DIBUIX

El dibuix no està de moda. Les causes a bon segur que son diverses, però està clar que algunes son ben evidents. Per un costat una certa opinió generalitzada que prefereix la tela sobre el paper per causes tan peregrines com la seva qualitat i durada, quan actualment els papers emprats pels artistes son generalment molt millors que les seves teles i suporten qualsevol experiència. Per l’altra , i a bon segur la més important , per la dificultat que implica la tècnica del dibuix en la que poca trampa si val i que fa saltar a la vista qualsevol imperfecció, sense que aquesta pugui queda dissimulada per els favorables elements que permet la pintura.

Sembla que a la gent del Sant Lluc li ve en gana reivindicar aquesta magnífica eina d’expressió artística i després de la bona lliçó que arribava de la mà de l’Albert Alís i amb la que es tancava temporada , ara enceta la nova amb el bon fer de cinc dones artistes , alhora que ja es anuncia una de propera amb el protagonisme de cinc dibuixants masculins. Una aposta aquesta la del dibuix que un aplaudeix amb entusiasme i més si els resultats segueixen essent tan positius com fins ara.

PASSIÓ PEL DIBUIX




“Som cinc dones , cinc pulsions , cinc passions”. Així acaba l’escrit de presentació de la mostra que sota el títol de “Passió pel dibuix” es presenta a la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors per inaugurar temporada , amb la signatura de Laia Arnau, Violeta Caamaño, , Ana García, Catherine Lorton i Laura Sánchez. Cinc autores que han volgut deixar aparcada per una vegada la seva vena pictòrica per expressar-se amb tota nuesa amb l’arrel que també estructura els seus treballs, com és el dibuix.

Potser Laia Arnau podria semblar que sobre el paper era la que ho tenia més fàcil, ja que per la seva tasca d’il·lustradora empra més que cap altra l’eina del dibuix. Però aquesta premissa podia esdevenir en arma contradictòria ja que en el seu fer el color n’és element essencial i no pas de recurs.
Conscient d’això ha fet aposta per mantenir-se fidel al seu ideari però arrodonint tant els seus dibuixos amb el joc d’ombres i ratllats que no tan sols impossibilités un posterior acolorit si no que aquest esdevingués innecessari i fins hi tot perjudicial. Obres del seu tarannà perfectament mesurades i executades.

Violeta Caamaño és la més jove de les protagonistes i encara està en un natural període de formació , però malgrat aquest ens presenta una agilitat en el seu fer que ens permet ensumar un futur ben prometedor.
Caamaño aposta més per un treball d’estudi , un treball més formal i en el que practicar de manera ben positiva els recursos dels que disposa. Ho fa però amb una sensació de maduresa i de convenciment del que està fent que es trasmet perfectament en unes obres en les que l’ànima és tan important com l’aparença.

L’Ana Garcia ja sap ben bé el que s’hi cou en això del dibuix ja que ha sigut el seu fidel acompanyant en tota la seva trajectòria. D’ençà els seus començaments seriosos , que els bons afeccionats poden recordar a l’Espai 28, l’entramat fonamental de la seva pintura ha estat en el dibuix soterrat que amagava.
Ara el treu a la llum , lliure , valenta , sense cap mena de por pel risc que significa i en surt absolutament airosa , en especial en els paisatges urbans que en la simplicitat del grafit agafen un esperit especial i personalitzat que destil·la la possibilitat d’una visió diferent.

Catherine Lorton és artista que copsa ràpidament conceptes i maneres , però que massa vegades els expressa amb igual rapidesa i per tant els resultats no assoleixen el punt de maduració que precisarien i caldria.
Ara , la necessitat d’enfrontar-se amb el dibuix, un element que sembla comportar un ritme diferent , en el que cal silencis i mirades , en la que el treball lent s’escau i el detall no es por apuntalar amb la llambregada d’un gest , ha capgirat , i cap a bé , el concepte artístic de Lorton que assoleix unes peces riques en el concepte , destres en la realització i el que és més important , denses en l’esperit . Uns treballs plens de sensibilitat i alhora força que mereixen tota l’atenció.

La presència de Laura Sánchez significa el seu retorn a la vida expositiva mataronina després de molts anys de silenci. Deixeble de Rovira Brull havia realitzat un parell d’exposicions ben atractives i de les que fàcil és recordar els seus treballs amb el peix ( aquell peix rovirià ) , que marcaven un camí que es presumia positiu, però després tan sols el silencia.
Retrobada joiosament , Sánchez ens demostra que ha madurat , i molt , en aquest temps. La seva aposta pel joc del doble dibuix , el de dintre i el de fora., l’esbós arquitectònic i de caire lineal i el resultat de la forma externa. Amb una estructura geomètrica que ens transporta a la finesa de Todó, Laura Sánchez aixeca de nou la veu en el convenciment , seu i nostre , que té moltes coses per a dir.

“Passió pel dibuix”, una brillant exposició que cal visitar amb tranquil·litat i serenor. Una exposició que ens remet als orígens del fer de les protagonistes i referma el concepte del dibuix com eina fonamental en la creació artística. Per que com sempre s’ha dit per poder desdibuixar cal començar sabent dibuixar.

Felicitats.

UNA PREGUNTA I UN DESIG (8)


Pregunta: Per què cal sempre que les coses explotin en els mitjans de comunicació per que de cop i volta es comenci a posar fil a l’agulla per solventar el problema?. Cert que a vegades hi ha coses amagades de les que mai podríem sospitar, però fets com el de la prostitució al carrer és un problema davant el qual tots els poders han obviat la mirada.. I no cal parlar de Barcelona , Madrid o les grans capitals. Tan sols cal mirar ben a prop.
Desig: Que els bons amics que estan ara en el pitjor dels tràngols , tinguin força i serenor per tirar endavant. I sàpiguen , com ja saben , que tots estem al seu costat per allò que calgui.