MUSEU BASSAT. PER GAUDIR

El Museu Bassat o millor dit, la “Col•lecció del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Col•lecció Bassat” , que s’inaugura demà dijous ( avui per a la gran majoria de lectors d’aquest blog) és un dels més grans esdeveniments , si no el més gran , que he pogut viure en els meus trenta cinc anys de vida activa en el món artístic local, exercint de crític d’art. Un esdeveniment que malgrat que les notes al marge en relació als artistes locals han estat lamentables , em té content i il•lusionat com un nen amb sabates noves.

Ho he dit a tots els llocs on han reclamat la meva opinió ,que demà és un punt d’inflexió per a la cultura en general i l’art en particular a la nostra ciutat i que caldrà parlar d’un abans i un després , i més encara dintre d’uns anys quan es faci realitat , - que es farà -, l’establiment definitiu d’aquest Museu Bassat , com li diem tots , a la seva seu definitiva de la farinera Ylla i Aliberch.

Ho podrem fer ja que la presència d’aquest ens donarà una nova dimensió. Ho farà en part per la Col•lecció que certament serveix de pont entre els diversos museus existents en l’actualitat i que toquen de manera tangencial aquest espai i aquests autors. I ho farà, encara que sota un prisma museístic exigent existeixen certes mancances de noms i de nivell , fet lògic al tractar-se d’una col•lecció particular en el de personal que aquest concepte implica.

Ho farà ja que per un costat la direcció està en mans d’una persona molt vàlida i eficient , - Núria Poch -, i per l’altra hi ha la figura del propi Bassat que jo entenc mira aquest Museu com si fos la seva “piràmide” personal per deixar a la història. Ell serà el primer en mimar i cuidar a la criatura com ja ho està fent aquests dies en que han visitat la col•lecció en prèvies personalitzades com és el cas del membres de la Fundación Arte y Mecenazgo amb noms tan llampants com la Baronesa Thyssen , Alícia Koplowitz, Leopoldo Rodés, Liliana Godia , Arcadi Calzada , Antoni Vila Casas i com la gent de les més diverses fundacions relacionades amb l’art i els més importants empresaris del país, el que a bon segur pot comportar l’arribada d’importants noms en forma i manera de patrons del consorci. Unes visites que com resulta obvi han estat fruit del propi Bassat i no pas de l’Ajuntament , encara que aquest ara en llueixi com a cosa pròpia.

És dons el moment de gaudir de l’acte i de la col•lecció que els mataronins bé faríem de sentir-la com a nostra , que en certa manera ho és. Caldrà visitar-la curosament i trobar-hi gust a fer-ho , gaudint del continent i del contingut , en un assemblatge molt aconseguit tal com expliquen aquells que l’han pogut veure , que no ha estat el meu cas, ves a saber si com venjança al fet de que un va poder conèixer la maqueta i el projecte de la seu definitiva abans que la gent d’Alcaldia , cosa que en aquells moments els hi va sentar molt malament .

Gaudim del moment dons i gaudim del fet. Esperem amb ànsia els actes complementaris obligats per donar vida al Museu, tot esperant que siguin convocats a hores adients per fer possible que els artistes i el públic en general hi pugui participar. I per damunt de tot gaudim de l’art , del bon art que de nou arriba a la ciutat i no com un miratge , com un fet passatger , com una ventada. Arriba per romandre-hi i esperem que els seus efluvis s’expandeixin per arreu i l’art després d’aquesta llarguíssima travessa del desert que li ha tocat recórrer en les darreres dècades , retorni el paper de protagonista que la ciutat i els seus ciutadans mereixen.

Celebrem dons l’arribada del Bassat. Que sonin les campanes.
Aquest dijous pot ser un gran dia. Esperem-ho així.


TINC UNA GALTA VERMELLA , PERÒ NO PENSO POSAR-HI L’ALTRA

Tinc la galta vermella i l’ànima adolorida per la bufetada que ha significat per a mi , la mesquina actuació del govern municipal realitzant definitivament la visita prèvia del Museu Bassat per els artistes locals en dia i hora laborable ( avui a la una del migdia ) i no tenint en compte la impossibilitat de la gran majoria de ser presents en la mateixa i no oferint tal i com era lògic , i així ho admetia la mateixa Núria Poch , una altra visita alternativa en hora més adient.

