut el goig de presentar la seva exposició al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona.

En Joaquim, marit de la Nefer i professor de plàstica de l’IES d’Argentona, feia quasi vint anys que no exposava públicament els seu treballs , malgrat que mantenia en el silenci del seu estudi una lluita plàstica constant. Ara ha gosat fer públics els seus neguits en una exposició magnífica que ens mostra la força artística que atresora.

Amb un fonament abstracte absolut, sense cap mena de concessió, Joaquim Vilanova estructura un diàleg vivencial i íntim en el que desenvolupa neguits, plaers i desitjos . Tècnicament perfecte, el treball de Vilanova s’estructura en una pluja fina de sensacions que aclaparen a l’espectador que es queda sotmès a les seves sensacions plàstiques, assolint plena satisfacció en el que pertoca a l’estètica ( forma) i a l’ètica ( fons).

Una exposició magnífica que caldria ser vista a Mataró. Qui s’hi apunta?.


ART JOVE? ???.

És diu que tot artista té dret a equivocar-se, i sí és jove no tan sols en té el dret ans també l’obligació.
Però també ha de quedar clar que un artista jove té l’obligació de produir una creació fresca, ha de cercar, provocar, intentar inventar nous llenguatges, etz. I res de tot això està present en la 5a. Mostra d’Art Jove que s’acaba d’inaugurar en la sala del Foment, en una edició més avorrida que mai, i el que és més important, mancada de tot al·licient, amb un olor a ja vist, a rescomit , i amb un caminar que sembla més una mostra de resabiats artistes acostumats a la cacera de beques i subvencions, i que no volen perdre el xollo, que no pas a creadors incipients que intenten obrir-se pas en el món de l’art.

Està clar que la Mostra d’art Jove de Mataró és una mostra que s’ha de refer. Sectària en la convocatòria i difusió ja que sols arriba a l’entorn proper a la política artística del PMC. I amb un jurat de clares incompatibilitats i interessos professionals ja que entre els participants hi ha poulains seus ( Pep Dardanyà/ Can Xalant i Núria Alberch / Batxillerat Artístic Sta Anna) el teixit del Concurs és ben discutible i això produeix un índex de participació molt baix.

Els resultants son fefaents. Una mostra plana, sense nivell, mancada de tota qualitat, que no mereix cap mena d’atenció i que malbarata tots els esforços (inclosos els dineraris ) realitzats per aquesta mostra.
Per altra costat cal valorar l’escàs nterès de la pròpia organització. He intentat per tots els mitjans saber qui ha estat el guanyador de la Mostra. En l’exposició no hi ha cap indicatiu. No existeix acta pública del Jurat. Preguntats els encarregats de la vigilància, ni tan sols tenien coneixença de que allò fos un concurs. Visitades les planes d’Internet de l’Ajuntament, Cultura o els medis periodístics de la ciutat , en cap d’elles trobo cap mena de notícia. Com es veu una organització excel·lent ( made in PMC) , però no cal preocupar-se , sigui qui sigui el guanyador, el resultat serà injust.

Les obres presentades , cap d’elles ,mereix ni l’atenció ni el dispendi que se li atorgarà , i el correcte seria deixar desert el premi , tal i com està previst a les bases, però com que crec que no serà així, aquesta és la meva aposta personal:

En lògica ha de guanyar Verónica Aguilera. És la que disposa d’un currículum més intens , encara que per el vist, poc aprofitat. L’afany del PMC d’apostar tot a la carta de l’art contemporani l’obliga a buscar un nom conegut en el cercle per poder-se donar importància.
Fora d’això la seva obra és la més paradigmàtica. “Reproducete hasta morir” tracta de reproduir per fotocopia una frase determinada, que en base a les múltiples reproduccions va perdent la fidelitat fins arribar a una cosa ben diferent. És dons la millor metàfora que es pugui fer en relació a l’art contemporani actual. Una realitat positiva ( la creació contemporània) de tant i tant repetir-se a si mateixa ( veure les exposicions que ens ofereix mes sí i més també el PMC) acaba essent una cosa ben diferent a la inicial i sense cap mena de valor ni interès. (foto superior)

En cas de cercar una altra aposta cal apuntar a Gemma Tro , ben situada en el pensament d’alguns jurats i que segons diuen en l’ambient, és la nova aposta a mimar per part del PMC , ara que desitja tornar de La Haia on resideix.

Finalment per el que a mi pertoca jo donaria el meu vot a Cecilia Postiglioni , molt en la línia de Regina Giménez, però amb un treball en el que hi ha intencions i bon fer. ( foto adjunta)


ART FANTÀSTIC

Tornant de la inauguració de l’exposició de Joaquim Vilanova escolto el magnífic programa d’en Joan Barril ( quin greu error acomiadar-lo de la COM).
Entrevista al diputat d’ERC , Joan Tardà. Les seves declaracions em produeixen al·lucinacions i em fan dubtar de la minsa copa de cava que he pres:
“ERC és com diu el seu nom d’esquerres i republicana. No és , ni ha estat, ni serà , ni nacionalista ni molt menys independentista”
Les paraules ho diuen tot.

POLÍTICS

M’agrada i molt l’elecció de Consol Prados com Secretaria General per la Immigració de la Generalitat. No és que l’hagi tractat molt, però sempre m’ha donat sensació de treball, eficàcia i personalitat.
Estic molt convençut que la seva tasca serà plenament eficient, i vull recordar la seva relació amb la cultura mataronina i especialment l’Art.
Aquest divendres s’inaugura la Mostra d’Art Jove, una mostra que curiosament es va encetar sota el seu mandat a Joventut, i que va viure intensament ( Com no recordar aquella taula rodona el dissabte abans de Santes, suant tots pels descosits en la sala del Sidral ).
Això per no parlar de Can Xalant.

