divendres, de setembre 04, 2009

EM COSTA D’ENTENDRE

Que ara quan més que mai es parla de la necessitat de la transparència , de la conveniència de la màxima participació, del sentit de regeneració de la vida política , segueixin existint tantes accions que grinyolen, que a ben segur es mouen correctament en un estricte marc legal però que no passen ni de bon tros la prova del cotó en el que pertoca a ètica i legitimitat.Exemple clar és la darrera “malifeta” per dir-ho en un to desenfadat, de l’IMAC al respecte de les Arts Plàstiques.

Com ja vàrem explicar en el post del dia 20 de juliol, Gemma Tro és la persona que havia estat contractada amb caràcter d’urgència i fins el mes d’Octubre , per a tal de suplir la baixa de Gisel Noè , ascendida de càrrec en l’organigrama de la Institució. El fet de la temporalitat del contracte obligava a que la plaça sortís a concurs i així ha estat , però , - i aquí ve la grossa -, el concurs va ser publicat en els diaris oficials corresponents el 3 i el 6 d’agost , i el termini de presentació de sol·licituds va ser del 7 al 26 d’agost.

És a dir , en plenes vacances , just al mig del mes d’agost , quan l’activitat està del tot paralitzada , quan inclòs el patronat està amb la persiana quasi baixada , amb allò que en castellà diríem de “ nocturnidad y alevosía” ,l’IMAC llença la proclama i a veiam si hi ha sort ,no se’n assabenta quasi ningú i no tenim de fer més mans i mànigues per que guanyi qui ha de guanyar , que és del que es tracta.

Però per evitar sorpreses millor deixar-ho tot lligat i ben lligat. Així de president amb vot de qualitat es nomena a Gisel Noè i el temari , com sempre element clau del concurs per la seva alta puntuació ,no deixa de ser curiós:

1. Arts visuals i municipi. La creació i la difusió artística en l'àmbit local .
2. Arts visuals i territoris. Creació de xarxes.
3. La creació de nous públics en les arts visuals.
4. Comunicació i difusió en els projectes culturals.
5. Cultura i educació.
6. Competències locals en matèria de cultura.
7. El sector audiovisual: cinema, multimèdia i Anella cultural.
8. El codi de bones pràctiques professionals en les arts visuals.
9. Estructura i funcions dels serveis municipals de cultura.
10. El Consell de les Arts i la Cultura.
11. Els agents culturals: tipologies i funcions.
12. L’Agenda 21 de la cultura. Principis, compromisos i recomanacions per al desenvolupament cultural.
13. El pressupost municipal: Concepte, estructura i regulació. La Hisenda local: ingressos i despeses. Les ordenances fiscals. Les Bases d’Execució del Pressupost de l’Ajuntament de Mataró i els seus organismes autònoms.
14. La contractació al sector públic: principis bàsics de la Llei de contractes del sector públic. Classificació dels contractes. La selecció del contractista: procediments d'adjudicació.
15. El servei públic: Formes de gestió dels serveis públics locals.

Un temari òbviament trampós ja que del mateix , i en la quasi totalitat de supòsits , de la no serà possible puntuar amb criteris objectius i sí en raó de la concordança en el gust d’aquell que mana , i que per cert ho fa sense haver estat escollida per ningú del ram.

Així , quina puntuació tindria un aspirant que en el cas del tema 1 defensés una actuació contrària a la de la dictadura “ contemporània” d’ara mateix i defensés tesis oposades a les que actualment regeixen a Beneficència?
És clar que pitjor ho tindria per que algú del jurat entengués quelcom si es tracta del tema 4 ( comunicació i difusió) , del 5 ( cultura i educació) o del 9 ( estructura i funcions del servei municipal de Cultura ), per no parlar d’altres.

És clar que si del que es tractés fos d’un “tècnic” amb les funcions que tenen els tècnics municipals la cosa encara es podria passar per alt , amb cert tuf , però per alt. Però el que passa és que a l’IMAC els tècnics son els que manen, i fan i desfan al seu gust i ganes. És a dir que qui sigui escollit serà , sobre el paper , qui decidirà els futur de la política artística mataronina durant molts anys , tants com fins que aparegui un Regidor de Cultura com cal , amb idees clares i que estigui disposat a tallar d’arrel la dictadura personalista dels tècnics de la institució .

I tot això per la mòdica xifra de 36.045,80 euros de l’ala , que no està gens malament i que molts artistes ja voldrien per als seus projectes.

Un tema vergonyós i vergonyant , dut a terme com sempre amb el silenci captiu i indigne del PSC i dels seus representants en els òrgans de gestió de l’IMAC, membres que mes rera mes es cobreixen de glòria.

Un tema que caldrà seguir a prop en el que pertoca a aspirants , puntuacions de les fases, etc , i fins el resultat final. Tema del que si tenen curiositat en tot ell ( convocatòria , bases , puntuacions etc ) el poden seguir al weeb municipal , en l’apartat d’ofertes de treball municipals i clicant damunt la covenient.

EM COSTA D’ENTENDRE (2)

Que haguem estat molts els passerells ( entre els que em compto) que hem anat a la inauguració de l’exposició del mataroní Diego Guirao a la sala de l’Ateneu i ens hem trobat amb la porta tancada i sense cap mena de senyal de la mateixa. L’exposició estava perfectament anunciada en l’agenda cultural municipal amb foto inclosa i de la mateixa se’n havia fet ressò els mitjans informatius locals.

Segons sembla l’exposició ha estat ajornada fins el dia 18 però no vull assegurar res per por de tornar a posar-me de peus a la galleda , i més quan jo vaig errar encara més ja que seguint el costum de les inauguracions a l’Ateneu en dijous , la vaig col·locar en aquell dia , errada per la qual demano les disculpes a qui hagi pogut afectar.

Però que entre Caixa Laietana i IMAC ningú hagi avisat de l’errada costa de creure i entendre.

EM COSTA D’ENTENDRE I NO ACONSEGUEIXO ACCEPTAR

Que la vida sigui a vegades tan injusta , tan cruelment injusta , amb realitats que no podies imaginar ni en el pitjor dels teus malsons i que no desitjaries ni al pitjor enemic. I que li succeeixi a qui coneixes i aprecies seriosament.
Fets com aquests que ens demostren la nostra petitesa , la feblesa màxima del ser humà, la insignificància en la impotència davant la més obscura de les cartes del destí.

Amb el tremolor del no sentir-se res , amb els ulls plorosos per l’emoció, vull enviar des d’aquí la més forta i fraternal de les abraçades a n’en Carles , en Carlos i la Marisa i a tots aquells que li son propers. Quan les paraules no serveixen per a res , a vegades es bo saber que hi ha gent al teu costat i que en el feixuc camí que ara s’inicia , mai caminareu sols.

Un petó ben fort.

2 comentaris:

Joana ha dit...

En un cas com aquest, Carlos i Marisa, sembla que les paraules quedin petites...
Un cop molt dur.

Anònim ha dit...

el que estava buscant, gracies