dimecres, de setembre 02, 2009

LA PLANA DEL DARRERA

Jo soc d’aquells que comencen a llegir el diari per la plana del darrera , és a dir per la contraportada parlant acuradament. Ara , com que a la Casas ens donen “La Vanguardia” , després de la pertinent ullada als titulars la meva primera lectura es “La contra” amb les sempre magnífiques entrevistes que Amela, Sanchís o Amiguet realitzen al personatge del dia És a dir ,que tinc la sort de començar el dia amb una magnífica lectura i generalment amb una magnífica reflexió.


Avui , en la “falsa” entrevista a Fernando Broncano, i dic “falsa” ja que ells han dit ben clar que el que fan és una conversa a la que després donen format d’entrevista, seleccionant el més remarcable del que els hi ha dit el personatge i llavors col·loquen les preguntes adients. Dons bé, aquest catedràtic de Filosofia ens parla del seu llibre “La melancolia del ciborg” que per cert caldrà llegir i considera a l’ésser humà com un “ciborg melancòlic” ( ciborg = organisme cibernètic, un híbrid de maquina y organisme, una criatura de realitat social y també de ficció ).
A partir d’aquesta definició ens presenta un munt de reflexions que bé caldria considerar. Així diu coses com aquestes:

Sí, nos pasamos la vida soñando con un mundo que ya no existe: lo natural. De hecho, las paredes que pretenden ser rústicas tienen más tecnología que las de ladrillo. Al ciborg se le ha arrancado de la naturaleza, ya no puede volver a ella, sólo puede vivirla a través de los documentales o del turismo. Su melancolía es fruto del desarraigo.”

“Hay dos maneras de concebir la naturaleza, una es como aquel lugar en el que está nuestro destino, que es la de las sociedades primitivas; y la otra es como un parque natural. Y creo que ese es el futuro de la Tierra: concebirla como un parque natural que decidimos preservar, porque un paisaje necesita mucha tecnología para seguir siéndolo.


Davant de la pregunta de que els moments d’esplendor quasi tots son en contacte amb la natura, Broncano respon :
“Eso es la melancolía. Pensar en la figura de la naturaleza como en lo que hemos perdido tiene que ver con un deseo de tener otra vida, pero le ponemos el nombre de un paisaje”

Per rematar la magnífica entrevista amb una reflexió final de traca i mocador davant la pregunta de que sembla que a ell no li vagi això d’Itaca:
"Me parece un autoengaño: cuando llegas, Penélope no te reconoce. No hay vuelta atrás, si se vuelve es a un pasado imaginado, que es lo que siempre andamos haciendo”.

Una entrevista que us aconsello amb tota intensitat. I si us captiva , com ho ha fet a mi, el millor es passejar-se pel seu blog http://laberintodelaidentidad.blogspot.com/
Però com sempre he dit el meu diari de capçalera és “El País” i en la plana del darrera aplega cada dia una excel·lent reflexió d’un bon grup de prestigiosos columnistes.


Avui li tocava el torn a Elvira Lindo i reflexionava sonre la realitat política del moment. I com ho vivim els ciutadans. Una columa de la que reprodueixo una part i que és igualment impagable:


El optimismo del partido gobernante y su muchachada nos sume en el desconcierto y la indignación: ¿es ésa la manera de perpetuarse en el poder?; pero no es menos extraña la respuesta de la oposición y sus gogós: la implacabilidad con que anuncian a diario el desastre que caerá sobre nuestras cabezas si ellos no relevan pronto a quien gobierna parece nacer, más que de la natural preocupación por el país, de la necesidad de celebrar el desastre, de aumentarlo, de convertirlo en apocalíptico a fin de allanar su vuelta a La Moncloa. Un catastrofismo y un optimismo que comparten su falta de respeto por la ciudadanía que representan.

Hubo un tiempo en que decir que todos los políticos eran iguales se consideraba una amenaza a la misma esencia de la democracia, pero, ¿por qué no tendríamos derecho a afirmar hoy que en su obstinada previsibilidad son muchos los que declarando cosas en apariencia opuestas entre sí se comportan como almas gemelas?”

Una pregunta i un desig ( 7 )

Pregunta: Per què la publicitat institucional sempre està tan mal distribuida?. Avui per exemple a l'Avinguda del Perú més de 50 cartells dels cursos de català del Consorci de Normalització Lingüistica. A la resta del barri i pels verals de casa , ni un.
El mateix passa amb els cartells d'exposicions: Un a cada botiga del carrer Sant Josep i a la resta oblit absolut. No hi hauria manera de prendre més cura en el tema?.

Desig: Que els importants avenços que s'estan presentant en el Congrés de cardiologia de Barcelona , siguin ben aviat unes eines a l'abast de tothom.