Igualment m’agrada molt el Sr. que l’acompanya en la foto escollida per il·lustrar el post.
No puc ni vull negar que soc maragallista, amb tot el de bo i dolent que significa. Potser per això m’ha encantat l’article de J.A. Gónzalez Casanova , catedràtic de Dret Constitucional de la UB , que avui publica “El País” amb el títol “Me cae bien Maragall”. A mi també.
No sé si per raons freudianes, - els Maragall tenien pes a Argentona on vivia i un dels meus primers records de caire periodístic està en la inauguració d’una escultura a Joan Maragall a la Pça de Vendre d‘Argentona ( magnífica i recomanable obra de Jaume Clavell) , amb declamació del versos a càrrec del llavors mític Mario Cabré - , però en Maragall sempre m’ha caigut be.

M’agrada Maragall per ser un polític permanentment incorrecte. Amb Maragallades incloses, em segueix admirant el seu traç que va portar unes Olimpíades a Barcelona i que va reconduir a aquesta ciutat , ancorada en un passat , a ser una envejosa i envejada ciutat del futur. I sobre tot m’agrada per que sota un aire eternament despistat existeix un cap perfectament moblat que estic convençut rebrà justícia en les properes eleccions i generacions.
Per això llenço amb força el meu crit: “Maragall, President”. Penso que davant l’avorriment insípid de Montilla, ferma imatge de l’establishment del partit que tant ens recorda a les imatges burocràtiques d’aquells anquilosats partits que hom volem oblidar , no hi ha color.

Sigui com sigui cerqueu l’article. Certament és impagable.

Premsa

Dues noticies al voltant del mon de la premsa em criden l’atenció. Com quasi sempre, una de bona i una de dolenta.

La bona és que Interviu celebra els seu 30 aniversari. Fa molt temps que no la compro ( avui ho he fet ja que aquesta aniversaris comporten sempre uns recordatoris molt escaients ), però va ser durant molt de temps ( i al costat de Cambio 16) lectura setmanal obligada. El seu cocktail polític – social – eròtic – escandalós és imprescindible per entendre la transició, i el seu nom apareix amb lletres gruixudes en la història personal del que això signa .

Amb l’afegitó personal per el cas de recolzar , com ara mateix, el futbol sala. Poder-se enfrontar a qui era , i és, el millor equip del mon , sempre es recorda. I un podrà dir que ha tingut davant seu a Amancio , Adelardo, mauro, José Mª García, etc.

La dolenta és que la SER i Quatro han fitxat a Maradona per el Mundial. Quina vergonya. Hi ha noms que haurien d’estar vedats en les BP del Periodisme. I Maradona hauria de ser el primer de la Llista.

ART

M’estan quedant moltes coses d’art penjades, Parlar del cas Oriol Calvo i les sales alegals ( ho deixem així) de Museus, Fundacions, Empreses i Institucions.

Parlar de Can Xalant i el microcosmos que es retroalimenta en un afany de falsa modernitat que hauria de tenir ja els dies contats ( tants com els que haurien de faltar per fer fora a IC de la Regidoria de Cultura) i que permet que uns quants senyors per un costat tinguin estatus i sou, i per l’altra els seus treballs siguin magnificats amb les prebendes que ells mateix s’atorguen.
Una endogamia que comença a assolir nivell de secta i en la que res hi podem fer.
Molt ens agradaria poder participar en la disbauxa col·lectiva , però els actes es fan entre setmana, i un , encara que no vulgui , ha de treballar per viure, ja que encara no ha estat anomenat espècia protegida en perill d’extinció, per no haver tingut mai cap mena de diner públic en el seu entorn.

O parlar de , no ser con anomenar-la, obra efímera d’un japonès del que no recordo, ni crec importi, el nom. Un conegut amb xiringuito a la platja m’atabala dient-me que a ell no se li permet una parida de tal nivell. Que li calen projectes , vises i inspeccions, però que en canvi sota l’argúcia d’art efímer s’ha colat una construcció en la que es faran actes sense cap mena de control.
I el pitjor és que té raó i més quan un veu que s’ha realitzat destrossant el paisatge natural de la masia.
Però no pateixin. Silenci administratiu i a seguir.

MÉS ART

1.- No vull oblidar que demà al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona inaugura en Joaquim Vilanova. Amb aquesta exposició trenca un silenci de quasi una vintena d’anys i estic molt orgullós de que m’hagi demanat presentar el seu treball.
En Joaquim és el marit de la Nefer. Llicenciat en Belles Arts és professor de l’IES d’Argentona i és un artista de cap a peus. La seva exposició de títol “Nus” és una petita meravella que caldria veure a Mataró.
Algú s’hi apunta.

2.-Justament ahir aquest blog s’omplia d’imatges de l’obra de Romero Gil , aquest jove autor mataroní tan estimat i apreciat per Antonio López.
Avui arriba la noticia que a aquest darrer se li atorgat el Premi Nacional de Pintura.
Amb la nostra felicitació personal vagi l’apunt vers qui toqui de l’edifici de Beneficència per que en prengui nota.

