NEULES

Aquesta tarda a la Pça de Cuba els Mestres neulers de Can Graupera han celebrat el seu 115 aniversari tot presentant les darreres novetats per aquest Nadal i principalment presentant també l’exposició “L’Art es menja” , una exposició on es mostra amb tot detall la realització dels seus productes, magníficament il•lustrada per unes sensibles fotografies d’en Manolo Contreras. Una exposició que és un plaer visitar i que farà tournée per fires i pobles de Catalunya.

He assistir amb tota il•lusió a l’acte ja que en ell un hi tenia un petit bocí de protagonisme. Per a la meva sorpresa , allà a finals de setembre , començaments d’octubre, la gent de Casa Graupera es va posar amb contacte amb mi per explicar-me el projecte i per demanar la meva col•laboració en forma d’escrit al voltant d’aquest concepte de “L’art es menja “. Un escrit que tindria com a companyia a uns altres que portarien la personalitat i signatura de gent tant important com la xef Carme Ruscalleda i l’escultor Manuel Cusachs.

Crec que no fa falta dir que la proposta amb va il•lusionar i alhora va ser un repte del que crec que vaig sortir-ne airós. Avui he vist el resultat en el magnífic catàleg que s’ha editat i per a la meva sorpresa he vit que ocupo les pàgines centrals, fet que encara m’ha sorprés més , alhora que m’ha enorgullit.

Per això avui en aquest post publico l’escrit complert que un gustosament , - i mai tan ben emprada la paraula -, va dedicar a aquesta veritable obra d’art que son les Neules i demés productes de Casa Graupera , la que omplr de dolça flaire avainillada el casc antic de la nostra ciutat.

L’Art es pot menjar ?

Atrafegats com estem en una forma de vida, en la que fins i tot els plaers semblen estar marcats per unes estratègies modals que indiquen el que toca i el que no toca , és del tot un plaer acostar-se al treball sense temps en el que la investigació pausada va generant aquella espurna, que mica en mica es converteix en veritable art , lluny de tot brogit i acaronat per la serenor.

Quan la paraula “art” ha perdut tantes vegades el sentit , bo és recuperar-lo en el concepte del treball creatiu ben fet , del desenvolupament tècnic en afany d’aconseguir unes fites , en la recerca de sensacions i emocions que es puguin transmetre a qui els rebrà , amb tot gaudi.

L’art sols ho és quan es sentit com a tal per el receptor. Son els sentits d’aquest qui marcaran el seu vist i plau. Hi ha arts que ens entraran pels ulls (plàstica), per la oïda ( música) , per l’olfacte ( olors i perfums ) ... però ben pocs ens entren pels cinc sentits, i no cal ni dir que “l’univers dolç per descobrir tot l’any” de Casa Graupera n’és un d’ells.

La vista es deleix davant la bellesa plàstica de les estructures formals que agafen les diferents varietats. Unes estructures tàctils que conviden a la carícia , per sentir a flor de pell la dolça rugositat dels elements naturals que la confegeixen. Tot això mentre l’olfacte s’estimula en el plaer tot absorbint el maridatge dels olors purs dels seus productes naturals. Ja sols queda l’oïda, amatent al crecar de cada producte , disposat ja a explotar definitivament en una cataracta de gustos , tancant així el cercle dels cinc sentits.


I quan succeeix això, hi ha algú que sigui capaç de negar que l’art no tan sols es pot menjar ,ans també que n’és un gran plaer ?.


Pere Pascual, crític d’art
Mataró, tardor 2010