SANT LLUC 2009 . LA TEORIA

Aquest dijous l’Ateneu Caixa Laietana es va omplir per a la inauguració d’una nova edició de la clàssica mostra col·lectiva de Sant Lluc , exposició que serveix de fa anys com acte d’inici oficial de la temporada expositiva. Ho va fer en un acte presidit per l’Alcalde Baron i amb la presència del regidor Penedès ,- a la tercera va la vençuda -, on el discurs inaugural va anar a càrrec d’en Joan Parés , l’artista convidat en aquesta edició és Llucià González , l’artista homenatjat pels seus 25 anys de participació va ser l’Antoni Luis , president de l’associació organitzadora , i es va retre homenatge als artistes desapareguts en el darrer any: Rosa M. Font , Pepita Herrero , Antoni Monferrer , Josep Novellas i Leopold Valls.


El Sant Lluc d’enguany ens ofereix una mostra amb un cert sabor a dejà vu ja que manté exactament el tarannà de les seves darreres edicions. Per un costat segueix amb aquest esperit de nedar entre dues aigües , intentant cercar el bell mig de dos conceptes que en art costen molt de lligar com és populisme i qualitat , mentre que per el que pertoca al tangible de l’exposat manté la clara línia descendent que ja va començar a marcar-se fa un parell d’anys. Amb aquestes condicions la mostra trontolla per arreu i es converteix en un ésser indefinible que contenta rarament a ningú i que a bon segur ha perdut bona part del seu sentit.

El Sant Lluc actual pateix una crisi d’identitat. Sense la participació d’un bon gruix dels artistes més consagrats i coneguts , amb la indiferència i una minsa participació per part dels artistes joves i amb l’oblit total per part dels creadors de les vessants més contemporànies , l’exposició queda en una mostra essencialment figurativa que sembla més un acceptable festival de fi de curs que no pas el que hauria de ser en veritat : el mostrari de la realitat de l’art que es practica a la ciutat. Una realitat que queda molt lluny del que es pot veure en la col·lectiva.



Els causants no son uns , si no tots. A l’organització se li ha de retreure que no acabi de definir el seu “Sant Lluc”. Parlar de qualitat però marcar xifres exactes de participants, fa que succeeixi com en aquesta edició, que s’exposin una trentena de peces que no haurien de superar cap tall, per benvolent que fos el jurat classificador.

El Sant Lluc vol i dol. Li agradaria l’assistència de tots “els bons” , per dir-ho col·loquialment , però sota cap concepte vol abandonar als afeccionats , inclosos aquells que ocupen la pitjor franja del concepte. I això és impossible. Es recolza en “l’esperit” de lliure participació en un concepte de festa popular i aquesta és una referència dèbil i feble , ja que cal de nou recordar que el Sant Lluc va néixer de la mà dels professionals reconeguts ,que presentaven cadascun unes poques obres i deixaven ser acompanyats per algun jove o nouvingut creador , seleccionat i convidat per ells mateixos. És a dir , abans participar en el Sant Lluc era un honor ja que demostrava qualitat i ara no ser seleccionat és un drama ja que significa que un és molt, però que molt dolent.

Però els artistes en son també ben culpables ja que la seva posició envers la mostra és igual d’ambigua. També ells volen i dolen. Tots volen el lluïment que per els “bons” passa per que el nivell sigui bo, mentre que pels “menys bons” el que els interessa és un nivell fluix per a destacar. D’aquí unes absències que en alguns casos son del tot injustificades . Em sembla deplorable i és un punt negatiu per a la seva valoració personal , que artistes als que el Sant Lluc ha ofert promoció amb exposicions en alguns dels espais que ells regenten , donin el silenci per resposta i no presentin treballs per a la mostra , encara que tan sols sigui per obligada deferència i educació. I en aquest cas no valen excuses de cap tipus.

Vist el Sant Lluc d’enguany m’ha vingut immediatament al pensament els versos de Salvat –Papasseit en aquell magnífic “Res no és mesquí” , popularitzada per Serrat en el que diu “ perquè per tornar a néixer necessiteu morir”. El Sant Lluc tal i com està ara, sols té la sortida de la mort, vers la que camina amb passes lentes.