PIC .... ADES ( II )

MATARÓ RÀDIO

Em trobo amb un vell amic que em pregunta si ja he enviat la meva sol·licitud per a tal de col·laborar a Mataró Ràdio , l’emissora municipal que alçarà el vol la propera tardor. Contesto que no i que no ho penso fer. Queda sorprès però quan li explico el que penso hi està d’acord.
El cert és que no m’agrada com s’està gestionant aquest tema. Fa massa temps que parlant amb responsables municipals, aquests sempre confessen en petit comitè que no saben transmetre a la ciutadania tot el que passa de be en la ciutat. I tenen raó. L’Ajuntament no sap ni ha sabut mai ,explicar ni explicar-se als ciutadans.

Ho ha intentat de diverses maneres i mai se’n ha sortit. No se’n surt tampoc ara amb aquest insípid butlletí municipal , que al començament no arribava a ningú i que ara que ho fa , va a parar directament a la brossa ja que és del més pla que un pot imaginar-se. Sense trempera en les noticies, en la realització i especialment en aquest disseny a l’estil del departament d’imatge, que és sens cap mena de dubte un departament que demana a crits una adequació al llenguatge visual actual, i un fugir d’aquesta asèpsia del políticament correcte.

Per això , i per el tarannà que s’ensuma, la ràdio municipal sembla que anirà per el mateix camí. Si entreu en la weeb i us endinseu en les lectures del reglament, les condicions, etc , aneu per un camí sense sortida ( carregós , legalista, gens clar ) que us portarà a no entendre res. I en el poc que s’entén , alguna qu’altre sorpresa com per ex. que el cap d’emissions cobra menys que l’administrativa ( ?).

El camí encetat és dolent i caldria refer-lo. Avui més que mai val un símil futbolístic. Cruyff va crear el dream-team , realitzant un esquema de joc i fitxant les persones més adients per el mateix. ( Serna, Juan Carlos, Goicoetxea o Eusebio no eren pas uns craks). Potser aquí caldria fer el mateix: Estructurar una graella de programes, - ciutadana, plural i participativa -, i anar a la caça i captura de les persones més adients per omplir els forats ( professionals i col·laboradors). Potser així s’aconseguirà un fonament atractiu per ser una ràdio escoltada.
O com dèiem just ahir amb en Pep Andreu i l’Espartac Peran: “Tot porta pel camí de ser una ràdio municipal més , i els responsables no entenen que la millor ràdio municipal és aquella que no ho sembla”.

El que veig és falta d’il·lusió. I ho dic amb la senzillesa i alhora l’orgull d’aquell que estava aquell 15 de desembre de fa vint-i-vuit anys en el primer informatiu de Ràdio Mataró. Aquell afany, comparable al de TVM , en el que també estic d’ençà el primer dia, no es veu per enlloc en aquest projecte.
I quan passa això, el fracàs s’olora, i tinguin per segur que Mataró no se’l pot permetre, ja que precisa com aigua de maig , una emissora que li sigui pròpia i propera.


ROCÍO

No he estat mai al Rocío , ni al veritable ni al succedani. Tinc amics que han estat a Almonte i t’expliquen amb ulls com plats la bogeria col·lectiva , inexplicable als ulls de cap raonament, que allà succeeix. Una bogeria que com em deia fa ja molts anys , algú que ara està ben apuntat al carro de l’andalucisme ( Carlos Herrera), quan la veiem en altres circumstàncies i cultures , diem que queda clar que aquells són uns tercer mundistes.

En el que pertoca del més proper, tampoc acabo d’entendre la disbauxa. Entenc perfectament el que podríem dir el crit de la terra. Hi ha costums, maneres de ser i d’entendre la vida i les relacions, que estan en el més profund del nostre ser i entendre. Per això comprenc que es ballin sardanes al Retiro cada diumenge, i que en el mon de la globalitat es mantinguin les cases regionals. I no sols ho comprenc , ans ho crec necessari.

Però em costa molt entendre aquest manteniment etern de tots els costums ( Setmana Santa , Feria de Abril , Rocío , Nochebuena ... ) . I em costa més quan es reclama que els nouvinguts abandonin els seus costums i juguin tan sols les cartes de la nostra baralla.

Si els nouvinguts de fa cinquanta anys , i aquells que sols oloren la terra ancestral d’any en any , s’aferrissen en les seves arrels, per què exigir allò que nosaltres no complim , a aquells que ara han arribat , amb la sola diferència d’una parla, un color o una religió?.

M’agradaria pensar que tota els polítics que es van acostar aquest cap de setmana al Rocío ( festa religiosa) , ho van fer a les mesquites en dia de portes obertes. Però em sembla que parodiant la famosa frase televisiva, Va a ser que no.

ART

Malgrat l’oblit en que viu l’Art en la nostra ciutat ( repasseu cartellera ) , els seus artistes segueixen espavilant-se.
Ara és el jove Alberto Romero Gil qui exposa amb tot èxit a Pamplona. Pintor realista de la corda de l’Antonio López , és una gran promesa ( potser ja una realitat) de la plàstica mataronina.
Les peces d’aquest post són seves i estan exposades en aquesta magnífica exposició ( http://www.juanamiano.com/ ) .

PIC....ADES

Una setmana sense acostar-me per el blog. I no per falta de ganes. Però hi ha vegades que tot sembla apilonar-se. Una cosa es penja de l’altre i així anant traient el fetge per la boca. Res d’important però un munt de petits neguits en especial per el que pertoca a la feina oficial que ha convertit la darrera setmana en un petit desideràtum.
Ara, que gaudeixo de pocs minuts de tranquil·litat , m’apunto a les notes que hauria volgut comentar aquesta passada setmana:

Barça.-

Quin patir. Però tot està bé quan bé acaba. Ho he celebrat com calia. En primer lloc pel triomf del Barça i en segon pel fet de que Ronaldinho no va ser decisiu,
He de reconèixer que Ronaldinho em ratlla, com diuen ara els joves. La seva saviesa amb els peus no es correspon ni de bon tros amb la seva saviesa anímica i mental. Just abans de la final en un article a “El País” que crec era de Vázquez Sallés ( el fill de Vázquez Montalbán) reivindicava el triomf d l’equip i desitjava la victòria amb gol d’un dels humils, per ex. Belletti. Va encertar de ple.

