Tot artista comença a establir uns camins de plenitud quan assoleix un idioma pictòric que li es identitari. La seva recerca no és fàcil, ans més aviat feixuga , i obliga a profundes reflexions tant en l’apartat formal, en el que pertoca al que podríem dir l’estètica de la seva pintura , com de manera primordial en els sentiments , sensacions i sensibilitats que el creador vol transmetre ,en el que caldria definir com l’ètica del seu fer.
Catherine Lorton , superada ja la fase d’aprenentatge , passats pel sedàs el munt d’imputs rebuts dels seus mestres , és llença en la solitud de la seva individualitat a expressar les intensitats del seu “jo” més íntim. Ho fa , com diu ella, amb nous camins , en els que avança tot cercant aquells racons del seu interior capaços de ser transformats en emocions desfermades a la recerca d’uns espectadors receptius.
Mantenint el concepte figuratiu que li és essencial , Catherine Lorton ens ofereix les dues cares d’un únic mirall. Per un costat en l’obra sobre paper, es mou amb la figura humana com a únic protagonista , assolida mitjançant el treball de la taca i el moviment. L’estructura de ritme i harmonia , hàbilment conjugada amb una aposta cromàtica n’aparença senzilla però de gran riquesa vital, ofereix un conjunt de sincopats acords que renoven la força de la figura humana com a element capaç en si mateixa d’esdevenir eix de tot un concepte.
L’home però no és res sense l’entorn que l’envolta. A la serenor viscuda de les seves figures , Catherine Lorton ofereix en les seves pintures el contrast d’una intensitat que sorprèn en el seu impacte. Gruixos , textures , varietat tècnica, diversitat cromàtica ... . Referències naturals , potencia i vida d’éssers que marquen objectius a vegades oblidats . Lectures que ens porten a anar molt més enllà de la seducció estètica de l’aparença.
Caminant entre l’aventura i l’ordre , encara que amb tendència vers el primer concepte , Catherine Lorton comença a afermar-se en la seva realitat plàstica i creativa , aquella que té al ser humà i el seu entorn com a protagonista , i que l’ha de portar indefectiblement a aquell nivell creatiu que sols els que son considerats com artistes poden assolir.
Text escrit per al catàleg de l’exposició de Catherine Lorton a Gal Art i que es va inaugurar el passat dimarts 16 de Novembre.
BON EXEMPLE
M’agrada molt el futbol i en ell m’emprenya , i molt, el jugador trampós, el que es tira , aquell que simula, el piscinero. Com m’emprenya , i encara més, el jugador brut, aquell que com si no fos res, va provocant, donant llenya ,etc. I el que encara m’emprenya més és el fet de que generalment els clubs, els entrenadors, els directius , la premsa i els afeccionats , normalment encara els defensen.
Fa ben poc em va desagradar molt la defensa que Guardiola ve fer de Pinto , que tramposament havia simulat un xiulet per deturar al contrari i que , justament crec jo, va ser castigat per la UEFA.
Avui llegeixo que Suárez , el millor jugador de l’Ajax , el passat cap de setmana , fart de rebre patades per arreu va mossegar a un contrari sense que l’àrbitre ho veies i per tant no va rebre el càstig corresponent. Dons bé, l’Ajax i per el seu compte, ha decidit castigar-lo amb dos partits per actitud incorrecte, tenint en compte essencialment que n’és el capità. Un càstig privat i aliè al federatiu.
Un exemple que molt m’agradaria veure en el futbol espanyol i per paral•lelisme , per què no, a la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada