TASCHEN

Alguna vegada he parlat d’aquesta editorial, però el que està succeint en aquest any, 25 aniversari de la seva fundació, és massa.
Tots els que ens agrada l’art tenim sempre un greu problema, el preu els llibres i catàlegs d’art. Un fa de més i de menys, però es retreu davant certes quantitats.

Taschen ha apostat per un llibre d’art altament competitiu, i a més, tot celebrant el seu 25 aniversari s’ha llençat a uns preus irresistibles ( 10 i 20 euros) en una col·lecció de monografies d’excel·lent qualitat.
Uns llibres d’art que poden , i han , d’estar en la biblioteca de tot bon afeccionat.

900 859 009

Llegeixo que és el telèfon per comunicar amb l’Ajuntament i explicar els petits problemes que ens trobem al carrer: que si un contenidor, un esborranc, un semàfor que no funciona.
M’apunto el numero i l’usaré habitualment, per a dir i per escoltar. Per dir que en el carrer St. Ignaci de Loyola entre Padrós i Torner, la col·locació de faroles i pals de la llum impedeix el pas per l’acera d’un cotxet, un senzill carro de la compra o d’un vianant amb paraigües.

Per escoltar ,per que m’expliquin com és possible que l’Avda del Velòdrom, punt important d’entrada i sortida de la ciutat, està encara tallada. Es va tallar a mitjans de juny per una durada de dos mesos aprox. , segons es va indicar. Va a per tres ( retard del 50%) i com si res. Això sí, a l’Agost ni un ànima.

CAN XALANT

Avui han presentat el balanç de Can Xalant. Encara que un, és el crític d’Art de TVM, Capgros i capgros.com , òbviament no és convidat a l’acte i no te cap més informació que la dels companys que sí hi estan convidats.

Pel que sé han explicitat que tot son flors i violes.. Això sí, que demanen als artistes mataronins i comarcals que s’acostin i facin ús del que ofereixen.

Entrevisto a TVM a Eduard Novellas ( actualment exposa a Ca l’Arenas) afirma que mai ha tingut cap comunicació de Can Xalant, ni del que fan ni del que ofereixen.
El mateix diu Núria Palau , jove artista seleccionada en la Sant Lluc.

Potser que algú s’ho faci mirar.

PREMI PINTURA JOVE

Aquest dijous s’atorga el Premi de Pintura Jove de la Sala Parés, Tot aquell bon afeccionat sap que és el premi més important del país de pintura jove no contemporànea.
No han guanyat però entre els setze finalistes, hi ha dos mataronins : Màximo Almeida i Alberto Gil Romero. El primer, deixeble de Ricard Jordà i el segon, el nom més prometedor de l’art jove mataroní.
Dos joves que practiquen l’art que volen i sense cap mena d’ajuda. Ni exposicions a Ca l’Arenas, ni estades a Can Xalant, ni... Ni a bon segur, ni els coneixen els del PMC , ni tenen les seves dades.
Coses de Mataró, ja sabem...

(En la foto, obra seleccionada de màximo Almeida)

DE DIARIS

Dos notícies llegides aquests des en els diaris que no vull passar de comentar en veu alta. Al meu entendre son dues grans relliscades.
El Dr.Corbella és entrevistat a “El Periódico” . Parlen de tot i de res, de la seva propera paternitat coincident amb el fet de ser avi, de la seva tasca professional. Incideixen en el cas del segrest de la jove austríaca. Diu que no ho veu clar i davant de la pregunta de si creu que pateix la síndrome d’Estocolm la resposta es com una explosió: Està clar que el té. Igual que tots els marits que tenim la síndrome amb les nostres dones, les nostres segrestadores.
Mai més li faré cas.

Llegeixo que la gent de “Oh Polònia” (amic Tata- Xavier Noms) volia fer una paròdia del Barça. El títol excel·lent (Barçovia). Laporta i amics han demanat que no es faci.
Molta Unicef,( amb color groc , que el blanc ens provoca enemicofòbia) però seguim tan fatxendes com sempre.

TVM

Aquest dijous reinicio temporada amb “Espai d’art” a Televisió de Mataró, els dijous alterns de 20.00 a 20.30. Em fa molta il·lusió. I engauany per el que tots sabem, encara més.
Com em va fer il·lusió sortir a Mataró Ràdio amb un tall de veu en l’informatiu.
Per cert, Matarò Ràdio disposa en la graella de programes de musica, cinema, poesia, teatre, però no disposa de cap espai d’informació artística. Per què serà?.

EL GUERNICA

El 10 de setembre va fer 25 anys que el “Guernica” va tornar a casa. Del fet en volia parlar en el seu moment, però no hi va haver ocasió i abans de que la reflexió passi al calaix de l’oblit, la volia retomar.

Amb el Guernica he tingut sempre una relació estranya. M’ha agradat, i molt, però alhora sempre he pensat que en l’univers picassià està lluny de ser una de les seves obres principals.
Aquest pensament, podeu creure que m’ha provocat forces maldecaps. Fa anys, diguem que en la transició , el Guernica deien que era el Sant Sopar dels progres i dels d’esquerres. Sens dubte una bona definició. Alhora era un element intocable. Per això aquells que en fèiem reflexió simplement plàstica acabàvem malament
.
Ara amb motiu de l’aniversari del seu retorn ( aniversari en l’oblit ja que sols “El Pais” l’hi ha dedicat un punt d’atenció) , he trobat la raó reflexionada de tot l’embolic.
Tomás Llorens ( per a mi el més gran entès d’art de tot l’estat) ho deixa ben clar en l’article ( que cal recuperar ) del dia 09.09 que amb el títol de “El fracaso de Picasso” en fa excel·lent autòpsia artística de l’obra. Després d’explicar i explicitar els grans error plàstics i pictòrics de la mateixa, l’acaba comparant amb els errors Idem de idem de la Capella Sixtina, per acabar preguntant-se de com és possible que davant dos dels més grans fracassos artístics estem parlant de dues dels cims més alts aconseguits per la pintura en la seva història.

Però amb tot i malgrat tot , segueixo un xic amb els meus tretze. Aquest estiu vaig tenir el plaer de veure la gran mostra del Prado i el reina Sofia “Picasso , tradición y vanguardia”. El Guernica es trobava en el CARS acompanyada de la seva obra paral·lela dedicada a la guerra del Vietnam. A L’altra costat els afusellaments de Goya i Manet. El resultat no tenia color. Goya guanyava escandalosament.

I potser a qui ens apassiona l’Art entenem perfectament per que.

TRES PERSONATGES

Sento i llegeixo tres notícies que em provoquen tres sentiments diferents.

El d’alegria en saber que a Josep Fradera l’hi ha estat atorgada la Creu de Sant Jordi. Tinc present a Josep Fradera de tota al vida. Amic del meu pare , amb passió comuna per el teatre, el Sr. Fradera ( i la Maria) sempre m’han estat propers. El seu reconeixement públic em satisfà i em fa somiar amb aquell Mataró cultural que ell, el meu pare, Terri, Comeron , i tants altres varen aconseguir conformar.

El de tranquil·litat en saber que Rodríguez Ibarra ha dit prou. Mai he entès com els socialistes han pogut mantenir a aquest ultramontà com President d’una autonomia. Ell ( i alguns de semblants) són els veritables culpables del sentiment de rebuig que Espanya rep en el nostre país i al revés. La seva desaparició política és una bona notícia per Catalunya que ens dona el PSOE , encara que ves a saber si és per compensar la dolenta de Montilla com candidat a President de la Generalitat.

El darrer cas és el de Mújica acceptant el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut. Un exemple de com pot caure de baix un càrrec públic ( Defensor del Poble). No estaria malament que s’acostés per aquí per veure els papers de Cañellas i Ribó, i veure la seva ètica i transparència.
Una absoluta vergonya per al govern i per la democràcia i que hauria de dimitir fulminantment.

INICI IL·LUSIONANT

El començament de la temporada artística en les nostres contrades està essent excel·lent. En aquests dies hem pogut comentar la gran qualitat de la mostra del Taller de Gravat ( Espai f ) i de l’interès del Sant Lluc d’enguany amb aquesta ferma aposta per la qualitat , deixant de costat el pes ( artístic o popular ) d’alguns artistes reconeguts que no van passar el tall del jurat. Però no són aquestes les úniques mostres valorables.

Eduard Novellas va presentar els seus retrats a la Sala 2 de Ca l’Arenas en una exposició que sense embuts hem de considerar magnífica.
L’artista plasma personatges anònims , individualitzats o en grup , en un ambient que ens porta a la depressió americana o a la novel·la negra. Novellas s’enfronta a ells en una aparent asèpsia, com si del vell fotògraf de cavallet es tractés. Deixa que les imatges parlin sols mitjançant un gest , un rictus , una mirada , un posat. Ell des de la distància equilibra i intensifica els senyals que ens aporten els anònims personatges que ens diuen molt en tots i cadascun dels retrats.

Novellas segueix aprofundint en aquest ambient a l’estil d’Edouard Hooper. Personatges solitaris, ambient fred, soledat, aïllament. Tot en un petit conjunt que fa palès dues coses: la bona qualitat i el futur de Novellas, i la dificultat d’aprofitar la casa Arenas per una exposició com cal.
Exposició molt recomanable amb una gran peça com ho és el retrat de família amb una impagable reproducció serigràfica.

Josep Baqués és un veterà artista , afincat fa anys a Premià de Dalt. Home de rara saviesa, tècnica i creativa , s’ha mogut en uns camps personals a cavall d’uns fonaments figuratius però endinsant-se en aquest entorn del realisme-màgic, o potser millor dit en el camí d’un simbolisme naturalista.
Aquests dies exposa al Monjo en una mostra plena de didactisme i savoir-faire. No ha volgut aquella gran exposició i sí mostrar l’art partint de les petites coses, del dibuix, de la petita pintura del col·lage, i especialment ha volgut incidir en la serigrafia amb peces d’excel·lent factura , emprant fins a deu planxes per a la seva estampació.
La seva exposició és una lliçó constant. Tècnica per un cantó, però alhora de sensibilitat destinada a la creació d’emocions per petites que puguin semblar. Tot un plaer la seva visita.

En Llucià Gonzàlez per altra part exposa al Museu del Càntir d’Argentona. Aquesta vegada fuig de les grans peces per deturar-se en uns treballs n’aparença més simple, però alhora molt més intensos , enormement treballats en la seva simplicitat, i que en aquesta absència d’anècdota ens permet visionar molt més de prop la veritable realitat del creador.
Ha sigut motiu de moltes xerrades discrepants amb en Llucià, però jo em quedo amb aquesta vessant. Per a mi és en aquells treballs en que el contrast del pesant dels materials i el cinetisme del resultat, esdevé més atractiu. És quan res és el que sembla, i tot es capgira en un fals minimalisme que dona força a una obra que es rep molt millor, malgrat les seves referències, que no pas els seus treballs més ampul·losos en dimensions.