Dia dels Museus:-

El passat dijous va ser el dia Internacional dels Museus Malament rai quan s’ha de celebrar el dia de quelcom. Vol dir que les coses no van be.
Malgrat això penso que el Dia dels Museu està be. Per un costat ofereixen entrada gratuïta a tothom, - i més d’una vegada ho he aprofitat -, i per l’altre donen a conèixer elements que generalment estan amagats a allò que en diem “públic en general”. Enguany a més , estava dedicat el dia als joves, d’aquí que molts Museus oferissin activitats de nit i en alguns casos, passats al cap de setmana.

Per això vaig acostar-me dijous passat al museu de Mataró. No tenia noticia de cap acte i vaig voler ser curiós. Dos quarts de set. El casalot de Can Serra resta quasi a les fosques. Un bidell badalla en el taulell. En el fons es veu una corda que impedeix el pas. El Museu en la seva previsió ha fet que no hi hagi exposició en aquest dia. No hi cap rètol, cap avís, cap nota, que parli ni del dia dels Museus, ni de si es fa cap activitat. M’emprenyo, i vist que a Mataró domina l’art contemporani, dit d’altra manera visual, em dirigeixo al centre de la plaça , m’encaro al Museu i faig el gest tan alliberador que popularment es diu “botifarra”. Quedo descansat.

Al tornar a casa busco a l’agenda de l’Ajuntament els actes oficials. Per el Museu estava programada una conferència per el dimecres, més o menys a l’hora del Barça ( m’assabento que es va suspendre sine die, amb el senzill avís d’un paper). El Clos Arqueològic va obrir les seves portes de 11 a 2 ( un dijous feiner, quins collons ). El Museu Arxiu també va estar obert de sis a vuit ( just una setmana abans , - inauguració de la mostra de Cuyàs - , no existia cap avís del fet.)
A bon segur però, tot és la demostració de la màxima coherència. Que res més llunyà a un Museu que els ens que tenim a Mataró?. És impossible que ells celebrin el dia dels Museu ja que en són l’antítesi.

I queda parlar el Rocío, de Ràdio Mataró, de..., però no dono per a més. Demà serà un altre dia, però no vull deixar-ho sense felicitar a J.A.Baron per els darrers blogs d’aquest cap de setmana. Com acostuma a dir ell , els ha clavat.

APUNTS

La llei de Murphy és inqüestionable. Si les coses van malament sempre poden anar a pitjor. I això és el que em passa d’ença una setmana. Sortosament res de greu, però els mil i un petit entrebancs es succeeixen sense fi.
Que ara una baixa laboral i a pringar. Que ara dues baixes, i que ara tres baixes. I per adobar-ho, que ara demano canvi de departament. Que ara no s’obre la porta del pàrking, que ara hi ha un llum que no funciona, que a darrera hora l’entrevistat al teu programa te problemes i no pot assistir. Que has demanat hora al metge i s’ha de canviar, que hi ha un error en el borrador d’hisenda, que el correu electrònic falla, que....
Tots aquests petits desgavells que em succeeixen sense fi d’ençà divendres no em deixen un moment de pau, però malgrat tot vull dedicar cinc minuts a descarregar adrenalina, és a dir a fer uns apunts en aquest blog.

Apunt 1 .-

Magnífica la conferència amb l’excusa de Goday i el noucentisme que divendres passat vàrem gaudir a Can Palauet ( em remeto al comentari del capgros.com).
Va ser un absolut plaer , però amb escassa audiència. Cal valorar la presència de Jaume Graupera, encara que curiosament ningú del Museu. Per part dels artistes, quatre mal comptats ( Lleonart, Parés, Torrado....). Després diran ...

Apunt 2.-

Com és que una conferència d’aquest tipus pot passar tan desapercebuda?. De nou la publicitat cultural a debat. Un debat que ningú s’atreveix a encetar. I no dubtem que cal fer-ho

Apunt 3.-

Incomprensible el paper de Carod i Puigcercòs en tota la crisi de Govern, en especial el primer.
Tinc molts amics a ERC i quasi tots estan bocabadats, en especial quan llegeixen entrevistes com les del primer el diari “El País” del diumenge. El desqualifiquen per a casi tot. I ja no dic res desprès de les acusacions envers Zapatero. Sap el que vol dir autocrítica?.
M’agrada, i molt, en canvi , el silenci de Bargalló un polític que ha demostrat ser molt millor que els seus caps.

Apunt 4.-

Dissabte vaig patir amb la meva filla , - i molt -, amb l’Espanyol. Espero no fer-ho tant demà passat. Però sigui com sigui que el resultat final sigui el mateix.
Per cert, felicitats Jose Spà, i també a n’en Pep Comas, el bon regidor d’Ensenyament , perico de dalt a baix , ja que com ell diu, sempre ha estat a favor dels dèbils. Felicitats i a millorar.

Apunt 5.-

Els desgavells m’impedeixen assistir a Can Xalant a escoltar a la Judith Vives i en Cesc Amat. Em sap greu , i molt , ja que els aprenents de blocaire, com jo, tenim molt per escoltar en les seves reflexions.
Espero que hagin estat per a be.

