COL•LECCIÓ BASSAT .
GAUDINT A LA GAUDÍ

Algú va dir que el periodisme era en certa manera l’art d’adjudicar els qualificatius més adients a cada fet, a cada esdeveniment, en cada moment. Com que un no és periodista, difícilment trobarà l’adjectiu escaient a la importància per a l’art i per a la cultura de la nostra ciutat que pot significar,- i crec significarà -, la presentació de la primera mostra de la Col•lecció Bassat que des de el passat dijous omple la Nau Gaudí, tot honorant-la.

79 obres corresponents a 21 artistes , que crec cal anomenar per poder donar-nos compte de la veritable importància del conjunt i que son: Argimon, Arranz Bravo, Bartolozzi, Brotat , Clavé, Cuixart , Maria Girona , Guinovart , Hernández Pijuan, Jové,Miró, Picasso, Ponç, Puig, Ràfols Casamada, Subirachs, Sucre, Tàpies, Tharrats, Torres García i Vilacasas; composen el conjunt d’aquest primer tast que pertany als anys 1947–1969 , uns anys cabdals en l’evolució de l’art contemporani del nostre país , ja que abasten les primeres “modernitats” després de la guerra i arriben a un estat artístic en que el coneixement generalitzat de l’art que es realitza per el món és ja normalitzat i per tant l’art català s’equipara en el concepte , els ismes i la transcendència a l’art d’arreu.

79 obres d’un nivell de qualitat prou estimable, i en algunes ocasions més que excel•lent, que responen a uns criteris d’una col•lecció particular i per tant responen al gust i les possibilitats del seu propietari, en Lluís Bassat , encara que darrerament i ja en el desig d’anar més enllà d’una col•lecció particular per esdevenir-ne una de museística , la saviesa de la mà de Núria Poch, - directora de l’ens-, es pugui notar.

79 obres , magníficament disposades en un circuit que aprofita de manera perfecta les possibilitats de l’espai , i més tenint en compte el desig municipal de no emprar la part lateral del carrer per ser ocupada . Un circuit, distribuït amb tota cura , aplegant parells quan es possible , o fent jugar a antagònics , sempre aconseguint un equilibri que millora les obres i sense produir cap sensació d’atapeïment , que fàcil seria ja que l’espai és en si potser un xic reduït. Un circuit que aposta per la motivació, que no ens dona res per vist i que cal aplaudir com es mereix.

Artísticament parlant i encara que caldrà parlar-ne amb més cura i detall , - i temps hi haurà per fer-ho, ja que la mostra romandrà oberta fins el 15 de maig -, potser el més remarcable del conjunt presentat , vist sota un punt de vista popular, està en el nivell de les peces dels grans mestres , amb un Picasso que va des de l’espectacularitat del seu mosqueter , fins a la sensibilitat del seu petit dibuix acolorit; un Tàpies que es contraposa a ell mateix amb la minuciositat dels seus monotips front a la majestuositat de la seva pintura rotunda i personal; un Torres García en la plenitud del seu constructivisme , per no parlar de la magnífica sorpresa de Clavé amb dos obres del tot personals, a les que acompanyen dues escultures rotundes en el seu fer i la seva força comunicativa.Essent potser el treball de Joan Miró , el més fluix en relació a la vàlua de l’artista.

Però potser la gran força de tota l’exposició és centra en altres apartats com és tot el conjunt de peces informalistes , una època tan important de la pintura catalana i alhora tant oblidada , que en aquest cas està magníficament representada en els treballs de Cuixart , August Puig , Ràfols Casamada, Tharrats i Vilacasas , potser el més desconegut de tots i que sorprèn amb les seves planimetries.

Informalisme que s’arrodoneix amb alguns del treballs que presenten Guinovart i Hernández Pijuan ,magníficament representats amb altres peces corresponents a la seva etapa figurativa tan lligada amb la pintura més estrictament espanyola. Una representació que en el cas de Guinovart esdevé excel•lent , essent al meu entendre , la gran estrella de la col•lectiva.

Magníficament representada està també la que podríem dir representació de la pintura “maleïda”, la provinent del pensament , que de la mà de Joan Ponç i de Sucre , amb el contrapunt del sempre sorprenent Joan Brotat , ens aporten la visió d’aquest personal surrealisme , per emprar paraules més entenedores , concepte també cabdal en l’art dels nostre país i d’aquells temps.

Finalment Maria Girona i Subirachs ens acosten més a un camp figuratiu i geomètric, mentre que Arranz Bravo i Bartolozzi donen el corresponen punt d’enllaç per a la propera exposició.

Tot en un conjunt harmònic en la seva disparitat que es converteix en un conjunt excel•lent malgrat que a bon segur hom pot trobar a faltar alguns mons també prou importants , que en aquest cas no van cridar l’atenció del col•leccionista , absència però que no desmereix en res al conjunt del presentat.

Per la meva part , i com a defensor quasi genètic dels artistes locals , penso que no hauria estat gens malament que en el conjunt del presentat hagués existit alguna obra d’artistes mataronins , que bé haurien servit d’encaix entre el Museu i la ciutat que l’acull. Artistes dels que per el seu nivell bé surten ràpidament tres noms com son Eduard Alcoy , del qual ofereixo la visió d’aquesta magnífica obra informalista de la col•lecció de la pròpia família i que va ser exposada en l'antològica celebrada a Mataró el 1999 ; Rovira Brull que encaixaria perfectament en el camp de la pintura maleïda , o el d’Alfred Opisso que en la seva diversitat podria haver estat un altra accent en el conjunt de la col•lectiva i fins i tot del mataroní d'adopció Moisès Villelia.

Petites objeccions que no han de fer  ombra a una exposició que serveix de magnífica tarja de presentació del projecte i que esdevé una mostra d’obligada , repetida i pausada visita en la seguretat.

Una mostra que ha de servir per felicitar als responsables ( Bassat , Poch i Ajuntament de Mataró) i que també ha de servir per felicitar-nos per el que significa i molt especialment per el que ha i pot significar, en una aposta que no hem de perdre de cap de les maneres.

I ja que tot comença de la mà d’un publicitari, bé valgui acabar amb un eslògan del més tòpic, just amb el que encapçalàvem aquest post :” Col•lecció Bassat. Gaudint a la Gaudí”.

Ps.- De moment val la pena comentar que el nombre de visitants en aquests tres dies de portes obertes ha estat impressionant , depassant abastament les previsions més optimistes. Visitants locals però també molts de foranis , en u a quantitat mai vista en una activitat artística a la ciutat.

Un començament amb molt bon peu , fet del que ens alegrem, i molt.


Post escrit amb música de fons de Tete Montoliu ( Grans èxits. 2007 )