PIC...ADES

Jo també soc fan de les crítiques artístiques d’en Ramon Bassas. Si està cansat de les seves responsabilitats actuals , no estaria gens malament que optés per la Regiduria de Cultura. De segur que en sortiríem guanyant i més en l’aspecte artístic. Encara que puguem discrepar a vegades en les opinions, els seus escrits el signaria amb tot plaer. I més si son com en el cas de R.Gaya.
La figuració no és pas el camp plàstic més apreciat per a mi, però he de dir que la mostra de R.Gaya a La Pedrera és de les més emocionats que he vist en els darrers temps. La he aconsellat a tothom i el resultat ha estat unànime: magnífica.
I ho dic amb fonament de causa. He passat , per raons de treball un estiu molt atrafegat. Tinc La Pedrera a menys de cent metres de la feina, i han estat moltes les vagades que he trobat en l’obra e Gaya la tranquil·litat precisa per reconduir les tensions.
Qui no l’hagi visitada, que s’afanyi. Paga la pena.

Llegeixo la notícia de la mort del pintor Xavier Valls. Em vaig enamorar de la seva obra en una mena d’antològica no recordo en quin indret. Vaig repetir enamorament fa un parell d’anys al Reina Sofia.
Quin gran altra artista català desconegut de la majoria.

Soc comprador d’Eissamnn , una casa de congelats que et porten la compra a casa. Després de vacances cal reposar la nevera i m’obsequien amb un plat decoratiu de vidre , certament elegant. Observo l’etiqueta i veig que és de Cristalleries de Mataró , cosa que m’alegra de totes totes.

Com cada setmana, un dels meus aliments espirituals està en l’escrit de Marías en EPS. En el d’aquesta setmana reflexiona tot dient “ por que uno se crea enemigos solo por ser leal a si mismo”.
Ric, pensant en el Sant Lluc. Tot buscant papers vaig trobar una carta al Direct or apareguda a “El Maresme” del 22 d’Octubre de 1982 , és a dir fa vint-i-quatre anys que sota el títol de “Sant Lluc no és el que diu Pere Pascual” s’aboga per una mostra populista defugint de la qualitat, tal com defensàvem llavors, ho fem ara, i ho farem mentre puguem.
La carta la signen Capitani, Parés, Pujol , López, J.M.Codina, Terri i set signatures més. És per titular-ho: “Com s’escriu la història , o el perill de disposar d’un bon arxiu”.
Com veieu les picabaralles el Sant Lluc ja venen de molt lluny.

GRÀCIES

Avui he de començar donant les gràcies. Unes emocionades gràcies si se’m permet. M’explicaré.
He assistit a la inauguració del Sant Lluc d’enguany . Ho he fet a correcuites. Avui coincidien en el meu calendari dos fets d’obligat compliment. Per un costat el 17 aniversari de la meva filla gran i per l’altra la reunió de començament de curs de la meva filla petita. Dos fets en els que calia ser-hi presents, i més tenint en compte l’absència de la meva dona per raons professionals.

No volia però perdre’m l’obertura del Sant Lluc. Enguany ha estat un any difícil. L’aposta per la qualitat obliga a deixar de costat a aquells que no entenen que amb el nom ja no n’hi ha prou. Però sempre és una aposta arriscada ja que massa gent no ho entén. Per això, sols es pot dur a terme amb la raó que dona el convenciment , un fet , - i no és vergonyós dir-ho -, que no existeix en la totalitat de l’equip organitzador.

He visitat l’exposició aprofitant també el temps dels parlaments ( mal educat que és un) quan de sobte sento unes paraules que em fan referència. El Sant Lluc m’atorga el mateix reconeixement que a aquells artistes fidels en la participació. I no puc negar que m’he emocionat.

El Sant Lluc per a mi és molt important. El meu pare , en qui tant he pensat quan acaronava el record amb que se m’ha honorat , em va llençar a la crítica en un Sant Lluc. He seguit més de trenta Sant Lluc. M’he barallat per el Sant Lluc i m’he encabronat amb el Sant Lluc. Segueixo somiant amb un Sant Lluc que sigui per tots, de tots i esdevingui la gran festa de començament de temporada . M’he... I avui , justament en l’any 60 , una paleta amb el nom del Sant Lluc i el meu , presideixen el meu estudi.

És d’agraïts donar les gràcies. I un , intenta ser-ho. Per això , gràcies , moltes gràcies.

Per cert , aquell que molt més que jo, i molt abans que jo, es mereixia un reconeixement per la seva tasca per l’art i molt especialment defensant als artistes joves , em diu que també moltes gràcies de part seva,
Justament aquest dissabte fa vint-i-quatre anys que mira els Sant Lluc de molt enlaire. Quasi tant, com la seva atinada mirada crítica.


SANT LLUC 2006

Enguany fa 60 anys que els Germans Arenas, M.Ribas, M.Cuyàs i M.Zaragoza impulsaren la Col·lectiva de Sant Lluc . Era temps de mostres col·lectives que servien per recuperar una certa normalitat artística en la sempre dura postguerra cultural. Com altres de semblants ( el Saló d’Octubre de Barcelona n’és el paradigma) s’estructuraven en una ampla presència dels professionals i una petita escletxa per el que anaven traient el cap els nouvingunts.
60 anys d’història, amb interrupcions, grups diferents en l’organització, criteris variables, espais expositius diversos..., han convertit el Sant Lluc en un quelcom més que una exposició, l’han convertit en un element que ja no pertany a ningú i que alhora pertany a tots. Ha esdevingut en un veritable patrimoni cultural de la ciutat.

El Sant Lluc per tant és viscut de mil maneres diferents, des de la passió fins la indiferència. Hi ha qui el creu imprescindible i aquell altra que l’eliminaria. Qui hi participa de totes totes, i qui no en vol ni sentir parlar. És justament en aquest poti-poti on es troba actualment la col·lectiva i després de la mostra d’avui, estic per dir que si s’és valent, pot trobar-se en el millor moment de la seva història.

És així, ja que en la més que difícil aposta per la qualitat i el criteri de selecció enguany ha succeït un fet molt important. El jurat qualificador ( Rodon, Fontanals, Jordà, Puig Pla i Faidella) va ser estricta en la seva selecció ( una justa trentena van passar el tall) i alhora dúctil en ampliar el marge fins la setantena d’exposats. I no li va tremolar el pols per deixar de costat noms coneguts i santlluqueros de pro.
Sabem que en l’organització varen existir dubtes , però aquests s’han d’haver esvaït en veure el resultat global del conjunt que marca un punt del que difícilment ja es pot anar enrere.

Les col·lectives són del nivell que volen els artistes. I s’ha de ser conscient que molts professionals hi aportaven el primer que tenien a mà. Ara queda clar que això no val. Que no es valoren noms i sí es seleccionen obres.
Per això passejar-se avui per el Sant Lluc , amb totes les seves limitacions, es fer-ho per un conjunt variat en el concepte i també en la qualitat, però en un entorn d’obres viscudes amb el de sensacions que desprenen vers l’espectador, I el que és més important , en el Sant Lluc d’enguany els noms queden en segon terme.

Està clar que un es queda amb les obres de Cusachs, Novellas, Parés, Perecoll, Estrany, de Torres .... i aneu afegint els noms coneguts que vulgueu. Però l’atenció en les sorpreses és molt més important. Per això voldria recomanar-vos una visita eclèctica. Passada ràpida davant les obres clarament conegudes i fixar-se en aquelles corpresa que anirem trobant en el camí. Jo ho he fet i els noms de Bassons, Beltran , Casals , Domingo, Feixas, García, Lizana, López Molina, Mugnani, Parxachs, Fo, Robledo i Vergés, tots ells ben desconeguts en l’àmbit expositiu, ens mostren un ambient nou que trenca el carrincló i rescomit ambient de tantes altres edicions.
Potser sense voler-ho, els del Sant LLuc han fet tàbula rasa amb aquesta exposició. De les tendències existents en l’organització una n’ha sortit avui amplament guanyadora ja que el nivell d’enguany marca clarament un camí a seguir per tots.

Per a l’organització ja que amb la selecció i la qualitat , potser per primera vegada amb aquests seixanta anys, s’estableix una clara línia a seguir. Per els professionals ja que passa a la història allò de que tot val segons qui ho signa. Qui vulgui exposar ha de presentar un treball que correspongui a la seva vàlua. I per els joves i els nouvinguts ja que saben que en la saviesa del jurat tenen en les mans la possibilitat de que la seva obra pugui ser valorada per el que val i no per qui en fa signatura.

I més en aquesta magnífica aposta de selecció entre els artistes joves que enguany aporta els noms de Carbonell, Palau , Romero Gil i Ventura com uns excel·lents outsiders , capaços de marcar un futur més que valuós, que ja es fa patent en els casos de Pol Codina i de López Garrido que varen ser escollits en l’edició anterior.

Per tot això cal considerar més que mai aquest Sant Lluc. Hauria de ser el del definitiu camí sense retorn, Encara que pesi a alguns , i sigui a contracor de bona part de l’organització , avui més que mai ha començat el futur del Sant Lluc.

Fet del que ens alegrem. I no sabeu com.

PLAERS EXQUISITS

TALLER DE GRAVAT

No puc negar que el començament de temporada està essent enormement plaent en el que exposicions pertoca. Avui mateix hem pogut gaudir , encara que sigui a corre-cuita , ( en caldrà una visita més detinguda) ,de la mostra “La dificultat” que omple l’Espai f amb els treballs del darrers curs de Gravat de l’IME mataroní.
Lamento repetir-me, però he de reconèixer que Jordi Rosés i Pilar Lloret em tenen el cor robat. No sols son un excel·lents artistes , ans també unes millors persones, i uns immillorables mestres. A més les seves exposicions s’arrodoneixen en un didactisme fora de mides.

Aquesta no és menys. Setze autors ben diferents en edat, concepte, estil, sensibilitat, s’apleguen perfectament en una idea comuna en la que plàstica i literatura, signes, formes, colors i paraules, es conjuguen en un mestissatge enriquidor en un conjunt que sedueix des de el primer missatge, creant una espiral captivadora per la riquesa de les capacitats, les realitats i el flux d’emocions que quasi sense voler es genera entre creadors i espectadors.

Una exposició magnífica que ningú s’ha de perdre i que cal visitar més d’una vegada.

Igual que cal recolzar aquest Taller de Gravat que malgrat totes les promeses segueix com esquirol a l’Institut Municipal d’Educació com un curs entre formatiu i lleure, i no ha passat , tal com calia i s’havia promès , al PMC. És a dir, una d’aquelles coses que mai acabarem d’entendre.

MATARÓ RÀDIO

He assistit a la inauguració de Mataró Ràdio. I és un dir ja que amb prou feines vaig passar de l’escala, cosa que cal remarcar ja que vol dir la quantitat de gent que assistia a un acte més que res formal. No he vist dons les instal·lacions però espero tenir ocasió de poder-les veure amb tranquil·litat.

Dos reflexions però a l’entorn de l’acte. Un, que la gran quantitat de gent que és indicativa de la gran il·lusió que ha generat la recuperació de la Ràdio com element de difusió ciutadana. Dos, la unanimitat , dit per tota la gent amb la que vaig parlar que va ser nombrosa i significativa, en que el projecte de moment no es gens il·lusionant. Un poti-poti desgavellat, en el que s’intenta donar veu a tothom però sense un lligam acurat , en bona part degut a les minses estructures professionals amb les que es llença el projecte.