Encara que sigui a corre-cuita ja que és tard i vol ploure , porto un dia de gossos i ja m’arrossego, i demà , implacable com sempre el despertador sonarà a tres quarts de sis , vull fer uns apunts

Apunt 1
MANUEL CUYÀS

D’amagatotis el Museu Arxiu de Sta Maria inaugura una mostra d’obra gràfica ( auques, publicitat, religiosos , cartells, catàlegs....) del malauradament desaparegut Manuel Cuyàs. I dic d’amagatotis ja que la inauguració no està anunciada enlloc , ni tan sols en el propi Museu Arxiu per el que passo just una hora abans. ( Desprès diem que la gent no va als actes).

M’havia assabentat de l’acte per avís d’en Joan Parés ( no se que em passa amb els museus mataronins que ningú em té en el llistat dels mails) i assisteixo al mateix molt a corre-cuita tot just acabo el programa a TVM . Entrar i davant meu m’apareix un mostrari magnífic que dona signe d’identitat al treball de Cuyàs. M’extasio davant els detalls de les peces presentades i parlo amb en Manuel , el seu fill, reclamant-li l’antològica que se li deu al seu pare. En fem repàs i estem d’acord en quasi tot i especialment que cal posar fil a l’agulla. Ens escolta la M.A:Soler que avisa a n’en Manuel fill, del protagonisme del seu pare en l’apartat de la inauguració de la Casa Arenas. Estem d’acord que molt bé , però no és això.

Als grans artistes està molt be que tinguin record amb un nom de carrer , però el veritable record està en la seva obra. Qui coneix els còmics de Cuyàs, o qui recorda els seus dibuixos escampats per el Zoo de Barcelona , o....?
Una antològica com cal , amb el seu corresponent catàleg és feina obligada.

Es farà?. Que trist és dir que sí amb el cor, i pensar que no amb el cap. Encara que també cal pensar que sols queda un any de disbauxa cultural, i ....

Punt 2.-

A Can Xalant hi ha un important artista japonès per a tal de fer viu un espai que serveixi d’aixopluc en aquests temps de calor ( arquitectures efímers en diuen) . Envio a la gent de TVM i tornen esparverats. El camera gràficament em diu que estan boixos. S’explica: Fan a mà una casa com les que es poden comprar a l’Aki.
Com veieu el pobre no entén res de l’art contemporani
És a dir, com jo.

Punt 3.-
ORIOL CALVO

És un tema complexa que cal tractar amb tranquil·litat com espero fer ben aviat- Hom sap que l’Oriol i jo no és allò que podríem dir amics. Ara ens respectem en la professionalitat , però hem estat molt de temps sense ni tan sols amb el saluda protocol·lari.

Amb tot però vull dir clarament que la seva sanció correspon a un fet purament administratiu i que estic convençut absolutament de la seva innocència que podríem dir punitiva. El seu cas és un exemple més , per un costat de l’absurditat de les administracions locals , i per l’altra punta de l’iceberg de la fiscalitat d’artistes i galeries no legalitzades ( sales municipals, de caixes d’estalvis, etc) que cobren percentatges de les vendes, cosa ben discutible , i dels artistes que mouen diners sense cap mena de fiscalització real.


PUNT 4.-

MARAGALL I ERC


Ja era hora. Els partits que es mouen entre les macro-enquestes, no han vist el que deia tothom?. Treballo en una empresa amb uns centenars de treballadors. És un veritable exemple de la realitat , en el que es refereix a ventall de vots. Tinc el costum de parlar de política i fins i tot alguns m’estiren de la llengua. En aquest micro-cosmos el pensament era absolut ( per un cantó i l’altre) , que collons fa ERC en el govern?.

Per això felicitats per la patada al cul. Per la resta, serà qüestió de treballar i intenta mostra el treball ben fet. Això si , sense demagògies ( ara més que mai cal anar amb pas clar) , i desemmascarant a qui és creu Deu , i no arriba ni al dos ( i que es permeti l’acudit fàcil)

De tot el llegit en aquest dies em quedo amb unes frase de Miguel Àngel Aguilar a “El País” de dimarts. Fora de les que deslegitima a ERC , que les signo sense por , apunto el pensament final de Bernard Williams que val el seu pes en or: “ Hi ha dues vies de progrés, la de la creença compromesa, recolzada per l’evidència , o una d’altre que camina mitjançant un lúcid desig, articulat per mil i una raons”.

Una excel·lent frase per acabar , o al menys així penso. I si la gent de cultura municipal se l’apunta, millor que millor.

DATES PER RECORDAR

L’agenda dels propers dies es presenta curulla d’activitats . Entre les obligacions professionals, personals, familiars i artístiques no s’esbrinen gaires moments per escriure reflexions en aquest blog.
Per això i encara que sigui a corre cuita en vull fer dues reflexions que no vull oblidar.

EDUARD COMABELLA

El proper onze de maig , o potser va ser el deu, perdoneu-me però no vull cercar arxius i parlo amb el cpu de la memòria , s’acomplirà un nou aniversari de la desaparició de l’Eduard Comabella , el millor artista que han donat les nostres contrades en el darrers quaranta anys, i del que hom se n’ha oblidat ( Òbviament quan dic hom, em refereixo al poder , que els seus amics en especial aquells que el segueixen estimant , i permeteu-me individualitzar en els noms de Simon, Calleja o un mateix, el tenen molt viu en la memòria).

Comabella acabava d’inaugurar una apocalíptica exposició a Minerva , al carrer Barcelona , i després de descarregar-ho tot, va decidir abandonar-nos en aquell malaurat acte del Marina. Aquell dia teníem cita a TVM. La nit anterior em deia tot rient , davant la possibilitat d’una espantada , cosa freqüent en ell , “no pateixis, demà seré l’estrella de TVM". Quanta raó tenia.

Amb l’Eduard vàrem compartir molt. Sopars, copes , neguits, plors. Ell sempre deia que era l’únic que havia seguit tota la seva carrera des de aquella exposició al 1975 en el Banc Mercantil de Manresa. Vaig gaudir dels seus paisatges , les seves abstraccions , els seus creuats, el seu gestualisme ..... Fins ser partícip involuntari de la seva desaparició.

Malgrat les intencions de diverses persones i entitats , mai l’Eduard Comabella ha tingut el reconeixement oficial que mereix i mereixia. Ara que en la llunyania s’apunta Ca l’Arenas, recuperar el seu nom és obligat.

Tant com per a mi fer aquest post, vestit de la millor manera. La imatge correspon a l’homenatge a V. Van Gogh . És un petit dibuix realitzat a 1970 i que em va regalar poc abans de morir, sense que jo entengués aquell regal pòstum.

A l’Eduard Comabella li devem , li dec , un homenatge pòstum, i a fe que el tindrà.


1000

Cada dilluns tinc el costum de consultar el comptador de visites d’aquest blog. En condicions normals potser vostè que m’està llegint és el visitant nombre mil , que tenint en compte que el comptador va començar encara no fa dos mesos em deixa garratibat de la gent que s’apunta a la bogeria de llegir-me.
A tot ells gràcies. No pensava que el que un , reflexionant o descarregant adrenalina, pogués interessar a tanta gent.
Als que em suporten periòdicament gràcies, i als que em tenen entre les lectures d’obligada passada ( i/o lectura ) més encara.

DEL NO D’ESQUERRA AL NO A ESQUERRA

Parlo molt poc de política en aquest blog. El munt de blogs de caire polític en la blogosfera més propera em permet oblidar-me d’aquest camp, però hi ha vegades en que cal definir-se . L’estatut n’és un d’ells. I està clar que votaré sí i defensaré aquesta postura davant qui sigui.
A bon segur que no és aquest l’Estatut que més m’hauria agradat . És cert que al meu entendre es podria haver fet una mica més en alguns apartats , però malgrat tot, - digueu-me possibilista -, estic convençut que significa un bon avenç i que amb ell es podran articular bones millores per el país.

Entenc igualment que algú pensi que és un mal estatut. Que per uns , ho sigui per massa, i per altres per poc, i que aquesta postura és acceptable, respectable i correcta. Per tant entenc perfectament que ERC digui no.
Però també soc d’aquells que penso que no es pot estar a missa i repicant., i menys quan es fan declaracions tan incomprensibles com les de Carod Rovira.

La presència d’ERC al Govern és un insult a la intel·ligència dels ciutadans i una burla a tots aquells que vàrem saltar d’alegria davant l’existència del tripartit .
Si fa ben poc el sempre atinat Joan Safont recordava la cançó de Llach , potser ara hauríem de fer efecte mirall , i dir a la gent d’ERC que no és això companys, no és això.

FIRA D’ART

Ahir dissabte es va celebrar la XI edició de la Fira d’Art de Mataró, una fira que no ha acabat de quallar en la nostra ciutat i que any rera any va minvant en participació i qualitat , fet que em sap greu.

No tothom sap que soc un dels culpables de que aquesta fira es dugui a terme. Fa uns anys un artista mataroní que tenia un cert nom ,- ara ni el te ni viu a Mataró-, , em proposà crear aquesta fira. Ell que es movia per el camp d’aquest tipus de manifestacions aportava organització i participants i per la meva part jo tenia de ser mitjancer amb l’Ajuntament i esquer per aconseguir subvencions, sponsors i participació d’artistes locals. Els guanys econòmics serien a repartir.
No vaig acceptar la proposta però no em va semblar malament la idea d’una Fira que té ample concurrència en altres indrets ( Girona, Olot, Lleida, Manresa, Vilanova....) , per això el vaig contactar amb Josep Filbà, per aquell temps president de Unió de Botiguers i la fira va néixer i fins ara.

Però mai ha acabat d’esclatar, en bona part per que els artistes locals li han donat sempre l’esquena i s’han donat de menys en participar-hi. No estic parlant dels professionals, però en la ciutat hi ha un munt de semi-professionals i curosos afeccionats que tindrien en la Fira una manera de sortir a la llum, donar-se a conèixer i fer el salt amunt si s’escau.
Però no, alguns assisteixen a fires d’altres indrets i no es deixen veure en la de la seva ciutat, potser per això la fira fa tan sols la viu-viu i un pensa que acabarà morint sense que ningú la trobi a faltar.


DESPARICIONS

Parlant de la mort, en aquest cap de setmana ens han deixat dos artistes importants: Morató Aragonés i Karel Appel. Dos creadors poc comparables ni en estil ni en transcendència però als que cal recordar.

Morató pertanys a la generació de la post-guerra, aquest conjunt de grans artistes que són com inexistents ja que han quedat amagats en una part per el temps que els hi va tocar viure en que hi havia altres prioritats abans que l’art i la cultura, i per l’altra per el maleït cercle de l’art català (Tàpies, Hernández Pijoan, Guinovart, Dalí, Miró .....) i tornem a començar.
Una generació de gran qualitat que serien grans mestres en altres contrades i aquí son els grans desconeguts.

De Karl Appel tots en sabem més. Pintor expressionista holandès que en el 1948 va fundar el grup “CoBrA” ( Copenhaguen, Brussel·les, Amsterdam ) que amb el seu primitivisme expressionista va ser la gran revolució europea de la post-guerra. La seva obra va copejar els conceptes artístics del moment amb la definició que portava per bandera “ pinto com un bàrbar en aquests temps de bàrbars” .
A bon segur que la seva mort tornarà a portar a l’actualitat el treball d’un artista cabdal en l’evolució de l’art d’aquells anys cinquanta que són la clau per entendre l’evolució de tot l’art del segle passat.

PLAERS

Feia un temps que no anava a passejar per Consell de Cent. Entre vacances, Setmana Santa i la feina , feia més d’un mes que no anava per allà. Avui ho he fet. En part per què tenia temps, però especialment per què la lectura de l’article sobre la mostra de Gerardo Rueda que es realitza a l’IVAM m’ha generat una necessitat imperiosa de veure pintura, ja que aquest fet és impossible a Mataró ( Algú m’explicarà com en una ciutat de més de cent mil habitants , en el decurs de tres mesos alts de la temporada sols es pot veure pintura en la petita sala d’una associació – Sant Lluc-, o en els halls de dues empreses – Cap gros i Hartman-).

La visita ha estat motivada en la recerca de la definició de Rueda de l’existència de quadres espectacle i de quadres emoció. En la recerca d’ambdós m’he passejat i he gaudit d’una excel·lent dosi de bon art.

Per què art i del bo és passejar-se per Manel Mayoral i deturar-se en els Mir, Clavé, Millares, Picasso o Miró que presenta. Anar a Eude i veure la gràfica de Hockney amb obres dels setanta que abasten la gràfica clàssica dels contes d’Anderssen i les litos vitals de la seva sèrie de piscines. O veure a la M.J.Castellví a Alfons Alzamora que els més veterans recordarem dels seus inicis a la mataronina l’Abast. O veure com s’està adotzenant el premianenc Didir Lourenço que a la Jordi Barnadas es copia a sí mateix fins l’avorriment i és una llàstima.
Això per no fer referència a la mostra de pioneres de la fotografia de vanguardia a Manuel Barbié que és espeterrant , i serveix per aixecar encara més l’ànim i acabar a la Gómez Turu i deturar-se en una bona i variada col·lecció de Barceló ( de 5 a 190 mil euros).

Obres espectacle, i moltes obres emoció en una passejada que val la pena i que us recomano amb plaer.

DISGUSTS

La llàstima es que en arribar a casa em surt el regust amarg. Trobo el butlletí municipal que parla dels nous noms del nomenclator i parla de Pere Màrtir Biada . Si hi ha un artista al que hom coneixia era a n’en Pere Viada ( així amb “V”). Qui no el coneixia , segons es veu, era la gent de l’Ajuntament, que cau en l’error ortogràfic que ningú detecta.

Després diran que l’art es valora en el que val, en la cultura pública.

( Fotografies , Obres de Gerardo Rueda )

CAMPIONS / MASCARELL

CAMPIONS

Poques vegades una sola paraula diu tant. Es una paraula que t’omple de joia, et fa sentir-te diferent i et porta un somriure d’orella a orella.

És un fet que et permet fer pam-i-pipa a la filla que t’ha martiritzat amb la Copa guanyada per l’Espanyol. Et permet dir a la dona que sí, que té tota la raó del món, que Ronaldinho mai pot ser un exemple per als joves , que el complexe de Peter Pan és nefast en el que es refereix a la falta de situació amb la realitat, que no cal potenciar a qui és pare biològic però no real i que el divisme sempre cal situar-lo en els propis límits, i que convertir en heroi a aquell que te dificultats per llegir i escriure és el més nefast que es por fer. I dius que sí per què així ho creus , però que està clar que amb una pilota als peus..... I dir-se a un mateix que és cert que fa molts anys que no tenim un president com cal. Però quan sents uns marrecs gallecs del Barça, que diuen Visca el Barça i Visca Catalunya¡¡¡ . Dons. Això...

Però que carai , o diguem-ho clar, que collons , avui som Campions i això és el que val ( Malgrat que tots cantem : campeones, campeones , és a dir castellà).

MASCARELL

El nomenament de Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura és del millor que hagi pogut passar en la remodelació del gabinet del President. Catalina Mieras malgrat el seu treball començava amb un handicap, fet que no te Mascarell.

En clave local apareixen moltes preguntes. Caldrà continuar en aquest reduccionisme contemporani que fa que actualment a Mataró, fora d’una associació i els halls de dues empreses no sigui possible veure durant tres mesos cap mena d’exposició d’arts plàstiques?. I cal dir això quan el propi Ferran Mascarell ( El País 03.05) afirma que no està segur d’haver de mantenir el centre d’Art Santa Mònica , far i imatge en la que emmirallar-se.

Tot això per no entrar en el paper de Can Xalant , de difícil encaix sí Florenci Guntín no fa ús de les seves cartes, en un futur en que tot promet que arts plàstiques i arts visuals caminin pels camins divergents que difícilment poden coincidir.

Fets i temps que cal estudiar amb calma i tranquil·litat. Una calma difícil quan en el cor sents una cantarella de fons. Aquella que diu. Campions, campions, campions...

ROVIRA BRULL

El passat dijous vaig tenir a la Nefer com a convidada de l’Espai d’Art de TVM. La raó estava en la magnífica i molt recomanable exposició ( vegeu crítica a www.capgros.com ) que havia inaugurat el dia abans a l’Espai Cap Gros.
Després d’ampliar opinions al respecte de la mateixa i incidir en les noves característiques del presentat ( gran format , temàtica, color etc ) que indiquen un estat de maduresa en que surten encara amb més sensibilitat les seves sensacions i emocions, i quan ja caminàvem en el comiat , al desitjar-li sort i comentar-li el plaer que sentíem al tenir-la amb nosaltres , i sospitàvem el que tenia ella al veure el decorat del seu pare que l’envoltava , va explotar.