Però no ha estat així. Als que manen el que els importava era la foto, la imatge i amb ella la falsedat de l’estar junts amb els artistes,quan el cert és que aquest Ajuntament els ha menystingut de manera continuada i ho segueix fent. I si volen exemples els hi puc donar a cabassos , encara que no fa ni falta ja que la gran majoria de lectors d’aquests pensaments , propers al mon de l’art , els coneixen abastament.

Així una trentena d’artistes han pogut acudir a la cita ( la xifra m’ha estat donada per diversos assistents i la considero certa ja que els apunts oficialistes en el facebook en parlen de quaranta) , en un acte en que de nou Governació de l’Ajuntament s’ha lluït del tot , en la línia de la patacada de l’homenatge a Rovira Brull. Com que l’Ajuntament , -quina vergonya ! -, no disposa d’un llistat de gent relacionada amb l’art , ha tingut de tirar de beta de diverses font , però com que alhora ni coneix , ni l’importa , qui és qui en aquest mon , les mancances i els oblits han estat nombrosos i en algun cas especialment sagnant.

Així , i valgui l’exemple com a paradigna , EN JOAN PARÉS DE MATARÓ , NO HA ESTAT CONVIDAT NI A LA PRESENTACIÓ PRÈVIA D’AVUI NI A LA INAUGURACIÓ DE DEMÀ , tal i com em comentava personalment aquesta tarda. Se’l sentia dolgut , i amb tota raó, i mig fent la conyeta rèiem tot intentant esbrinar el dubte de la no convidada , a veiam si era per que no el consideraven artista o per que no el consideraven de Mataró. Atorgant-me un paper que no em pertoca li he dit que el convidava jo i que esperava trobar-lo , però amb un clar desengany als ulls i penso jo que amb tristor a l’ànima , m’ha respòs que no, que tenia molta feina , que està amb una pintura al fresc per els pessebristes i que ja hi hauria temps per visitar-lo, per que ell estava molt content i joiós de poder veure i sentir a Mataró, art tan important.

Per això , sabedor que a la casa gran es llegeix aquest blog , vull demanar que algú de pes , de molt pes , tingui a bé fer la trucada convidant a JOAN PARÉS a la inauguració, tot demanant-li disculpes. Sols tractant amb l’atenció que es mereixen aquells artistes que tant han fet i fan per l’art i la ciutat , podrem creure que el Bassat no és tan sols una opció especulativa de prestigi, i sí , és el que tots desitgem , una aposta veritable per l’art i la cultura d’una ciutat que tan mancada està d’ambdós conceptes.

La imatge de la Nau Gaudí correspon a un treball de Marc Prat que em va regalar el mateix artista
CARTELL

Però a mi , això del veritable interès no l’acabo de veure clar. Ho dic per el cartell en relació aquesta exposició que es troba en diverses marquesines de la ciutat i que serveix d’anunci de presentació.

El cartell , que no està signat i per tant podria haver estat realitzat per Imatge de l’Ajuntament , és cridaner , encara que en una estilística ja coneguda i repetida. Té un bon punt de partida amb la frase “21 artistes , 79 obres , Un espai emblemàtic” i està estructurat amb el seguit de lletres que composen els noms dels artistes amb obra a la col•lecció , ordenats de forma alfabètica amb l’excepció de Picasso, Miró i Tàpies que encapçalen el llistat.

Fora de la dificultat de la lectura dels protagonistes per aquells que no siguin bons afeccionats , el curiós i lamentable del cas és que alguns noms d’aquests artistes estan escrits malament ja que no consten els accents. Mentre si hi ha accents a Miró, Tàpies , Jové i Torres García , aquest s’oblida en el cas de Clavé, que curiosament sempre el remarcava en les seves signatures, Ràfols Casamada , assolint el desideràtum en el cas de Hernández Pijuan , que consta com “Hernandez Pijuán”. Cal pensar que algú devia apuntar que calia accentuar “an” i es van equivocar de síl•laba.

Unes errades que no donen pas una bona imatge a un indret que justament ha de viure de la mateixa.