Curiosament, no existeix el dubte d’una certa lliberalitat en el concepte de que ha de ser la ràdio de la ciutat i no la del poder , però tot s’estructura en una ràdio d’estudi i no de carrer , que crec és justament el que demana la ciutat.

Malgrat tot , sort, molta sort, ja que Mataró precisa d’una ràdio que sigui un element important en el caminar de cada dia de la ciutat.

RUBIANES

No puc estar-me de dir la meva. Rubianes m’agrada. Sempre m’han agradat els políticament incorrectes. Podré estar d’acord o no amb el que diu, i amb la manera de dir-ho, però combrego amb la seva essència.

Comunió que tinc amb el que va dir a TV3. A bon segur errat en les maneres, però clar i contundent en la veritat d’una Espanya, amb la que és difícil conviure quan estructura aquest desfici.

Per això em repèl tot aquest guirigall. Cansat d’escoltar i llegir ( Cope i El Mundo ) el més gran nombre d’exabruptes al respecte el meu país, la meva gent i els meus dirigents , sense que aquestes pells fines es sentin molestos, ans el contrari, quedo esparverat que en ple segle XXI succeeixi un fet així de censura personal, ja que no es tracta de res més ja que hom diu que l’obra és excel·lent.

SENSACIONS

Aquest any he tornat de vacances a l’Aragó, al poble de la meva dona. És a la província de Teruel ( sí, sí , de Teruel , que a mi no m’agrada que parlin de Lérida o Gerona) , en la cara castellana ( la provincià de Guadalajara està a pocs Kms.).

Feia dos anys que no hi anava i el canvi en relació a Catalunya i els catalans ha estat brusc i en negatiu. Si fa un temps existia una barreja d’enveja i admiració, ara domina un bon grau de repulsió. Un gir que curiosament s’ha accentuat més entre la gent del PSOE , que és qui detenta el poder d’ençà la democràcia en un etern 6-5 , que no pas en la resta que manté el discurs de sempre.
Curiosament hi ha una sola unanimitat , l’elecció de Montilla ha estat un encert per eliminar tota mena de reducte nacionalista. Que ja era hora que el PSOE poses ordre en el galliner i “capar” ( paraules d’un diputat autonòmic socialista ) a “estos catalanistas del PSC”.

És curiós però la lectura és la mateixa ambdós costats de la franja. El nacionalisme del PSOE ha arrambat amb la vessant catalanista del PSC. Ho explicava molt bé l’extens i irreprotxable article de l’Ernest Maragall va publicar el cap de setmana passat a “El País”, article que curiosament cap dels blogaires que ens tenen acostumats a recomanar escrits a tot i dret en van fer esment.

Deuen ser les coses de la política, o potser les de l’aparell i el poder?.

MESTRES ARTESANS

Ahir, al Palau de Pedralbes, el serraller Rafel Codina i les artistes de l’esmalt , les germanes Mª Teresa i Margarida March varen rebre el diploma que els acredita com a mestres artesans.
He de dir que és una notícia que m’ha plagut intensament i que crec mereix l’oportú reconeixement .

Fa temps que els conec als tres , i gaudeixo de l’amistat de les germanes March , amb les que he compartit molts moments artístics, amb l’art com a genèric i l’esmalt com a punt de trascantó. Els tres son uns grans artistes que ha sabut elevar l’artesania a aquest nivell superior que els ha convertit en artistes de tot mèrit.

En Rafel Codina ha fet de la forja la seva vida. Al modus i manera dels grans serrallers del modernisme, en Rafel, dibuixa les seves creacions i desprès les materialitza de manera artesana, convertint tots i cadascun dels seus treballs en una veritable obra d’art.

Per l’altra part les germanes March , que per cert són cosines d’en Rafel, han seguit el tarannà de Vilasís que recuperà l’art de l’esmalt de la decadent iconografia en que havia Caigut. Dominadores tècniques d’excepció , concreten amb perfecció estètica i plàstica les seves inquietuds , més formals en el cas de Teresa, i més creativa en el de la Margarita , en uns treballs reconeguts per arreu.

Ara el reconeixement es fa públic amb aquest nomenament del que bo estaria existís un ample ressò, en especial en les autoritats, ja que no es tan habitual el reconeixement públic d’artistes de la nostra ciutat.

MATARÓ RÀDIO

Demà s’inaugura oficialment Mataró Ràdio que començarà a emetre el proper dilluns Dia Nacional de Catalunya.
He parlat alguna vegada de la mateixa, i no pas molt favorablement. M’agrada el disposar d’una Ràdio local, però evidentment el vestit que ens ofereix no és ni de bon tros el que mereix una ciutat com la nostra. Pot servir per Argentona, Vilassar etc, però no per Mataró. Les possibilitats amb que neix, la graella que s’insinua, els elements que li donaran cos, son massa minsos i apedaçats com per a bon segur, aconseguir un resultat acceptable.

Un va tenir la sort de veure nèixer Ràdio Mataró. No hi havien mitjans tècnics, les instal·lacions eren patètiques , i m’estic referint al primer local de Râdio Mataró , a la Ronda , en el pis de sobre d’una botiga de ceràmica popular que ara es troba en liquidació. Un despatx, un petit locutori, els discos ( vinils és clar) disposats en l’eixugaplats de la cuina ( era un pis normal)., un Revox i molta, molta il·lusió. Una cosa que no veig ara.

Sort que de moment si han encertat amb una decisió transcendental, com ho és anomenar el Cap d’Informatius. En Joan Salicrú és un excel·lent professional ( i no ho dic jo i sí la tasca que ha realitzat al capgros ) i a més és una magnífica persona d’aquelles que n’entren pocs en una dotzena. D’ell espero poder creure en una Ràdio, que just abans de néixer, no presenta moltes esperances.

SANT LLUC

En l’any en que n’acompleix 60 ( anys que no edicions) el Sant Lluc sembla tocat seriosament. I ho dic amb tanta tristor com fermesa.
No puc negar que avui el meu mòbil ha rebut moltes trucades. Ahir es va reunir el Jurat per decidir els seleccionats per la mostra i la tria va ser costeruda per diversos motius. Però avui han passat més coses que marquen un camí molt negatiu, i que poden portar a la col·lectiva a un veritable atzucac.

Un jurat, serveix per decidir. La qualitat del jurat d’enguany era incontestable ( Paco Rodon, Ricard Jordà , Imma Fontanals, Josep Puig Pla i Miquel Faidella) , per tant la seva decisió ha d’anar a Missa, caigui qui caigui, apreti qui apreti , ja és digui Associació Sant Lluc, Caixa Laietana, o el nom de qualsevol artista.

El Sant Lluc te dues possibilitats: apostar per la qualitat o per el populisme. La primera és bona i l’altra no. Fa ja un parell d’anys que s’ha encetat el bon camí, i no s’ha de tornar enrera, essencialment per què no hi ha cap raó ni motiu.

I que ningú enganyi a ningú. Que ningú parli de tradició, de festa dels artistes, etc. Ara que s’acompleixen 60 anys hem de recordar que el Sant Lluc va néixer com una aposta selectiva de qualitat, restringida als artistes professionals i en la que poder-hi exposar era un veritable honor.

Les noticies d’avui pinten bastos. El Sant Lluc està en un encreuament molt perillós. Que el patró els il·lumini, i que Sant Lluc sigui veritablement el dia dels artistes , i no pas el dels pallassos , del que també n’és patró.

Però sigui com sigui hi ha unes cartes que han quedat del tot marcades. I tots sabem que mai es pot acceptar jugar amb aquestes condicions.

OBRINT EL TELÓ

Encara no fa quatre dies que estem arrencant els fulls corresponents a Setembre i la temporada artística etziba amb intensitat els seus primers senyals d’existència.

Encara regnava agost que Pere Gayan obria el foc artístic amb els seus paisatges de la Cerdanya. Una mostra d’afeccionat que arriba a l’art quan les seves taques professionals comencen a deixar-li el suficient temps. Obra d’afeccionat, però amb el detall d’un parell d’obres de més mida en els que mostra unes inquietuds que trenquen amb l’acomodatici de la seva pintura.

Sols s’estrenava setembre quan Pilar Lloret i Jordi Rosés , directors i mestres del Taller de Gravat , feien demostració de la seva gran qualitat com a tiradors d’estampes en una mostra de gran interès al Calisay d’Arenys. Obra de Perejaume, Amat i uns quants artistes estrangers de notable nivell, per confegir una mostra d’art nivell artístic i tècnic i plenament demostrativa del que és el gravat en el se fer i el seu concepte. Indubtablement és d’obligada visita.

Era dissabte quan els del sant Lluc presentaven en la seva sala del Casal la mostra commemorativa dels 60 anys, amb una col·lectiva que aplega una obra dels artistes reconeguts per la seva fidelitat a la col·lectiva. Bones obres de Cusachs, Pares, Estrany, Duran, Boix, Munné,,, i especialment magnífica la d’Emília de Torres que demostra la gran qualitat del seu treball, alhora que exigeix a crits el reconeixement oficial en una antològica que s’hauria de fer ja, sense esperar al centenari que se li acosta.

(crítiques d’aquestes exposicions a www.capgros.com)

Em queda pendent la mostra de Baqués al Monjo que suposo igualment interessant , ja que fa temps que no he vist tota una exposició d’aquest bon artista afincat de fa temps a la nostra comarca.

I tot com un precalentament per aquesta boja setmana que es presenta dilluns amb Llucià al Museu del Càntir ( dia 11 a les 13 hores, amb presentació de qui això signa), El Taller de Gravat ( curs 2005-2006) esclatarà amb “Interiors” el dimecres dia 13 a l’Espai f , tot esperant que algú expliqui com és possible que malgrat el dit a tor i dret , el Taller de Gravat segueix incomprensiblement a l’IME i no ha passat a Cultura.
Serà el dijous 14 quan a l’Ateneu s’encetarà una nova edició de la Sant Lluc , amb tot el que aquesta mostra comporta. Per ser finalment Eduard Novellas quan el dia 15 presenti els seus “retrats” a Ca l’Arenas.

Com veiem un intensiu inici que ens agradaria fos preludi d’una excel·lent temporada. Cert que ja en tinc ganes.
No puc negar que l’any passat vaig acabar esgotat. La negociació del Fons d’Art , amb totes les tensions que generà em deixa sense reserva. Espero que el reinici, ben aviat, de les mateixes porti un camí ben diferent. Però sigui com sigui el cert és que començo ja a tenir el mono del bon art.

Mono que ni tan sols m’ha disminuït després de veure la gran mostra de Picasso tradició i avantguarda , al Prado i al Reina Sofia. Una exposició de la que espero parlar-ne demà amb més espai i tranquilitat.

SEGLE XXI ?

Avui m’ha tocat matinar, i dic matinar, tenint en compte que estic de vacances. Generalment no és per a mi un problema ja que és el que faig cada dia, però sempre quan em costa més és al final de les vacances.

Avui tocava matinar ja que la meva filla petita s’havia de fer el DNI. O sigui que ja ho sabem, és qüestió d’estar per allà les vuit a la poli, fer cua fins que reparteixen els números i matar el temps llegint el diari o de la millor manera possible. Tenim sort (?) i som tan sols el cinquanta i ens toca a partir de les deu.
Una hora més per pensar i per maleir aquest prehistòric sistema de funcionar per aconseguir un document obligatori. Com és possible que amb els mitjans que hi ha ara, encara seguim funcionant com quan un es va fer el primer DNI, i d’això en fa unes quantes renovacions.

Però pitjor està en els passaports. La noia que estava davant meu , - a les vuit ja estava fent cua -, ja no li ha tocat número. De passaports a Mataró en fan vuit l’hora i tan sols durant tres hores . Vint-i-cinc passaports diaris , a cinc dies la setmana, per tota la població d’un comarca tan densament poblada com la nostra. A on s’ha vist?.
De tant en tant apareix alguna queixa , algun polític fa declaració d’intencions al respecte en alguna promesa electoral , però tot segueix com sempre. I fins quan?.

M’agradaria que algun polític local és mullés i en fes oportú comentari. Ja sabem que no és qüestió seva , que certament els documents a l’Ajuntament s’aconsegueixen generalment de manera ràpida, però una qüestió com aquesta que afecta a tots els ciutadans hauria d’obligar als polítics locals i comarcals a establir la suficient pressió com per millorar el tràmit. Internet, hores convingudes, ampliació d’horari i personal, gestions prèvies als propis ajuntaments.

Sigui el que sigui però no hi ha dret que en ple segle vint-i-un un hagi de perdre el seu temps de treball, o de lleure , ambdós son prou valuosos , per fer una cua que ens retorna al tems dels grisos , i potser de manera vana ja que ha tingut la mala sort de ser el vint i pocs , i s’ha quedat sense aquell passaport que precisa.

I després diem que estem a Europa.

M’arriba l’agenda cultural del PMC d’aquest mes de Setembre. Veig que fan correcció de l’errada de l’anterior agenda en que atorgaven als arquitectes de la Pça Italia la magnifica estampa del brau que la domina , que és obra de l’Angel Heredero Bravo.
Fan la correcció de la millor manera que es podia fer, amb nova portada amb la figura femenina del conjunt i amb l’aclariment escrit pertinent.

Si llavors Jordi Gasull va acceptar una responsabilitat que no li pertocava ,- els dissenyadors son responsables del disseny i maquetació i com a molt de l’ortografia, però no dels textos- , bo és que ara el felicitem per l’encert en la correcció.

Correcció que m’agradaria pensar que també s’ha fet a Ca l’Arenas amb el nom de Santí ( Centino) Surís i no Santi ( Santiago). Encara que vàrem avisar abans de la inauguració, ben aprop de Les Santes encara es mantenia l’errada, potser davant el desconeixement de qui és l’artista. Tot fent endreça he trobat un antic catàleg amb Surís fotografiat amb Picasso a les portes del Museu de Ceret a l’any 1954. Que la importància en serveixi al menys com excusa per actuar aviat.



No vull tenir excuses, amb això del blogs day per escapolir-me de la petició d’en Ramon Bassas ( per cert, moltes felicitats ) de confessar les meves predileccions blocaires.
El cert és que sovintejo bàsicament la lectura dels blogs propers, que parlen de coses comunes, i visito moltes weebs de caire artístic, però no acostumo a endinsar-me per la globosfera , amb algunes excepcions en les que entro, al menys setmanalment. Aquests son els casos de Josep Maria Terricabras , Arcadi Espada i Javier Marias.

Com es pot veure tres cares absolutament diferents. El blog de J.M Terricabras penso que és indispensable per hom que vulgui fer reflexions del que significa viure cada dia , com a individus i com a membres d’una societat. Podrem estar d’acord amb els seus pensaments o no, però constantment ens obre portes a aquesta necessària reflexió personal que tantes vegades deixem de costat.

Llegeixo a l’Arcadi Espada per què és necessari apuntar-se a altres punts de vista, encara que a vegades la seva lectura serveixi justament per recolzar-te en la teva postura.
Sempre m’ha agradat com escriu , i en altres temps la seva bel·ligerància contra el monolitisme ideològic em va semblar prou interessant. Ara però , desbarra cada vegada més ( veure el seu comentari al respecte de l’entrevista del passat cap de setmana a “El Pais” a l’abat de Montserrat) , però penso que algun dia reflexionarà. Em recorda aquella frase castellana “Que gran vasallo si hubiera gran Señor”.

Finalment en el cas de Marias es simplement el plaer literari de veure qualsevol cosa nova referent a ell, i repassar algun qu’altre dels magnífics escrits que omplen per si sols l’ EPS de cada setmana.

SANT TORNEM-HI

Un mes sense escriure ni un borrall. I sense donar raó de vida. Les causes senzilles:
Primer, Santes: Treballar normalment i intentar participar , encara que sigui en una petita part, de La Festa, no permet temps per a més. El silenci queda per tant excusat.

Segon: Canvi general del sistema informàtic de l’Empresa. Traduït al general vol dir, molts dies de problemes , de treballar sense horari., amb molta tensió , i per tant arribar a casa a no saps quin hora, i evidentment amb ganes de tot, menys de posar en marxa l’ordinador i reflexionar en un blog. Excusa igualment acceptable.

Finalment: Vacances. I en aquest any assolint aquell nivell de descans absolut. Després d’un any feixuc en les feines ( la que em dona per menjar i la que em fa viure) calia fer un bon parèntesi per recomençar amb força, tal i com fem ara mateix.

ANTON CAÑELLAS

Vull però reiniciar aquest blog amb un sentit homenatge a Anton Cañellas, enterrat avui mateix, en una mort que ha passat de puntetes i que no ha tingut el reconeixement polític que mereixia el seu paper com a catalanista , demòcrata i europeista.

L’Anton ha esta per a mi un personatge proper. Germà de la meva tia Elvira el tinc present en moltes festes familiars, sempre acompanyat de la seva bonhomia, de la seva mirada clara que et portava confiança i tranquil·litat, i amb aquell posat que li donava l’eterna americana creuada que si servia per amagar la gepa física i el convertia en una mena de padrí que acollia a la bona trepa de nebots i parents que corríem d’aquí per allà.
Encara que s’intentava no parlar de política en les reunions familiars , sempre acabava essent el tema general. Aquest intent d’oblidar el tema polític venia de la família Roca Junyent. En Miquel, de Convergència .La Maria casada amb l’Anton d’Unió Democràtica. I la germana petita amb un destacat membre d’esquerra socialista (Casares, si no vaig errat).

Amb tot això, el meu pare i ell formaven front comú per atacar a Jordi Pujol . El pare havia encunyat la frase “.. tens complex de màrtir com en Jordi Pujol” , que l’Anton repetia rialler com a la millor definició que es podia fer del seu rival / amic polític. Tot amb els escarafalls del meu oncle Joan , amic personal de Jordi Pujol , amb padrinatge creuat de fills , encausat en el cas Banca Catalana, i amb relació tan intensa com en els fets que una bona part dels fills de Jordi Pujol trobessin refugi en el 23-F a casa de l’oncle Joan, o com que en els moments claus de la darrera legislatura , les converses ERC i CIU fossin a cas d’aquest mateix Joan Martí, confós en el alguns periòdics com el rector de la Universitat Rovira i Virgili.

Antón Cañellas va se un home essencialment catalanista, lliberal, de democràcia cristiana i absolutament europeista. Home d’Unió, de totes totes, la va abandonar en el moment de la coalició per esdevenir CiU , ja que la seva integritat moral, l’impedia ser parella de ball de Jordi Pujol , del que tenia un criteri ben format i gens positiu.

Potser , o millor dit segur, que el seu error va ser passar a centristes de Catalunya, però estava en el camí de la recerca d’una Catalunya més oberta i lliberal, que no la nyonya i acartronada que sempre ha ofert Convergència.
Finalment , reconeguda la seva vàlua, va estar anomenat Síndic de Greuges amb un paper prou important, deixant petja d’un camí a seguir.

Potser per aquest parentiu llunyà, però sobre tot, per que el seu tarannà va marcar clarament en mi el que jo penso que ha de ser un polític , i per què sempre va deixar en el meu sentiment la sensació de persona honesta , la seva mort m’ha copejat, més encara amb el poc ressò de la mateixa.
Descansi en pau , aquell va ser honest en un camí tan difícil com el de la veritable política, tenint com a punt de mira una elements tan remarcables com el seu país, la seva fe, la llibertat i la democràcia.

Encara que només fos per això (que no es pas poc) . Gràcies, moltes gràcies, Anton.

EMOCIÓ

I molta , la que vaig sentir el passat dissabte en l’acte de descoberta de la placa dedicada a Pere Màrtir Viada ( Artista Pintor) , en la plaça que ara ja porta el seu nom , en l’acabament del carrer Sant Pere Més Alt, just al costat de la restaurada muralla.

Un munt de sentiments es varen ajuntar. No tothom sap que Pere Viada i jo érem parents, cosins segons exactament. El meu pare , a qui en Pere sempre tractava de tiet , el va ajudar en el que va poder, inclòs aconseguint que en la seva bona estada a Paris, tingués aixopluc a casa de la Titit Puig, neta de Puig I Cadafalch, i professora de la Sorbona. En Pere sempre fent broma , quan li recordava el fet , em deia que va pagar en espècies escrupolosament i mai va rebre una queixa de la propietària.
A més existia altra emoció particular ,ja que aquells terrenys eren propietat de la Família Pascual , un família burgesa , de la que per raons justament de fets familiars , dignes d’un culebrot amb tots els ets i uts , res m’ha arribat mai a les mans. Però m’agrada que terres dels meus avantpassats ara estiguin sota la protecció d’un molt estimat artista.
Com no però, l’emoció més important estava en el fet del reconeixement al personatge de Pere Màrtir Viada. Al personatge i a l’artista , dues facetes que varen quedar ben al descobert en l’amigable taula rodona que es celebrà a posteriori.

Tot entranyable en un Sant Pere Més Alt que malgrat tot ha anat perdent el to. Crec que els amics del Llimoner i del Sant Lluc be farien d’intentar recuperar als de l’Arcàdia com co-organitzadors de l’acte.

APLAUDIMENT

A L’Eduard Gonzalo Ramirez.

És el jove mataroní que ha corregut el Tour. Vaig assabentar-me del fet per una noticia del cg.com. Sempre m’ha agradat el ciclisme i el Tour sempre el segueixo escrupolosament. Pressuposo que és conseqüència d’aquelles tardes d’estiu, quan un era estudiant, en que després de dinar tocava tour a la tele i seguia aferrissadament totes les etapes.
Al poc temps, vaig saber que aquest ciclista era cosí d’una de les millors amigues de la meva filla petita i d’ençà llavors, cada tarda entrava en la pàgina oficial del Tour per veure la classificació.
Ha aconseguit arribar a Paris , en el lloc 119 . La meva més sincera felicitació per aconseguir un dels somnis que un tenia de petit, tot veient en blanc i negre els esforços de Merckx , Ocaña i companyia. Participar en el Tour i arribar a Paris. Sort que els somnis sols son somnis.

XIULETS

A L’Ajuntament, al PMC i a qui pertoqui , per haver penjat malament quasi tots els cartells de Les Santes.

Com queda clar en el cartell del programa, la peça és apaïsada , amb el nom de Les Santes en vertical , i la data i logotip en la part inferior. Dons be, la majoria de cartells estan penjats en vertical , amb Les Santes en la part superior, i la resta de grafia en zona vertical de difícil lectura.
És cert que l’autora va dir que la peça es mantenia en ambdues posicions , però la realitat està en un treball apaïsat , amb la tipografia vertical. I així hauria d’estar penjat , encara que fos tan sols per complir la llei de propietat intelectual que obliga a que les obres siguin reproduïdes de la manera que van ser creades.

Ja sé que és una anècdota , però no és sols en les parets de la ciutat on el cartell està penjat malament , és en la pròpia casa de la ciutat i en el Teatre Monumental , responsabilitat directa del PMC.
Capgirar el treball d’un artista no tan sols és il·legítim i il·legal ,ans també es demostració d’una manca de sensibilitat artística.

I que ningú digui que busco tres peus al gat. M’agradaria molt veure que tant a la Casa Gran com a les seves dependències ( Monumental, etc...) el cartell està ben penjat. Seria que les coses no estan tan malament com aparenten.

MATARÓ HA GUANYAT.
HI HAURÀ FONS D’ART LOCAL

Potser algú es posi a riure al llegir el titular , ja que li soni a un dejà vu .. Però ara , i com mai, estic en condicions de dir que l’any vinent, Mataró podrà gaudir d’un Fons d’art d’artistes locals , que serà del nivell que vulguin els artistes , i que no pot ser altra que d’un bon nivell.

Avui ens hem reunit al despatx del Sr.Alcalde , el regidor de Cultura , el Director del PMC , i els representants del Fons i el resultat ha estat el millor dels possibles. A manca dels corresponents serrells que caldrà consensuar , s’han establert les estructures bàsiques del Fons que serà independent i tindrà el seu aixopluc a Ca l’Arenas. Un fons amb finalitat de recollir i mostrar, tot el ventall de l’art que és fa a la ciutat , tant per part dels seus artistes com d’aquells que estan lligats amb Mataró per una o altra raó.

Ara s’han de preveure els reglaments jurídics i constituents del Fons , i establir-ne un reglament d'ús , en el que a bon segur hi haurà visions diferents, però partint del fet que avui per primera vegada hi ha hagut unanimitat en el concepte. Per al que un pertoca , anteposar el Fons davant qualsevol altra cosa. Per part del PMC, explicitar de manera clara i contundent que volien el Fons ( és la primera vegada que un ho ha sentit en la contundència i no amb la boca petita). Tot , amb la presidència del Sr. Alcalde , representant dels ciutadans , que ha mantingut la seva fe en el concepte, i el convenciment que el Fons d’Art ha de ser bo per la ciutat.

Ara queda un camí dur per recórrer. Un de proper, en els camps burocràtics i reglamentaris , un altra més llunyà en aconseguir una col·lecció digna de la ciutat i dels seus creadors.
Fa poc deia que el Fons d’Art seria el que volguessin els artistes . Ara ho reafirmo amb tota intensitat. Ell han de ser els que marquin el camí. Nosaltres posem les primeres passes . Reglament al Setembre. Signatura d’intencions en el darrer trimestre de l’any. Començament de formació del Fons a primers de 2007 i exposició inaugural a la Tardor, en començar temporada. Els artistes amb la seva qualitat han de posar el llistó, que desitgem alt i qualitatiu.

I el Fons d’Art pot ser, desprès d’haver estat motiu de les màximes discrepàncies , l’element unitiu que trenqui les capelletes de la ciutat. Ser l’ens en el que es conjuguin les diferents opcions estètiques i tècniques per oferir un producte artístic compacte, competitiu i de qualitat, que pugui viatjar per arreu , honorant a la ciutat i als seus artistes.
Aquest és el repte. El dels promotors i del PMC . Si ho aconseguim , no hi ha dubte ,que ens podrem retirar amb l’objectiu més que acomplert.

Un somni, que ara i avui, sembla que podria convertir-se en realitat.

Ho dèiem en el titular. Mataró guanya. Hi haurà Fons d’Art.

I si voleu una confessió particular, un podrà anar a dormir més tranquil que mai amb el sentiment d’haver fet els deures i haver-los fet be del tot.

AVUI FA 70 ANYS

Les imatges d’aquest post corresponen a “La Vanguardia” del 18 de juliol de 1936 de la que en soc joiós propietari. Aquests i altres documents del temps han arribat a les meves mans per herència del meu pare que els guardà o aconseguí.

Fora de les esqueles de portada cal remarcar els importants noms de la “Diada” d’Arenys i molt especialment la nota referida a Mataró. Sota el títol “Mortal atropello. Religiosa “. Diu textualment ; “Un tren de la línea del litoral, entre Premiá i Ocata , arrolló ayer a un hombre, causándole la muerte. Parece que el interfecto iba distraido por la via férrea y no apercibió al convoy, sin que se pudiera evitar el accidente.
-Ayer terminaron las novenas celebradas en las parroquias de Sta María y de San José, así como la de la la iglesia de Caremelitas Descalzas de esta ciudad, en honor de Nuestra Señora del carmen. La de la parroquia de San José en particular, resultó muy lucida”.
La premsa és a bon segur l’anècdota del dia. Del que va succeir temps hi haurà de parlar. Ara com algú diu el coneixement i la memòria , el millor per no tornar-hi a arribar.

PSC / PSOE

En Jordi Surinyach amb la seva habitual habilitat , que junt a la seva intel·ligència i ironia el converteixen en un polític al que cal escoltar , encara que després convé deixar en pòsit el que ha dit per poder-ne treure lectura veritable , publica un més que bon escrit en el www.capgros.com , de títol “Anys i anys. Per molts anys? “ , en que ironitza al voltant dels anys de vida de l’agrupació local del PSC.

Gent del partit ,- jo no ho soc -, suposo que ja saltarà a la palestra per dir-ne la seva , però aquesta segura picabaralla a bon segur amagarà la càrrega de profunditat del seu escrit en explicitar la dissonància , la discrepància , entre el que podríem dir facció PSC i la facció PSOE , o dit d’altra manera catalanistes vs espanyolistes. O potser podríem arribar més enllà , l’absorció de la part PSC per part de la del PSOE. I dic absorció que no fusió.

No milito en cap partit ja que la disciplina fèrria , aquestes majories de sols un vot en contra , no sols no m’agraden , ans crec que fan pudor. No fa molt un polític amb càrrec em deia :”Jo he sigut sempre maragallista , però ara soc del tot montillista”. Em costa molt entendre-ho.
Com em consta entendre el que al meu veure ha estat com un cop d’estat intern en el PSC. En un míting al voltant de l’estatut, l’alcalde de Mataró criticava l’actuació d’ERC pel fet d’haver fet cas a les bases. Defensava que un partit de govern ha d’escoltar a les bases , però ha d’escoltar encara molt més als votants. Ho ha fet en aquest cas el PSC?.

Amb tot això , l’altra dia un company de treball, militant de molts anys , em deia del tot desenganyat. Pere, em sembla que haurem de refundar el PSC. A veiam si encara tindrà raó.
I ves a saber , potser llavors fins i tot m’apunto a la militància.

NOTICIES POSITIVES ( A CONCRETAR)

Després d’una setmana més que intensa per raons de treball , acabada amb un festival el divendres d’aquells als que assistim els pares ja que un/una dels protagonistes és el nostre fill/a , i del que sortim amb una certa vergonya aliena, això sí, tenint sort que el nostre fill/a ha estat la millor i ho ha fet digerible , quedava un dissabte treballant i un diumenge del Carme per fer vida de família, amb el corresponent bany per intentar mitigar el calor etc.
Ara , abans d’anar a dormir un repàs de noticies i blogs , per quedar-me amb dues noticies , una ja confirmada i l’altra no, que crec del tot positives.

VISITES TURÍSTIQUES

Per un costat el fet d’aquesta posta en marxa de serveis d’autoguies turístiques per recórrer els principals indrets de la ciutat i l’establiment de la corresponent senyalització, actuacions organitzades per l’IMPEM.
No és que sigui res de l’altra món, com tampoc ho és el que podem mostrar, i més si tenim en compte que la joia de la corona (La Capella del Dolors) sols es pot visitar en moments molt concrets, però és una manera de conèixer i revitalitzar els nostres petits tresorets. I dic conèixer ja que és un servei que no sols ha de servir pels teòrics turistes que s’hagin perdut a la ciutat. Ha de servir també, i molt, als ciutadans de peu que tan desconeixem els nostres més propers verals.

Ara no, que fa molta calor, però per setembre no dubtin que protagonitzaré l’experiència i en podrem parlar. Espero però que sigui millor que la visita a Ca l’Arenas a tres euros. Una desena de persones en protagonitzà la primera experiència justa el dimarts després de la inauguració, i el resultat, per llogar-hi cadires. Espero que millori amb el temps.

I per cert, com és que Cultura no hi pinta res en tot aquest assumpte?.

FONS CATALÀ ROCA

M’arriben notícies de la possibilitat de que Mataró sigui dipositari del Fons fotogràfic de Català Roca. Només pensar-ho ja faig ullets , ja que aquesta si que és una notícia de primer nivell en l’apartat artístic i cultural.
Sembla que les negociacions estan avançades i que podria ser realitat ben aviat . Si és així , tot el que de malament ha fet Cultura , que és molt, quedaria en un segon terme ja que el balanç esdevindria positiu, tal és la vàlua del fons d’aquest gran artista.

Per l’altra cantó però em diuen que es dipositaria a la Nau Gaudí i segueixo sense entendre, i dic segueixo, ja que destinar la nau Gaudi a noves tecnologies és un contrasentit absolut , ja que serà desmillorar l’entorn . Espero i desitjo que quan s’acabi la Nau Gaudi, que penso serà abans que la Sagrada Família , hi haurà un altra projecte més engrescador que l’actual.
Però sigui com sigui i a on sigui, el Fons Català Roca ha de ser una aposta de totes totes , per el be de la Ciutat.

I a més a mi em farà una certa gràcia. Fa a prop de vint anys uns bons amics varen acostar-se a casa per proposar-me escriure un llibre sobre l’Art a Mataró. Pretenien vendre l’idea a l’Ajuntament o a la Caixa Laietana, com un llibre obsequi. No va haver-hi sort i la idea no es va dur a terme. Els amics eren Jaume Graupera com a promotor i Martí Català , fill de Català Roca, que seria el responsable fotogràfic.
Les voltes que dona la vida.

GENERACIÓ PERDUDA

Fins el proper 28 de Setembre , s’exposa en el palau Moja la mostra “Utopies de l’Origen” en el que es pretén fer una intensa mirada a l’oblidat art no oficialista de la post-guerra. Una mirada a aquella generació que ha quedat en bona part oblidada , amagada entre la força de les avantguardes clàssiques i els noms repetits que han dominat l’art català dels darrers cinquanta anys. A partir dels referents Picasso, Miró, Torres García , Roualt, Sacharoff i Català Roca , l’exposició s’endinsa en els deu artistes protagonistes com ho son Ponç, Guinovart, Ràfols Casamada, Todo, Maria Girona , Josep Maria Sucre, Fornells Pla , Brotat , Vilacasas i Garcia Llort.

Una exposició que de tan sols llegir-ne els protagonistes , em deleixo per visitar-la , encara que estic segur que em semblarà un dejà vu , ja que justament aquesta generació i tots aquests noms han estat referència constant en el treball impagable de Paco Rodon al Museu Monjo.
Temporada rera temporada hem pogut gaudir d’exposicions d’aquests autors , i d’altres de la seva generació i igual vàlua , en una lliçó històrica que ens ha permès a aquells que tenim al Monjo com sala de capçalera , conèixer i admirar el treball de tan grans , i alhora massa oblidats artistes.

Un Monjo que be podria ser element en que emmirallar-se per a la gent de Ca l’Arenas. Un Museu que amb cinc cèntims és capaç de programar exposicions de gran qualitat i amb importants artistes com a protagonistes, presentacions de llibres , concerts , conferències etc. Només seria qüestió d’imitar la gestió de Paco Rodon que a bon segur no s’enfadaria essent com és de la mateixa corda que Jaume Graupera. Perdó, del mateix referent polític que el regidor , que sortosament entre Graupera i Rodon hi ha gran diferència , i a favor del segon obviament.

PS.- L’obra reproduïda és de Joan Brotat. Me la va regalar en un detall que recordo amb plaer. El vaig entrevistar en una exposició a Argentona. Al saber el meu nom , em va recordar bastant malcarat , que esperava que el tractés millor que el meu pare que segons ell se l’havia carregat injustament en una exposició al Museu de Mataró , allà els anys cinquanta.
Al cap d’uns dies m’arribava aquest peti dibuix adjuntant fotocopia de la crítica que li havia fet el pare que n’era del tot elogiosa. Em demanava disculpes per l’error i em pregava acceptes aquell petit detall seu.
Un fet que s’ens dubte l’honorà.

QÜESTIÓ DE PILOTES

He seguit el Mundial de Futbol. El futbol m’agrada, l’he practicat i he seguit el campuionat sense l’apassionament d’un club ( per mi ser del Barça de Laporta és com ser del Barça del Núñez, ).
Vaig veure la final i com quasi tots , fora de les fobies personals, no vàrem entendre com va guanyar Itàlia, i si vàrem entendre , com tantes vegades, que en el futbol no sempre , o quasi mai, guanya el millor.

Ara és un bon esport entrar a Internet. Que Zidane hagi guanyat el títol de millor jugador ha disparat la caixa del trons ( a Italià i a Catalunya). Zidane ha esta de bon tros el millor jugador, és a dir, el que millor juga a futbol. Ningú parla del jugador més esportiu. Però què cal dir, si Maradona és un ídol, i va convertir la seva mà en la de Déu, i la coca per un tub en el títol del Nàpoli. D’aquí totes les lectures que mai tenen un principi objectiu. Llegir l’As o l’Sport és llegir sempre un element sesgat de la vida.

O potser els que estem errats som nosaltres , i el que val és el resultat final. El que en veritat val és el que consta en un palmarès, que en el passar del temps no disposarà de l’afegitó de l’anècdota.

Pensant amb tot això em surt el paral·lelisme amb Ca l’Arenas. Artistes als que han deixat en fora de joc, vulgars aprofitats que entren en l’aposta , els millors al carrer ,els vulgars al poder. I com sempre un àrbitre , que massa vegades no sap d’on s’escau, però escombra cap a casa.

I tot llegint en les pàgines esportives m’assabento del tema Zidane- Materazzi. Que si un li agafa la samarreta. Que si l’altre li diu que si la vol ja li donarà al final del partit. I al final que l’italià ( llatí de totes totes) li esventa que preferiria que fos la seva dona qui li donés la samarreta.
A la resta , guanyadors i perdedors, segons el color del qui escriu.

Ca l’Arenas , com en el Mundial, ha estat una qüestió de pilotes. Els del poder , recolzant els seus , encara que sense qualitat, però impedint que de totes totes, els altres ni tan sols presentin un intent de sorpresa. El resultat el mateix, pobre, pobre , pobre, i mirant més envers les absències que no pas les presències.

Ara queda mirar endavant. Encara que per fer-ho be estaria que el PMC que ja sembla haver-hi trobat gust als comunicats ens fes cinc cèntims del que significa aquesta presidència de “Transversal” , encara que si em volen escoltar, encara que sigui tan sols a cau d’orella, el resultat és més del mateix, és a dir , estem apanyats.

ENTENDRE ALGUNA COSA , PER NO ENTENDRE RES,
QUAN TOT HAURIA D’ESTAR JA EXPLICAT.

No te fies si te juro que imposible
No dudes de mi duda y mi quizás
El amor es igual que un imperdible
Perdido en las solapas del azar. (Joaquin Sabina)

Res millor que un cap de setmana familiar, relaxat i amb bones vibracions, com per asserenar els ànims i intentar esbrinar camins entre els esbarzers.
Veure néixer una nouvinguda a la família i compartir alegria amb aquells que pugen de graó quasi és tan gratificant com el bon àpat amb els germans en el bell mig de la Costa Brava després de compartir remullada. Junt, serveix per esvair dimonis i malediccions que darrerament semblaven volar massa a prop.

Però queda clar que hem de parlar de tot el que ha passat en aquesta darrera setmana amb el tema Fons d’Art , motiu de comentaris, editorials , interpel·lacions al Ple, etc..
En primer lloc clar aclarir postures. La decisió d’abandonar en cap moment va ser un intent d’exercir una pressió envers ningú. Va ser fruit d’una reflexió serena davant el menysteniment del PMC. No l’enteníem i el seguim sense entendre.

El discurs del Sr Alcalde en l’acte inaugural de Ca l’Arenas, ( ell ha estat l’única persona que des de l’Ajuntament ha mantingut sempre una postura del tot favorable) , va ser un toc d’atenció i un petit crit que vàrem entendre que en bona part era destinat a nosaltres .El ressò mediàtic , ajudat en bona part per l’increïble comunicat del PMC , va fer que els primers dies de la setmana fos un no parar de trucades, amb un to generalitzat que demanava que el projecte no podia morir. Que llençar la tovallola era més que un abandó, era oferir tot el camp a aquells que no accepten altra cosa que el seu monolític pensament. Que calia un nou esforç.
Aquest seguit de ben intencionades pressions, juntament a altres afinades reflexions que també varen arribar , ens van portar després de llarga i costosa discussió a decidir donar una darrera oportunitat per tirar endavant el projecte “Proposta Mataró”.

Per això en la matinada del dijous s’envià un mail al Sr. Alcalde en el que s’indicava la voluntat per part nostra de retornar a les negociacions sempre i quan fos en una reunió per ell convocada i presidida , i el PMC ens adrecés el Projecte de Normativa del Fons d’Art , independent del Museu ( punt del tot innegociable) i marqués el timming que fes possible que “Proposta Mataró” fos viva en la propera temporada. Tot això amb temps suficient com per poder-ne fer estudi previ i començar ja de manera activa , el tan discutit projecte.

I així estem , en standby , en espera de notícies.

En aquest interludi hi ha hagut mil i un comentaris. Personals i col·lectius. Encara que em moro de ganes de contestar-ne alguns sols vull quedar-me amb alguns aclariments.

1.- Xavier Roldan . Et convido al que vulguis per aclarir-te els molts conceptes que tens confusos. Els amics de cap gros, et poden informar de les meves dades personals.
Però no oblidis una veritat única. Un desconegut com tu, amb mèrits per demostrar , exposarà aquesta temporada a Ca l’Arenas , on tenen vedada la seva presència artística més del 95% dels creadors de la ciutat. I cal remarcar la paraula “vedada” .

2.- Jaume Graupera

No puc deixar-me de retopar les seves declaracions en el Ple. Així:

a.- El PMc , vol el fons d’Art local?. La primera declaració del Sr. Alcalde quan li comunicava la meva intenció de presentar-li la “patata calenta” del Fons d’Art va ser: ” Així em portis una patata calenta com aquesta cada setmana” .
Les de Jaume Graupera en presentar el projecte van ser. “És una pedra que tinc a la sabata. S el sabater diu que l’haig de tenir , m’hauré d’aguantar, però faré tot el possible per fer-la caure”. Cap dels dos em va enganyar.

b.- La negociació ara per ara és tan sols amb quatre interlocutors. Cal fer un protocol de cessió que s’adreçarà a tots els artistes , i en cas d’estar-hi d’acord ho signaran i formaran part del fons.
No hi ha, ni hi haurà, cap negociació individual, al menys a priori.

c.- El Museu de Mataró no disposa de Fons d’Art propi en quant a l’art local a partir de 1950, amb petites excepcions de donacions per activitats dutes a terme en el Museu.

d.- Els artistes , és a dir la gran majoria que no pertany al pensament únic del PMC , no participen en la vida artística local. Les paraules s’han de correspondre als fets i aquests ho desmenteixen totalment. I si no, la solució és molt senzilla, demostrar-ho.

e.- Mai s’ha dubtat de la capacitat dels treballadors del PMC en el camp de la plàstica. Sí he dubtat i molt, de la seva objectivitat, que els ha fet decantar-se vers una opció minoritària , mentre a la resta s’ha intentat aniquilar.
El que ha de quedar clar és que els tècnics son això, tècnics que han de desenvolupar els criteris del regidor. Mai, com ara passa al PMC, el regidor s’ha de sotmetre a la tirania dels seus tècnics.

Son més elements en la difícil salsa per amanir aquest Fons d’Art , que en el que a mi pertoca té un gust amargant, d’ençà que un pes pesant de la cultura mataronina, amb bones relacions amb alcaldia i patronat em deia molt clar: “No hi donis voltes Pere. És el peix que es mossega la cua. El Fons d’Art és possible per tu, per la teva idea i per que en tens clar el concepte i l’estructura. Però justament per tu no es farà. Si la proposta fos d’un altre ja estaria penjat a Ca l’Arenas".

Només pensar que qui mana és capaç de no mirar el fons i quedar-se en la superfície , em glaça l'esperit. I alhora és un fet molt indicatiu, en especial al que pertoca a certs nivells, com els els de capacitat i dignitat.

SPOT

No sé si heu vist uns spots publicitaris de Turisme de la Rioja. Són molt bons. Expliquen una petita història. Una d’elles és magnífica.

Es tracta d’una parella a punt de separar-se. Ell agafa una moneda i la llença a l’aire. Diu: Si surt cara ho provem, si creu....., Visiten La Rioja i el final com no, és feliç. La frase publicitària és magnífica: La Rioja , una terra amb nom de vi.

Aquest anunci em persegueix per les nits. És cert que Arenas al menys té un començament com Art....
Però que voleu que us digui. No tinc ni forces per llençar la moneda a l’aire.

REFLEXIONS

Alguns opinen que la crítica ha de ser objectiva. Jo crec que ha de ser objectivament subjectiva, és a dir, ha de ser el pensament personal del qui la signa, però intentant que vagi el més descarregat possible de la passió personal i acceptant els criteris i punts de mira el més amples possibles.
Asserenat de la tensió d’aquests dies , i després d’una més que reparadora migdiada que ha tapat les mancances de son d’una nit amb Festa de Barri que m’han fet odiar per tota la vida la batucada i el hip-hop , penso que és el moment d’encetar unes reflexions, que hauran d’aprofundir-se , al voltant del que vàrem viure i veure, ahir a la Casa Arenas.

Reflexió al voltant de l’oblit de Jaume Arenas. Totalment inacceptable i que s’hauria d’explicar.

Reflexió al fet del poc nombre d’artistes presents a l’acte. Hi havia més absències que presències, i si tenim en compte tan sols el nombre de signants per el Fons d’Art...

Reflexió per el nul paper dels artistes en l’acte. Jordi Arenas va fer deixa de la seva casa a la ciutat i amb un destinatari clar, els artistes de Mataró. Una voluntat que molta gent, entre els que m’hi trobo, consideren no s’ha complert. Que la casa dels artistes no es sigui viscuda com a tal per els mateixos ha de donar pas a pensar-hi.

Però també calen reflexions més tècniques:

És vàlid el concepte monotemàtic anyal ?. Crec que amb una sola exposició ha quedat clar que no.
Si ara ja es crea un cert avorriment d’una repetició que per cert, no convida ni mica ni gens al diàleg,( el muntatge de les exposicions amb sales tancades i sense intercomunicació explicita un concepte unitari i no col·lectiu en la dispersitat tal i com caldria) , pensar que aquest fet es repetirà durant un any , no convida gens ni mica a entrar en el joc.

Del tema del Fons del Museu , i de que les seves exposicions tinguin una durada anyal, també en cal fer-ne una reflexió profunda.
Per el vist haurem de pensar que potser Carles Marfà feia be en no ensenyar el que tenia a Can Serra. Era qüestió de vergonya.
La mostra del Fons exposada ara, a més del fet extern d’una presentació patètica que està en boca de tots, és indicativa d’un provincianisme de post-guerra. Empro l’expressió provincianisme , ja que casualment és la que van usar per tres persones diferents ( un artista , un home de la cultura mataronina i un periodista) . Els tres varen coincidir en la definició.
Potser seria moment de redefinir la rotació d’aquest fons, i principalment la manera de fer-ho adient al públic. L’estructura expositiva actual no ha de repetir-se sota cap concepte.

Cal reflexionar igualment de la programació.

Una programació que veda d’entrada la participació al percentatge més alt de creadors de la ciutat, i a més els de més qualitat, és impresentable de totes totes.
Cal donar prestigi a Ca l’Arenas, i fer que exposar en ell sigui un fet valuós. No pot ser que un vídeo poc treballat i realitzat en poques jornades i fa tan sols quinze dies , sigui elevat a obra d’art.
Cal donar pas als joves, però és obligat situar-los al seu nivell. Donar camp obert als alumnes alhora que els seus mestres tenen vedat el pas , és un error educatiu i qualitatiu.
Cal apostar per la diversitat i la qualitat i oblidar-se d’aquest pensament únic , sant i senya actual del PMC


FONS D’ART

I com no que cal parlar del Fons d’Art , però ara les cartes ja no son les mateixes i ara ja és imprescindible fer-ho des de la igualtat.

Curiosament hom parlava de diàleg en les discursos del passat dissabte, però aquest diàleg no ha existit en tots els anys en que s’ha gestat Ca l’Arenas, i encara ha existit menys en els moments decisius .
Ningú s’ha acostat als artistes per preguntar que en pensaven, com creien que calia fer les coses, si les sales eren adients, si calia establir un pla d’usos o altre, o quina programació podia ser la més escaient.

Ara, quan tot està fet , quan s’ha manegat el present i el futur, quan qui sap mirar se n’adona que van mal dades i que el camí és l’errat , no val fer crides al diàleg com si no hagués passat res. Ha passat i molt . I ara el diàleg sols es pot realitzar amb les contrapartides naturals de refer el mal fet, i tirar per terra un pla d’usos ( o pla d’abusos) que menysprea de manera insultant als creadors més importants i als més nombrosos per satisfer tan sols a una minoria, que curiosament disposa també de tota la resta d’infrastructures plàstiques de la ciutat.

I aquesta reflexió és igualment vàlida per “Proposta Mataró” , el Fons d’Art d’artistes locals. Fins ara tot es feia de bona fe , amb l’únic punt de mira de que la Ciutat disposés d’allò que li mancava. Ara senyors, a vostès els hi toca moure fitxa.

El que això signa, com a promotor, i Albert Alís, Josep Maria Codina i Perecoll , com a representants dels signants, vàrem trametre el passat dimarts una carta al Sr Alcalde en el que renunciàvem a ser interlocutors en la creació del Fons d’Art. I aquí estem.
Ningú ens ha demanat reconsiderar la nostra postura, ans el contrari. El Sr. Jaume Graupera ha fet un comunicat ple de mentides cercant el trencament definitiu.

Sincerament no se que pensar, encara que la meva intuïció em porta en la direcció que al poder ja li va be que pleguin alguns, que amb altres tot pot ser més fàcil, encara que també caldria pensar si els artistes acceptarien un fons devaluat en el conjunt de les seves expectatives.
És hora dons d’una nova proposta. La dels artistes ha estat sobre la taula i sempre igual: Cessió d’una obra significativa i document curricular, per crear un Fons d’Art local per a Ca l’Arenas que seria independent de la resta de col·leccions de tal manera que Ca l’Arenas seria igual a la suma de Fons del Museu , Fons d’Art de l’Ajuntament , llegat Arenas, Donació Ubach i Proposta Mataró. I ara cal discutir l’engranatge, i és l’Ajuntament que ha de fer-ne proposta i a qui ell cregui convenient.

La pilota està en la seva teulada, i els que fins ara eren interlocutors han dimitit. Potser algú podria pensar que si es vol un diàleg, no sempre han de fer el primer pas els mateixos.


COMUNICAT DEL PMC

De cap manera vull estar-me de comentar el Comunicat de Premsa que Jaume Graupera va llençar a l’aire el passat dijous.
Sense entrar en consideracions de l’excepcional del cas, ja que ni en moments tan problemàtics com van ser el Cartell de Santes 2005 , o la carta dels treballadors del PMC queixant-se del funcionament intern del mateix , o..., mai el PMC havia fet un comunicat públic, crec que en honor a la veritat i sense entrar en detalls en cal fer-ne unes oportunes explicacions.

COMUNICAT DEL PMC

En relació a les informacions aparegudes a la premsa sobre la comunicació de Pere Pascual, Albert Alís, Josep Ma. Codina i Perecoll en què renuncien a la seva interlocució per a la creació d¹un Fons d¹Art d¹Artistes Locals, he de fer les següents consideracions:
1) En cap moment des del PMC s¹ha manifestat cap negativa al projecte, ni puntual ni permanent, sinó tot el contrari, des del PMC s¹ha treballat per fer realitat aquest projecte des del respecte als interlocutors però també assegurant la legalitat i atenent la normativa vigent.
2) El PMC va presentar als interlocutors el document que s¹adjunta, com a proposta d¹acord, per començar a treballar amb els artistes de la ciutat la seva donació per a la creació d¹un Fons d¹Art que hauria d¹estar integrat al Fons d¹Art del Museu de Mataró i, per tant, dipositat i conservat a Ca L¹Arenas.
3) La renúncia a continuar endavant amb el projecte és unilateral i incomprensible. Teníem convocada una reunió amb els interlocutors el proper dijous 6 de juliol a les 17.30 hores i, en cap moment, hi ha hagut cap motiu objectiu per fer pensar que no s¹estava treballant per fer realitat aquesta proposta, això sí, sempre en el marc de la legalitat vigent que afecta a aquest tipus de cessions, relacions i drets.

Per tant: Mantinc la meva ferma voluntat i disposició per establir un diàleg amb els artistes de Mataró per tal de resoldre la proposta i establir canals de comunicació permanents i oberts que facilitin la difusió i el coneixement de la seva obra.

I va signat per Jaume Graupera i Vilanova. President del Patronat Municipal de Cultura.

Al respecte vull dir que:

Que des de el PMC s’ha mantingut sempre una actitud hostil al projecte , com queda clar fent mirada a les hemeroteques, i prenent nota de fets tan simples com el temps passat ( quinze mesos) , el nombre de vegades que hem estat cridats per parlar del projecte ( cap ) , el fet de no convidar als artistes a una jornada explicativa del projecte i de portes obertes de l’edifici ....

Que el document que s’adjunta en el comunicat NO HA ESTAT PRESENTAT MAI a cap dels interlocutors i el primer coneixement d’ell ha estat per aquest comunicat.
Una vegada feta la seva lectura podem dir que és la copia d’un primer document que es presentà en la primera reunió d’interlocutors i que va ser refusat ja que parlava sempre de Fons del Museu quan l’únic punt que no admet discussió en la proposta del Fons d’Art és que aquest ha de ser independent del Museu per raons obvies.

A aquell vell document sols s’han fet tres variacions puntuals , que son quasi anecdòtiques , extretes dels “elements a contemplar en la proposta d’acord entre el PMC i la representació dels artistes de la ciutat per la creació d’un Fons d’Art Local” , document que els interlocutors vàrem adreçar al PMC per a tal de desencallar el Projecte.
Com a nota curiosa cal dir que ha estat tan poc el treball del PMC en la direcció de gestar un principi d’acord que pogués ser signat , que en tot l document adjunt es segueix parlant sempre del Centre d’Art Germans Arenas i Clavell.

Que és cert que la renuncia és unilateral, però no incomprensible. Al menys hem explicitat en la carta de renuncia les que són les nostres raons.
En el que pertoca a la tan anomenada reunió del dia 6., cal dir , que és aquesta la primera vegada que el Patronat ens convoca a una reunió ( abans sempre havia estat alcaldia qui havia motivat la trobada) . Però és una convocatòria si més no curiosa , no sabem de que hem de parlar ,-no ens han fet arribar cap document per discutir i arribar dons amb els deures fets-, no s’indica el lloc de la reunió , això sí s’indica que a les set hi ha ple i per tant cal anar per feina.

Algú pot creure que després de quinze mesos et convidin per discutir un projecte complexa , però que es disposa de temps curt i limitat?

És clar que no se per què preocupar-me, Aquesta és una reunió que ja no em (ens) pertoca.
Clar que és ben trist acabar així.