Va ser una explosió sincera , una queixa íntima molt temps guardada, però va ser contundent i copejadora. En poques paraules va dir que tots sabem que Josep Mª Rovira Brull és molt més que la Laia , esdevinguda símbol de la ciutat. I va recordar que en el moment de la mort el poder polític, cívic i cultural va prometre un llibre antològic del seu treball, i que ara , passat sis anys de la mateixa , encara era el moment de que ningú en comences a parlar.
Fora de cameres la queixa familiar s’amplià. Encara és hora de que s’inaugurin amb el petit descobriment de la làpida corresponent els jardins que porten el seu nom al voltant de la Laia. Durant un temps es van preocupar per el fet , ara ja no diuen res. Ningú de la família encara els ha trepitjat ja que senten una íntima traïció per part del poder municipal que s’omple la boca amb la Laia i no fa res del que va prometre per recordar al seu creador.

La història de Rovira Brull amb l’Ajuntament és decebedora. La coneixen be els que manen i molt especialment els del PMC ( Jaume Graupera i Ivan Pera eren a l’acte d’homenatge celebrat a Premià on s’explicà de nou amb ets i uts) .

Tot comença quan Rovira Brull que per llavors amb Josep Fradera de regidor, era vocal d’arts plàstiques del patronat, rep la visita de Pilar Bonet. Aquesta li parla de la possibilitat d’entrar en una experiència de nom “Punt Zero” amb els ajuntaments de Girona, Lleida, Reus, Vic... ( el que després serà el fet transversal) i participar en una mostra conjunta i itinerant amb creadors joves. El cost és de tres centes mil pessetes. Rovira Brull diu que li sembla be i que ja en parlarà en el si del PMC.

Al cap d’un mes i en la reunió del PMC es decideix acceptar la participació i així es comunica a Pilar Bonet que espera a fora. La sorpresa es absoluta quan aquesta es presenta amb el catàleg de la mostra confegit i amb els noms de Jordi Cuyàs ( en aquell temps el seu marit) i Domènec ( company de feina de Cuyàs) com a protagonistes. Rovira s’indigna i no accepta la imposició i renuncia a la participació.
Al cap d’uns dies Manuel Mas pressionat per l’alcalde de Girona Nadal afirma que cal prendre part en la mostra i dona el seu vist i plau , fet al que respon Rovira Brull amb la seva dimissió i a posteriori amb la dimissió en bloc de tots els delegats del PMC que li fan costat. Davant la crisi Manuel Mas rectifica i tot queda com abans i sense la participació en el projecte Punt Zero.

Hi ha noves eleccions i la regiduria de Cultura cau en les mans de Carmina Benito , enemistada de fa temps amb Rovira Brull per la oposició que aquest havia manifestat en el seu temps a que Toni Sagarra ocupés certs càrrecs de responsabilitat en el partit (PSUC) . Pilar Bonet es presenta a Benito i li ofereix la possibilitat de recuperar el projecte i de que Mataró hi participi.
“Punt Zero” és la primera activitat plàstica que Carmina Benito du a terme en el PMC i l’inici d’una cacera despietada vers la figura de Rovira Brull a qui posa pals a la roda en tot el que pot , amb exemples tan fefaents com ho és la inauguració de Can Palauet en la que s’oposa amb gran virulència a que sigui Rovira Brull qui l’inauguri en solitari , tal i com s’havia quedat ( Hi ha una reunió en la tarda de Sant Jordi en que per poc s’arriba a les mans ) , i imposa el nom de Carlos Pazos.
La mostra inaugural de Can Palauet és un desastre absolut. A vint-i-quatre hores de la inauguració no hi ha peanes per les escultures, els focus no estan preparats, el catàleg no arriba , tot és un desori, de tal manera que Rovira està a punt d’enviar-ho tot a dida i plegar.

El summum arriba amb la ara tan lloada “Laia l’arquera” . Les imatges parlen per si soles. En el dia de la inauguració son milers de persones els que s’apropen a l’acte. Curiosament estan absents Carmina Benito, regidora de Cultura, i Ramon Ramis , per aquells temps Director del PMC. Per més inri , i com a venjança final, suportada amb silenci, Benito dona a Jordi Cuyàs el protagonisme publicitari de l’acte , per cert realitzat amb tota cura i amb la felicitació del propi artista , amb el que la venjança final de Benito no te el toc que ella desitjava.

Vagi tota aquesta història per que cal saber sempre qui som, on estem, i amb qui ens juguem els quartos. Rovira Brull ha estat un gran artista que ha donat molt a Mataró .Una obra seva “Laia, l’arquera” n’ha esdevingut símbol. És de justícia fer el que es va prometre, que ja massa coses se li negà en vida.

El llibre, la inauguració dels Jardins.... Algú ha de respondre públicament.


PS.- Aquests dies passejant per el Parc central he vist amb alegria les plaques destinades a anomenar carrers i places de l’indret. Una cosa semblant és el que ja fa quasi deu anys que demanem per l’escultures de la ciutat ( demanda a la que veig s’hi afegeix en Cugat Comas des de el “Tot Mataró”). Mas, Bonamusa, Terrades, Pera, Bassas, M.López, Baron són alguns dels noms als que hem adreçat la demanda. No ho deixin pel proper programa electoral. Gràcies.