JOAN BROTAT

Potser una de les grans sorpreses de la Col•lecció Bassat està en la presència d’una quinzena de peces de Joan Brotat un artista mig maleït i no gaire habitual entre eles grans col•leccions d’aquest país.

Joan Brotat (1920 – 1990 )està definit segons la GEC com un artista que en la primera època, fins 1957-58, oferí un món ingenu, poblat d'éssers senzills, innocents, en actituds hieràtiques, a través d'una pintura plana, frontal i barroca, amb regust medievalitzant i un tast naïf. Evolucionà vers una visió turmentada i tenebrista i, més tard, vers una gamma suau, d'una certa serenitat, en la qual subsisteix, però, el drama.

L’obra que encapçala aquest post no és de la Col•lecció Bassat i sí de la meva particular i té una bonica història. Corria l’any 1980 i un grup d’afeccionats i inversors va apostar per Brotat, va adquirir molta de la seva obra i va voler potenciar-lo amb diverses exposicions per arreu del país. Va venir a Mataró per intentar exposar a la Caixa Laietana i aquesta , com feia quan no ho tenia clar , el va convidar a exposar primer a les seves segones sales com ho eren les d’ Argentona i Arenys.

El vaig conèixer a l’exposició d’Argentona. Soorut, malcarat , coix , destilava amargor per tots els costats , com si estigués emprenyat amb el mon per haver-lo castigat amb problemes físics i molt especialment per no haver-li donat el reconeixement que la seva obra a ben segur mereixia.

Em van presentar a ell com a PIC , el crític d’art , i ràpidament va lligar la figura amb la del meu pare i em contestar de mala manera tot dient-me que quan allà els començaments dels 50 havia exposat a Mataró, li havia fet una crítica molt dolenta que encara recordava. Vaig defensar al pare tot dient-li que si era així hauria estat en la línia de sinceritat habitual , però que en part m’estranyava ja que justament havia tingut forces problemes per haver defensat aferrissadament tot aquell nou art que s’anava exposant al Museu mataroní.

Quina seria la meva sorpresa quan al cap de pocs dies , m’arribava una carta seva amb la fotocopia de la crítica del pare i amb una targeta amb l’escrit que reprodueixo en una cara i el dibuix en l’altra, que ràpidament es van convertir en un dels meus tresors més preuats i emocionats.

Una emoció que de nou em surt a flor de pell tot gaudint de la seva gran qualitat amb les sorprenents obres que ens presenta la col•lecció Bassat.


DE DIARIS

Dia de votació i de calma tot esperant les vuit del vespre i veure la magnitud de la tragèdia.

Anar a votar de matí , abans de res. Votar en consciència , és a dir sense trair-se a un mateix. Votar un xic estranyat en veure el poc pes del sobre buit , quasi tant poc pes com el de la consistència catalana del partit en el que creus i que en la seva deriva t’ha deixat sense referents. Anar a buscar l’esmorzar i els diaris que donen pas a una magnífica pau d’aquest mati amb sol de tardor que el dia ens ofereix.

Avui , el sempre plaent esmorzar dels diumenges ha tingut un nou convidat a taula, el diari “Ara”. L’he comprat amb curiositat però he de confessar que també amb la prèvia d’una certa reticència, dons el que havia llegit de la seva gestació, línia editorial i intenció política , no m’acabava de fer el pes , però el cert és que el resultat és prou atractiu.

Ara és un diari modern , visual, agradable i engrescador en l’aparença, elements tots ells ben positius , però el que m’ha sorprès és el bon gruix de col•laboradors i de la qualitat de les columnes d’opinió , potser avui més treballades que en l’habitud pel fet d’aquesta sortida a la llum. Un diari que m’ha cridat l’atenció, m’ha motivat i que m’agradaria tingués futur en el sempre minse panorama de la premsa catalana, en el que la fusió El Punt- Avui , l’ha deixat sense un referent de qualitat.

Un diari al que caldrà seguir , i que justament demà en tindrè una bona prova de foc amb l’anàlisi dels resultats electorals.