CA L'ARENAS

Vull, en un dia com avui, que les meves paraules estiguin encapçalades per una obra de Jaume Arenas. I ho vull, per intentar reparar l’irreparable, el fet inqualificable , i valgui en aquest cas la frase feta, ja que el fet es qualifica de moltes maneres i cap de bona, que en el dia que s’inaugurava Ca l’Arenas, és a dir el que fins fa quatre dies es deia el Centre d’Art GERMANS ARENAS ( i ho escric en majúscules per que algú observi la paraula germans) ni una sola obra de Jaume Arenas honori aquest centre d’art i que tan sols , i molt de trascantó se’n hagi fet esment de la seva figura.

Que cap obra seva , ni tan sols un retrat del Ferm , al que va fer famós, estigui exposada , no és un error, és una demostració de la ignomínia, de la manca d’ètica, de la irresponsabilitat , de la pocavergonyeria, si se’m permet dir, dels responsables del centre , és a dir PMC i Museu de Mataró, amb la propina corresponent als marmesors , que no han estat ni de bon tros a l’alçada, demostrant una manca total d’ètica, sensibilitat i intel·ligència , en un fet que jo personalment , per l’amistat que gaudia amb en Jaume , no penso oblidar, tot esperant que algú tingui la dignitat de reparar l’error i en els propers dies , una obra de Jaume Arenas ocupi el lloc de privilegi que mereix , en la que no oblidem, va ser casa seva.

(Això per no parlar del recordatori de la inauguració. De nou tan sols un Arenas. De seguir així potser caldrà canviar el logotip i anul·lar una de les “A” que el conformen)

INAUGURACIÓ

Avui ha estat el dia. El sol esclafava les pedres del pati de Ca l’Arenas, mentre el soroll del xup intentava aportar frescor a l’ambient. Un ambient de gent de Mataró, d’amics i coneguts, MTV de tota la vida que assistia a un acte social.
Un ambient amb molt pocs artistes, en allò que es diu que les absències varen dominar sobre les presències, marcant el signe que domina entre ells, el del desencís.

L’acte inaugural ha estat molt trist i burocràtic, sense cap mena de trempera. Ha estat com aquells funerals de tanatori en els que l’oficiant que sols coneix el nom del mort, empra paraules buides de sentit, contingut i emoció, que sols ha estat present en el cas de les referències personals de l’Antoni Luis.

Antoni Luis , representant dels marmesors, ha errat de totes totes en el plantejament de les seves llargues paraules. Ho tenia difícil. En el seu interior no pot estar content de cap manera, ja que coneixent de primera mà les intencions de Jordi Arenas, sap abastament que aquestes no s’han complert.Partidari de la teoria de la pluja fina , - amb això coincideix amb Graupera- , pensa que de moment l’important es començar i que ja tindrem temps de canviar , estratègia que a vegades val, però no en aquest cas, en que una vegada acceptat el pla d’usos, i acceptada la nefasta programació de l’any, no queda espai de maniobra i en quatre dies ens trobarem amb un centre absolutament mort, camí que ha iniciat avui mateix amb les seves exposicions,
I ho sento molt per ell, al que aprecio en el que val, i que sé ho està passant malament per que sap sobradament que aquest desarralament dels artistes amb el centre, sols el pot portar a la buidor.

Que dir d’en Jaume Graupera. Millor no dir res. Dedicar una sola línia a certs personatges és fer-ne exagerat premi.

Joan Anton Baron no estava content i se li notava. Sap que el tema se li ha escapat de les mans, voldria donar un com de puny a la taula, i reconduir la situació, ja que sap que l’actual no porta a enlloc, o millor dit, porta tan sols al trencament i entén que això seria fatal. Però no pot. Lamentablement els pactes són els pactes.

D’aquí les seves paraules acceptant errors ( per què ha estat ell el que ha acceptat errors i no en Graupera?) i fent crida a un foc nou , al diàleg i a un camí de futur. I m’agrada que ho hagi dit, encara que ens ( a mi i als companys de signatura) agradaria més donés rebut a la nostra carta de dimissió com interlocutors en el tema Fons d’Art . Un tema en el que és molt difícil retornar al camí . Hi ha masses afrontes, masses desprecis , massa maltracta del poder, envers aquells que tan sols volien dotar a la ciutat d’un Fons d’Art del que no disposa.
I a gent que intenta fer això no se la pot tractar com si fossin malfactors, que és el sentiment que he tingut en molts moments d’aquests quinze llargs i penosos mesos de camí.

L’EDIFICI

Magnífic , meravellós, excel·lent..... ( i vagin afegint adjectius positius). El treball dels arquitectes, industrials i de tota la gent que hi ha posat mà és de traca i mocador.
Ja ho vàrem dir quan la visitàrem , encara despullada de tot afegitó. Ara arrodonida en els seus detalls, es mereix el més fort i tancat dels aplaudiments.
Certament es pot discutir, i molt, la distribució final de l’espai. Però aquest responsabilitat no ha de recaure als signants del projecte que tenen per part meva, i per sempre, el sentiment del més absolut respecte i admiració,

EXPOSICIONS


SALA 1.- Manuel Cuyàs i Gibert. L’elegància del retrat.

Magnífica exposició la que ens fa retrobar amb aquest excel·lent dibuixant mataroní. Sens cap mena de dubtes és el més brillant de tot el presentat i en cal recomanar una detinguda i repetida visita.
De Manuel Cuyàs sempre hem demanat una antològica com cal i de moment tan sols en trobem tastets, però cap amb la qualitat del que avui ens ocupa.
Poques, però escollides peces, ens permeten endinsar-nos en el mon de capacitat del creador. El llapis i la ploma amb tinta xinesa son senzills elements que permeten dominar el gest, el ritme, la figura, i el més important l’ànima dels retratats.
Un recull de petits bombons a qual més gustós que ens apropen amb intensitat a la gran qualitat de l’autor.


MENJADOR.- CARA A CARA Arenas/Cuyàs

Jordi Arenas i Manuel Cuyàs van ser grans amics que de sempre van entrar en la juguesca dels retrats del contrari.
Ara en podem gaudir d’un bon ventall d’ells, en el que cal incidir més en la sensació de complicitat, que tant podia acostar-se per la ironia, com endinsar-se en el realisme, per anar confegint un llenguatge de lectura privada en el que el personal depassa el camp artístic, però sense oblidar-lo, per retornar sempre a un diàleg que sembla interromput , però disposat per recomençar.






SALA 2 .- Bénédicte Desrus
LA FINESTRA / LA GALERIA .- Coca Macías , Flashback.

“Dicen que la distància es el olvido... “.
Cal distanciar-se per així poder oblidar.
Pensar que dues sales d’exposicions de la Casa estan destinades a paridetes tan infumables , d’escassa qualitat i pèssim treball ( el video de Cova Macias és de jutjat de guàrdia) , pot excitar a qualsevol ment sensible i benpensant.
Això si no se li recorda que a Ca l’Arenas estan vedats tots aquells creadors de tècniques tradicionals .
Unes mostres en aquest jumelage amb Can Xalant ( que cal viure i amb tants enxufats els pressupost es dispara) que marquen fronteres i creen agravis comparatius que caldria solucionar
Un consell. Passi per alt aquestes sales. Això si no vol posar-se de mala llet.








PIS 1 .- MIRADES CONTRA EL TEMPS

La sala principal destinada al Fons del Museu acull aquesta mostra que hauria de ser l’estrella del conjunt i és potser la pitjor de totes.
Ho diem en el convenciment. Hi ha mostres , com les comentades just abans , que son patètiques en els seu plantejament ètic , però que tècnicament estan ben desenvolupades.
A la mostra “Mirades contra el temps” es junta tot. La molt escassa vàlua de l’exposat ( si això és del bo i millor del fons del Museu , està clar que patirem, i potser entendrem el paper del seu Director no mostrant-lo mai) , amb una realització pèssima en tots els sentits.

Sense lligam, mal montada , pitjor exposada amb casos que fan riure per la posició que obliguen a l’espectador si és que vol mirar la peça. Sense criteri qualitatiu en el moment de destacar les peces, que s’aparellen en un conjunt semblant al joc des disbarats, amb la traca final d’arribar a presentar reproduccions en color ( molt mal fetes per cert) d’algunes altres obres.
Sortosament és el retrat de la família Arenas la peça més remarcable , en un entorn provincià, rescomit, avorrit , sense generar cap mena d’atenció ni vibració.

I en aquest cas vull remarcar que no tan sols és opinió meva. És , i si no ho creuen, comencin a preguntar entre la gent de l’art, una opinió generalitzada. Això per no entrar en l’opinió dels experts , com el d’un mataroní amb responsabilitats en un dels més importants museus de tot l’estat espanyol, que no sabia quina cara posar quan li demanava que si estimava Mataró, fes el favor de donar alguna classe a la gent de la casa. M’ha dit poques coses, però potser que algú es posen en contacte amb ell per evitar exposicions tan impresentables com la d’aquesta sala principal.

(Obviament que malgrat l’avís el senyor Sentí (Centino) Surós , s’ha quedat en Santi (Santiago) Surós. Quan he reclamat pel fet la impertinent resposta del vigilant m’ha deixat glaçat. “Però si sols és un accent”. Lamento no haver-me fixat en el nom , però m’he quedat amb la seva imatge. M’agradaria que es digues Julià o Marià, i que per tan sols un accent tingués canvi de sexe.
I el fet de l’accent té dellonsis. L’obra que per cert està malmesa i precisa de restauració, porta una petita plaqueta amb el nom, i en ell s’observa clarament l’accent. Seguirem el seu camí).

COMPLEMENTS

El logo de Fradera ha millorat molt en les diverses versions. Quan li he comentat que m’havia decebut molt en el tarjetó de presentació. Ha estat d’acord i ha reconegut el seu error en deixar en mans d’Imatge de l’Ajuntament el resultat final, en el que el color dominat era un marró fosc, quan en realitat havia de ser negre amb el vermell de totxana del logo.
Una més d’Imatge , a bon segur el departament menys estimat per la gent de la casa ( sempre tenen por d’ells ja que generalment l’erren) i de la ciutadania ja que el que surt al carrer es quasi sempre absolutament desfasat i sense cap mena d’atractiu .

En el que pertoca als opuscles de mà , tenen bona aparença però son de mal ús. El desplegat és incòmode amb una tipografia que no facilita la lectura i a més són difícils de guardar per el molt espai que ocupen.
En caldria fer-ne una revisió , així com del fet del monopoli que Gasull / Cuyàs tenen en el PMC, que en algun cas depassa allò que en podríem dir incompatibilitats manifestes.


I per avui ja n’hi ha prou. Queden més coses en el tinter, en especial per parlar del Fons d’Art i de la mentidera nota de premsa que el mentider regidor Jaume Graupera va realitzar el passat dijous.
Podrem sucar-hi pa, en un dia que podia haver estat molt alegra i que s’ha quedat en gris, tirant a negre.
Però sortosament l’esperança és el darrer que es perd , i si hi ha sort, d’aquí un any hi haurà un veritable regidor de Cultura que posarà ordre en el desgavell i Mataró podrà gaudir del centre d’art que es mereix.
Per què jo, que voleu que us digui, no crec que Mataró mereixi un plantejament tan vulgar, trist i sectari com el que avui hem començat.