LES ANATOMIES ASIMÈTRIQUES DE DIEGO GUIRAO


Sempre he cregut en l’art com element comunicatiu de vivències , interiors o exteriors. Això m’ha fet desconfiar en general d’aquells que de bones a primeres ens instal·len en el repte de la comprensió dels seus treballs mitjançant expressions , teories , escrits de presentació, com si per arribar a ells el primer que calgués fos posar-se al seu nivell intel·lectual, ja que si no és així no podrem gaudir del seu fer. Com que son molts els casos en els que un s’hi ha trobat , ells m’han fet pensar que aquest distanciament que semblen cercar amb l’espectador és una cuirassa per amagar les seves inseguretats en un halos de suficiència.

Aquesta reflexió em va tornar al cap tot veient el títol de l’exposició amb la que Diego Guirao tornava expositivament a la seva ciutat , després de molts anys d’absència , com reiniciant l’activitat artística en la que ha practicat un important parèntesi expositiu de més de quinze anys. Guirao ha escollit “Asimetrías Telúricas, Anatomías Urbanas “ com a títol per a la seva exposició en la que ens presenta de forma massa bigarrada una vintena llarga de projectes escultòrics al costat d’una quantitat parella d’obres en format pictòric i bidimensional.

La mirada al treball de l’artista ens mostra un creador immers en el diàleg ordre / caos . Les seves obres , tant les escultòriques com les pictòriques que apareixen com a projectes conceptuals de les primeres , s’estructuren en l’ordre de la geometria. Ja sigui amb estructures lineals com en el joc de la corba , existeix un desig de limitar espais alhora que vol alliberar-los amb punts de fuga visuals i estructurals.

Però aquesta rigidesa del concepte , a la que ajuda els material emprats que li donen força , s’escrostona i per a molt bé en els moments en que el gest domina sobre la fredor , i un caos , no ordenat però sí equilibrat , estructura una llibertat que és del tot plaent. És aquí on Guirao aconsegueix les millors fites , ja sigui en les escultures com en els treballs que podríem dir pictòriques , com en la peça de caire mixta que es troba al bell mig del fons de la sala on l’equilibri entre pintura i l’entortolligat metàl·lic aconsegueixen la que és millor obra de l’exposició sens cap mena de dubtes.

Guirao en mostra les seves obres com petits treballs a la recerca d’un objectiu de més dimensió en projecte d’obra púlica i algunes d’elles son prou reeixides, però encara destil·len massa influències varies i un cert mimetisme envers altres escultors als que no arriba a superar en primer lloc en que son evidents unes certes mancances tècniques que amb les seves irregularitats trenquen l’asèpsia volgudament cercada dels seus treballs.

Una exposició aquesta de Guirao que crec s’ha de veure en aires de futur. Es nota l’existència d’una bona dosi de sensibilitat , de cercar idees , d’intentar construir la seva “realitat” artística , però existeixen encara unes mancances clares d’individualització de les mateixes i una manca de depuració en el treball tècnic i de presentació que a vegades desllueixen la vàlua de la mateixa peça. És en aquest futur en el que caldrà mirar i examinar a Guirao , i en ell ,no hi ha dubtes que és en la llibertat , en aquesta mena de gestual caos controlat que tant bé aconsegueix en algunes obres, és on es troba el seu futur que cal esperar ben positiu.

Diego Guirao. “Asimetrías Telúricas. Anatomías Urbanas”
Ateneu Caixa Laietana. Fins el 29 d’Octubre de 2009


(fotografies provinents del cat`leg i el weeb de l'autor)

OPINIONS CAPTIVES , LLEIALTATS ETERNES ?.

No m’ha deixat de sorprendre el cert guirigall que s’ha muntat al voltant de les meves reflexions polítiques en relació al que jo entenc està passant al PSC local , que no és ni més ni menys que el fidel reflex del que passa a la resta de l’estat.

Mai entendré que qualsevol canvi direccional en una cúpula hagi de provocar forçosament el canvi de la resta de l’organigrama encara que s’hagi fet tot molt bé. Entendré menys encara que cada canvi provoqui una “moda” determinada. En el cas actual dels socialistes, que l’aposta per saba fresca signifiqui el desar a les golfes , i sense ni tan sols l’agraïment , a persones que encara tenen molt a dir i oferir. Un canvi que en algunes ocasions com és el cas de Mataró , o com és el cas del nucli estatal , semblen portar al suïcidi polític , que en el cas personalista de l’elecció de Pajín , és un suïcidi en forma de harakiri.

No ho dic per les opinions dels valents anònims habituals. Anònims que amaguen poder i que no aposten per la dialèctica i el contrast d’opinions , en aquest cas antagòniques , i el que fan és la desqualificació sense donar la cara i de pas intentar putejar a aquelles persones que creuen han filtrat unes dades que curiosament estaven a l’abast de tothom i que el partit havia amagat de manera clarament malintencionada.

A ells més que a ningú, però també a tots , be val la pena llegir l’article de Rodríguez Ibarra de fa un parell de dies a “El País”. Rodríguez Ibarra és un personatge que mai m’ha agradat pel seu anticatalanisme , però en aquesta reflexió ho broda.
http://www.elpais.com/articulo/espana/PSOE/nadie/atreve/levantar/voz/elpepiesp/20090919elpepinac_3/Tes