Per l’altra costat i en el sempre fidel company de “El País” , com sempre en Josep Ramoneda fa diana amb un article “El fracaso de la izquierda catalana” que haurien d’aprendre de memòria tots aquells que tenen la més mínima porció de poder en el PSC. Un article que us recomano de tot cor i que per la seva llargària no reprodueixo ( el podeu trobar avui a l’edició digital i demà tot anat al cercador i clickant “josep ramoneda”).

De tot el que diu, que és molt i bo, valgui remarcar aquests paràgrafs:

“El martes de la pasada semana, última de la campaña electoral, el presidente Montilla anunció que si volvía a formar Gobierno, Antoni Castells y Ferran Mascarell serían los responsables de dos macroconsejerías, una de economía y otra de sociedad del conocimiento. Dos días más tarde, Montilla encabezaba el cartel del mitin socialista de fin de campaña, junto a la ministra Chacón, a Felipe González y al presidente Zapatero. Una flor al sector catalanista y un ramo de flores al PSOE. Podría parecer anecdótico y, sin embargo, es un breve compendio de los errores que han deteriorado el proyecto de los socialistas catalanes. Se decía que el partido socialista era el que mejor representaba la diversidad del demos catalán: que en su electorado había gentes de todos los espectros culturales, sociales e ideológicos. A base de querer contentar a todo el mundo, el PSC puede haber defraudado a casi todos. Apostó por los hechos con la esperanza de poder mantenerse en la ambigüedad a la hora de las palabras y ha resultado que los hechos sin palabras que les den sentido no lucen. En el PSC han olvidado que la mayoría política en una sociedad no se consigue diciéndole a cada sector lo que quiere oír -con el riesgo añadido de que unas promesas sean contradictorias con las otras- sino ofreciendo un proyecto político coherente que corresponda a las necesidades y a las preocupaciones de los ciudadanos y genere amplia complicidad, más allá de las fronteras ideológicas.


…. Que el PSC pierda centenares de miles de votos entre unas legislativas y unas autonómicas es normal (la horquilla está entre los quinientos mil y los ochocientos mil) y que dos años más tarde, en las siguientes legislativas, vuelva a recuperarlos, también. El problema es que en los últimos siete años, la construcción nacional de Cataluña ha progresado y al PSC se le hará cada vez más difícil defender dos lealtades a la vez. En este sentido, lo verdaderamente decisivo será el previsible congreso del PSC, después de las municipales, cuando ya se sepa si conserva Barcelona o no.


…. Como siempre en Cataluña, el PSOE podrá camuflar unos malos resultados del PSC porque los resultados del PP no serán para tirar cohetes. Si hay subida será mínima, de uno o dos escaños. Sin embargo, envalentonará a los que piensan que la suerte de Zapatero está echada y que no hay remontada posible. Con el agravante de que las municipales y regionales están muy cerca y, por lo menos en Cataluña, no hay que excluir el efecto bola de nieve.


Sin embargo, lo verdaderamente importante para el PSOE y también para Cataluña -por que ha sido siempre una muy útil fuerza de contrapeso- será el destino del PSC. Los socialistas saldrán seriamente dañados del segundo tripartito. El primero era inevitable: el electorado de la izquierda no habría entendido que se desaprovechara aquella oportunidad. Y además había, por lo menos inicialmente, una idea y un discurso -de Maragall, pero también de Carod-Rovira- que le daba alma. El segundo, después de cómo acabo el primero, estaba condenado a tener el destino de las decisiones políticas tomadas contra razón. Hay errores estratégicos que se pagan. La ilusión de agarrarse el poder, aunque sea contranatura, tiene a veces castigos muy duros.


… Y el PSC, deberá decidir que quiere ser, porque funcionar como izquierda nacional catalana e izquierda nacional española a la vez , será cada vez más complicado, por no decir imposible. El PSC se jugará en los próximos años su futuro: ser la alternativa a CiU o quedar como un partido de influencia española de tamaño algo mayor que el Partido Popular…

Un article per llegar a fons i fer-ne oportuna i complerta reflexió , que be s’ho val.

I ara, a veure les enquestes i el resultat final de les que , com no, n’ haurem de parlar amb tota calma demà.

Que hi hagi sort que em sembla que Catalunya la necessita.

Però, sigui com sigui, cal seguir a la nostra.

18 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


404 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

Escrit tot escoltant Thelonious Monk with John Coltrane (2010)