dilluns, de novembre 29, 2010

AVUI COMENÇA EL FUTUR



Potser qui llegeixi aquest titular i no em conegui de res pot pensar fàcilment que qui això escriu és d’aquells convergents que encara està saltant de joia en veure els resultats electorals i que,lògicament il•lusionat , veu avui albirar la llum més radiant per el seu país. I no és així.

Un ho diu des d’un sentiment d’esquerres, socialista i de progrés , però essencialment catalanista , eix al voltant del qual han de girar els altres concepte. Un ho diu amb el pes de la derrota , a la que un ha col•laborat amb el seu vot en blanc. Però un ho diu també amb el convenciment que a bon segur aquesta contundent pallissa , ha de ser revulsiu per regenerar a un partit encartonat (PSC) per un aparell burocràtic , poc engrescador i sotmès al poder d’un altra ( PSOE ) amb qui s’hauria de parlaren nivell d’igualtat i no de submissió com està succeint.

Els resultats no han dit res que no sabéssim. Que els socialistes catalanistes volem ser lliures de triar el nostre destí. Que ja estem farts de la vergonya de veure com els nostres diputats a Madrid voten en contra del que ha decidit el Parlament del nostre país. Estem farts de que sentir-se per damunt de tot català, sigui en el PSC una cosa tan etèria, que fins i tot rep l’apel•latiu de l’ànima catalanista.

Estem farts de campanyes electorals amb Corbachos d’estrella , i amb tota la patuleia capitalina , mentre amaguem Tura , Maragall ( els dos ) o Castells. Estem farts de que en el míting del Sant Jordi, Montilla sigui el teloner de Felipe González i Zapatero, quan hauria de ser al contrari, de totes, totes.

I quan s’està fart , passa el que passa.

Estic del tot d’acord amb les paraules de Montilla que també ens recorda Baron en el seu post. Cal refermar-se en els valors del socialisme, del catalanisme i del federalisme. I en compte amb la paraula :refermar-se , que potser és justament el contrari del que s’ha fet , amagant especialment el catalanisme en el darrer calaix de la còmoda , on tan difícil és arribar.

Potser per això , avui de nou la veu del mestre Ferran Mascarell ens il•lumina de nou amb un magnífic article de debat en el nou “ara” , sota el títol de “Ara toca ordre”. D ’entre moltes altres anàlisi fent referència a tots els partits , és ben convenient allò que diu al voltant del “seu” , i el “nostre”, PSC.

“...La derrota del PSC profunda. Una estratègia electoral incapaç de desmarcar-se del PSOE i obsessionada a rebaixar la identitat de la nació dels catalans ha esdevingut un fracàs sense pal•liatius. Els votants no han entès les seves receptes davant la crisi ni quin projecte per Catalunya defensaven. No cal dir que els reptes del PSC són extraordinaris. El primer serà reaccionar; difícilment podrà esperar a veure que passa a les municipals , com proposen alguns dels dirigents actuals. El segon serà saber construir una oposició activa i positiva capaç d’ajudar al Govern en les qüestions de fons. El tender, entendre, sense simplificar, les raons que l’han dut – en només set anys -, de la seva privilegiada situació del 2003 a la d’ara. El quart serà refer el seu discurs social demòcrata actualment sense ànima. I el cinquè – i probablement més decisiva – decidir-se a actualitzar el seu catalanisme, és a dir el seu relat sobre Catalunya, l’Estat espanyol i la seva relació amb el PSOE.


El dilema del PSC: obrir-se a les inquietuds dels ciutadans progressistes i catalanistes o bé enrocar-se. El President Montilla ha entomat el repte, ha anunciat que no repetirà com a primer secretari i s’ha declarat garant del procés de renovació. Aquest és el repte dels dirigents del PSC: disposar-se a liderar la reconstrucció d’un nou centreesquerra català amb un discurs inequívocament catalanista que trenqui dependències i que sàpiga desplegar l’anhel federalitzador sense negar la major. Catalunya necessita un Estat que defensi els seus interessos; el d’ara no ho fa i una majoria de catalans ho té clar. “


Es pot dir més fort , però no més clar. Aquest article i el de Ramoneda l’haurien de llegir els dirigents actuals del PSC , al menys cinquanta vegades , fins que  en tinguin clar coneixement i consciència. I de pas que algú li passi a la Chacón , no fos cas que imbuïda del seu sentit de “servei” es veies amb forces i coneixement d’intentar capitanejar el canvi. Que llavors si que ens agafaria el PP.

1 comentari:

Pep MOLSOSA ha dit...

M'ha agradat la nota, comparteixo els sentiments i les visions !