Però morir no vol dir desaparèixer. El Sant Lluc tal i com està ara no té ni present ni futur i per tant cal reinventar-lo per aixecar el vol com au fènix. En primer lloc cal apostar per altres dates , és a dir al voltant de les seves dates naturals ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre ), per facilitar la participació en una temporada ja començada. Cal augmentar les complicitats amb la col·laboració de l’Ajuntament , establint pactes amb el Taller de Gravat , Can Xalant , ACM i qui calgui per ampliar al màxim el ventall de participació i convertir-lo en el veritable aparador de l’art de Mataró.

Cal apostar per un catàleg de mig format amb l’obra fotografiada que significaria amb el pas del temps , una veritable història gràfica de l’art de la ciutat. Cal ampliar espais apostant , a més de l'Ateneu , per exemple per Ca l’Arenas , espai natural per a una mostra d’aquest tipus, que podria dedicar el primer mes de la temporada ( octubre) a la col·lectiva de la que varen ser fundadors els propietaris del vell casalot.

Cal apostar per convertir la col·lectiva en el nucli d’un temps en el que l’art hauria de ser protagonista en la ciutat . Homenatge a un artista per la seva carrera , conferències , debats , taula rodona.....

Si el Sant Lluc vol apostar per la qualitat , i crec que ho hauria de fer , sols li queda reinventar la mostra si no, la col·lectiva serà una mostra per pares , mares , avis i tiets, que no tindrà cap mena de transcendència.

I a un , que encara que molts no ho pensin , creu profundament en el Sant Lluc com a veritable festa dels ARTISTES , així en majúscules , li dol i molt , la lenta agonia d’una col·lectiva que avui per avui i vist el que hi ha , no té cap mena de sentit.

SANT LLUC 2009 . LA PRÀCTICA

Suposo però , que qui ha aguantat la llarga reflexió, ves a saber si al voltant d’un somni , li agradi saber l’opinió més personalitzada al voltant de l’exposició d’enguany. Al menys aquesta és la tasca que se li suposa a un crític.

Per això direm que en aquesta edició de 2009 ,la meva recomanació és que us detureu en les peces dels escassos artistes consagrats presents ja que quasi tots ells presenten treballs dignes de la seva trajectòria i el seu reconeixement.

Després us podeu deturar en aquell gruix d’artistes coneguts però que no arriben al que podríem dir “top” local. En mostres com aquesta el que cal valorar és més el salt qualitatiu endavant ( sentit relatiu ) que no pas la vàlua real del treball ( sentit absolut). En aquest concepte de millora cal apostar per Montserrat Pous , de Antonio , Paloma Rodriguez , Imma Benet , Jordi Torrent i Josefina Enrich. I cal recalcar aquesta valoració de millora com element a considerar.

Cal igualment cercar la sorpresa en forma de nom desconegut , que enguany recau en Jordi Santamaria i Eulàlia García Hernández , i finalment en els escassos joves , personalitzats per Anna García i Marc Sala que han estat els seleccionats per part del jurat per a una mostra de caire individual.

Desprées , i com consell fonamental per a la supervivència , fugir de manera esperitada davant una trentena d’obres que com ja he dit abans , no haurien haver passat qualsevol tall, per suau i benvolent que aquest hagi estat.

Acabat tot cal fer ullada general a la sala i acomiadar-se amb la mirada de l'obra "Assegut"de l'Eduard Novellas . Sens cap mena de dubte, el millor de tota l'exposició.

SANT LLUC 2009. RESUM FINAL

Aquest és el comentari del Sant Lluc d’enguany. Una exposició que funciona amb respiració assistida i que cal revitalitzar com sigui. Crec , tal com mana la modernitat , que li cal un reset , per evitar una agonia lenta per inanició. Llavors podrem dir allò de “entre todos lo mataron y el solito se murió” , i el Sant Lluc no s’ha de perdre de cap de les maneres.

Treballem per aconseguir-ho.